Tuesday, July 19, 2022

La història i el seu relat

 Publicat a Diari Més el 19 de juliol de 2022


































La història i el seu relat (versió llarga)


La història és el recompte escrit d'esdeveniments i personatges d'ençà que tenim memòria. Però no tot el que passa es recorda. Ni tan sols tot mereix el seu registre perquè entri a formar part de la memòria i, per tant, de la història. Hi ha mancances, llacunes, pèrdues, i no sempre involuntàries. Hi ha relats històrics i hi ha relats que no pretenen ser històrics, però que conformen el coneixement popular. Llegendes que podrien ser històries i històries que realment semblen ficció.

Des de l'Anàbasis, "La retirada dels 10.000" de Xenofont, que el relat l'escriuen els supervivents. Algun pròcers, conscients de la seva importància com a protagonistes de la història van escriure la història ells mateixos, com va fer Jaume I amb la seva “Crònica general”. Altres, però, són reconstruccions que s'escriuen passat temps. A vegades molt de temps. I d’això són un exemple els Evangelis cristians.


(De jovenet vaig tenir coneixement de la polèmica entre Américo Castro i Claudio Sánchez Albornoz, concretada a la història d'Espanya que era l'únic que s'explicava a l'institut. Se'n ha parlat i escrit molt, però al meu entendre, el que defineix ambdós personatges i la seva polèmica és l'absoluta ignorància de les realitats dels Països Catalans, la seva història i, sensiblement, els seus historiadors. Per a mi, dos iaios encimbellats en conceptes patits durant la primera i dolorosa meitat del segle XX a Espanya. La visió més marxista o gramsciana ho pot explicar tot plegat amb el conflicte entre classes dominants i subalternes continuadament des dels segles dels segles)


La distància entre la història i el relat que se'n fa és una polèmica eterna entre historiadors. Molt te a veure amb els mitjans emprats per a escriure la història. La tendència natural és recórrer als escrits. Essencialment, als escrits que hom tingui a l'abast, que just introdueix la primera limitació. Després ve la tria dels que es fan servir, què és la segona limitació, amb un enorme grau de subjectivitat. Després ve la credibilitat que mereixin unes i altres fonts. O la que hom els hi doni, sovint influenciat per experiències anteriors i, sobre tots els ensenyaments rebuts, allò que genèricament se'n diu "escola". Pel mig de tot plegat està el fet que les fonts siguin en una llengua pròpia o coneguda o que requereixi traducció. Ailàs! "traduttore, traditore", s'ha dit en italià. Més endavant vindrà l'oportunitat d'editar el que s'escriu i finalment la publicació i difusió.

Tot això notablement influenciat per l'entorn cultural i polític, pels poders del moment, econòmics, religiosos o polítics. La construcció diacrònica de la realitat sempre es veurà influenciada pels vaivens de la mateixa història. I la tendència natural és acostar la teva cansalada a la graella.


Encara molt més esbiaixat pot ser el relat del que es diu "tradició oral". La quarta accepció del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ho defineix com "Llegat històric, reiterat o modificat, fet de trets formals, estilístics i temàtics comú a moltes obres durant molt de temps.", prou prudent, La primera diu: "Transmissió oral de pares a fills de fets històrics, de creences, de doctrines religioses, etc." Credibilitat perduda just quan te'n adones que els "reixos" no venen de l'Orient, ni els nens de París. El que passi després depèn del que es vulgui fer per a acontentar a la generació de sobre.


Aquí prop tenim exemples podriem dir que paradigmàtics. Fa molts anys que el monument funerari a Mas Rabassa, just a la vora de la Via Augusta, en diem “la Torre dels Escipions” quan, també de fa molts anys, en sabem que fou construït més de dos-cents anys després de l’arribada dels Escipions quan fundaren la colonia Tàrraco. Hi ha llacunes com que a “De bello civili”, el recompte escrit per Juli Cesar sobre el seu conflicte amb els pompeians, descriu accions just aquí prop, a Lleida, no s’esmenta enlloc la ciutat de Tàrraco, on de ben segur li arribaven sumbministres i tropes. Tàrraco era a les hores el principal port de la Hispania en contacte amb la capital de l’imperi, Roma.


La responsabilitat, i no només dels historiadors, és construir la realitat, el relat, fent servir totes les fonts disponibles i quant més objectives, millor. Aquí un bon espai l'ocupa l'Arqueologia, quan amb l'estudi del que queda de l'antigor, aporta proves fefaents, físiques, de la realitat passada. Cert que fins i tot les troballes queden sotmeses a la interpretació científica, però això només requereix la discussió contrastada i l'amplitud de la mirada. L’altra responsabilitat escau als lectors de la Història. Cal ser molt crítics i mirar de contrastar informacions per arribar a tenir un coneixement més acurat dels esdeveniments del passat.


(Si voleu parlar de tot plegat, divendres vinent, a les set del vespre, ho podem parlar al II Col·loqui Obert, a la seu de l'Arqueològica. Tothom està convidat.)


Xavier Allué

Juliol 2022



English translation


The story and its narrative


History is the written account of events and people since we have memory. But not everything that happens is remembered. Not everything deserves its registration so that it becomes part of memory and, therefore, of history. There are shortcomings, gaps, losses, and not always involuntary ones. There are historical stories and there are stories that do not pretend to be historical, but that make up popular knowledge. Legends that could be stories and stories that really look like fiction.

From Anabasis, Xenophon's "The Retreat of the 10,000," the story is written by the survivors. Others, however, are reconstructions that are written past time. Sometimes after a long time. And that is the Gospel.


(As a young man I was aware of the controversy between Américo Castro and Claudio Sánchez Albornoz, centered in the history of Spain and was the only thing that was taught in high school. It has been talked about and written a lot, but in my understanding, what defines both characters and their controversy is the absolute ignorance of the realities of the Catalan Countries, their history and, sensibly, their historians. For me, two elderly historians perched on concepts suffered during the first and painful half 20th Century. A more Marxist or Gramscian view can be explained by the conflict between the ruling and subordinate classes continuously over the centuries)


The distance between history and the narrative that is told is an eternal controversy among historians. It has a lot to do with the means used to write the story. The natural tendency is to resort to writings. Essentially, to the writings one has at hand, which just introduces the first limitation. Then comes the choice of those used, which is the second limitation, with a huge degree of subjectivity. Then comes the credibility that both sources deserve. Or the one given to them, often influenced by previous experiences and, above all the teachings received, what is generically called "school of thought". At the heart of it all is the fact of whether the sources are in their own language or one known or that requires translation. Alas! "traduttore, traditore," as has been said in Italian. Later will come the opportunity to edit what is written and finally its publication and dissemination.

All this is remarkably influenced by the cultural and political environment, by the powers of the moment, economic, religious or political. The diachronic construction of reality will always be influenced by the ups and downs of history itself. And the natural tendency is to bring your bacon closer to the grill.


Even more biassed may be the account of what is called "oral tradition." The fourth meaning of the Dictionary of the Institut d'Estudis Catalans defines it as "Historical, repeated or modified legacy, made of formal, stylistic and thematic features common to many works for a long time.", Quite prudent, The first says: "Oral transmission from parents to children of historical facts, beliefs, religious doctrines, etc." Credibility is lost just when you realise that the "Three Wise Men" do not come from the Orient, nor babies from Paris (two common Spanish fantasies similar to believe Santa Claus lives in the North Pole and babies are brought by a stork). What happens next depends on what you want to do to please the generation above.


The responsibility, and not just of historians, is to construct reality, the narrative, using all available sources and the more objective, the better. Here a good space is occupied by Archeology, when with the study of what remains of antiquity, it provides reliable, physical evidence of past reality. It is true that even the findings are subject to scientific interpretation, but this only requires contrasted discussion and ample unrestricted vision.


If you want to talk about all this, next Friday, at seven in the evening, we can talk about it in the II Open Colloquium, at the headquarters of the Archaeological. Everyone is invited.


Xavier Allué

July 2022



Thursday, June 30, 2022

El suport de la memòria

 Publicat a Diari Més de Tarragona el 29 de juny de 2022




Wednesday, June 22, 2022

Inversions

 Publicat a DiariMés el dijous 16 de juny 2022
















Investments/inversions

( the article plays with the meaning in Catalan of invest versus invert, as the spelling is the same)


Inverting/Investing is turning upside down, depending on how you look at it. When we talk about investments, however, it often seems to mean putting money somewhere or other, usually to make a profit. Those who have a lot of money is what they do. This is what the banks do which are the ones that have money, theirs or the people who deposit them there. Those of us who don't have money, at most, invest what we earn in ourselves: food, living, etc. Occasionally, if we have made savings we can try to invest them, always but prudently. These are private investments, each one's own.

When we talk about public investments, we talk about something else. It's everyone's money, collected through levies, that is to say what they take from us whether we like it or not, in other words: taxes. And that, at least theoretically, they are destined to return them, redistributed in one way or another, for the benefit of everyone. Everyone wants to say what they pay, and also those who do not pay taxes for various reasons.

It is therefore a round trip of money.

Taxes are an old invention. They even appear in the Bible. One of the apostles, Matthew, was a tax collector. The matter of the Pharisees questioning whether taxes should be paid, looking at the effigy of the emperor and saying "to Caesar what is Caesar's" does not make it very clear. True, but those were other times. Today, tax money belongs to everyone... but distribution is a more complicated issue.

The Spanish state is quite old and they still think that with everyone's money they can do what they want. And they do. They are spent on submarines that don't float, highways that no one goes on, high-speed trains that pass through where no one lives and the maintenance of a force of droopy officials, businessmen hanging from the BOE who do useless work and other fool's errands. Of course, there is a part that goes to pensions and salaries of doctors, nurses and teachers. But some illustrious imbecile like the president of the Bank of Spain says that giving money to pensioners, which in fact means returning what they contributed, is too expensive for the economy.

The return to the people, in large part, should go to investments in works for the profit and use of everyone: public works. But the cast is somewhat skewed.

Catalonia, which contributes substantially with taxes of all kinds to the state treasury, barely receives, not what it deserves, but even less, only 35% of what was budgeted for the year. These are called “no executed” investments. Meanwhile this kind of black hole that is the central state in Madrid swallows his own and that of others shamelessly.

Occasionally, they have the cheek of announcing investments that have the pro-government media talk about "rain of millions". A few days ago they promised 7 million for a piece of the World Heritage Roman ruins like the Necropolis, when there is not even a preliminary project nor does it contemplate the part to be excavated that remains under the old tobacco factory, the Tabacalera. Why seven and not ten?, or four?. Flying pigeons (fools dreams, in Catalan), like those that have taken over the old tobacco factory building.

Railways, communications, motorways unfinished for decades such as the A-27, a Mediterranean corridor shorter than my grandma  home hallway, and a thousand more.

Mistrust them. Investments will never come. Neither with the current central government nor with any other that succeeds them. The state administers everyone's money with the impunity that gives it knowing that it can always agitate the staff by venting Spaniards anger against Catalonia. It gives them votes in elections where they don't talk about anything that interests the people, but that's how they set it up.

Until we turn it all upside down.


Monday, May 23, 2022

El retorno del rey



“El retorno del Rey” es el tercer volumen de la novela de fantasía heroica "El Señor de los Anillos", del escritor británico J. R. R. Tolkien, literatura excelsa. Las aventuras de Frodo y Pippin y todo el resto,  y el derroche de descripciones de la Tierra Media configuran un fascinante relato. La peli, bien. Pero la novela (las novelas) es extraordinaria. Vale para leerla de nuevo una vez cada diez años. 

“El retorno del rey emérito” es una farsa más de esta mierda de estado monárquico corrupto que padecemos. Si no fuera porque afecta a varios millones de ciudadanos españoles podría valer como historia fantástica. Pero sólo es un relato triste y vergonzante.

La monarquía supuestamente reinstaurada por el dictador sanguinario que gobernó una buena parte del siglo XX el estado español, puede ser que recoja antecedentes de la monarquía borbónica de trescientos años. Y puede equipararse en cuanto a desastres, corrupciones, abusos, injusticias y malandanzas a las anteriores. Los últimos capítulos son nuevas contribuciones a la incuria y el desastre.

La actual polémica por el retorno al territorio del estado, después de dos años de ausencia voluntaria, estimula partidarios y detractores desde una variedad de ángulos. Vale que lo de ausencia voluntaria resulta un eufemismo de fuga. El monarca abdicado puso tierra por medio mientras se estaba dilucidando su actuación delictiva. Se fue lejos, a un país de escaso pedigrí democrático que no contempla tratados de extradición con el Reino de España. Cuando las instancias judiciales, después de demostrar que efectivamente era responsable de delitos fiscales, decidieron archivar los procedimientos con la interpretación sesgada de ciertas inmunidades y prescripciones, ha regresado de forma igualmente voluntaria y sin explicaciones a nadie ni de nada.


Hay quien piensa que hace lo que le da la gana, atribuyéndole una capacidad decisoria hábil y oportuna. Otros piensan que es un caradura sinvergüenza, constantemente aprovechado de sus privilegios. También es posible que, como tantos indeseables o delincuentes, hace lo que puede, lo que le permiten y toleran y porque no tiene, para él, mejor opción.

En cualquier caso, sus hechos reflejan la catadura moral del personaje, claramente reflejada en su biografía pública.Sus hagiógrafos y defensores suelen omitir una variedad de sucesos que apenas ocultan detalles de tal catadura.


En un país que atribuye al nacimiento el carácter definitorio de las personas, se olvida que Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón nació en Roma. O sea que es italiano, ¿no?. Para los que sostienen que uno es de donde fue a la escuela, se recuerda que se educó en Portugal hasta los quince años. Después de pegarle un tiro a su hermano, se formó en las academias militares de tierra, mar, y aire, defensoras de la moral de la guerra. Para cuando continuó su educación universitaria en la Complutense ya eran conocidas sus aficiones por las señoritas de buen ver. Sus compañeras de clase recuerdan que esa afición se veía completada por la disposición de muchas a complacerlo. Esa cualidad de mujeriego, de otra manera dicha, de promiscuidad, le ha acompañado toda la vida. La promiscuidad de los próceres, en un tiempo feudal legalizada como “derecho de pernada”, se suele ver con benevolencia en las sociedades mediterráneas, a pesar de la admoniciones de las religiones contra el adulterio. Aunque cuando media una distancia de edad, posición social, autoridad o poder, se aproxima peligrosamente al estupro.


Los partidarios de interpretar los cambios políticos de la segunda mitad de los años setenta como “la transición”, se apuran a añadir el calificativo de “democrática”. Calificación más formal que real porque quedaron muchos obstáculos, pedruscos o “búnkeres” por derribar. Y, puestos a personalizarlo, atribuyen el supuesto éxito al rey nombrado por Franco. Eso sólo ya bastaría para cuestionar la calidad de democrática: fue una imposición que miedos antiguos o inmediatos a la fuerza de los militares dieron en una aceptación que tuvo algo más que sometimiento. Pero la decisión de ceder parte del poder a unas estructuras democráticas formales por parte del monarca, no fue por su magnanimidad y supuesto talante conciliador. Fue porque resultaba clarísimo que intentar mantener una jefatura del estado autoritaria no hubiese sido soportada por la gente--la gente, que eso de “el pueblo” queda como utópico y “la nación” como cuartelero--en un momento de inestabilidad. Le hubiese costado el cargo y, posiblemente, la cabeza.


En realidad el Borbón no ha hecho nunca nada por voluntad propia, real, sinó por intentar encontrar la opción que le resultara más favorable personalmente. Por un momento pensó que podía intervenir de forma más directa en modular la constitución del estado cuando quiso, y consiguió quitarse de enmedio a Adolfo Suárez con la ayuda de los militares. Calculó mal por fiarse de unos chusqueros impresentables que soñaban aún en la guerra de África y, a mitad del ejercicio, cambió de dirección y de sentido. Hay información suficiente de que estaba metido en el golpe de estado del 23 de febrero de 1982 hasta las trancas. 


Ocurre que había tres golpes organizados, dos desde los militares de dos facciones diferentes y otro desde instancias “socioeconómicas”, o sea la gente de los dineros. Todos dirigidos a cambiar la evolución constitucional que, con más o menos suerte, continuaba haciendo Adolfo Suárez. Lo que pretendían era cepillarse el estado de las autonomías que no digerían esos poderes. Al fin i al cabo, el diseño del estado de las autonomías se metió en la redacción de la Constitución para dar encaje a la situación del País Vasco y Catalunya, para lo que nadie tenía solución. Y ello con la promesa a los militares que supervisaban diariamente el redactado de la Constitución (un motorista les llevaba cada día las copias de los borradores a medida que se esribían a la sede del Estado Mayor Central en la calle Vitrubio) de que en realidad no se iba a aplicar.


Los tres proyectos de tumbar el estado los supervisaba mal que bien, el coronel Cortina, del CESID (o sea los espías) que daba cuenta de lo que le parecía a Suárez y muy probablemente al rey JC. El proyecto más avanzado era el de los militares más jóvenes (básicamente el grupo de la División Acorazada Brunete, con el general Armada por enmedio), pero programado para marzo o abril de ese año. La idea era derrocar el gobierno, suspender la Constitución y montar otra cosa, con el rey siguiendo a la cabeza. La dimisión de Suárez precipitó los planes y la oportunidad de tener en el Palacio de las Cortes a todo el gobierno y todos los diputados con la votación, movió a Tejero a tomar la iniciativa bajo el auspicio de los militares viejos (Milans del Bosch y otros). El inicio del golpe fué recibido en la Zarzuela por el rey JC con brindis de champange... pero sólo un rato, cuando el jefe del Cuarto Militar Sabino Fernandez Campo le comunicó al rey que no era el golpe de verdad.

Mientras Tejero anunciaba que llegaría a las Cortes el “Elefante Blanco”, el JC estuvo intentando coordinar con los Capitanes generales de las regiones militares para saber de hasta donde estaban dispuestos a llegar y la mitad se echaron para atrás. Tras comprobar que los generalotes no le iban a hacer caso a él ni a su compinche Armada y que, además, no tenían huevos para llevar adelante la asonada, comenzó a cambiar de opinion. Cuando el general Armada se presentó en las Cortes para intentar reconducir el lío formado, Tejero que esperaba como “elefante” al propio rey, dijo que ni hablar. Roto el posible acuerdo, ha partir de ahí, que ya serían las 10 de la noche, que los subsecretarios constituyen el gobierno provisional, Sabino monta lo de traer la televisión a la Zarzuela y conducen al rey a salir diciendo que allí no había pasado nada. El resto de la noche fue para devover los tanques de Valencia a los cuarteles y convencer a Tejero y a los guardias civiles de que se dejaran de jaranas. Así, a media noche, y acabó saliendo en la tele con la guerrera puesta y unos pantalones de chándal por debajo que no se iban a ver. Y todo para decir que “...aquí no ha pasado nada…”. Al día siguiente la gente salió en masa a la calle y le dejó muy claro que los tiempos estaban cambiando.

La macro manifestación en Madrid del dia 24 convenció al rey de que era mejor no meterse en más líos. Juan Carlos entonces decidió echar un paso atrás y dedicarse a ganar dinero y follar con sus putas...

Cuando se constituye el gobierno Calvo Sotelo a los pocos días, lo primero que hacen es aprobar la llamada LOAPA, Ley de Orgánica de Armonización de Proceso Autonómico que, de alguna forma, daba al traste con lo de las Comunidades Autónomas. A todos los efectos un resultado parcial del golpe de estado, que luego hubo que ir desmontando poco a poco hasta su derogación ya con un gobierno socialista.


A partir de ahí bajó el tono y se centró en las putas y en ganar dinero. Los de las putas, en parte, se ha pagado con demora, hasta los 100 kilos de US$ de Corinna...

Sus acólitos le montaron un sistema robusto de comisiones, básicamente del petróleo, e inversiones en empresas inmobiliarias y turísticas que no tardó en rendir pingües beneficios. Algún tropezón tuvo cuando, necesitado de liquidez, pidió un préstamo a los saudíes. Los préstamos entre reyes no tienen intereses. Por un malentendido, los bufones de la Casa Real le hicieron un feo al representante de la Casa de Saud que vino a pasar cuentas y cuando le cerraron el grifo, se vió obligado en un momento débil a pedirle un prestamito transaccional a Mario Conde. Pero una cosa es prestar dinero y otra creerse que eso te dé derecho a cogerle los huevos al prestatario. El banquero se equivocó y el estado, ese estado cabrón que no perdona y del que el Borbón era el jefe, lo acabó metiendo en la cárcel por pasarse de listo.

A los bufones que tenía para llevarle lo de los dineros se le hicieron los dedos huéspedes y pensaron que también podían sacar tajada. El Manuel Prado y Colon de Carvajal, entre otros que andaban en la administración de la fortuna del rey, también acabó en la cárcel.

Las fortunas no se ganan, se amasan. O sea que hay que magrearlas, darles vueltas, estirarlas y luego pasarles el rodillo, volverlas a amasar, dejarlas que fermenten y seguir añadiendo ingredientes para que vayan creciendo. Y evitar que no merme. Eso es lo que ha hecho el Borbón con su fortuna.


Para un país en el que todos estaban en el trinque, que “il capo de tutti il capi” sea un mangante era una garantía de que se podía seguir así. “Cosí fan tutte”. Cuando hubo un lío con los tanques Leopard II, que si los vendían a Arabia Saudí sin las aplicaciones informáticas de la dirección de tiro, eran más baratos que los que vendían los alemanes, unos y otros se pusieron de acuerdo en decir que ya había bastante y decidieron echarlo y cambiarlo por el hijo, más joven, más alto y menos putero.

Coincidió que se rompió la cadera al caerse de la cama de su última concubina cuando andaba cazando elefantes en Botswana. Aún así tuvieron que inventarse una ley de abdicación a la Jefatura del estado, notablemente fuera de la sacrosanta Constitución Española. Pero para eso están los funcionarios. Y el hijo, llamado “el Preparao”, feliz.

En el emeritazgo aguantó un tiempo, pero empezaron a salir historias sobre su fortuna, su churri se largó con 100 kilos de US$ que le había dejado para que se los guardara y desposeído de inmunidades constitucionales, los perros de la Hacienda del estado empezaron a pedir cuentas. Le hicieron un apaño, pero acabó decidiendo poner tierra por medio y se largó a Abu Dabi. Una vez más, la salida que más le convino personalmente.


A ver. Lo de la inmunidad, más bien impunidad, es otro cuento chino. El articulo 54 de la sacrosanta Constitución Española, en su apartado 3º,  dice textualmente:


“La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64, careciendo de validez sin dicho refrendo, salvo lo dispuesto en el artículo 65, 2.”


La persona es inviolable, pero sus actos estarán siempre refrendados por:


Artículo 64

1. Los actos del Rey serán refrendados por el Presidente del Gobierno y, en su caso, por los Ministros competentes. La propuesta y el nombramiento del Presidente del Gobierno, y la disolución prevista en el artículo 99, serán refrendados por el Presidente del Congreso.

2. De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden.

Sus actos refrendables tendrán que ser más o menos legales, pero no delitos penales. No van a refrendar que pegue a su mujer, que le de un hachazo a su yerno (cualquiera de los dos se pudo merecer), o que viole a una menor. Ni que evada impuestos, ¡joder!. En cualquier caso, habría que meterle mano al presidente del Gobierno o al ministro del ramo que toque y refrende.

Pues los fiscales, después de admitir y pormenorizar que toda una serie de “actos” del sujeto que nos ocupa son constitutivos de delitos flagrantes, llegaron a la conclusión que quedaban cubiertos por la impunidad o bien, que por el tiempo transcurrido habían prescrito.

Y eso ha conducido al circo que se ha organizado con su retorno: “El retorno del rey”. Los tertulianos y periodistas (no son lo mismo, aunque a veces forman parte de la misma camada) se han despepitado para encontrar explicaciones a las idas y venidas. Vano esfuerzo:

¿Por qué se fue de España?: Para evadir impuestos.

¿Por qué se fue a Abu Dabi?: Para evadir impuestos (los moros no tienen acuerdo de extradición)

¿Por qué sigue allí?: Para evadir impuestos, porque su fortuna continúa produciendo los beneficios naturales de todo buen montón de dinero.

¿Por qué ha vuelto?: Por que le ha dado la gana, aunque por un tiempo breve, para seguir evadiendo impuestos (más de 180 días en territorio nacional le obligarían de declarar los beneficios y pagar impuestos)

¿Va a dar explicaciones? “Explicaciones, ¿de qué? Ja. ja, ja…


¿Vale?. Pues vale.



XA. Mayo 2022




..



L'oblit

 Publicat el 23 de maig de 2022 a Diari Més de Tarragona




Tuesday, May 10, 2022

La fi justifica les formes

 Publicat el 9 de maig de 2022 a DiariMés












Versió ampliada en anglés. (English version)


























The end justifies the forms (English)


The reduction to one sentence of Niccolo Machiavelli's contribution to human relations and also to politics, like all oversimplifications, is unfair. The means may or may not be justified, but all too often what is wanted is to justify the forms. The formality of relationships is neither fortuitous nor conventional. It is, or at least usually is, operational. It has a purpose and a justification. When things go well, perfect. When they go wrong it can always be said that it could have been done differently, in some other way, shape or form.

Sometimes what is sought is to find a formula. Etymologically, formula is diminutive of form: a small form. When the adjective "magic" is added, it is expected to give results, even unexpected ones.

In conflict situations, information is essential. You must first know your situation, your approaches and your strengths. Then you have to know those of the opponent.

The political differences between the Spanish state, officially known as the "Kingdom of Spain", and Catalonia date back a very long time. Differences that have become an acute conflict in recent times and for well-known reasons. In this situation, the state has implicitly and explicitly acknowledged that Catalonia is its adversary. And, in this recognition, the urgent need to obtain information becomes real and urgent.

There is a lot of information, essential and obvious: the Catalan people have expressed their desire to resolve the conflict with the separation from the Spanish state. Catalan leaders, thinkers, scientists, authors, business people and poets have made that clear. People in gigantic rallies of hundreds of thousands on the streets and also voters at the polls in ballots, legalised or not, supported that.. No mysteries there.

There is other information that has to do with immediate intentions or activities that are interpreted as unwanted or, from a totalitarian point of view, illegal. And, above all, the identification of leaders or influential people on whom to act.

To obtain this information the state has dedicated its National Information Centre (CNI) for a long time, with uneven fortunes. For example, they were unable to find any of the ballot boxes in the 1-O referendum. Or to control some criminal Islamists in Ripoll attacking people in Barcelona Ramblas. 

Opting for another way to get information, they outsourced the service to an Israeli computer company, NSO Group, which offered a highly effective and supposedly undetectable cell phone communications spying program. The legality of this way of obtaining information is covered by its confidentiality, a state secret. In order to obtain information, the end justifies the forms.

However, that is a very questionable form of carrying politics. Spying political opponents is not accepted in any normal democracy. And spying on common people for just their ideas, political or otherwise, is indecent. Spying on lawyers in charge of the legal defence during a trial, widely exceeds the limits of justice and the legal system. That has been done with the help of cyber resources capable, not only to gather all the information of a cellular phone terminal, but to manipulate the messenger service, insert texts or images, open cameras and microphones without the knowledge of the user. Furthermore, the system used  conveys all the information obtained to the system owner, the NSO Group, which then sends it to their client, in this case, the Spanish government. That puts the information in foreign hands and questions their eventual control.

The most basic principle of anyone who deals with sensitive and secret information, which is what spies do, is not to get caught. In the field of communications, cyber or other, it is essential that, in case they are intercepted, they are hidden, encrypted. The National Cryptologic Centre (ICC), a branch of the CNI, is dedicated to this.  

Fortune did not accompany them here either. They have been caught and, in addition, there have been difficulties in protecting the communications of several members of the Government, including their Premier.

What remains to be known is what they thought of doing with the information obtained. This is more worrisome. The CNI, like similar intelligence services of different countries, not only gathers information but has assets that may act upon the information obtained. No evidence has been unearthed so far of any “wet” or “black” activities. But as they say in Galicia regarding witches (“meigas”): they do not exist, but they are…


By the way, the fact that "the end justifies the means" is not in Machiavelli's writings. It probably comes from Ovid's poem collection "Heroins", which is much softer, in the line that in love and war, all’s fair. Watch out, then


Xavier Allué

May 2022



La torre ferida per un llamp

 Publicat el 25 d'abril a DiariMés de Tarragona




Thursday, April 21, 2022

Espionatge a l'independentisme

Publicat el 21 d'abril de 2022 a DiariMés


 

Saturday, April 02, 2022

Saoko, papi, saoko

Publicat el 30 de març de 2022 a Diari Més-Tarragona


 

Sunday, March 13, 2022

No a les guerres


No a les guerres


Mirant enfront, des del balcó del Mediterrani, lluny, lluny, bastant lluny, per sobre de les onades arribes a Odessa, a Ucraïna. És la mateixa aigua, el mateix mar. A tocar. Hi ha guerra.
Es reprodueixen episodis de la història, la invasió dels huns, l'Horda Daurada. Guerrers de l'est, travessant el desert dels tàrtars, invadint països d'Europa. Aquest cop al lloctinent Drogo que inventà Dino Buzzati no li cal esperar més. Els ha vist arribar per la pantalla del televisor.
Una maledicció de segles repetida.
La diferència no només és que ara ho veiem per la tele, és que ja forma part de la nostra quotidianitat. Tot d'una ens hem oblidat de la pandèmia, desapareguda dels telenotícies. La guerra la veiem a les xarxes socials i, també, a la factura de la llum o la del gas. La tenim aquí.
El president del Gobierno de l'estat acaba d'anunciar que enviaran armament als ucraïnesos. Per cert, des d'aquí també. A Catalunya també hi ha un sector industrial armamentístic, discret però. Aquí prop, al Camp de Tarragona manufacturen xarxes mimètiques, allò que fan servir per a camuflar canons i vehicles militars. Al Vallès fan armilles antibales. I també bales de veritat, de diversos calibres. Al districte @22 fan direccions electròniques de tir per canons i míssils. Les adreces de les empreses armamentístiques, les seves pàgines web i els seus catàlegs estan disponibles a la Internet.
Alguns polítics s'empatollen sobre si s'ha d'alimentar el monstre de la guerra. Però les guerres, indesitjables i indesitjades, un cop comencen s'han d'acabar i el més ràpid és guanyar-les i que l'enemic les perdi. Per això cal tota allò de l'estratègia, la tàctica i la logística. I, a més, la determinació i la voluntat d'imposar-se a l'altre. Guanya el que ho fa millor, que també perd, per què a les guerres tothom hi perd.
D'ençà que les van començar a comptar ara fa cent anys, totes les guerres són mundials. Cert que la part més violenta se centra a llocs geogràficament definits. Ara mateix, si et mires un mapamundi, un de veritat, que no sigui només de Bilbao, hi ha una franja de violències entre els meridians 30 i 38 Est. La de més amunt pot ser la d'Ucraïna. Però vas baixant i veus bombardejos a Síria, al Iemen i a Etiòpia. Hi ha, però, escaramusses i batusses a les seus dels bancs internacionals, a les borses, a les torres de control de vols i als platós de televisió i redaccions de mitjans de comunicació. Les baralles pels diners i pel relat. Al final, el que guanya és el que reté el dret d'explicar-ho. Seran després els historiadors que intentaran modificar el relat per les generacions futures. El fotut és que, com si algú se li va la mà o el dit de prémer el botó fatídic, aquesta, o la següent guerra serà l'última. Ja no quedarà ningú per explicar-la.
Compta, doncs. No a les guerres. A totes les guerres.


Xavier Allué

Març 2022


Tuesday, February 22, 2022

Cues de pansa

 Publicat a DiariMés el 22 de febrer de 2022




Thursday, February 03, 2022

El futur no és el que era

 Publicat el 3 de febrer de 2022



Wednesday, January 26, 2022

Aigua i sol, i guerra a Sebastopol

 Publicat el 24 de gener de 2022 a DiariMés



Friday, January 21, 2022

Hem fet el cim!

 Publicat el 10 de gener a DiariMés