Tuesday, December 16, 2008

Les intencions del “Comandante Rivadulla”

Vaig viure quasi cinquanta anys a la cantonada d’un carrer que tothom en deia “del gasómetre” o Gasómetro, però que oficialment, als papers, a les indicacions de trànsit, als rètols del carrer, obstinadament es deia que era “la calle Comandante Rivadulla”.

Que la cruïlla fos amb el carrer Hermanos Landa que tothom nomenava carrer de la Unió no era més que una peculiarietat de l’epoca. Trenta sis anys van haver de passar per que els noms tornesin al que eren i no sembla que gaire be ningú se’n recordi del noms assignats per la dictadura.

De petit mai em vaig preguntar que o qui podien ser aquests personatjes. Els cognoms sonaven com a forasters: Landa és un relativament comú cognom basc. I Rivadulla sona a asturià o gallec . En algún moment algú va esmentar que els germans Landa eren dos xicots joves que els havien matat durant la guerra, sense més detalls.

Pero del comandante ningú del meu entorn en savía res. Van haver de passar anys fins que, en alguna oportunitat de conèixer la història de la guerra civil vaig saver que al comandante Rivadulla l’havien mort el dia que l’exercit franquista prengés Tarragona.

A bord d’un camió acampanyat pel soldat xòfer Alberto Arbués Labarta i un grapat de soldats a la caixa, va adelantar a les forces que des de ponent s’aproximaven a la ciutat, vençudes les últimes resistències al Coll de Balaguer al costat del mar i al coll de Lilla a les muntanyes.

Unes patrulles d’exploradors amb ordres d’avaluar les resistències a la ciutat i l’estat dels ponts sobre el riu Francoli els advertiren que havia uns nius d’ametralladores que defensaven el pont de la carretera amb foc creuat. No hi va fer cas i continuar avençant cap al riu. A un punt es va detenir i baixà de l’automovil. Instantàneament un ràfaga d’ametralladora impactà en l’automóvil. Els de l’ametralladora eren veterans de la batalla de l’Ebre i savien fer “cantar” la màquina: una presió al disparador deixant-lo anar immediatament lliuraba 4 o, com a molt, cinc trets; mig segon després es repetía el gest. Això permetia afinar la punteria.

La segona ràfaga va deixar al comanadante Rivadulla estés al terra. Al pobre Arbués una ferida a la cama que la miserable cirurgía del exèrcit nacionalista no va saver curar li va deixar coix per sempre, amputat .

La presa del “comandante”

Federico Rivadulla había estat comandant de la guarnició de la Guàrdia Civil a Reus. I també havía estat destinat a a Tarragona. Es coneixia el pais i la seva gent. Estan recollits testimonis de que volía ser el primer en entrar a Tarragona. Tenia presa en arribar-hi. Aquell mateix dia es va conèixer que el govern francés obría les fronteres als refugiats, ara ja un autèntic riu de persones que fugien del desastre.

Quina era la presa del “comandante”? Penjar una bandera al monument a Rotger de Llúria? O a l’ajuntament? Això darrer ho van fer, unes hores després, soldats de la Brigada de Navarra que entraren en la part alta de la ciutat pel Portal del Roser.

O tenia altres intencions?

A setanta anys de distància no m’imagino a un militar i policia, calent des del front, com a un emisari de pau. I amb coneixements de les situacions anteriors a la guerra, encara menys.

A setanta anys vista, els servidors de la ametralladora del Francolí que li van ferir la cama a Alberto Arbués, van resoldre una incógnita sense resposta. I el carrer “Comandante Rivadulla” endevingué un recordatori del que va passar aquell dia, i del que potser no va passar després.

6 comments:

xallue said...

Em comento a mi mateix per que no se com afegir ara un parell d'informacions complementàries:

-El marquesat de Rivadulla pertany al golpista del 23F Alfonso Armada, però ara ho escriuen amb “b” alta.

-A l’exèrcit nacionalista les fractures ofertes de les extremitats acabaven en amputacions. A l’exercit republicà, amb la tècnica del famós cirurgià català Trueta d’immovilitació i cura per segona intenció, amb desinfecció amb clorina (llexiu), els resultats eren espectaculars, amb una lenta però completa recuperació.

edu comelles said...

pues al teu escriptori de blogger hi ha un lloc on posa editar entradas, allí pots afegir i treure allò que vulguis.

després nomé shas de clicar a publicar i els canvis s'efectuarán.

Coll de Balaguer? no coneixía el topónim...

interesting, interesting...

xallue said...

El coll de Balaguer no està a Balaguer (Lleida). Ès el coll que salva la carretera N-340, ara A-7, entre les nuclears de Vandellós (la N-340 va de sud a nord, al catàleg del ministerio) i Hospitalet de l'Infant. També el travessa l'autopista AP-7 i ara pràcticament no sembla més que un canvi de rassant. Però abans era un tortuós camí amb bastants giravolts que costava de negociar amb els vehicles poc potents de la primera meitat del segle XX.
L'estat major de l'exèrcit de Catalunya l'havía dessignat com a un punt de resistència estratègic reforçat per a impedir la invasió de Catalunya. Encara existeixen les restes de fortificacions en alguns dels turons a banda i banda de la carretera.
A la premsa de l'epoca (desembre-gener 1939) figura com a lloc d'accions de guerra amb força baixes per part dels dos bàndols.
Les coordenades son: 40º 52' 20" N i 0º 52' 52" E.

Commie said...
This comment has been removed by the author.
Commie said...

Això dels Hermanos sembla que s'extenia. L'Ambulatori del SOE de San Fernando (Cadis) al costat de la Venta de Vargas i el Puente de Zuazo - lloc mítics del setge de Cadis per Napoleó es deia Hermanos Laulhé però mai vaig saber perquè. Probablement eren oficials del Cos General de Marina morts el 19 de Juliol o "héroes del Baleares".

Mira per on Juan de Orduña no va ocorrer firmar alg aixi como "Salvad al Soldado Laulhé (o Landa). Ara si, a "Raza" hi ha dos "hermanos". El que la palma al final és el que havia estat "rojo" i s'havia redimit pasant-se de cantó. No era suficient. Havia d'expiar el seu passat, i per això al final ñaca i no crec que hi hagues cap ambulatori del SOE que és digués Ramon Franco.

11:27 AM

xallue said...

Això del "Soldado Ryan" y germans morts a la guerra sempre em recorda el tango "Silencio en la noche" y "los cinco hijos que le dió a la patria" que dejaron "a la viejecita de canas muy blancas con cinco medallas"...