Consorci del Patrimoni

Consorci del patrimoni

En general, els naixements, sigui d'humans, nens, o cadells d'animalons incorporats al ramat, són sempre benvinguts i porten alegria. El naixement d'ens socials, fins i tot institucions dins l'administració, també haurien de ser percebuts com a novetats mereixedores d'il·lusió i alegria. Quan el Consorci del Patrimoni Romà veu la llum, després d'una gestació llarga i tempestuosa, també. 

Benvingut sia i que molts anys i bons acompanyin la seva vida. Després de tota una vida dedicada a l'assistència de nadons, ves que aquest part me l'he perdut. Però això és igual, la meva presència naturalment obviable, no pot tenir més motiu que la curiositat, potència humana que mai queda clar que sigui virtut o pecat. Es pot lamentar que tampoc hi foren presents altres protagonistes de l'interès i la responsabilitat sobre el Patrimoni Romà com la Universitat o l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, entitats acadèmiques que aporten coneixement. O el Port, propietari d'una part del patrimoni que històricament ha dedicat molts diners i esforços a la protecció i difusió de la realitat de la presència romana. O la Reial Societat Arqueològica Tarraconense que, tot plegat, només fa cent vuitanta anys que es dedica a la protecció del patrimoni i el seu coneixement. Tant li fa. Ja faran de padrins del bateig, si l'arquebisbat així ho proveu des de la seva, de moment, condicionada participació en el Consorci.

Com a pediatre, però, sempre davant d'un nadó, he dedicat atenció i observació curosa per assegurar-me i assegurar als seus pares, la integritat anatòmica i funcional del nou nat, i l'absència de defectes o malformacions. Avui dia, amb les ecografies i altres exploracions tot això ja ho detecten els obstetres, però fins que el nadó no ha nascut sempre sobrevola la preocupació de què no hagi sortit un "engendro".

Hi ha un proverbi africà que diu que per a que neixi un nen només cal la mare, però què per educar-lo fins que es faci gran, cal tota la tribu. Haurem d'esperar, doncs. Però serà una espera vigilant perquè, no ho oblidem, la responsabilitat del Consorci del Patrimoni de Tàrraco no és davant de les administracions que ho componen, ni tan sols dels ciutadans de Tarragona que hi viuen a sobre. Segons la declaració de la United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization, la UNESCO, d'ara fa un quart de segle, el patrimoni és de tota la Humanitat. Per si algú no ho té clar, la UNESCO, amb el seu reconeixement ens obliga a tots i, per descomptat al acabat de nàixer Consorci, a cuidar-lo i mantenir-lo.  I, per cert, tampoc aportaran ni un duro.

S'ha fet un comparatiu amb la situació del patrimoni romà i el museu de Mérida. L'Emèrita Augusta conserva un extraordinari patrimoni d'una ciutat que no va patir els successius setges i destrossa que Tàrraco ha patit. Repetides inundacions del Guadiana van tapar de fang què, després esdevingut pols va preservar moltes estructures que foren fàcils d'excavar i recuperar- Per cert, va ser el meu oncle José Álvarez el protagonista de la construcció del fantàstic museu que hi tenen. Consorciar poders a Extremadura és quelcom més fàcil, i ara el Museu Nacional el dirigeix la meva cosina que, un temps abans va ser consellera de Cultura i Patrimoni de Comunitat autònoma.

És de desitjar que aquí es facilitin els acords i es progressi tot plegat més enllà dels 800MEUR del senyor Illa i la seva prodigalitat. El que passa és que hi ha molta teca, i els períodes de govern entre eleccions són el que són i des de la perspectiva ciutadana, hem vist de tot.

Xavier Allue

Setembre 2025

Guerra al foc

 La sentència: "Si vis pacem para bellum", aplicada a la guerra al foc dels incendis forestals de l'estiu es tradueix amb la ben similar: els focs de l'estiu s'apaguen a l'hivern. Allò de què més val preveure que lamentar-se després.

L'espectacle dels tremends focs de la part oest de l'estat s'ha vist il·luminat, però, per la impresentable actuació de les autoritats de les Comunitats Autònomes afectades, totes elles governades pel Partit Popular, de cercar responsabilitats fora del seu àmbit. Repeteixen això de quan les inundacions a València de fa uns mesos. Els rerefons indiquen que els barons del Partit Popular i, també, una bona part dels seus militants i possiblement alguns votants, encara no es creuen això de l'estat de les autonomies. La Constitució espanyola, plena d'irregularitats i pobreses interpretatives no els hi serveix i, fills d'un estat totalitari franquista, encara pensen que l'estat s'ha de fer càrrec de tot. Nostàlgies i enyorances.

Com són els crits demanant l'ajuda de l'exèrcit. Tampoc han entès que l'exercit actual, constitucional i en gran part, europeu, ja té una feina. Ja no és l'exèrcit xusquero i suorós de no fer res, que tant li agradava al general colpista Franco. Cal tenir present que, ben mirat, per el que els exèrcits estan millor preparats, que compten amb l'utillatge, vehicles i altre equipament específic, és per matar gent i destrossar coses. I que el seu dia a dia està dedicat a mantenir i millorar aquestes capacitats amb eficàcia. 

L'any 2017, quan l'evolució dels esdeveniments a Catalunya portaren a una situació de desgrat del gobierno del estado, el Partit Popular ja va intentar involucrar a les forces armades en la repressió o control dels catalans. Sense éxit, però, per oblidar que l'exèrcit espanyol és un exèrcit europeu, amb oficialitat formada a Brusel·les i Ramstein que sap que, per a actuar sobre ciutadans europeus, cal alguna mena de permís de la NATO. Els temuts tancs entrant per la Diagonal no van aparèixer. El que van portar van ser policies nacionals i guàrdies civils, els piolins, poc afortunats en trobar urnes i paperetes, escassos de comandaments intermedis, i sota el d'un tinent coronel, reconegut feixista, que devia ser l'únic que es va prestar a donar el servei. Amb una funció de controlar aldarulls o actes violents, quan a les primeres hores de l'1 d'octubre es van dedicar a apallissar ciutadans pacífics i innocents, van veure les seves ordres revertides des d'instàncies europees.

Cert que la Unitat Militar d'Emergències, a la que tothom aprecia i agraeix els seus esforços, dedicació i, sovint, heroisme, pot fer unes funcions diverses d'ajuda, però encara no veig quin és l'ús "militar". Si les emergències són per causes naturals, civils, el normal és que sigui la defensa civil la que estigui en condicions d'afrontar-les. Si calen metges, doncs metges. Si cal maquinària de construcció, doncs aquesta. Si calen bombers, qui millor que els bombers. Es tracta de què hi hagi suficients, ben formats i amb abundància de recursos. Si s'ha de triar entre poliesportius i casernes o camions de bombers, els responsables, siguin comunitats autònomes o municipis, doncs que s'apliquin i facin la seva feina.

La meva filla, que en sap un pou de paleobotànica, creu que en cent anys s'haurà cremat tot. És una evolució natural que el pi blanc, de fet una espècie paràsita i, per cert, d'escàs rendiment com a fustam, acabi essent substituït per alzines i altres espècies més resistents al foc dels incendis. Seran els cent anys que ens queden per a reordenar el territori i la forestació, cosa que els pagesos i els terratinents de boscos no faran si no se'ls ajuda i, amb això, ens ajudem els uns als altres. No podem mantenir un paisatge bonic i verd per a que els pixapins en gaudeixin i fem de caçar bolets una afició lucrativa, sense que els que viuen fora de les ciutats siguin compensats per uns esforços fora del seu abast natural. 

Altrament, la guerra al foc està perduda.

XA, agost 2025

Turisme i comerç

 Turisme i comerç

Inseparablement lligats a ministeris i conselleries, turisme i comerç són dos àmbits de l’activitat económica que, tot i la manía de fer-ne “sectors” de tot, be prodrien ser el mateix.

El comerç és més antic puix que els libres d’història ens parlen de que ja els fenicis, fa tres mil anys eren uns actius comerciants. El comerç és el punt de partida de la civilització. Els antropolegs saben que les tribus més primitives milloren les seves condicions de vida a partir del moment que descubreixen i utilitzen el comerç en les seves relacions. Sembla que, amb el comerç digne, tothom hi guanya.

Es clar que tot depén de que és el que es comercia o trafica: Hi han iniciatives comercials que perden la seva dignitat pel que és objecte del comerç, com el de les persones, les armes o les drogues. Lamentablement també són els que donen més profit. 

El turisme és una mena de comerç on el que es ven són uns serveis i uns bens menys tangibles com la natura, el sol, l’oci i les belleses de paisatges, paratges o ciutats. I també hi ha un turisme purament comercial, com el d’Andorra.

Per extreure tot el suc comercial del turisme, l’ideal és oferir de tot. Això és el que fan els grans centres comercials. Les majors fortunes del món s’han fet recentment amb el comerç al detall, a gran escala com la família Walton, propietaris de la cadena de grans superfícies nordamericana Wal-Mart, o el mateix Corte Inglés.

La oferta turística, com a oferta comercial ha d’oferir de tot: hostaleria i paisatge, sol i comunciacions fàcils, entorn urbà i cultura, oci i comerç. Cal però que tot sigui de qualitat. Un clima fantástic sense instal·lacions hosteleres de qualitat no es suficient. Accesos per terra mar i aire no son millor si a l’arribada l’entorn no ofereix una bona acollida. L’oci ha de combinar amb la oferta cultural. I la platja amb una gastronomia de nivell. La especialitazació en només que una forma de turisme te les seves limitacions, com passa amb el turisme de neu o el del joc.

El denominador comú ha de ser la qualitat. Només que una part de la oferta sigui cutre per a que tot la resta es resentexi. La oferta ha de ser de qualitat perque la qualitat dona més marge comercial.

A Tarragona tenim bastants punts de qualitat. Però encara tenim aspectes que estan per sota dels alts nivells de qualitat. O grans atractius que els ensenyem malalment dels quals és paradigmàtic el nostre patrimoni històric.

Encara queda molta feina per fer.

Xavier Allué

09/03/09

Publicat a "Diari Més"

Los santos inocentes

 Los santos inocentes (texto recuperado de diciembre de 2008)

En un goteo continuo se suceden las noticias en nuestro entorno sobre malos tratos y violencia contra los menores: niños golpeados por sus padres, asesinados de un tiro, abandonados al poco de nacer en un contenedor de basuras o, lo que aún es peor, abandonados a su suerte por las mismas instituciones que tienen el deber de protegerlos. Y ello sin contar, a escala mundial, con los miles de menores que cada día son víctimas de negligencia, esclavitud, explotación como soldados, abusos sexuales y muerte en las más variadas circunstancias. Como especie no parece que sepamos cuidarnos de nuestras crías. 

No se trata de un fenómeno nuevo. Cuando hablamos que en otros tiempos la expectativa de vida era de cuatro o cinco décadas, no es más que el resultado de la media aritmética entre los que nacen y la edad de los que mueren. Las muertes precoces, en la infancia, son las que bajan la media de la expectativa de vida. Hace ya tiempo que la tasa de mortalidad infantil se ha convertido en el patrón oro de la salud de una población. Sin embargo, que se haya reducido a cifras mínimas, por debajo de los 5 por mil nacidos, cuando hace 100 años era de 200 por mil, no ha reducido las situaciones de abuso y malos tratos.

Parece que no se dé valor a los niños aunque, recientemente, parece que se les haya puesto precio: 2.500 euros. Como ayuda a las familias no deja de tener un aire de cierto populismo. Como símbolo de lo que vale un niño me parece espantoso.

Siendo los niños los elementos más débiles de nuestra sociedad y, además los protagonistas de nuestro futuro, las sociedades civilizadas han generado mecanismos para su protección. En la nuestra datan de 1904 cuando se promulgó la Ley de Protección a la Infancia que adscribía la protección de los menores al Ministerio de Justicia. Los distintos avatares legislativos han dejado la protección a los menores en las manos de los gobiernos de las comunidades autónomas. Sin embargo, la mayor proximidad a los ciudadanos y beneficiarios de la protección no ha llegado a ofrecer garantías suficientes de tal protección. En Cataluña cinco mil niños figuran en las listas de víctimas de malos tratos, negligencia y abandono. Hasta 40.000 son objeto de explotación laboral más o menos tolerada, entendida como la asignación de tareas sin compensación salarial y que, además, limita la actividad escolar obligatoria. 

Estas cifras, sin embargo, rara vez alcanzan el rango de titulares en los medios. Sí lo hacen en cambio, por su dramatismo, las instancias en que los malos tratos tienen manifestaciones físicas. Y sobre todo cuando tales incidencias ocurren de forma reiterada a pesar de haber sido denunciadas, como los casos conocidos de las niñas Alba y Claudia en el pasado reciente. Entonces saltan todas las alarmas. Son los peores malos tratos: la negligencia y el abandono institucional. 

Pero ello es así, no tanto por que haya menores que sufran las consecuencias, sino porque lo que se pone de manifiesto es la inoperancia de las instituciones y agencias y la desidia de los funcionarios responsables. Ni siquiera la intervención de entes supuestamente independientes de las administraciones como el Síndic de Greuges, alcanzan a establecer responsabilidades claras como se ha visto en el reciente informe referente a la niña Claudia, donde se reparten culpabilidades en tono menor y se eleva un llanto por la falta de recursos. Las responsabilidades administrativas y políticas no se han, más de un año después, depurado.

Al cabo, parece que sólo se puede llegar a rendir cuentas de las disfunciones cuando la prensa, los medios de comunicación, ejercen una función de vigilancia y denuncia.

Vista la disfuncionalidad de las instituciones, cabe a los medios insistir sobre la necesidad de aspirar a la excelencia en la protección, denunciar las deficiencias y mantener la vigilancia sobre nuestros menores, la única apuesta y perspectiva de futuro de esta sociedad. 

Xavier Allué

Tarragona, diciembre 2008  

The long hot summer

Summer comes in the calendar every year and is only long if it remains hot. That depends on the latitude. The further down south, the longer and hotter it gets. Needless to say, I enjoy better sunny and warm weather than cold and damp, as many old people do. That tendency to move to warmer and sunnier lands upon retirement is a common stance in Europe and the US. Sunny Spain or grapefruit country such as La Florida. I like to keep the article "La" as in the original denomination by the Spaniards.

I am from the Mediterranean country of Catalonia, currently part of Spain, the city of Tarragona. The Roman emperor Hadrian wrote about the predecessor of the city, in Roman times named Tarraco, "...ubi vera aeternal est". Where the spring is eternal. Indeed, although in growing old, my bones resent the few weeks of cold weather we stand in late January-early February, sometimes lingering all the way to March.

Climate change, or rather, global warming, is making our "eternal spring" push temperatures up to the upper eighties and even nineties in May and June. 

Will see what August will bring about.

 

Despesa sanitària

Continuem sentint als mitjans referències als problemes de l'assistència primària, la manca de facultatius, la incorporació de llicenciats estrangers que cursin l'especialitat en el sistema MIR, l'assistència pediàtrica per metges de família, etc., i la resposta tímida de les administracions estatal i autonòmica començant la recuperació salarial, o augmentant el nombre de places MIR per a la formació als hospitals i a l’Assistència Primària.

En aquest àmbit apareixen alguns conceptes que s’utilitzen amb liberalitat i que, al meu entendre, mereixen un breu comentari.

Despesa. En la literatura periodística i en les manifestacions de l’administració, els polítics i els seus corifeus, es continua utilitzant el terme «despesa» per referir-se a les assignacions econòmiques que es dediquen a la salut i a l’assistència sanitària. En termes col·loquials, «despesa» representa pèrdua. Es «gasten» les soles de les sabates, els pneumàtics dels automòbils, el consum en general i la paga setmanal. Els diners que s’empren en l’assistència sanitària no són una despesa. Són un ús o fins i tot una inversió.

Salaris. Els emoluments que reben els professionals i treballadors de l’assistència sanitària fa temps que han deixat de créixer al ritme de l'encariment de la vida o, si es vol, de la inflació. A més, la part del lleó de les retallades la van patir els salaris: de fins a un 25% en l’assistència sanitària pública, incloent-hi les hores extres nocturnes o les guàrdies. L’altra part del lleó va ser la reducció de places. Els professionals que treballen amb salaris a la medicina privada també han patit retallades i disminucions. No així els que perceben honoraris.

Responsabilitat. La responsabilitat dels professionals, si alguna cosa fa, és créixer cada dia. Millors i nous coneixements exigeixen una actualització constant. I l’exigència, tant per part dels mateixos professionals i les seves organitzacions, com per part de l’administració i els usuaris, manté un creixement constant. La millora en els coneixements sobre temes de salut de la població també reclama més informació i més eficàcia. La cobertura de la responsabilitat professional mitjançant assegurances, sense arribar als nivells extraordinaris de l’assistència mèdica als Estats Units, també creix.

Cost per procés. D’això se’n parla poc. Interessaria més a les companyies asseguradores de salut, les mútues o HMO’s. Les administracions públiques, estatals o autonòmiques, s’atreveixen poc a introduir aquests paràmetres en la seva comptabilitat. Però cada vegada que es fa una aproximació és fàcil comprovar que el cost per procés, associat o no a la complexitat de cada procés, no és més eficaç en l’assistència privada que en la pública quan es compten tots els números.

En tot cas la coexistència d’assistència pública, fianançada pels impostos amb l’assistència privada de mutues i assegurances fa que molts paguen dues vegades per l’assistència: una de pùblica que apenes fan servir i l’altre de les mútues. Això, però te un biax d’edat notable: la gent gran fan ús majoritari de l’assistència pùblica. I també un de relatiu a la complexitat o gravetat: en cas de problemes assitencials greus com el càncer o els accidents greus, es tria l‘assistència pùblica.

El que té menys valoració en general és el cost social. Aquí, tant l’assistència pública com la privada, eviten incloure paràmetres que posin en evidència l’eficàcia real del tractament dels processos.

Hi ha molt més, però ho deixem obert a comentaris…

Publicat a DiariMés el 24 de juliol 2025

Una detenció en el progress de la creativitat

 Una detenció en el progress de la creativitat.

Tot d'una sembla que m'he quedat sense idèes i ja fa un mes que no publico res. He escrit alguna cosa en la meva llibreta on escric a mà amb una ploma estilogràfica de fa seixanta anys, però tot una mica desordenat. 

Fa calor i la calor no m'ajuda a ordenar pensaments..

Veurem....