Les intencions del “Comandante Rivadulla”

Vaig viure quasi cinquanta anys a la cantonada d’un carrer que tothom en deia “del gasómetre” o Gasómetro, però que oficialment, als papers, a les indicacions de trànsit, als rètols del carrer, obstinadament es deia que era “la calle Comandante Rivadulla”.

Que la cruïlla fos amb el carrer Hermanos Landa que tothom nomenava carrer de la Unió no era més que una peculiarietat de l’epoca. Trenta sis anys van haver de passar per que els noms tornesin al que eren i no sembla que gaire be ningú se’n recordi del noms assignats per la dictadura.

De petit mai em vaig preguntar que o qui podien ser aquests personatjes. Els cognoms sonaven com a forasters: Landa és un relativament comú cognom basc. I Rivadulla sona a asturià o gallec . En algún moment algú va esmentar que els germans Landa eren dos xicots joves que els havien matat durant la guerra, sense més detalls.

Pero del comandante ningú del meu entorn en savía res. Van haver de passar anys fins que, en alguna oportunitat de conèixer la història de la guerra civil vaig saver que al comandante Rivadulla l’havien mort el dia que l’exercit franquista prengés Tarragona.

A bord d’un camió acampanyat pel soldat xòfer Alberto Arbués Labarta i un grapat de soldats a la caixa, va adelantar a les forces que des de ponent s’aproximaven a la ciutat, vençudes les últimes resistències al Coll de Balaguer al costat del mar i al coll de Lilla a les muntanyes.

Unes patrulles d’exploradors amb ordres d’avaluar les resistències a la ciutat i l’estat dels ponts sobre el riu Francoli els advertiren que havia uns nius d’ametralladores que defensaven el pont de la carretera amb foc creuat. No hi va fer cas i continuar avençant cap al riu. A un punt es va detenir i baixà de l’automovil. Instantàneament un ràfaga d’ametralladora impactà en l’automóvil. Els de l’ametralladora eren veterans de la batalla de l’Ebre i savien fer “cantar” la màquina: una presió al disparador deixant-lo anar immediatament lliuraba 4 o, com a molt, cinc trets; mig segon després es repetía el gest. Això permetia afinar la punteria.

La segona ràfaga va deixar al comanadante Rivadulla estés al terra. Al pobre Arbués una ferida a la cama que la miserable cirurgía del exèrcit nacionalista no va saver curar li va deixar coix per sempre, amputat .

La presa del “comandante”

Federico Rivadulla había estat comandant de la guarnició de la Guàrdia Civil a Reus. I també havía estat destinat a a Tarragona. Es coneixia el pais i la seva gent. Estan recollits testimonis de que volía ser el primer en entrar a Tarragona. Tenia presa en arribar-hi. Aquell mateix dia es va conèixer que el govern francés obría les fronteres als refugiats, ara ja un autèntic riu de persones que fugien del desastre.

Quina era la presa del “comandante”? Penjar una bandera al monument a Rotger de Llúria? O a l’ajuntament? Això darrer ho van fer, unes hores després, soldats de la Brigada de Navarra que entraren en la part alta de la ciutat pel Portal del Roser.

O tenia altres intencions?

A setanta anys de distància no m’imagino a un militar i policia, calent des del front, com a un emisari de pau. I amb coneixements de les situacions anteriors a la guerra, encara menys.

A setanta anys vista, els servidors de la ametralladora del Francolí que li van ferir la cama a Alberto Arbués, van resoldre una incógnita sense resposta. I el carrer “Comandante Rivadulla” endevingué un recordatori del que va passar aquell dia, i del que potser no va passar després.