Wednesday, March 27, 2024
Tuesday, March 19, 2024
La intel·ligència artificial i la funció pública
El gener de 1833, tot plegat fa quasi dos-cents anys el número 11 de El Pobrecito Hablador. Revista Satírica de Costumbres, signat pel Bachiller don Juan Pérez de Munguía (pseudònim de Mariano José de Larra) es publicava l'article "Vuelva usted mañana". Era un relat del menyspreu i la incúria espanyola de l'escàs respecte als peticionaris quan el seu nivell social o la seva classe pretenia adreçar-se al poder.
Tot i el temps passat no ha perdut actualitat i, fins i tot ha traspassat oceans: els nord-americans diuen "maniana", amb la seva pronúncia de l'espanyol i el significat: "Maniana means not today" Demà, avui no.
Ves que pretenia renovar el meu permís de conduir, document necessari per a operar vehicles automòbils i que, per raons de seguretat, precisa renovar-se periòdicament. Es pretén comprovar si el titular manté condicions i habilitats mitjançant un examen mèdic i psicotècnic. Uns dies abans de la data de renovació vaig anar a un conegut centre de revisions convenientment situat prop de la Delegació de Tràfic estatal, aquest un cavernós edifici que acull les dependències d'unes quantes agències de l'estat a la demarcació. Cobert el tràmit, feta la foto i l'examen, em lliuraren un document provisional vàlid per sis mesos amb la promesa verbal de què m'enviarien el document renovat per correu postal. Això era la primavera de l'any passat. Transcorregut l'estiu i sense haver rebut res, aprofitant un moment vaig anar a l'esmentada delegació. L'accés està sotmès a unes mesures de seguretat contundents que una mica més i em fan despullar per travessar un arc magnètic. Val a dir que per l'evolució que els anys han conferit a la meva anatomia, si m'he de treure el cinxo, els pantalons em cauen. Sembla que perquè t'atenguin cal concertar una cita d'antuvi, això que en diuen "cita prèvia" amb un ús redundant del llenguatge puix que no conec de cites retroactives. Això sí, tenen un dispositiu que facilita una certa prioritat a les persones més grans de 65 anys, per allò de què no tinguin o sàpiguen utilitzar instruments cibernètics. No és el cas, puix que la meva experiència en la utilització d'ordinadors data de més de cinquanta anys, segur que abans que la major part del funcionariat no hagués ni nascut. Però gràcies, tanmateix.
Doncs no, el permís no estava tramitat. "Torni més endavant". I això vaig fer a l'octubre i un altre cop al desembre. Que no. Al gener d'enguany vaig tornar i, en insistir, el funcionari que m'atenia va indicar que no hem trobava al sistema. Va demanar ajuda a un company que tampoc se'n va sortir. I un tercer que va indicar que "Esto lo sabe Paco, que hoy no està". Em van prendre les dades i dos dies després em trucaren dient-me que s'havia perdut la foto (?) i que portés una de nova. No van acceptar que enviés una escanejada per email, així que vaig haver de tornar a portar-la. En tornar, es van ajuntar tres funcionaris (no sé si el Paco entre ells) amb expressions de "... això és molt raro" i em lliuraren un altre paperet provisional dient-me que tornés en un mes a recollir-lo per què no es podien refiar del correu.
Al cap del mes vaig tornar i res, no el tenien. Les meves exigències en aquell moment van pujar d'intensitat i, en l'intercanvi d'excuses i peticions, a un dels funcionaris se li va escapar: "Això és culpa de Madrid".
Aaah! Madrid! Qui és Madrid? Què és Madrid?! Sí, home sí: "Madrid, castillo famoso/ arde en fiestas su coso/por ser el natal gozoso/ de Alimenón de Toledo". Ostres! Un poblat moro al mig de la Meseta, la causa de tots els mals!! Que no, que el mal ve d'Almansa, que a tot alcança...
Ha passat un altre mes i he tornat a reclamar el permís. Aquest cop els hi ha caigut el sistema informàtic i no poden consultar res. Vaig presentar una reclamació per escrit que havien de respondre en quinze dies, cosa que tampoc han fet. Ara la culpa és de la FNMT, sigles que apareixen misteriosament als marges de tot el paperam estatal i que oculten la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, que va retardada.
I vaig encomanar la meva ànima a Mariano José de Larra. Diria que "al cel sigui", però ho dubto perquè es va fotre un tret al cap als vint-i-set anys, i els suïcides no van al cel, ara per ara.
Voleu dir que la intel·ligència artificial ens ho arreglarà?
Xavier Allué. Març 2024
Friday, March 01, 2024
Wednesday, February 07, 2024
Intestia, cugucia, eixorquia, àrsia i remença
No sé què han fet els responsables de vigilar el compliment de les normes i dirimir les discrepàncies. Jutges i àrbitres de futbol passen per un període de desconfiança per part de la ciutadania en general i dels opinadors públics en particular. És difícil discernir si això té causes externes o és un problema de les actuacions dels protagonistes. És obvi què, quan hi ha discrepàncies i cal que una figura imparcial prengui les decisions, les decisions afavoriran una part i decebran una altra. Això genera sentiments contraposats per part dels que són objectes d’avaluació o judici.
Però el fenomen que venim observant és una gradual pèrdua de confiança en els criteris dels professionals de la justícia. Massa personalismes, massa ignorància, massa complexitat processal, prevaricació i interferències.
El del futbol sembla més banal i irrellevant. En principi és un joc i com tots els jocs l’aleatorietat, la fortuna, la sort o l’atzar són part integrant de la natura de la matèria. Avenços tecnològics com el VAR només amplien l’equip d’arbitres, però no es guanya en confiança. Un cop més tot depen del cristal amb el que es miri. La desconfiança afecta de una forma més extensa als organismes reguladors i organitzadors de l’esport: Federació i Lliga i un seguit d’interessos econòmics poderosos que corrompen la situació. Diners tot plegat.
El dels jutges és més greu. Un estament que no va ser remodelat, reformat i actualitzat al voltant de la transició democràtica, arrossega xacres funcionals fonamentals. És a dir dels seus fonaments. Per una banda, i després de més de quaranta anys els procediments per l’accés a la judicatura afavoreixen l’endogàmia i el corporativisme de difícil solució. Algunes parts de l’Estat, com és el cas de Catalunya, queden infrarepresentades en el col·lectiu. A més, només un de cada 10 jutges parla o entén la llengua que és pròpia i oficial al territori. La llengua i el seu transsumpte, la cultura, són determinants essencials de les relacions humanes, de la cosmovisió i dels compromisos socials. La manca del coneixement d’aquests integrants de la realitat social impossibilita una comprensió acurada de les discrepàncies, que no es poden trobar només en els textos legals o en els procediments processals.
A sobre d’això, els darrers temps han contemplat una barroera politització de l’administració de la justícia, començant per les irregularitats en la composició d’organismes com el Consell General del Poder Judicial, caducat fa més d’un lustre, tribunals de composició irregular com el Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut, el del judici dels membres del govern català durant el procés i la inacceptable i existència de l’Audiència Nacional franquista.
Mala peça al teler quan els que estan en el punt de mira de tothom no arriben a un estàndard d’excel·lència que conciti la confiança de la ciutadania.
Els aplaudiments espontanis els vespres de la passada epidèmia de Covid-19 als professionals sanitaris mai es veuran als jutges o als àrbitres de futbol. Per la seva desgràcia i la nostra incomoditat.
Però hi ha hagut temps pitjors. El titular només vol estimular la curiositat jurisprudencial del lector. Consulteu la Viquipèdia
Thursday, February 01, 2024
ANAGA
Anaga
Visitant amics he passat uns dies a Tenerife. Estàvem a San Andrés, un antic poblet pesquer prop de Santa Cruz, ara un destí turístic perquè gaudeix de l’única platja de sorra groga d’aquesta part de l’illa. La sorra de la platja de «Las Teresitas» l’han portat del Sàhara, on és evident que en sobra. Just passada la platja comença l’ascens a l’imponent massís d’Anega, tot pedra volcànica i vegetació escassa de plantes, cactus i esbarzers. La serpentejant carretera t’enlaira en qüestió de minuts a uns cims de més de mil metres amb vistes espectaculars. Quasi al cap de munt sembla com si el servei de carreteres s’hagi compadit dels viatgers i construí un túnel per salvar el coll més alt de la serralada. Passat el túnel es contemplen les impressionants vistes de la costa nord. El que sembla una península al mapa, a les descripcions turístiques nomenen «una isla dentro de la isla» què, des de 2015 és Reserva Natural de la Biosfera. Des del mirador del Bailadero es veuen ambdós costats, nord i llevant de Tenerife des de més de 1200 metres d’altitud. La baixada a la costa nord és quasi vertical, una dura prova pels ciclistes ocasionals. Els 500.000 turistes que ocupen les illes durant tot l’any estan per tot arreu. Una bona part parelles de mitjana edat o més, equipats per trekking amb botes i bastons, que és la més popular de les activitats a Canàries.
Això és part del que exhibeixen les Illes Afortunades: paisatges enormes i impressionants. La capital, Santa Cruz, no té gaire atractiu. Inversions recents han obert al costat del port una enorme plaça d’Espanya, al costat d’una altra no tan grossa, d’Europa.
«Esto es Africa. Y es España. Europa es donde los guiris, ¿no?» La plaça està travessada per sota per uns túnels pel tràfic de vehicles de quasi un kilòmetre. La gent local evita aquest enorme espai llevat que sigui per skates o patinets. No es veuen més que grups de turistes dels enormes creuers amarrats al port que ho travessen ocasionalment.
Santa Cruz, com tantes d’altres ciutats ibèriques ha patit el desgavell urbanístic i edificacional de les dècades dels 60 i 70. Les petites i atractives cases d’una o dues plantes, graciosament decorades d’esgrafiats i finestrals, han estat substituïts per edificis d’una dotzena o més de pisos arbitràriament distribuïts que competeixen en lletjor amb alguns foscos edificis de govern de quan la dictadura.
Sí que gaudeixen d’un espectacular centre de les arts, el TEA, del que destaca una enorme biblioteca, notable per l’espai que conté taules per a seure quasi cinc-cents lectors. Per cert, tots els seients ocupats no per lectors, sinó jovent, cada un d’ells proveït d’un aparell electrònic, tauletes, portàtils, més el mòbil. Tots.
Hi ha un tramvia que circula pel centre de la ciutat que gaire bé ningú fa servir. Un altre, de construcció més antiga, comunica Santa Cruz amb La Laguna, segona ciutat de l’illa i antiga capital.
Quan viatges sempre queda un moment per comparar amb casa teva. No sé si la invasió turística és del meu desig. Hi ha dificultats per trobar on estan, on viuen, per on passegen els canaris. Només els veus servint taules o conduint furgonetes de repartiment com posseïts per algun esperit maligne de la velocitat. Veig el poc ús del tramvia, cosa esperable i també penso que construir un monumental i espectacular centre de les arts, perquè l’estupenda biblioteca l’ocupin estudiants fent els deures (o ves a saber què) als seus ordinadors personals, poc s’escau amb que els llibres descansen sobre les prestatgeries sense que ningú els miri. Convida a certes reflexions, sobre temes locals a Tarragona com tramvia, túnels, biblioteca, ocupació turística d’espais i més, pendents de configuració pel nostre futur. I animar als nostres polítics a viatjar una mica.
Tuesday, January 23, 2024
Wednesday, December 27, 2023
Pleitos
Pleitos
Dice una maldición gitana para desear daño a alguien que tenga pleitos y que los gane. Esto asegura dolores de cabeza por un largo tiempo. Hemos visto bailar de la judicialización de la política a la politización de la justicia una serie de acontecimientos durante una década y media suficientes para marear a cualquier persona normal que pueda estar interesada. Y para aburrir totalmente a la gran mayoría de ciudadanos que tienen suficiente trabajo para conducir sus asuntos del día a día. Enredada la madeja a posta por interés de los poderosos, la gente de a pie gradualmente va perdiendo el interés en cómo se conduce la gobernanza del país, convencidos de que, por mucho que lo intenten, acabarán no entendiendo nada.
Hay, sin embargo, algunas almas caritativas que siguen los hilos del entramado y aportan algo de luz dentro de la confusión. Son periodistas, juristas y académicos que pueden dedicar su tiempo y recursos intelectuales a evitar que nos engañen. Trabajo difícil y nunca suficientemente reconocido.
Justo hace unos días, el Gobierno se ha descolgado con un Decreto Ley que de una vez, trata de ordenar una serie de aspectos sobre el funcionamiento de la Justicia, especialmente en los ámbitos de la utilización de procedimientos electrónicos y telemáticos que deberían de conducir todo esto que comúnmente se conoce como "papeleo" a una modernidad electrónica-cibernética de la que se lleva un retraso de un par de décadas.
El decreto ley 06/2023 de 20 de noviembre es una pequeña pieza jurídica de casi doscientas páginas del BOE, con una introducción o explicación de motivos de "sólo" veinticinco paginitas. No recomiendo su lectura, entre otras cosas por qué ya lo harán los juristas y, también, los comunicadores especializados. Algunos lo han hecho y han descubierto algunas "perlas".
Con una ley de amnistía todavía no elaborada ni aprobada, pero que lleva semanas provocando griteríos y disturbios por parte de quienes creen que los catalanes somos de la piel del demonio, se entiende que su aplicación no será un camino de rosas.
Pues con el decreto 06/2023 en mano, parece que nunca se hará efectiva.
La modificación del artículo 43 bis de la ley de Enjuiciamiento permitirá los procedimientos de aplicación extender los plazos de meses y años.
Ya lo advertí cuando se firmaban los pactos, recordando lo que dijo el gran jefe de los sioux oglala Mahpiua Luta ("Red Cloud"-Nube Roja): "Hombre blanco hablar con lengua de serpiente".
Si Junts y ERC se lo comen como parece que irá, ves que, al final, no acabamos encerrados en una reserva indígena.
X