Llengües

 

Llengües

 L'ús de diverses llengües a la immensa majoria dels països és habitual; el monolingüisme és una originalitat, si no una raresa. Aquesta frase formava part d'una conferència a un auditori de professionals espanyols ara fa vint anys. I es va rebre amb gestos d'incredulitat o menyspreu. Fins i tot un assistent va demanar aclariment al col·loqui. El tema anava de les barreres idiomàtiques per l'atenció sanitària com una qüestió a afrontar i la necesitat dels profesionals d'adquirir competències culturals i llingüístiques per una óptima pràctica.

Hi ha la qüestió dels coneixements de les llengües oficials i el seu requeriment pràctic.

Algunes dades són d'interés. Per exemple, els països amb més d’una llengua oficial:

• Bolívia: 37 llengües oficials, incloent l’espanyol i 36 llengües indígenes reconegudes a tot el territori nacional.
• Perú: 32 llengües oficials, entre elles l’espanyol i nombroses llengües indígenes.
• Índia: Hindi i anglès com a llengües oficials nacionals, però l’Estat reconeix oficialment més de 20 llengües addicionals a nivell regional.
• Sud-àfrica: 11 idiomes oficials, entre ells afrikaans, anglès, ndebele meridional, sotho septentrional, sotho meridional, suazi, tsonga, tswana, venda, xosa i zulu.
• Suïssa: Alemany, francès, italià i romanx.
• Singapur: Anglès, malai, mandarí i tàmil.
• Canadà: Anglès i francès.
• Bèlgica: Alemany, francès i neerlandès.
• Nova Zelanda: Anglès, maorí i llengua de signes neozelandesa.
• Luxemburg: Alemany, francès i luxemburguès.
• Comores: Àrab, comorès i francès.
• República Democràtica del Congo: Francès, kikongo, lingala, suahili i tshiluba (aquestes últimes com a llengües nacionals).
• Kazakhstan: Kazakh i rus.
• Kenya: Anglès i suahili.
• Lesotho: Anglès i sesotho.
• Madagascar: Francès i malgaix.
• Malta: Anglès i maltès.
• Marroc: Àrab i amazic (berber).
• Eritrea: Àrab, tigrinya, italià i anglès (llengües de treball).
• Finlàndia: Finès i suec (àmpliament reconegut).
• Espanya: Espanyol a nivell nacional, i a nivell regional: català/valencià, gallec, basc, occità i llengües de signes.
• Itàlia: Italià a nivell nacional, i a nivell regional: alemany, eslovè, francès, friülà i ladí.
• Dinamarca: Danès a nivell nacional, feroès i groenlandès a nivell regional.

Aquesta llista no és exhaustiva, però mostra com el multilingüisme oficial és comú en molts països, àdhuc uns quants països europeus. I el monolingüisme és més aviat l’excepció.

La Unió Europea té actualment 24 llengües oficials. Aquestes són:

Búlgar, Txec, Croat, Danès, Holandès, Anglès, Estonià, Finès, Francès, Alemany, Grec, Hongarès, Irlandès, Italià, Letó, Lituà, Maltès, Polonès, Portuguès, Romanès, Eslovac, Eslovè, Espanyol, Suec. Aquestes llengües tenen igualtat legal dins de les institucions de la UE: la legislació es tradueix a totes i els ciutadans poden comunicar-s’hi en qualsevol d’aquestes. Però només deu són parlades per més de 10 milions de ciutadans. Hi ha dues llengües regionals amb més d’1 milió de parlants: el Català: ~9–9,4 milions de parlants,  i 11 milions l’entenen, i el Bavarès (Alemanya/Àustria): ~14 milions.

També hi ha llengües, diem-ne no-autóctones, parlades per milions de ciutadans europeus, com el turc (7 milons) o 'àrab (5,5 milions).

D'ençà el Brexit només 4,5 milions d'europeus tenen l'anglés com a llengua pròpia, els irlandesos. Però l'anglès es parlat per 175 milions de ciutadans de la UE, que parlen anglès com a llengua materna o operativa.

És evident que una llengua es oficial, el que obliga a que tota la informació dimanant de l'administració de la UE es tradueixi i es faci servir "oficialment" en reunions i altres activitats, només quan correspongui a un dels estats. No estat-No llengua. La "Europa dels pobles" encara queda lluny. 

Xavier Allué, maig 2025