Tremolors

 

 TREMOLORS 

L’amfiteatre de Tarragona patirà tremolors quan passin els trens de mercaderies pesants pel nou traçat de les vies d’ample standard. Això passarà. Que aquests tremolors afectin l'estructura, està per veure. Quan caiguin les primeres pedres de la precària estructura ho sabrem de cert. 

Tota la resta es xarrera. 

Ens presentaran un informe exhaustiu dels registres que s’han fet amb sismògrafs per part dels propietaris de les línies ferroviàries. Si el que es pretenia era l’obtenció d’informació fefaent sobre el risc que els trànsit ferroviari afecti l’estructura del monument bimil·lenari, ho seu fora encarregar l’estudi a una empresa o organització independent. Altrament és com si el llop feroç fos el contratista d’obres de la caseta dels tres porquets. 

Per cert, ja d’entrada l’instal·lació dels sismògrafs fou peculiar. Només els posaren a l’extrem superior de les grades originals. Ja està bé per ser les estructures més altes que sobreviuen els embats del temps i les accions humanes. Recordeu que les restes del convent i després presó van se dinamitades el 1921 amb feliç acord de les autoritats municipals. No es van ficar sismògrafs ni a la Porta Triumphalis ni a les parets de la basílica romànica, ambdues les àrees de més risc de patir danys per les vibracions. 

Però, tant s’hi val. Tot plegat els quatre pedrots de l’amfiteatre, si cauen, es poden tornar a posar a puesto, com fan arreu on pateixen terratrèmols. El cas és que no molestem a la sacrosanta RENFE i la seva germana Adif, representants a la terra de l’estat espanyol que està al cel (de Madrid). 

A veure. El tema és que continuaran passant trens de mercaderies pel lloc. Alguns amb cisternes de clor liquid, propilè i altres misteriosos productes dels contemplats en el RID 19, un monumental reglament que ocupa 1037 pàgines del BOE núm. 120, de 20 de mayo de 2021, (páginas 60386 a 61422), que l’estat reprodueix per delegació de la Unió Europea i que, molt probablement, ningú s’ha llegit. 

Quan els trens de 750 metres hagin aconseguit superar la corba de la plaça dels Carros, enfilin la via cap a Barcelona i comencin a accelerar, potser no facin tremolar les pedres de l’amfiteatre, però de ben segur que em faran tremolar a mi de por pel risc que el transport de mercaderies perilloses per una via aguantada en el tercer carril representa. 

Vatua Déu! que si passa alguna desgracia potser que esmolem les falçs dels nostres avantpassats per desprendre dels seus atributs testimonials als responsables. 

Via (tercer carril) fora!! 

9 febrer 2025 

NET ZERO

 

Quan l’aliga cuabarrada apagui la llum

 És de coneixement comú que l'any 2030 les centrals nuclears han de tancar. Cert que, com tantes decisions que es prenen al nivell del govern de la Unió Europea, i fruit de consensos amplis entre els països, poden arribar a implementar-se en terminis variables. Fins i tot ajornar-se per períodes notablement llargs que fan dubtar del poder de la Unió.

Sembla que França que va apostar fortament per l'energia nuclear, s'ha mostrat reticent a acceptar la data de tancament de les nuclears. La dependència actual no té gaire alternativa en un termini breu tan breu com els cinc anys pròxims. Però el compromís de la Unió Europea no és evitable. L'energia nuclear ha estat un molt valuós recurs energètic. Hi ha qui pensa que és un recurs net, especialment si es compara amb les energies que porten els recursos fòssils: el carbó i el petroli. I aquests perquè la seva explotació indefectiblement produeix una alteració significativa de l'equilibri mediambiental.

Per si no ho recordeu, els combustibles fòssils són hidrocarburs, és a dir, compostos d'aigua i carboni que, en la seva combustió generen residus: aigua que habitualment pren forma de vapor i que s'incorpora a l’atmosfera, i compostos gaseosos de carboni. D'una molècula com el monòxid de carboni, CO, o de dos, biòxid de carboni CO₂. Aquests, eliminats a l’atmosfera, impedeixen l'intercanvi de gasos i contribueixen el que es coneix com a efecte hivernacle. Això vol dir que produeix l'escalfament de l'atmosfera, el que estem experimentant com a canvi climàtic. Mal rotllo.

Les centrals nuclears utilitzen com a combustible metalls radioactius, més concretament l’urani. L'urani radioactiu un cop ha tramès la seva energia i transformar-la en electricitat, es degrada en isòtops inerts però encara radioactius, que s'han de rebutjar.  Aquests residus, però, romanen radioactius milers d'anys i és difícil fer-ne un emmagatzematge. Un altre mal rotllo.

A Catalunya produïm menys quantitat d'energia de la que necessitem. No hem estat prou previsors en dispondre de fons d'energia neta, que no generi massa residus, com l'energia dels molinets de vent o la solar de les plaques fotovoltaiques. Una part de la dificultat per intentar instal·lar generadors, ha estat que notables extensions de territori s'han exclòs per considerar que són causants de la mort de certes aus que es consideren en perill d’extinció. I què, per tant, han de ser protegides. No és fàcil trobar l'equilibri entre recursos i altres circumstàncies com la necessària protecció de bens considerats comuns, com són certes espècies d'animals.

Si no produïm energia, l’haurem de comprar fora. I pagar el preu que ens demanin, que mai podrem controlar. Això és una dependència que pesarà sobre les nostres economies i que limitarà la nostra llibertat.

Una de les obligacions dels responsables polítics, pel que els hem elegit, és la presa de decisions. Si no són capaços de prendre decisions, els governants són sobrers, inútils.

En cinc anys el principal recurs energètic que tenim que són les centrals nuclears de Vandellòs 2 i d’Ascó hauran de tancar. I si no hem trobat alternatives suficients, l'àliga cuabarrada ens apagarà la llum.

Tarragona, tan lluny de Deu i tan a prop de Barcelona

 

Migracions, i V: Euroislam.

 Migracions, i V: Euroislam.
L’amabilitat del nostre director m’ha permès publicar aquesta sèrie d'articles sobre migracions. No és un
bon estil per columnistes i opinadors allargar en diferents capítols un tema concret. Hi ha altres
publicacions d’assajos i monografies per acollir temàtiques amples que, acompanyades de bibliografia i
altres mitjans com taules o il·lustracions, s’acomoden millor que a una columna de diari. Però també és
cert que molta de la literatura “experta” es perd en la grisor de les publicacions acadèmiques, i mai
arriben a tenir una difusió, merescuda o no, que arribi al públic en general. En principi prometo que no
ho tornaré a fer més, per a tranquil·litat dels lectors de DiariMés i de la nostra redacció. Aprofito aquesta
darrera oportunitat per a posar sobre la taula que és la secció d’Opinió, un aspecte complex i ben segur
incòmode, però que forma part de la realitat d’un segment de la immigració actual.
De la immigració que, al nostre país, va iniciar-se al tomb del mil·lenni, el contingent d’immigrants de
religió musulmana és un de notable. Les tres religions dites “del llibre”, jueus, cristians i musulmans, la
presència a l’univers mediterrani al qual pertanyem té un històric de segles. I també un històric de
convivència i de conflictes. La nostra cultura actual està empeltada de la seva presència, com ho està la
nostra llengua, al cap i a la fi, la nostra realitat. Des d’una arrel romana, ja que de les civilitzacions
anteriors en queden poques restes, les religions ens acompanyen en gairebé totes les manifestacions
culturals.
La nostra Universitat i, més concretament, el Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball social, va
dedicar molt de temps, classes, seminaris i publicacions a temes relacionats al fenomen migratori de
molt alt nivell acadèmic i científic, i de transcendència internacional. En un moment que vam convidar al
Prof. Tullio Seppilli, insigne mestre d’antropòlegs de la U. de Perugia, a Itàlia, vam fer un tomb de cotxe
per l’entorn de Tarragona per mostrar-li el nostre país. Conversant sobre la immigració nord-africana, en
veure els topònims dels pobles tarragonins: Albiol, Alcover, Altafulla, Benifallet, la Pobla de Mafumet,
etc. va exclamar: “Ara ho entenc. No és que vinguin. És que tornen.”
Una bona part dels alminars, minarets, les torres de predicació, de la crida a la zalà quotidiana, van ser
transformades en campanars a les terres de l'Aragó, València i al-Àndalus actual. L'arribada d’uns
quants milions de musulmans a l'Europa cristiana topa amb les limitacions, sovint no només municipals,
per a la construcció de mesquites i alminars. Pot ser que sigui superable perquè hi ha aplicacions pel
mòbil per la crida a la zalà.
Aproximadament cinquanta (50) milions de ciutadans europeus s'identifiquen com musulmans, tot i que
amb una notable diversitat de cultures i pràctiques religioses. Això s’aproxima a un 8% de la població de
l'Europa continental, excloent Turquia i els seus 85 milions d’habitants. Com per a no tenir-ho en
compte.
El terme Euroislam fa referència a una suposada nova branca de l’Islam, històricament originada i
desenvolupada als països dels Balcans i de l’est d’Europa, generalment secularitzada. Tal sembla que
seria la forma d’Islam que resulta acceptable per les autoritats i les poblacions europees cristianes.
S'entén que aquest tipus d’Islam participaria dels valors polítics i socials comuns a l’Occident de
pluralisme religiós, tolerància, democràcia liberal i separació tàcita entre l’estat i la religió.
Pot ser una vana esperança d’integració d’una religió teocràtica que no comparteix ideals de la
democràcia representativa on, a més, el poder judicial està sotmès a jerarquies religioses.No valdran
mirades al passat on la intolerància va forçar a poblacions morisques a marxar, a instàncies d’una
Inquisició bel·ligerant i maldestre i on hi ha gent que (dissortadament) es diu Matamoros de cognom. I la
tolerància és un bé que és mal de repartir. Però, uns i altres, no podem tancar els ulls a una realitat que
voldríem la menys conflictiva possible.

Xavier Allué, Octubre 2024

Migracions IV, les pensions

 

Migracions III: la nostra