Despesa sanitària

Continuem sentint als mitjans referències als problemes de l'assistència primària, la manca de facultatius, la incorporació de llicenciats estrangers que cursin l'especialitat en el sistema MIR, l'assistència pediàtrica per metges de família, etc., i la resposta tímida de les administracions estatal i autonòmica començant la recuperació salarial, o augmentant el nombre de places MIR per a la formació als hospitals i a l’Assistència Primària.

En aquest àmbit apareixen alguns conceptes que s’utilitzen amb liberalitat i que, al meu entendre, mereixen un breu comentari.

Despesa. En la literatura periodística i en les manifestacions de l’administració, els polítics i els seus corifeus, es continua utilitzant el terme «despesa» per referir-se a les assignacions econòmiques que es dediquen a la salut i a l’assistència sanitària. En termes col·loquials, «despesa» representa pèrdua. Es «gasten» les soles de les sabates, els pneumàtics dels automòbils, el consum en general i la paga setmanal. Els diners que s’empren en l’assistència sanitària no són una despesa. Són un ús o fins i tot una inversió.

Salaris. Els emoluments que reben els professionals i treballadors de l’assistència sanitària fa temps que han deixat de créixer al ritme de l'encariment de la vida o, si es vol, de la inflació. A més, la part del lleó de les retallades la van patir els salaris: de fins a un 25% en l’assistència sanitària pública, incloent-hi les hores extres nocturnes o les guàrdies. L’altra part del lleó va ser la reducció de places. Els professionals que treballen amb salaris a la medicina privada també han patit retallades i disminucions. No així els que perceben honoraris.

Responsabilitat. La responsabilitat dels professionals, si alguna cosa fa, és créixer cada dia. Millors i nous coneixements exigeixen una actualització constant. I l’exigència, tant per part dels mateixos professionals i les seves organitzacions, com per part de l’administració i els usuaris, manté un creixement constant. La millora en els coneixements sobre temes de salut de la població també reclama més informació i més eficàcia. La cobertura de la responsabilitat professional mitjançant assegurances, sense arribar als nivells extraordinaris de l’assistència mèdica als Estats Units, també creix.

Cost per procés. D’això se’n parla poc. Interessaria més a les companyies asseguradores de salut, les mútues o HMO’s. Les administracions públiques, estatals o autonòmiques, s’atreveixen poc a introduir aquests paràmetres en la seva comptabilitat. Però cada vegada que es fa una aproximació és fàcil comprovar que el cost per procés, associat o no a la complexitat de cada procés, no és més eficaç en l’assistència privada que en la pública quan es compten tots els números.

En tot cas la coexistència d’assistència pública, fianançada pels impostos amb l’assistència privada de mutues i assegurances fa que molts paguen dues vegades per l’assistència: una de pùblica que apenes fan servir i l’altre de les mútues. Això, però te un biax d’edat notable: la gent gran fan ús majoritari de l’assistència pùblica. I també un de relatiu a la complexitat o gravetat: en cas de problemes assitencials greus com el càncer o els accidents greus, es tria l‘assistència pùblica.

El que té menys valoració en general és el cost social. Aquí, tant l’assistència pública com la privada, eviten incloure paràmetres que posin en evidència l’eficàcia real del tractament dels processos.

Hi ha molt més, però ho deixem obert a comentaris…

Publicat a DiariMés el 24 de juliol 2025