Migracions, i V: Euroislam.

 Migracions, i V: Euroislam.
L’amabilitat del nostre director m’ha permès publicar aquesta sèrie d'articles sobre migracions. No és un
bon estil per columnistes i opinadors allargar en diferents capítols un tema concret. Hi ha altres
publicacions d’assajos i monografies per acollir temàtiques amples que, acompanyades de bibliografia i
altres mitjans com taules o il·lustracions, s’acomoden millor que a una columna de diari. Però també és
cert que molta de la literatura “experta” es perd en la grisor de les publicacions acadèmiques, i mai
arriben a tenir una difusió, merescuda o no, que arribi al públic en general. En principi prometo que no
ho tornaré a fer més, per a tranquil·litat dels lectors de DiariMés i de la nostra redacció. Aprofito aquesta
darrera oportunitat per a posar sobre la taula que és la secció d’Opinió, un aspecte complex i ben segur
incòmode, però que forma part de la realitat d’un segment de la immigració actual.
De la immigració que, al nostre país, va iniciar-se al tomb del mil·lenni, el contingent d’immigrants de
religió musulmana és un de notable. Les tres religions dites “del llibre”, jueus, cristians i musulmans, la
presència a l’univers mediterrani al qual pertanyem té un històric de segles. I també un històric de
convivència i de conflictes. La nostra cultura actual està empeltada de la seva presència, com ho està la
nostra llengua, al cap i a la fi, la nostra realitat. Des d’una arrel romana, ja que de les civilitzacions
anteriors en queden poques restes, les religions ens acompanyen en gairebé totes les manifestacions
culturals.
La nostra Universitat i, més concretament, el Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball social, va
dedicar molt de temps, classes, seminaris i publicacions a temes relacionats al fenomen migratori de
molt alt nivell acadèmic i científic, i de transcendència internacional. En un moment que vam convidar al
Prof. Tullio Seppilli, insigne mestre d’antropòlegs de la U. de Perugia, a Itàlia, vam fer un tomb de cotxe
per l’entorn de Tarragona per mostrar-li el nostre país. Conversant sobre la immigració nord-africana, en
veure els topònims dels pobles tarragonins: Albiol, Alcover, Altafulla, Benifallet, la Pobla de Mafumet,
etc. va exclamar: “Ara ho entenc. No és que vinguin. És que tornen.”
Una bona part dels alminars, minarets, les torres de predicació, de la crida a la zalà quotidiana, van ser
transformades en campanars a les terres de l'Aragó, València i al-Àndalus actual. L'arribada d’uns
quants milions de musulmans a l'Europa cristiana topa amb les limitacions, sovint no només municipals,
per a la construcció de mesquites i alminars. Pot ser que sigui superable perquè hi ha aplicacions pel
mòbil per la crida a la zalà.
Aproximadament cinquanta (50) milions de ciutadans europeus s'identifiquen com musulmans, tot i que
amb una notable diversitat de cultures i pràctiques religioses. Això s’aproxima a un 8% de la població de
l'Europa continental, excloent Turquia i els seus 85 milions d’habitants. Com per a no tenir-ho en
compte.
El terme Euroislam fa referència a una suposada nova branca de l’Islam, històricament originada i
desenvolupada als països dels Balcans i de l’est d’Europa, generalment secularitzada. Tal sembla que
seria la forma d’Islam que resulta acceptable per les autoritats i les poblacions europees cristianes.
S'entén que aquest tipus d’Islam participaria dels valors polítics i socials comuns a l’Occident de
pluralisme religiós, tolerància, democràcia liberal i separació tàcita entre l’estat i la religió.
Pot ser una vana esperança d’integració d’una religió teocràtica que no comparteix ideals de la
democràcia representativa on, a més, el poder judicial està sotmès a jerarquies religioses.No valdran
mirades al passat on la intolerància va forçar a poblacions morisques a marxar, a instàncies d’una
Inquisició bel·ligerant i maldestre i on hi ha gent que (dissortadament) es diu Matamoros de cognom. I la
tolerància és un bé que és mal de repartir. Però, uns i altres, no podem tancar els ulls a una realitat que
voldríem la menys conflictiva possible.

Xavier Allué, Octubre 2024

Migracions III: la nostra

 

THE COLD WAR, an introduction

We hate each other guts, but

we won't get to each other's throats.

Carl von Clausewitz, a Prussian general and historian, defined war as "politics by another means." Well, no. It is not. War is the introduction of massive violence into human relations. Politics is the field of ordaining power to organized communities or societies, which excludes any violence, explicit or hidden. War means killing people and destroying property to exercise control and impose someone's will on others. It is a disgrace that coerces the liberties of everybody, both aggressors and victims. Armies and military organizations restrict their members' freedom through discipline and ranks, frequently forcing them to carry orders that entail hateful things they would not do in their good senses. 

Cold War (Lippmann, 1947) was a term concocted at the end of World War II, initially as an idea and later encompassing a historical period that roughly ended with the fall of the Berlin Wall four decades later. By 1945, it was quite obvious that the East and West were not going to get any closer once the war ended. The conservative powers of the capitalistic world could not tolerate any growth of communist ideas or, God forbid! practices in their midst. Western democracies were fighting against totalitarianism as represented by the nazi, fascism, and Japanese imperialism, and only tolerated the Stalinists as the Russians were providing the most of the war burden in terms of lives lost. The millions of Russian war casualties, taking Stalin's dictum, were mere statistics. (Stalin had uttered once: one death is a tragedy, one million deaths are just statistics). The American and British military considered the extraordinary, tremendous death toll due to the strategic and tactical way of the Soviets' military conduct of war: an utter disregard for how many casualties would cost to achieve any given objective. Those magnitudes were considered inadmissible by the Western Command. By 1945, costly operations such as Normandy or the beach landings in the Pacific theater islands were bearing hard on public opinion, both British and American.

At the same time, the danger of spreading the communist ideology, permeating into the labor forces and workers' unions was looming, in the imminent return to civilian life of masses of ex-combatants upon the end of the war. Veterans would quickly claim that their tremendous sacrifice during the war deserved the reward of good jobs and social protection. To contain that massive movement would first need to direct that working force to the postwar reconstruction effort but, soon enough, would require new developments in new enterprises and services. Along with that, a demonization of the alternative of a communist revolution. At the same time, reproducing the social protection already in existence in countries that had not suffered the miseries of the war by remaining neutral, such as Sweden, were examples to follow. Social protection by the state, from crib to grave, was well in the minds of many. In some sense, the European social system grew under the menace of the Red Army tank divisions looming on the Eastern horizon. In the end, social services and protection development turned out to be something necessary and just, and the menacing red peril was just a paper tiger. But it took until the fall of the Berlin Wall to realize that.

The Russians, for their part, would like to continue the Komintern project of extending communism all over the world. Not only taking for granted they will continue occupying the countries in Eastern Europe previously occupied by Nazi Germans but spreading their influence in all continents. Pending whatever was going to happen in China, as the victory of the Chinese communists was yet to consolidate, the Komintern had set eyes on Africa, South America, and Southeast Asia.

That was too much for Americans, who immediately started moves to put an objective opposition, tacitly admitting they would fight such a development. Hence war. Cold, though

XA. October 2024

(This is a short introduction to what it may end up being a historical assay I'll try to write soon. Or not)

Migracions II: antigues i modernes

Migracions II: antigues i modernes

No sé si cal recordar que els fenòmens migratoris se succeeixen des de la més remota antiguitat. Sembla que tots els paleontòlegs de prestigi venen d'acord que l'Homo sapiens fou una espècie originària de l'est de l'Àfrica i què, al llarg d'alguns mil·lennis va migrar cap al nord, probablement seguint el curs del riu Nil per acabar estenent-se per tot el continent eurasiàtic i més enllà, ara fa uns 50-60 mil anys. La teoria es coneix com "Out of Àfrica" ("Sortint d'Àfrica"), recordant la famosa història de na Karen Blixen, i la també coneguda pel·lícula protagonitzada per Meryl Streep i Robert Redford, i dirigida per Sydney Pollack, traduïda com "Memòries d'Àfrica".

Resta la controvèrsia de si els H. sapiens coincidiren amb l'extingida espècie dels Homo neanderthalensis, amb els que compartim un bon grapat de trets genètics. En tot cas, i deixant els H. denissovans a banda, el cert és que el H. sapiens s'estengueren per tot el món en successius moviments migratoris. També estan d'acord els experts que la principal motivació dels moviments migratoris fou sempre la cerca de millors condicions de vida.

Migrar ho van fer les tribus centreasiàtiques cap a una Europa més temperada, les nordasiàtiques creuant l'estret de Behring per a ocupar les Amèriques, les sudasiàtiques per fer-ho pels arxipèlags oceànics i Austràlia. Segles més tard, europeus van travessar l'Atlàntic per colonitzar les Amèriques i, tot plegat fa cent anys, els catalans cantaven allò de "Dolça Catalunya/pàtria del meu cor...", "L'emigrant", que jo vaig sentir a l'Emili Vendrell a la meva infantesa. Fins als anys 90 del segle passat el balanç migratori de Catalunya era negatiu: marxaven més que no pas venien. A Europa, a Amèrica, a Austràlia.

Si parleu amb els demògrafs, us explicaran que els moviments migratoris més nombrosos dels darrers decennis han estat al subcontinent sudasiàtic cap als països del Golf Pèrsic i, per cert, en condicions prou precàries, contribuint a l'extraordinari desenvolupament dels Emirats i l'Aràbia Saudita. Una llarga tradició d'esclavatge entre els països àrabs manté encara el sistema "kafala", per la qual cosa els patrons retenen la documentació i una part del salari dels treballadors immigrants fins que decideixin marxar. Tot i això, la població immigrada a la coneguda com a GCC (Gulf Corporation Council) supera en moltes vegades la població àrab originària.

Hi ha hagut desplaçaments poblacionals que no han sigut espontanis sinó forçats. Al llarg de tres segles, el tràfic d'esclaus cap al continent americà va portar prop de dotze milions d'africans a l'altra banda de l'Atlàntic, un moviment que ha determinat la constitució ètnica actual de països com el Brasil, Haití, o els Estats Units.

Els conflictes bèl·lics a Europa dels darrers cent anys, les dues Guerres mundials, les guerres dels Balcans i ara, la d'Ucraïna, ha motivat desplaçaments enormes de poblacions, comptabilitzats en desenes de milions, en els que hi podem incloure els mig milió de catalans que van fugir cap a França al final de la Guerra civil el 1939. (Entre ells la meva tieta Angelines, germana del meu pare, que no va tornar mai).

La qüestió actual de com ordenar la gestió de l'actual fenomen migratori cap a Europa i, per tant, a Catalunya demana un coneixement ampli de la realitat. D'entrada començar a entendre que, ara per ara, no té aturador. Ni mesures repressives, ni filferrades, ni quotes, ni amenaces d'expulsions tindran efectes significatius. Com que el fenomen de les migracions és, essencialment, un fenomen social, cal enteniment i mesures socials. Ens ho hem d'explicar bé, en tota la seva complexitat, que ens permeti entendre l'abast i els seus límits, per promoure actituds, pràctiques i mesures per conduir-ho. Això són polítiques, de les que fan els polítics, però que han de comptar amb la participació de tota la societat: d'empresaris contractadors, de propietaris d'habitatges, de treballadors socials, ensenyants, sanitaris i funcionaris de l'administració que maldin per generar una resposta assenyada al fenomen.

Octubre 2024

La Constant (K) de Mallart:

 

La Constant (K) de Mallart:

En tots els col·lectius, grups, associacions, étnies o tribus, per diversos que siguin, el % d'imbécils es manté constant.

Recollit pel Dr. Jordi Salvador, antropòleg i, actualment, diputat al Congrés espanyol del Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya.

NOTA BIBLIOGRAFICA:

Lluís Mallart i Guimerà (Barcelona, 1932) és un antropòleg català. Mallart va ser el fundador de la missió de recerca Agermanament després que es traslladà al Camerun l'any 1961. Com a missioner s'instal·là al costat de la tribu Evuzok fins al 1968. Aquell mateix any se n'anà a París a ampliar els seus estudis d'antropologia i es doctorà el 1971. Ha estat professor a la Universitat de Nanterre. La documentació etnogràfica recollida en el seu treball de camp entre els evuzok es troba als arxius de la biblioteca del Laboratori d'Etnologia i Sociologia Comparada de la Universitat de Nanterre. Aquest treball de camp ocupà gran part de la seva activitat professional als anys noranta. Com a conseqüència de tota aquesta tasca científica i antropològica, Mallart s'ha convertit en un especialista en antropologia religiosa i mèdica.^[1]

Migracions: "efecte crida"

Dins el context de l'actual fenomen de la immigració, amb la miríada de causes i conseqüències, una matèria que sorgeix de tant en tant és l'anomenat "efecte crida": aquelles declaracions i activitats per part d'agents, persones, polítics que semblen animar als immigrants potencials a venir a la nostra terra.

La mateixa idea de que hi ha una terra que és "nostra" pot ser objecte de controvèrsia. La terra que ocupem només és nostra perquè l'ocupem. Potser de fa temps. I és la terra dels que ens van precedir, dels que ara hi estan enterrats. Això és, però, una convenció. Per molts avantpassats que puguem recordar, hi ha un moment que es perden en el relat històric. Seran vuit cognoms catalans, fins i tot setze o trenta-dos en alguns casos molt concrets, però, als segles de la història, trenta-dues generacions no arriben als romans.

Sabem que la nostra és una terra de pas. De gents i cultures que ens han ocupat i, també, enriquit. I així continuarà sent.

No sempre els hem convidat a venir, però els fenòmens migratoris formen part de la història des de quan no era ni història.

El fenomen migratori més recent, el que s'ha iniciat a penes fa trenta anys, al voltant del tomb de segle, no li cal cap "efecte crida". Si de cas, la nostra situació actual, econòmica i social, ha estat una crida quan la demanda de mà d'obra l'ha fet necessària. Per conrear flors al Maresme, collir fruites a Lleida, per construir carreteres i altres grans obres. L'onada anterior, als anys 60, va ser la construcció de la Universitat laboral. Mirant enrere sembla mentida que unes instal·lacions acadèmiques, que ara s'han fet petites, precisaren tanta mà d'obra. Les tècniques constructives i la maquinària ara ho farien estrany i redundant. Sembla com que quan s'acusa a algú de generar un "efecte crida" no és més que un intent de personalitzar un fenomen demogràfic que no precisa estímuls.

A l'Àfrica hi ha 1000 milions de persones. Als països americans que generen emigració: Colòmbia, Equador, Veneçuela, Argentina hi ha uns 150 milions més. No cal cridar-los. Economies pobres, manca de perspectives, guerres, injustícies, manca de drets, malalties sense recursos assistencials ja s'encarreguen d'estimular l'emigració. La televisió o els telèfons mòbils que té gairebé tothom mostren la realitat dels països rics.

El sorprenent és que no hi hagi milions trucant a la porta. Les tanques de Melilla o Ceuta contenen una minúscula part dels immigrants. Els "cayucos" de Canàries, també. L'existència de mars i oceans no és a prou per detenir una onada que ben bé podria ser un tsunami.

Però és que, a més, els necessitem. Els economistes parlen de què Europa necessita 250 milions de noves persones per mantenir les condicions de vida, de producció, de pagament de pensions en els pròxims trenta anys.

No hi ha "efecte crida". Potser el que caldria fora un "efecte demanda" ordenat.

Qui cregui que invertint en el desenvolupament dels països generadors d'emigrants aturarà els moviments migratoris no ha fet bé els comptes. Calen molts anys per a desenvolupar un país on no hi ha infraestructures ni físiques ni culturals. Hi ha tanta diferència de volums poblacionals que la pressió salta totes les barreres.

El que cal és una bona política d'acollida i integració. De moment encara no s'ha trobat. Aquí no. I a França sembla que tampoc. Mentrestant es generaran conflictes.

Hi ha molta feina per fer.

Xavier Allué / Setembre 2024

Filferrades