El judici dels twits

El judici dels twitts

• Xavier Allué

27/02/2019 a les 18:45

Estem veient un judici per televisió. Audiència pública. No amb llum i taquígrafs perquè el que veiem queda enregistrat en vídeos i als canals de televisió. El judici és per l’acusació i empresonament dels polítics catalans membres del govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament de Catalunya i dos activistes civils, presidents de sengles organitzacions civils. Òbviament és un judici polític perquè es refereixen a un seguit d’esdeveniments de la situació política catalana el proppassat decenni. Dos dels delictes pels quals s’acusa els polítics catalans fan referència directa a aixecaments violents o armats que, simplement, no van succeir. L’altre, de malbaratament de cabals públics, només el poden cometre polítics en exercici i, per provar-lo cal demostrar la despesa amb factures pagades i altres documents.

Vivim al segle XXI i el recurs a mitjà televisiu per a fer públic un judici encara resulta quelcom innovador. Especialment amb el retard digital que afligeix la judicatura espanyola. Sobta però la profusió de referències com a prova de fets al que diuen missatges electrònics fent ús d’una de les xarxes socials de missatgeria més populars: Twitter. Twitter és un servei de microblogging que permet als seus usuaris d’enviar i llegir missatges de text d’una llargada màxima de 280 caràcters anomenats tuits o piulades. Fou fundat el 21 de març de 2006 a San Francisco, Califòrnia, Estats Units i el seu Director general és Jack Dorsey. És una barreja de blogging amb xarxa social i missatgeria instantània. Hi ha més d’un centenar de serveis o aplicacions inspirades en el Twitter arreu del món. Altres xarxes de missatgeria poden ser Instagram, Facebook, Periscope, Tumblr, Pheed, WhatsApp, Telegram i unes quantes dotzenes més.

Malgrat la innegable popularitat de Twitter, pels que fem servir més d’una aplicació a les xarxes, resulta sorprenent que les úniques referències al judici siguin a aquest sistema de missatgeria. És possible que els polítics catalans només facin servir Twitter. O també és possible que la fiscalia, l’instructor Llarena o la Guàrdia civil només hagin tingut accés a aquesta missatgeria. La Fiscal general ha afirmat referint-se a una declaració que «...no la hemos encontrado en la nube».

Sembla que és als núvols on es trobarà l’evidència. O la justícia.

La república social

A la presentació d'aquest blog es diu que fa 75 anys que sóc republicà. Al meu pare, membre de la FUE, el van ficar a presó el 1930 per proclamar la II República abans d'hora durant la dictadura de Primo de Rivera. Alliberat el 1931 sense haver estat jutjat, es va allunyar de la política i es va salvar pels pèls de què no l'assassinassin al començament de la Guerra civil. Això està dedicat a la seva memòria. 

La repùblica és un sistema d’organització dels estats que, al nostre entendre, és el que millor defensa els drets dels ciutadans, les llibertats individuals i col·lectives, la igualtat d’oportunitats, la justícia i el benestar. La repùblica teu el seu origen fa més de 2000 anys, quan els romans se'n van desfer dels reis i es constiuiren com a república. Com que ens referim a la República catalana cal situar-nos a l’àmbit que fem referència. Volem una repùblica a un nou país i això és el que ens ha de donar la independència.

La monarquía, els sistema de govern amb un cap d’estat de caràcter hereditari, per més que es pugui dir que simbòlic, precisament és un símbol de desigualtat. És el símbol de desigualtat per definició quan fa als membres d’una família o nissaga diferents i superiors a tota la resta de la gent. I, generalment, sense que ningú els hi hagi elegit. Encara que ho fos, per un acord de la població, esdevé el que és una desigualtat primària. Argumentar contra la monarquía no és gens difícil. Les darreres experiències que són ben presents, d'un rei d'Espanya que l'han fet fora per pocavergonya i el seu successor que ha accedit a càrrec saltant-se la constitució pel que fa a l'igualtat de sexes, deixant de costat a dues germanes no gaire exemplars, és una bona prova.

Els principis de la primera República francesa de Llibertat, Igualtat i Fraternitat continuen vigents. Els podem, però, revisitar quasi dos segles i mig des que es formulessin. La llibertat necesita poca explicació: la capacitat de decidir tot allò que ens afecti personal o col·lectivament. La igualtat vol dir que tots tenim els mateixos drets i, també, les mateixes obligacions. Tots els drets contemplats en la Declaració Universal dels drets Humans, actualitzada al final de la II Guerra Mundial per accord de les nacions del món. Son els drets que ens donen accés a la llibertat. La fraternitat és un tema quelcom més elusiu perquè no tothom té germans i potser no coneix l’experiència. Dissortadament les relacions entre germans no son sempre les millors. I això des del principi dels temps com ens hos recorden Caín i Abel. Tots som fill de Caín i d’alguna forma es nota. Per cert que l'actual monarquía ens ha deixat un parell d'exemples: el rei que va matar d'un tret al seu germà i el seu fill que ha apartat les seves germanes, una per incapaç i l'altra per estafadora-cònjuge, amb el germà politic engarjolat. La fraternitat la podem substituir fàcilment per la solidaritat,la capacitat d’empatia amb els altres, d’acollir, donar support, respectar als altres en una societat conjunta i unida en els seus desitjos elementals.

Una part important d’un sistema d’organització política com la república es la resposta que els poders així constituïts poden donar a les necessitats de la població, les necessitats socials. Quan les decisions de govern exclouen els privilegis, per exemple els de la família reial i el seu entorn més o menys aristocràtic, s’apropen més a la gent. No descobrirem que estem a Occident, dins d’un sistema econòmic capitalista i que, ara per ara, sembla que persistirà en el nostre entorn. Però una republica donarà opció a que es prioritzin les decisions que vagin en benefici de la majoria i no de grups selectes per principi.

Els aspectes socials, els drets, que volem comentar, per a un nou país republicà inclouen:

• Identitat, nacionalitat i drets civils (associació, sufragi, manifestació, expressió, etc.) 
• Salut, individual com és l’assistència sanitària, o col·lectiva com la salut ambiental, el control epidemiològic, prestacions farmacéuticas, salut alimentària i salut pùblica en general 
• Educació/Ensenyament als nivells de preescolar, primària, secundària, batxillerat i ensenyament superior 
• Cultura en tota la seva extensió: popular, artística, etc. 
• Treball i protecció a l’atur 
• Pensions de jubilació, cobertura d'incapacitats 
• Protecció social dels menors, la maternitat, les discapacitats i les minoríes 
• Lliure comerç i lliure circulació de béns i serveis 
• Habitatge digne 
• Propietat privada 
• Propietat intel·lectual 
• Estat / república aconfessional 
• Protecció del Patrimoni físic i immaterial i del medi ambient 
• Promoció de la recerca científica i el desenvolupament tècnic i científic

Cert que molt d’aquest drets estan contemplats a l’actual situació de Catalunya. Però no menys cert que resten condicionats a directrius alienes i restriccions econòmiques que responen a les limitacions de l’estat de les autonomies. Cada iniciativa legislativa promoguda als darrers anys pels successius governs de la Generalitat i aprovades pel Parlament, han estat oposades, rebutjades o suprimides per l’estat espanyol, a instàncies de los gobiernos davant del Tribunal Constitucional. Mentrestant, les distribucions pressupostàries s'esvaeixen en dotar a unes forces armades innecesàries, unes infraestructures centralitzades i centrípetes d'autopistes que no van enlloc i trens d'alta velocitat buits, o en rescats multimilionaris d'entitats bancàries dedicades a l'estafa i l'enriquiment il·licit d'uns quants. Només un estat independent pot desenvolupar en llibertat tots aquests drets. I la única forma política de un nou estat a Catalunya ha de ser la República.

 Febrer 2019  (Llegit davant del CDRs a l'antiga presó de Tarragona)

Video a Youtube

https://www.youtube.com/watch?v=mZSguTlw6KA


.
.

TRIBUNA

Perry Mason

• Xavier Allué

Actualitzada 14/02/2019 a les 20:00

És possible que no a tothom els hi resulti familiar el nom, però la gent de la meva edat vam créixer amb la sèrie de televisió sobre judicis més popular de la història de la televisió. Durant un decenni i quasi tres-cents episodis, la sèrie de televisió mostrava les aventures d’un prestigiós advocat penalista de Los Angeles. Dedicat a la defensa de, gairebé sempre, suposats assassins, cap al final de l’episodi resultaven declarats innocents per la confessió del verdader culpable. Les habilitats del defensor que protagonitzava l’actor Raymond Burr, s’ajudaven de la cooperació d’un guapíssim detectiu, Paul Drake ( l’actor William Hopper) i l’eficacíssima secretaria Della Street (Barbara Hale). Però també del personatge del fiscal, el fiscal del Districte Hamilton Burger (l’actor William Talman) que generalment feia un paperot d’estúpid, habitualment frustrat. 

Per la influència, juntament amb altres sèries de TV i moltíssims films de Hollywood, en aquest país estàvem i potser estem més familiaritzats amb el sistema judicial nord-americà que el mateix espanyol. El temps que vaig passar als Estats Units i la forçada presència com a testimoni o pèrit en uns quants judicis, em van permetre veure que el sistema judicial americà tampoc se semblava gaire al que se’n veia a les pel·lícules. No és només la notable diferència dels sistemes que depenen de la llei canònica dels països mediterranis d’arrel llatina amb els que depenen de la llei comuna (common law) anglosaxona. És que el component d’espectacle es perd en el volum de normes i paperots que fan la pràctica judicial quelcom molt més tortuós i feixuc. Avorrit tot plegat. No hi ha forma de reduir un judici que dura setmanes al cap de 45 minuts d’un capítol de sèrie televisiva.

El judici que ha portat com acusats a una bona part del govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i als líders civils Sánchez i Cuixart, es farà llarg i eventualment avorrit. Tampoc ajudarà la maleïda realització de la retransmissió televisiva a càrrec de RadioTelevisión Española que també s’encarregarà, pel que hem vist fins ara, de fer-lo més tediós encara. La creativa i ficcional instrucció del procediment planejarà sobre tot el procediment, intentant distorsionar una realitat que no cal que ningú ens expliqui perquè la vam experimentar en viu i en directe més de dos milions de catalans la tardor de 2017. Sabem que estem essent jutjats en una forma de rebel·lia quan vam fer col·lidir els nostres cossos contra les porres del «piolins», pobres servidors públics obligats a menjar croquetes per Nadal. I que fa mesos que pintem el país d’un horrible color groc, insuportable als ulls dels nacionalistes espanyols.

Esperarem amb paciència quines originalitats revesteixen un procediment judicial tort i forassenyat, lluitant contra l’avorriment amb el convenciment que el resultat el tenen escrit.

TRIBUNA

Poc seny

• Xavier Allué

Actualitzada 10/02/2019 a les 19:00

Una de les distàncies entre l’Espanya de Castella i Catalunya és la que imposa la llengua, no sempre simple de traduir, car l’idioma és també la cultura. Un dels mots que resulta difícil de traduir sense contextualitzar és el seny. Àdhuc la pronúncia, que els castellans diuen seni. Poc seny, aquesta manca de sentit, queda en escaso juicio.

Aquests dies ens enfrontem a un judici. És un judici forassenyat a tots els catalans, no només als que seuen com a acusats. Aquest sí, escaso juicio perquè no arribarà, per més que ho intentin a ser justícia.  Ja va néixer mal format, puix que les formes li van mancar d’inici. La iniciativa la van prendre uns, els que ho van portar a judici, que ja no hi són. Membres d’un govern de l’estat foragitats sobtadament per les seves malifetes, lladrocinis i poca vergonya. El tribunal assignat, d’uns suposats fets succeïts a Catalunya, en comptes de ser-ho al seu natural, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fou directament el Tribunal suprem, o bé via la malaurada Audiència Nacional hereva del funest Tribunal de Orden Público del més negre franquisme. La instrucció, suposadament endegada arran d’uns fets a la tardor de 2017, es reconeix com endegada molt abans, el 2013 i per iniciatives obscures. És triat per a realitzar-la el jutge Pablo Llarena, d’incorporació recent, saltant-se torns i preeminències, i vinculat directament per la seva muller amb la vicepresidència del govern espanyol. L’instructor presenta un relat ficcionat, sobre aportacions probatòries que apareixen després de la redacció per coincidir amb el relat, i amb un estil literari hiperbòlic i antic, com quan no troben a una de les polítiques perseguides diu que «...no ha sido habida». Tota la instrucció camina cap a justificar una rebel·lió, alçament que ja els hi hauria agradat que fos «armat», quan no va ser armat més que d’urnes per votar.

Mentrestant s’empresona provisionalment durant mesos a dos líders civils, la presidenta del Parlament i als membres del Govern que van poder agafar, sotmesos a tota mena de vexacions carceràries com a càstig. La sala del TS serà presidida per un magistrat a qui no corresponia la tasca i que, a més, està tintat per irregularitats o manipulacions al nomenament d’un parent dins la judicatura, mentre un senador declara que el tribunal pot ser manipulat «pel darrera».
S’han perdut les formes i si únicament la formalitat és el que dóna fiabilitat a les actuacions judicials, aquest judici les té escadusseres, escaso juicio.

Si el prestigi de l’estat de dret no s’aguanta dret quan un tribunal suprem és capaç de contradir-se a un tema administratiu com la taxació de les hipoteques, poc es podrà esperar d’un judici amb la càrrega política que conté i les manipulacions vistes i previstes. La prevista duració de la vista es veurà pressionada pel calendari electoral, a poc més de cent dies de distància, i maltractada per la traducció als mitjans de comunicació dels esdeveniments amb tota la càrrega política i electoral acompanyant.

I per una sentència que, per predita, molts pensem que ja està escrita.
Poc seny, tot plegat.