Estem preparats per la guerra

Estem preparts per la guerra 

Aquest titular està mancat d'un signe d'interrogació. Però el fet és que un dels meus editors em va ensenyar que els titulars mai deuen tenir signes d'interrogació. És com a molt presumptuós plantejar una qüestió i intentar oferir la resposta en el text. Quedi, doncs, com afirmació. Si fos una pregunta, la resposta és un contundent NO.

Ningú està mai preparat per una nova guerra. Com a molt està preparat per la darrera passada. Les escoles de guerra, les acadèmies militars, diuen que els plans de guerra caduquen el primer día del conflicte real.

La II Guerra Mundial, probablement el conflicte més gros de la història, es va declarar just quan l'exèrcit de l'Alemanya nazi va invadir Polònia l'1 de setembre de 1939. Tots els historiadors, però, recorden el període denominat "The Spooky War", la guerra fantasma, en el que les hostilitats estigueren contingudes i la resposta dels aliats no va començar a fer-se efectiva fins a la primavera següent. Es podia pensar que fora un període de rearmament o preparació, però és evident que aquest episodi previ no va evitar la invasió i la derrota de França, només compensada per l'èxit de l'evacuació del cos expedicionari britànic a Dunkerque. Tot i el temps que feia que s'anunciava la imminència de la guerra i l'espantós pròleg de la Guerra Civil Espanyola, ningú estava preparat per la guerra.

Els llargs anys de la Guerra freda van relaxar una part dels esforços bèl·lics amb la perspectiva de què un conflicte global comportava el risc d'una guerra nuclear i l'assegurada destrucció mútua dels contendents. Les forces armades nord-americanes van mantenir un creixement material i de personal entre altres motius pels conflictes localitzats com la guerra de Corea, la del Viet-Nam i, més recentment, la d’Iraq. Però els països europeus, amb una clara vocació de no voler cap guerra mai més, tot i l'amenaça de les divisions cuirassades de l'exèrcit roig, van contenir notablement els seus recursos defensius. A més, Alemanya, el país econòmicament més potent amb la seva recuperació, va tenir molts anys prohibit generar unes forces armades pròpies.

L'estat espanyol, tot i viure sota una dictadura militar mès preocupada  per la represió de la població que per una agresió militar externa, fou notori per la seva actitud negligent vers la defensa militar durant el franquisme. Franco havia tingut la seva guerra i no volia cap altra. Això a banda de la indigència que va patir el país per l’autarquia, a penes recuperada amb el reconeixement per Eisenhower de la dictadura a canvi de les bases americanes instal·lades a l’estat. El reconeixement de la dependència en matèria de defensa dels Estats Units i el desastre organitzatiu del franquisme fa que no hagi hagut cap política o iniciativa de defensa civil al país.

A Catalunya, qualsevol referència a matèries militars ha estat sempre menyspreada i menystinguda. Com que els militars eren els de la dictadura i l'estat opressor, el nombre de militars professionals d'origen català ha estat històricament mínim. Les iniciatives d'origen civil en la defensa s'orienten cap a la prevenció i actuació de desastres naturals, incendis, inundacions o tempestes.

No hi ha, doncs, cap estructura ni organització, ni refugis per la població civil. La presència de forces armades de l'estat espanyol a Catalunya és simbòlica: dos batallons, un del regiment d'infanteria mecanitzada "Arapiles 62" i un altre del "Badajoz 63"; un total d'uns 1500 efectius. Tampoc hi ha instruccions per la població civil per res que no sigui el confinament domiciliari en cas de catàstrofes industrials, essencialment explosions o fuites de gas. Que se sàpiga cap hospital té actualitzats plans d'atenció en cas de catàstrofe exterior o acumulació de víctimes. En resum: res.

Resulta obvi que tenim més por de nosaltres mateixos, dels nostres errors, dels nostres accidents. Les agressions alienes no figuren entre les nostres preocupacions i, pel que sembla, encara menys per les autoritats.

Tots feliços, o resignats?

 Xavier Allué

Març 2025

Si vis pacem

 

MENAS ó menos

 MENAS: de menys a més. Aquest text és una compilació d'entrades del Blog Pediatria social entre 2016 i 2019

https://pedsocial.wordpress.com/?s=Menas

MENAS: menores extranjeros no acompañados

Los  “MINAS”, Menores Inmigrantes No Acompañados, incluye MINA (Menores Inmigrantes No Acompañados), MEINA (Menores Extranjeros Indocumentados No Acompañados), y MMNA (Menores Migrantes No Acompañados). Se trata de un colectivo lamentablemente cada día más numeroso y visible en las grandes ciudades como Madrid y Barcelona, al margen de las leyes y de las reglas de convivencia que hace muy difícil su tratamiento y acogida. 

Las autoridades europeas en general afirman ocuparse de estos colectivos. Echo de menos alguna reflexión (obtenible o no del trabajo de campo) sobre la obvia connivencia con, pasividad ante y complicidad para el fenómeno de la emigración ilegal por parte de los gobiernos de los países emisores de emigrantes, que se deshacen de mano de obra excedentaria, se benefician del tráfico mafioso del transporte ilegal en cayucos y, sobre todo, descansan en las remesas económicas en divisas de los emigrantes para mejorar su balanza exterior de pagos.

El problema aparece ocasionalmente en los medios de comunicación, generalmente asociado a la peripecia de algún menor que atraviesa las fronteras sur de este país de alguna forma peculiar y casi siempre peligrosa, como el que lo hizo en el interior de una maleta, o en los bajos de un autobús. Por la evidente vulnerabilidad que padecen unas personas que por su edad no disponen de autonomía legal, la maraña legislativa que les envuelve les crea notables dificultades, de las cuales la menor puede ser su deportación al país de origen, para que lo vuelvan a intentar al cabo de poco tiempo.

Sin documentación y sin protección se encuentran expuestos a toda clase de abusos que ponen en riesgo no sólo su integridad sino a menudo su vida.

Conviene recordar que los derechos del menor deben prevalecer por encima de cualquier otra consideración y que un tratamiento exquisito de las situaciones es mandatorio.

Fue en junio de 2018 que concluyó la aventura de 630 naufragos rescatados frente a las costas de Libia por el barco de SOS Mediterranèe Aquarius. Rechazado su desembarco en Italia por el gobierno de ese país, finalmente han navegado, repartidos también en otros dos navíos de la Guardia costera italiana, el Dattilo un barco de rescate y el Orione, una patrullera de altura, hasta Valencia: 700 millas marinas de nada. Ello ha sido posible por la decision del nuevo gobierno socialista español de ofrecer acogida en España a todos los ocupantes del Aquarius. Entre ellos hay más de 80 menores no acompañados (MENAS), cuyo destino está aún por decidir. Se trata de un episodio más de la continuada tragedia del intento de llegada a los paises europeos de gentes proviniendo de los peores lugares del mundo en busca de una nueva vida, de una oportunidad que les es negada en sus lugares de origen. Y que está transformando el Mare Nostrum de los romanos en el Mare Mortum de la actualidad.

No podemos aquí entrar en las complejidades del problema ni en la preocupante actitud de los gobiernos europeos y las instituciones que supuestamente los mantienen politica y economicamente unidos. La eclosión de movimientos populistas, nacionalistas xenófobos en varios países, en España protagonizado por el partido Ciudadanos, hace el problema más complejo.

Sobre el tema de la emigración hemos escrito en el blog Pediatria social anteriormente, así como en otros sitios (Bibliografía propia), Y alguna cosa sobre los “MINAS”, Menores Inmigrantes No Acompañados, que incluye MINA (Menores Inmigrantes No Acompañados), MEINA (Menores Extranjeros Indocumentados No Acompañados), y MMNA (Menores Migrantes No Acompañados). O sea que alguna idea nos hemo hecho sobre el tema.

Desde el momento que tomen tierra y salvadas las exploraciones sobre su salud física, la principal cuestión va a ser su estatuto legal. La legislación separa, más o menos arbitrariamente, los emigrantes, generlmente por motivos económicos, de los refugiados que huyen de situaciones de conflicto bélico más o menos activo que ponen en peligro sus vidas. En cada clasificación se ocultan numerosas trampas legales. Por ejemplo los refugiados se pueden quedar cinco años. Pero no más. Y durante esos cinco años no pueden tener un empleo asalariado porque se les da una ayuda!! Los menores podrán ser acogidos, pero en cuanto cumplan los 18 años, lo que puede estar a la vuelta de la esquina, recibirán el mismo tratamiento que otros inmigrantes.

Lo que es cierto es que la totalidad de los que llegan por medios irregulares a las costa de Europa huyen de situaciones de extraordinaria dureza: hambre, carencias, guerra, muerte y desolación. Y por eso se juegan la vida en una patera o un cayuco después de haber superado infinitas penalidades hasta llegar a la costa.

Son náufragos. Y las leyes del mar son muy explícitas sobre el derecho que les asiste y la obligación de socorro que tienen los navegantes. (Por cierto, ¿alguien se cree que los potentísimos radares de los navíos del VI Flota de los Estados Unidos desplegada en el Mediterráneo no detectan todas y cada una de las embarcaciones que parten de las costas de la Cirenaica? Son náufragos sacados del mar, emigrantes porque se van de su tierra y refugiados porque huyen de la muerte, sea la causa la violencia, el hambre o la enfermedad.

Podríamos felicitar al gobierno español por su decisión de acogida, pero en realidad no hace más que cumplir una obligación.

Esperamos que todos los menores desembarcados reciban el tratamiento y el cuidado al que son acreedores.

_______

Una violación protagonizada por otro energúmeno que, en este caso se trata de un Menor Emigrante no Acompañado, desata una campaña de xenofóbia y llamadas por la eliminación de lo que se ha ido convirtiendo en una categoría social, los MENAS, en custodia de la autoridades de Protección de menores.

(¿Es posible que los protagonistas de «la Manada», entre ellos un guardiacivil y un militar pudieses suscitar igualmente una llamada para la eliminación de ambas categorías sociales?)

Los menores, de secuencia a todos los acuerdos internacionales, son objeto de protección. Da lo mismo que hayan nacido a un lado u otro de una frontera, hijos de padres con o sin documentación, traídos desde París por una cigüeña, náufragos de una patera, o rescatados de un embarazo incompleto en una incubadora en la UCI Neonatal.

Es más que posible que la inmensa mayoria de los lectores de este blog no cuenten en su experiencia con la atención de niños en esas situaciones. Pero nos corresponde la responsabilidad de conocerlas y divulgar su conocimiento y sensibilidad entre los que nos rodean, sean estos de nuestro ámbito profesional o nuestros contactos sociales. Y, en la medida de lo posible, intentar influir en los medios de comunicación y redes sociales en el sentido de que la protección de los menores está por encima de cualquier otra consideración política, social o filosófica.

X. Allué (Editor)

Publicado en parte en el blog  Pediatria social  

Tagged with Drechos de los niños, inmigración, MENAS, Protección infantil

L'ala oest de la Casa Beige

L’ala oest de la casa beige

Els canvis del govern de l’estat i de la Generalitat dels darrers mesos han generat els normals recanvis en la titularitat de les representacions institucionals de diferents nivells. La transcendència dels recanvis està en funció del que serveixin per traslladar les decisions, les polítiques i les actuacions dels diferents nivells de poder a la ciutadania. I també per recollir l’acceptació i les propostes de la ciutadania cap als poders constituïts. També és important l’aspecte de representació, la presència i l'actuació protocol·lària que tenen les persones i els símbols que les acompanyen. Fins i tot els edificis i el seu manteniment tenen representació davant de la ciutadania que, no ho oblidem, són propietat de la gent que és la que ho ha pagat i paga, així com els salaris i emoluments dels administradors polítics i funcionaris.

El govern de l’estat té una excepcional seu a l’edifici del genial arquitecte Alejandro de la Sota (subdelegació, per ser dependent de la delegació a Barcelona) a la plaça Imperial Tàrraco. Construït l’any 1956 i, posteriorment, es va fer una restauració canviantel color de la façana i alguns elements interiors el 1985, havia guanyat un concurs convocat per la Dirección General de Arquitectura l'any 1956. És un model de l’estil racionalista reconegut, només malmès pel grapat d’antenes de comunicació que adornen la terrassa per a gaudi dels estornells.

Com a edifici representatiu empersona molt dignament la presència de l’estat espanyol. I és per aquest motiu que sovint ha estat objecte i objectiu d’innombrables manifestacions populars que exposen els seus sentiments contraris a la seva presència en la nació catalana.

He recordat la que fou excel·lent sèrie televisiva nord americana “The West Wing” (L’ala oest de la Casa Blanca). Produïda per Aaron Sorkin i protagonitzada per Rob Lowe, Martin Sheen, Allison Janney i un grapat de bons actors es va estendre set temporades i premiada amb diferents guardons, oferint una visió dramatitzada de l’activitat a la seu del govern nord americà a la Casa Blanca.

A l’oest, a l’altre costat de la Rambla Nova, de la seu de govern espanyol està la dissortada arquitectura dels serveis de l’administració de l’estat. Lleig i desgarbat havia estat la seu de la delegació del “Movimiento” i contenia un auditori dedicat a actes patriòtics de la dictadura. Vull dir la dictadura franquista, tot i que no sembla que calgui l’adjectiu puix que ja no queda ningú que se'n recordi de l’anterior dictadura, dita de Primo de Rivera però sostinguda per un rei Borbó. En desmuntar-se la dictadura, una part de l’edifici que era el Diari Español, es va vendre juntament amb la capçalera als nous propietaris, que van separar la propietat i remodelar sensiblement l’edifici.

El que es podia considerar “l’ala oest” de l’edifici beige de la seu governamental és un edifici d’oficines administratives d’una part de les que romanen competència de l’estat. Bé que aquestes no són poques i tenen seus diverses a la ciutat. Les grosses i importants, al cap i a la fi, les que mouen diners, tenen seus pròpies i notables. La hisenda de l’estat i la Seguretat Social sengles edificis recentment renovats al mig de la Rambla: La Tresoreria de la Seguretat, al carrer Pere Martell, Obres Públiques a la plaça dels Carros, la duana per allí, Estadística i on remenen les eleccions a un edifici singular sobre un jaciment romà entre Jaume I i el carrer del Vapor, La Policia Nacional a la plaça d’Orleans i lo dels DNI a uns baixos tronats al lateral de la Avgda. Vidal i Barraquer, per disgust de ciutadans i funcionaris.A la seu de la subdelegació a penes queden coses d’estrangers, petardos i trabucs, instal·lacions de producció energètica i què sé jo de medi ambient.

A l’ala oest de la Casa Blanca, la de la sèrie televisiva i la de veritat, es concentren les principals decisions polítiques, es discuteixen els problemes més aguts i transcendents i es resolen els grans conflictes. Em sembla que a l’ala oest de la “Casa beige” no es prenen gaires decisions. Potser més a l’oest, al Port, a Barcelona o a l’Edificio de Semillas.

Mentrestant alguns esperem que en algun futur a l’edifici de Alejandro de la Sota fiquin un rètol ben gros que digui “Consulado del Reino de España”, com la que hi ha a la Rotonda dels Conills.

Xavier Allué, Març 2025

Conclave

 <<Ahir vespre vaig anar a veure la peli "Conclave" (https://ca.wikipedia.org/wiki/Conclave_(pel·lícula_de_2024) No sé si te fusta d'Oscar. No vull fer "spoilers", però les sorpresses del guió només sorprenen per l'improbable de la seva realitat en un Vaticà del segle XXI. Un excès de primer plans de la cara dels protagonistes li resta seguiment de l'acció. Ralph Feinnes ens regala un paper com els que ens té acostumats, però em sembla que "pateix" massa. Aneu a veure-la a la vostra discreció. (Catolics reclacitrants, abstenir-se. Agnòstics, aneu a veure una "peli de tiros”)>>

Això va ser l’entrada de WhatsApp que vaig compartir amb uns col·legues i amics. Pot ser una mica incòmode escriure sobre el conclave just quan l’actual papa està ingressat a l’Hospital Gemelli amb un quadre respiratori complex del que és possible que no s’ensurti, donada la seva edat i patologia concomitant. Però l’experiència de veure una pelicula sobre el tema de la elecció del papa i, més concretament un film amb qualitat suficient per a que sigui nominat pel Premi Oscar de l’Academia de Hollywood, m’ha portat a aquest breu assaig/critica cinematogràfica.

“Conclave” compta amb un elenc d’actors força potent: Ralph Feinnes, Stanley Tucci, John Litgow, Sergio Castellito i Isabella Rossellini, com actors principals, i la competent direcció de l’alemany Edward Berger. Produida per Tessa Ross y tres productores: Film Entertaiment, Indian Paintbrush and House Productions, fan el film angloamericà.

El relat dels interiors de procés de nomenament papal ja ha estat tractat en pel·licules anteriors. Qualificada com “political thriller”, la pel·licula relata el procés del’elecció papal i les dificultats inherents a les condicions exigibles pel nomenament d’un papa, a les que es sumen les peculiaritats de les personalitats del posibles candidats, “papabile” en el argot vaticà.

El guió està bassat en la novel·la de l’escriptor anglés Rober Harris, prestigiós autor de diversos titols de ficció històrica que han donat origen a films, alguns dirigits per Roman Polanski com “Pompeii”, “The Ghost Writer” o “An Officer and a Spy”, i altres exits de la pantalla com “Munich” o “Enigma”. Es permet alguns salts al buit per evitar allargar més els 120 minuts de projecció i algunes inconsistències o plans de la Ciutat del Vaticà inexistents.

Realitzada en bona part als estudis de Cinecittà, aprofita la magnificència dels edificis vaticans per enquadrar varies escenes. També però algunes seqüencies es localitzen a patis amb una visió llunyana d'un horitzó amb la cupola de Sant Pere clarament de decorat.

De l’innegable professionalitat dels actors, tots veterans, destaca el paper de Ralph Fiennes com a degà del Col·legi cardenalici i director del conclave, que ens regala una personificació dramàtica com les que ens te acostumats. Personalment sempre m’ha semblat massa serio i, concretament en aquesta pel·licula, em sembla que pateix massa.

L'aportació d'un figura femenina està assignada a Isabella Rossellini en el paper de la monja encarregada de l'intendència vaticana. La filla de la fabulosa Ingrid Bergman i el productor italià Roberto Rossellini compleix amb suficiència el paper que la productora li ha assignat potser perquè una dòna italiana dona més realisme com a religiosa católica.

La trama inclou com a factor desestabilitzador les diferents puculiaritats dels posibles candidats que poden invalidar les seves oportunitats de ser elegits. Per sobre de la pressió dels cardenals italians per que el papa fos italià, hi ha la preferència d’un cardenal africà, que resulta que es descobreix que havia tingut un fill amb una monja a la seva joventut. Un altra candidat favorit ha de renunciar quan es revela que ha subornat altres membres del col·legi cardenalici per que el votin. Se l’acusa de simonia, erròniament quan és un pecat d’intentar comprar la santificació o altres beneficis de caire espiritual i no el papat. 

Un candidat exòtic apareix sense que ningú el conegui. Es tracta d’un personatge d’origin sudamericà, amb un historial d’haver treballat en missions africanes i nomenat “in pectore”, es a dir, sense que el papa ho faci public, cardenal a Kabul, en l’Afganistan musulmà. El papa pot nomenar cardenal a qui vulgui, fins i tot seglars. Més feqüent és el nomenament de bisbes de seus llunyanes, remotes, “in partibus infidelibus”, en terra d’infidels. I sovint llocs sense població de cristians.

Després de varies votacions nul·les, ves per on, resulta elegit el candidat exòtic, més o menys santificat per haver participat en varies guerres.

En un gir de guió, i pel que sembla ser una concessió al col·lectiu LGTBI, es revela que l'elegit és trans-genere, secret que el cardenal degà que interpreta Ralph Feines, manté. I amb un “fundido en negro”, s’acaba el film.

Aquest final m’ha recordat la pel·licula “Some like it hot” de Billy Wilder (1959), amb Jack Lemmon, Tony Curtis i una joveníssima Marilyn Monroe, absurdament titulada en espanyol “Con faldas y a loco” quan, a la darrera escena, Lemmon que ha passat una bona part de la peli disfresat de dóna, davant d’una proposta de matrimoni revela que és un home i el propossant contesta “Nobody is perfect!”, Ningú és perfecte, frase que ha passat a la història del cinema i que ben bé hauria de ser el títol del film.

L’autor/guionista Robert Harris ens estalvia la coneguda llegenda vaticana de que el recent nomenat papa ha de seura en la “sella gestatoria”, o sedia stercoraria, un sillò monumental que te un forat al mig del seient i que s’aixeca per portar-lo a esquenes. A les hores, el cardenal camarlengo, ajuda de cambra, ha de palpar per sota per comprobar que el nomenat té “duo testes et bene pendentes”, que no crec que calgui traduïr i, amb això, assegurar que l’elegit és un home.

Cert, nobody is perfect.

XA

Tremolors

 

 TREMOLORS 

L’amfiteatre de Tarragona patirà tremolors quan passin els trens de mercaderies pesants pel nou traçat de les vies d’ample standard. Això passarà. Que aquests tremolors afectin l'estructura, està per veure. Quan caiguin les primeres pedres de la precària estructura ho sabrem de cert. 

Tota la resta es xarrera. 

Ens presentaran un informe exhaustiu dels registres que s’han fet amb sismògrafs per part dels propietaris de les línies ferroviàries. Si el que es pretenia era l’obtenció d’informació fefaent sobre el risc que els trànsit ferroviari afecti l’estructura del monument bimil·lenari, ho seu fora encarregar l’estudi a una empresa o organització independent. Altrament és com si el llop feroç fos el contratista d’obres de la caseta dels tres porquets. 

Per cert, ja d’entrada l’instal·lació dels sismògrafs fou peculiar. Només els posaren a l’extrem superior de les grades originals. Ja està bé per ser les estructures més altes que sobreviuen els embats del temps i les accions humanes. Recordeu que les restes del convent i després presó van se dinamitades el 1921 amb feliç acord de les autoritats municipals. No es van ficar sismògrafs ni a la Porta Triumphalis ni a les parets de la basílica romànica, ambdues les àrees de més risc de patir danys per les vibracions. 

Però, tant s’hi val. Tot plegat els quatre pedrots de l’amfiteatre, si cauen, es poden tornar a posar a puesto, com fan arreu on pateixen terratrèmols. El cas és que no molestem a la sacrosanta RENFE i la seva germana Adif, representants a la terra de l’estat espanyol que està al cel (de Madrid). 

A veure. El tema és que continuaran passant trens de mercaderies pel lloc. Alguns amb cisternes de clor liquid, propilè i altres misteriosos productes dels contemplats en el RID 19, un monumental reglament que ocupa 1037 pàgines del BOE núm. 120, de 20 de mayo de 2021, (páginas 60386 a 61422), que l’estat reprodueix per delegació de la Unió Europea i que, molt probablement, ningú s’ha llegit. 

Quan els trens de 750 metres hagin aconseguit superar la corba de la plaça dels Carros, enfilin la via cap a Barcelona i comencin a accelerar, potser no facin tremolar les pedres de l’amfiteatre, però de ben segur que em faran tremolar a mi de por pel risc que el transport de mercaderies perilloses per una via aguantada en el tercer carril representa. 

Vatua Déu! que si passa alguna desgracia potser que esmolem les falçs dels nostres avantpassats per desprendre dels seus atributs testimonials als responsables. 

Via (tercer carril) fora!! 

9 febrer 2025 

NET ZERO