Tarragona, tan lluny de Deu i tan a prop de Barcelona

 

Migracions, i V: Euroislam.

 Migracions, i V: Euroislam.
L’amabilitat del nostre director m’ha permès publicar aquesta sèrie d'articles sobre migracions. No és un
bon estil per columnistes i opinadors allargar en diferents capítols un tema concret. Hi ha altres
publicacions d’assajos i monografies per acollir temàtiques amples que, acompanyades de bibliografia i
altres mitjans com taules o il·lustracions, s’acomoden millor que a una columna de diari. Però també és
cert que molta de la literatura “experta” es perd en la grisor de les publicacions acadèmiques, i mai
arriben a tenir una difusió, merescuda o no, que arribi al públic en general. En principi prometo que no
ho tornaré a fer més, per a tranquil·litat dels lectors de DiariMés i de la nostra redacció. Aprofito aquesta
darrera oportunitat per a posar sobre la taula que és la secció d’Opinió, un aspecte complex i ben segur
incòmode, però que forma part de la realitat d’un segment de la immigració actual.
De la immigració que, al nostre país, va iniciar-se al tomb del mil·lenni, el contingent d’immigrants de
religió musulmana és un de notable. Les tres religions dites “del llibre”, jueus, cristians i musulmans, la
presència a l’univers mediterrani al qual pertanyem té un històric de segles. I també un històric de
convivència i de conflictes. La nostra cultura actual està empeltada de la seva presència, com ho està la
nostra llengua, al cap i a la fi, la nostra realitat. Des d’una arrel romana, ja que de les civilitzacions
anteriors en queden poques restes, les religions ens acompanyen en gairebé totes les manifestacions
culturals.
La nostra Universitat i, més concretament, el Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball social, va
dedicar molt de temps, classes, seminaris i publicacions a temes relacionats al fenomen migratori de
molt alt nivell acadèmic i científic, i de transcendència internacional. En un moment que vam convidar al
Prof. Tullio Seppilli, insigne mestre d’antropòlegs de la U. de Perugia, a Itàlia, vam fer un tomb de cotxe
per l’entorn de Tarragona per mostrar-li el nostre país. Conversant sobre la immigració nord-africana, en
veure els topònims dels pobles tarragonins: Albiol, Alcover, Altafulla, Benifallet, la Pobla de Mafumet,
etc. va exclamar: “Ara ho entenc. No és que vinguin. És que tornen.”
Una bona part dels alminars, minarets, les torres de predicació, de la crida a la zalà quotidiana, van ser
transformades en campanars a les terres de l'Aragó, València i al-Àndalus actual. L'arribada d’uns
quants milions de musulmans a l'Europa cristiana topa amb les limitacions, sovint no només municipals,
per a la construcció de mesquites i alminars. Pot ser que sigui superable perquè hi ha aplicacions pel
mòbil per la crida a la zalà.
Aproximadament cinquanta (50) milions de ciutadans europeus s'identifiquen com musulmans, tot i que
amb una notable diversitat de cultures i pràctiques religioses. Això s’aproxima a un 8% de la població de
l'Europa continental, excloent Turquia i els seus 85 milions d’habitants. Com per a no tenir-ho en
compte.
El terme Euroislam fa referència a una suposada nova branca de l’Islam, històricament originada i
desenvolupada als països dels Balcans i de l’est d’Europa, generalment secularitzada. Tal sembla que
seria la forma d’Islam que resulta acceptable per les autoritats i les poblacions europees cristianes.
S'entén que aquest tipus d’Islam participaria dels valors polítics i socials comuns a l’Occident de
pluralisme religiós, tolerància, democràcia liberal i separació tàcita entre l’estat i la religió.
Pot ser una vana esperança d’integració d’una religió teocràtica que no comparteix ideals de la
democràcia representativa on, a més, el poder judicial està sotmès a jerarquies religioses.No valdran
mirades al passat on la intolerància va forçar a poblacions morisques a marxar, a instàncies d’una
Inquisició bel·ligerant i maldestre i on hi ha gent que (dissortadament) es diu Matamoros de cognom. I la
tolerància és un bé que és mal de repartir. Però, uns i altres, no podem tancar els ulls a una realitat que
voldríem la menys conflictiva possible.

Xavier Allué, Octubre 2024

Migracions IV, les pensions

 

Migracions III: la nostra

 

THE COLD WAR, an introduction

We hate each other guts, but

we won't get to each other's throats.

Carl von Clausewitz, a Prussian general and historian, defined war as "politics by another means." Well, no. It is not. War is the introduction of massive violence into human relations. Politics is the field of ordaining power to organized communities or societies, which excludes any violence, explicit or hidden. War means killing people and destroying property to exercise control and impose someone's will on others. It is a disgrace that coerces the liberties of everybody, both aggressors and victims. Armies and military organizations restrict their members' freedom through discipline and ranks, frequently forcing them to carry orders that entail hateful things they would not do in their good senses. 

Cold War (Lippmann, 1947) was a term concocted at the end of World War II, initially as an idea and later encompassing a historical period that roughly ended with the fall of the Berlin Wall four decades later. By 1945, it was quite obvious that the East and West were not going to get any closer once the war ended. The conservative powers of the capitalistic world could not tolerate any growth of communist ideas or, God forbid! practices in their midst. Western democracies were fighting against totalitarianism as represented by the nazi, fascism, and Japanese imperialism, and only tolerated the Stalinists as the Russians were providing the most of the war burden in terms of lives lost. The millions of Russian war casualties, taking Stalin's dictum, were mere statistics. (Stalin had uttered once: one death is a tragedy, one million deaths are just statistics). The American and British military considered the extraordinary, tremendous death toll due to the strategic and tactical way of the Soviets' military conduct of war: an utter disregard for how many casualties would cost to achieve any given objective. Those magnitudes were considered inadmissible by the Western Command. By 1945, costly operations such as Normandy or the beach landings in the Pacific theater islands were bearing hard on public opinion, both British and American.

At the same time, the danger of spreading the communist ideology, permeating into the labor forces and workers' unions was looming, in the imminent return to civilian life of masses of ex-combatants upon the end of the war. Veterans would quickly claim that their tremendous sacrifice during the war deserved the reward of good jobs and social protection. To contain that massive movement would first need to direct that working force to the postwar reconstruction effort but, soon enough, would require new developments in new enterprises and services. Along with that, a demonization of the alternative of a communist revolution. At the same time, reproducing the social protection already in existence in countries that had not suffered the miseries of the war by remaining neutral, such as Sweden, were examples to follow. Social protection by the state, from crib to grave, was well in the minds of many. In some sense, the European social system grew under the menace of the Red Army tank divisions looming on the Eastern horizon. In the end, social services and protection development turned out to be something necessary and just, and the menacing red peril was just a paper tiger. But it took until the fall of the Berlin Wall to realize that.

The Russians, for their part, would like to continue the Komintern project of extending communism all over the world. Not only taking for granted they will continue occupying the countries in Eastern Europe previously occupied by Nazi Germans but spreading their influence in all continents. Pending whatever was going to happen in China, as the victory of the Chinese communists was yet to consolidate, the Komintern had set eyes on Africa, South America, and Southeast Asia.

That was too much for Americans, who immediately started moves to put an objective opposition, tacitly admitting they would fight such a development. Hence war. Cold, though

XA. October 2024

(This is a short introduction to what it may end up being a historical assay I'll try to write soon. Or not)

Migracions II: antigues i modernes

Migracions II: antigues i modernes

No sé si cal recordar que els fenòmens migratoris se succeeixen des de la més remota antiguitat. Sembla que tots els paleontòlegs de prestigi venen d'acord que l'Homo sapiens fou una espècie originària de l'est de l'Àfrica i què, al llarg d'alguns mil·lennis va migrar cap al nord, probablement seguint el curs del riu Nil per acabar estenent-se per tot el continent eurasiàtic i més enllà, ara fa uns 50-60 mil anys. La teoria es coneix com "Out of Àfrica" ("Sortint d'Àfrica"), recordant la famosa història de na Karen Blixen, i la també coneguda pel·lícula protagonitzada per Meryl Streep i Robert Redford, i dirigida per Sydney Pollack, traduïda com "Memòries d'Àfrica".

Resta la controvèrsia de si els H. sapiens coincidiren amb l'extingida espècie dels Homo neanderthalensis, amb els que compartim un bon grapat de trets genètics. En tot cas, i deixant els H. denissovans a banda, el cert és que el H. sapiens s'estengueren per tot el món en successius moviments migratoris. També estan d'acord els experts que la principal motivació dels moviments migratoris fou sempre la cerca de millors condicions de vida.

Migrar ho van fer les tribus centreasiàtiques cap a una Europa més temperada, les nordasiàtiques creuant l'estret de Behring per a ocupar les Amèriques, les sudasiàtiques per fer-ho pels arxipèlags oceànics i Austràlia. Segles més tard, europeus van travessar l'Atlàntic per colonitzar les Amèriques i, tot plegat fa cent anys, els catalans cantaven allò de "Dolça Catalunya/pàtria del meu cor...", "L'emigrant", que jo vaig sentir a l'Emili Vendrell a la meva infantesa. Fins als anys 90 del segle passat el balanç migratori de Catalunya era negatiu: marxaven més que no pas venien. A Europa, a Amèrica, a Austràlia.

Si parleu amb els demògrafs, us explicaran que els moviments migratoris més nombrosos dels darrers decennis han estat al subcontinent sudasiàtic cap als països del Golf Pèrsic i, per cert, en condicions prou precàries, contribuint a l'extraordinari desenvolupament dels Emirats i l'Aràbia Saudita. Una llarga tradició d'esclavatge entre els països àrabs manté encara el sistema "kafala", per la qual cosa els patrons retenen la documentació i una part del salari dels treballadors immigrants fins que decideixin marxar. Tot i això, la població immigrada a la coneguda com a GCC (Gulf Corporation Council) supera en moltes vegades la població àrab originària.

Hi ha hagut desplaçaments poblacionals que no han sigut espontanis sinó forçats. Al llarg de tres segles, el tràfic d'esclaus cap al continent americà va portar prop de dotze milions d'africans a l'altra banda de l'Atlàntic, un moviment que ha determinat la constitució ètnica actual de països com el Brasil, Haití, o els Estats Units.

Els conflictes bèl·lics a Europa dels darrers cent anys, les dues Guerres mundials, les guerres dels Balcans i ara, la d'Ucraïna, ha motivat desplaçaments enormes de poblacions, comptabilitzats en desenes de milions, en els que hi podem incloure els mig milió de catalans que van fugir cap a França al final de la Guerra civil el 1939. (Entre ells la meva tieta Angelines, germana del meu pare, que no va tornar mai).

La qüestió actual de com ordenar la gestió de l'actual fenomen migratori cap a Europa i, per tant, a Catalunya demana un coneixement ampli de la realitat. D'entrada començar a entendre que, ara per ara, no té aturador. Ni mesures repressives, ni filferrades, ni quotes, ni amenaces d'expulsions tindran efectes significatius. Com que el fenomen de les migracions és, essencialment, un fenomen social, cal enteniment i mesures socials. Ens ho hem d'explicar bé, en tota la seva complexitat, que ens permeti entendre l'abast i els seus límits, per promoure actituds, pràctiques i mesures per conduir-ho. Això són polítiques, de les que fan els polítics, però que han de comptar amb la participació de tota la societat: d'empresaris contractadors, de propietaris d'habitatges, de treballadors socials, ensenyants, sanitaris i funcionaris de l'administració que maldin per generar una resposta assenyada al fenomen.

Octubre 2024

La Constant (K) de Mallart:

 

La Constant (K) de Mallart:

En tots els col·lectius, grups, associacions, étnies o tribus, per diversos que siguin, el % d'imbécils es manté constant.

Recollit pel Dr. Jordi Salvador, antropòleg i, actualment, diputat al Congrés espanyol del Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya.

NOTA BIBLIOGRAFICA:

Lluís Mallart i Guimerà (Barcelona, 1932) és un antropòleg català. Mallart va ser el fundador de la missió de recerca Agermanament després que es traslladà al Camerun l'any 1961. Com a missioner s'instal·là al costat de la tribu Evuzok fins al 1968. Aquell mateix any se n'anà a París a ampliar els seus estudis d'antropologia i es doctorà el 1971. Ha estat professor a la Universitat de Nanterre. La documentació etnogràfica recollida en el seu treball de camp entre els evuzok es troba als arxius de la biblioteca del Laboratori d'Etnologia i Sociologia Comparada de la Universitat de Nanterre. Aquest treball de camp ocupà gran part de la seva activitat professional als anys noranta. Com a conseqüència de tota aquesta tasca científica i antropològica, Mallart s'ha convertit en un especialista en antropologia religiosa i mèdica.^[1]

Migracions: "efecte crida"

Dins el context de l'actual fenomen de la immigració, amb la miríada de causes i conseqüències, una matèria que sorgeix de tant en tant és l'anomenat "efecte crida": aquelles declaracions i activitats per part d'agents, persones, polítics que semblen animar als immigrants potencials a venir a la nostra terra.

La mateixa idea de que hi ha una terra que és "nostra" pot ser objecte de controvèrsia. La terra que ocupem només és nostra perquè l'ocupem. Potser de fa temps. I és la terra dels que ens van precedir, dels que ara hi estan enterrats. Això és, però, una convenció. Per molts avantpassats que puguem recordar, hi ha un moment que es perden en el relat històric. Seran vuit cognoms catalans, fins i tot setze o trenta-dos en alguns casos molt concrets, però, als segles de la història, trenta-dues generacions no arriben als romans.

Sabem que la nostra és una terra de pas. De gents i cultures que ens han ocupat i, també, enriquit. I així continuarà sent.

No sempre els hem convidat a venir, però els fenòmens migratoris formen part de la història des de quan no era ni història.

El fenomen migratori més recent, el que s'ha iniciat a penes fa trenta anys, al voltant del tomb de segle, no li cal cap "efecte crida". Si de cas, la nostra situació actual, econòmica i social, ha estat una crida quan la demanda de mà d'obra l'ha fet necessària. Per conrear flors al Maresme, collir fruites a Lleida, per construir carreteres i altres grans obres. L'onada anterior, als anys 60, va ser la construcció de la Universitat laboral. Mirant enrere sembla mentida que unes instal·lacions acadèmiques, que ara s'han fet petites, precisaren tanta mà d'obra. Les tècniques constructives i la maquinària ara ho farien estrany i redundant. Sembla com que quan s'acusa a algú de generar un "efecte crida" no és més que un intent de personalitzar un fenomen demogràfic que no precisa estímuls.

A l'Àfrica hi ha 1000 milions de persones. Als països americans que generen emigració: Colòmbia, Equador, Veneçuela, Argentina hi ha uns 150 milions més. No cal cridar-los. Economies pobres, manca de perspectives, guerres, injustícies, manca de drets, malalties sense recursos assistencials ja s'encarreguen d'estimular l'emigració. La televisió o els telèfons mòbils que té gairebé tothom mostren la realitat dels països rics.

El sorprenent és que no hi hagi milions trucant a la porta. Les tanques de Melilla o Ceuta contenen una minúscula part dels immigrants. Els "cayucos" de Canàries, també. L'existència de mars i oceans no és a prou per detenir una onada que ben bé podria ser un tsunami.

Però és que, a més, els necessitem. Els economistes parlen de què Europa necessita 250 milions de noves persones per mantenir les condicions de vida, de producció, de pagament de pensions en els pròxims trenta anys.

No hi ha "efecte crida". Potser el que caldria fora un "efecte demanda" ordenat.

Qui cregui que invertint en el desenvolupament dels països generadors d'emigrants aturarà els moviments migratoris no ha fet bé els comptes. Calen molts anys per a desenvolupar un país on no hi ha infraestructures ni físiques ni culturals. Hi ha tanta diferència de volums poblacionals que la pressió salta totes les barreres.

El que cal és una bona política d'acollida i integració. De moment encara no s'ha trobat. Aquí no. I a França sembla que tampoc. Mentrestant es generaran conflictes.

Hi ha molta feina per fer.

Xavier Allué / Setembre 2024

Filferrades

 

AFERS EXTERIORS

El ministre d'Afers Exteriors espanyol diu que quan està fora d'Espanya ningú li pregunta per Catalunya o pel president Puigdemont. La meva germana, de viatge pel nord de Finlàndia, es va trobar amb uns buscadors d’or, probablement l'únic jaciment d'or en tota Europa que li preguntaren com estava a la qüestió de la independència de Catalunya. 

Òbviament, el ministre d'Afers Exteriors procura relacionar-se amb gent que no li vagi a preguntar per Catalunya, perquè ves quin compromís. El ministre d'afers exteriors és un imbècil. Baixet. 

La meva germana és possible que sigui una extravagant amb el sentit literal: “vagant” i “extra” perquè poca gent estiueja a Lapònia i menys es troba en buscadors d'or. Excepte que la meva germana no té pell pròpia i suporta molt malament la calor i per això passa els estius a l'Àrtic. Resulta que la principal industrial d’extracció d'or al continent es diu Agnico Eagle. Obtenen més de 700 quilos d'or cada any per valor de 2100 MEUR, I els seus enginyers són gent il·lustrada que llegeix diaris, no com els amics del ministre d'Afers Exteriors. 

També és cert que els finlandesos són molt seus i els interessa tot, però jo estic segur que hi ha moltíssims europeus que saben qui és Carles Puigdemont i molt poquets que coneixen el nom del ministre d'Afers Exteriors espanyol. Jo sóc un dels que no ho sap. 

La carcunda espanyola, com ja s'ha dit, menysprea tot el que desconeix. 

Ens esperen uns quants mesos potser anys de suportar l'espanyolisme opressiu amb el govern socialista català. Per cert jo no tinc cap dubte que siguin catalans. Aquí tenim fins i tot un nom per això: botifler. I és que la història és llarga i ha hagut temps per a tot. 

Acabo de veure un mapa d'Europa de 1645, l’any que es va firmar, després d'una d'aquelles guerres llarguíssimes europees, la dels 30 anys crec, el tractat de Westfalia. Al mapa s'aprecia la distribució de les nacions europees. Algú es va molestar en ressenyar en roig els límits de l'Imperi germànic comprenent tots els petits landers i principats. A la península Ibèrica queda ben delimitats tres països o nacions: Portugal Castella i Catalunya. Després, el Conde Duque de Olivares don Gaspar Guzmán de Pimentel, va tenir a bé passar-se pels collons el tractat i tornar a invadir Catalunya de bell nou i continuar la dominació oprobiósa. El terme botifler es va assignar als partidaris del Borbó a la següent guerra, seixanta anys després, per la “beauté fleur” de la flor de lis dels borbonistes. I així estem.

Segur que el ministre d'Afers Exteriors haurà vist, com que segur que ha estudiat història, que les oposicions de la carrera diplomàtica són molt exigents, algun mapa paregut si no aquest mateix. Però no crec que l’hagi importat gaire. Un antecessor seu, dels governs Rajoy, el valencià García Margallo fou encarregat intervenir en les converses amb els partits catalans durant el “prucés”. Que això servís per entendre que Catalunya era un “afer exterior” no deixa de ser un reconeixement de la realitat. La raó era perquè tenia un bon coneixement del tema de Catalunya. Tal cosa fou tan certa que se li va escapar anunciar que la segona quinzena d'agost del 2017 passarien coses a Catalunya. I efectivament el que es va produir van ser els atemptats terroristes de les Rambles i Cambrils.

Tot plegat per que no hi hagués gaire dubte de qui els havia organitzat.

I és que hi ha ministres d'Afers Exteriors per gaire be qualsevol cosa.

Mike deGeurin, abogado y amigo

 

Obituario de George DeGeurin 

El texto està escrito en inglés por alguien que lo conoce bien, en un estilo común en las notas necrologicas en los Estados Unidos. Lo que sigue es una traducción asistida y levemente retocada. Los detalles deportivos del beisbol y el golf son literales y puede que carezcan de significado para quienes no conozcan esos deportes.

Mike fue un gran abogado y un amigo a lo largo de muchos años. La distancia redujo nuestros contactos a las ocasionals vistas o estancias en España, principamente en Ibiza y Barcelona, o las mias a Texas. Aun así, tuve el privilegio de conocerlo y admiral sus dotes personales que tan buen resultado le dieron en su vida profesional. Con el se va un estilo jurídico que nunca hubiésemos podido tener en esta parte del mundo, donde la administración de justicia adolece de tantos defectos e irregularidades y, tanto más, la desgracia de la cúpula judicial actual. Que la tierra le sea leve (STTL)

George Michael "Mike" DeGeurin (01/09/1945 - 08/10/2024)

El afamado abogado defensor y amigo, Mike DeGeurin, murió el 10 de agosto de 2024, a la edad de 79 años, con Gayle, su esposa y alma gemela, a su lado. Su familia había estado con él todos los días y todas las noches durante su última enfermedad, mientras se recuperaba hasta que no pudo más.

Siempre competitivo, para él cada tiro, cada golpe, eran dos outs en la parte baja de la novena. Conocido cariñosamente como "DeGeura-math", el marcador siempre estaba empatado, con el tiro ganador en la línea y la pelota en sus manos. No falló un putt ganador. 

Mike nació el 9 de enero de 1945 en Austin, Texas, de sus amorosos padres, Marguerite y E.M "Mack" DeGeurin, y fue recibido por su hermano de cuatro años, Dick. Mike creció con los deportes y el derecho en sus genes. Su padre, abogado y ávido golfista, le dio a Mike el entusiasmo para dedicarse a ambos. Su madre, una gran narradora de historias, tenía un ingenio rápido, y siempre añadía una risa o un secreto al final. Mike era un atleta natural, un jugador de equipo, y comenzó su carrera de béisbol a los seis años como segunda base de la Liga Infantil del North Austin Lions Club; formaba parte del equipo de estrellas todos los años en los que jugaba. Continuó jugando en Bryker Woods Elementary, O. Henry Jr. High y Austin High, y en el camino también formó parte de los equipos universitarios de baloncesto y fútbol. A lo largo de sus años de escuela primaria, la personalidad positiva y amistosa de Mike lo convirtió en una de las personas más populares de la escuela, tanto que sus compañeros de clase lo eligieron presidente de su clase en la escuela secundaria y preparatoria. En 1961, Mike y Gayle se conocieron en la escuela secundaria; ella recién llegada de Corpus Christi y él, la persona amigable que era. Se hicieron amigos y comenzó la historia para ellos.

Cuando Mike tenía alrededor de 14 años, sus padres lo alentaron a tomar el golf más en serio, por lo que se convirtió con entusiasmo en un astuto estudiante de Harvey Penick. Nunca olvidó las lecciones de Harvey y a menudo las citaba textualmente.

Mike fue aceptado en la Universidad de Texas en 1963 y se unió a Phi Delta Theta, donde hizo amistades para toda la vida, que, en verdad, eran las únicas que Mike hacía. Conocido como "Hawkeye" o DeGeurin por sus amigos, Mike era un juerguista y los buenos tiempos lo seguían.

Después de graduarse de la universidad en 1967, durante la Guerra de Vietnam, Mike se alistó en la Guardia Nacional del Ejército de Texas y fue enviado a Fort Huachuca, Arizona, para entrenarse como soldado. Demostrando su temple, sobrevivió al brutal entrenamiento básico con un calor de 115 grados y sus instructores lo nombraron cadete destacado. Se lamentaba por sus amigos que servían en el extranjero y les escribía cuando se le permitía. Era un tipo autosuficiente y, durante la escuela secundaria y la universidad, trabajó en la tienda de ropa University Shop de Clyde Campbell, donde desarrolló su impecable sentido del estilo conocido por su familia y amigos como DeGeur-wear.

Mike y Gayle se casaron en 1968, y Mike entró en la recién creada Facultad de Derecho de Texas Tech, en Lubbock, un terreno en las altas llanuras de Texas, tan desolado y arenoso como los dos pudieran imaginar. Gayle continuó enseñando a estudiantes de primaria para apoyarlos mientras estudiaba derecho. Compró un vehículo de reparto de tres ruedas usado de U.S. Postal para transportarse a sí mismo y al bebé Michael por la ciudad, antes de que se inventaran los cinturones de seguridad y los asientos para automóviles. Se graduó de la primera clase completa en la Facultad de Derecho de Tech, en 1972, junto con su amigo Newal Squyres. Su primer "honorario" como abogado en ciernes fue una colcha hecha a mano que hoy está con su familia.

Mike y Gayle regresaron a Austin con Michael, Jr., su hijo de dos años, donde Mike comenzó su carrera legal como abogado de instrucción para el juez Wendell Odom en el Tribunal de Apelaciones Penales, el tribunal penal más alto de Texas. Aunque el funcionamiento de ese tribunal de apelaciones podía ser bastante sombrío, Mike inició una tradición personal de abrir cada sesión privada del tribunal con un chiste. Una vez más, su personalidad afectó a quienes lo rodeaban y los jueces disfrutaron de dos años de la camaradería de Mike.

Él, Gayle y Michael se mudaron a Houston, donde Mike se convirtió en asistente legal del juez de distrito John V. Singleton. Allí observó de cerca cómo piensan y toman decisiones los juristas. Cuando terminó su compromiso con el juez Singleton, su hermano Dick lo instó a unirse a la oficina del fiscal de distrito del condado de Harris para aprender a trabajar en juicios procesando casos penales, pero Mike se negó porque no quería encarcelar a la gente; quería ayudar a la gente. En cambio, Mike montó su propio negocio y comenzó desde abajo, defendiendo a personas indigentes aceptando nombramientos judiciales. Llegó a ser tan eficaz y trabajó tan duro en sus casos que uno de los jueces de distrito del estado se negó a nombrarlo nuevamente, diciéndole a Mike que había "presentado demasiadas mociones". A Gayle le preocupaba que sus ingresos se destinaran a pagar el billete de autobús de sus clientes, pero ambos sabían que este trabajo era vital para su deseo central de defender a los necesitados. Persistieron. Estaba enganchado a Houston; le encantaba la idea de que cualquier cosa, cualquier persona, pudiera marcar la diferencia aquí. Cuando, en 1974, los tribunales federales crearon una Oficina del Defensor Público Federal en el Distrito Sur de Texas, Mike fue uno de los primeros contratados por Roland E. Dahlin II. Era un trabajo desafiante y a menudo ingrato, pero una vez más, la personalidad y la ética de trabajo de Mike se hicieron notar, y su reputación en la comunidad legal, que ya se hacía notar por sus casos en los tribunales estatales, creció entre los colegios de abogados federales. Los éxitos de Mike atrajeron la atención del legendario abogado Percy Foreman, quien le pidió a Mike que se uniera a él y a su hermano, Dick, para formar la firma Foreman, DeGuerin y DeGeurin. (Los hermanos escriben sus nombres de manera diferente, Dick lo escribe de la manera correcta y Mike lo escribe de la manera directa). Mike permaneció con Percy hasta su muerte, en 1988, y continuó defendiendo el legado del Sr. Foreman de ejercer la abogacía con cantidades iguales de conocimiento teórico y habilidades procesales.

Mike es considerado un mentor para los miembros del bufete Foreman DeGeurin, Paul Nugent, David Gerger, Heather Peterson, Jennifer Carrol, Michael DeGeurin, Laura DeGeurin Robertson, Andrés Sánchez, John Parras y otros innumerables abogados jóvenes y brillantes que llegaron a llamarlo amigo. Él predicaba con el ejemplo; su buen humor, profesionalismo, ética de trabajo, respeto por el sistema de justicia y representación celosa de sus clientes eran contagiosos. No dudaba en ayudar a otros abogados, y a menudo se quedaba mucho tiempo después de terminar su lista de casos solo para escuchar y asesorar a los abogados en los pasillos del tribunal. Fue un defensor incansable de sus clientes, por lo que era difícil llegar a la oficina antes que él o irse después que él, como lo puede atestiguar su dedicado y leal equipo en la oficina, Blanca Luján y Jazmín Padilla. Nunca cobraba por una consulta inicial y pasaba horas con un cliente potencial para asegurarse de que, incluso si no lo contrataban, salieran de la oficina en mejores condiciones que cuando entraron. Al igual que su mentor Percy, trabajó en casos hasta el mismo día de su muerte.

Mike ejerció en todo Texas, en los Estados Unidos, México e internacionalmente. Nunca se sintió como un extraño; se sentía tan cómodo en un pequeño tribunal rural de una sola sala como argumentando en pleno ante el Quinto Circuito. Tenía la notable capacidad de disipar el alto estrés de la sala del tribunal o de cualquier situación con un poco de humor y una historia oportuna.

Mike era un defensor de la justicia. Se ganó la confianza de las diversas comunidades de Houston al defender a sus clientes sin importar su origen étnico o estatus socioeconómico. Se corrió la voz de su compromiso y habilidad, y muchos acudían a él para luchar por sus seres queridos, sabiendo que no podían tener una mejor representación. Las familias confiaban en su consejo y sus esfuerzos porque sentían su lealtad y su verdadero interés. Cuando le preguntaban "¿cómo podrías representar a alguien acusado de un delito?", Mike respondía: "a veces lo haces por el cliente, a veces por la familia y a veces por la Constitución". Creía que es responsabilidad de un abogado igualar la justicia, defender a los desvalidos, y les decía a los jurados: "No tenemos un sistema de justicia perfecto, pero tenemos el mejor sistema". Mike representó a muchos acusados ​​de alto perfil, pero hubo muchos más clientes que nunca aparecieron en las noticias, cuyos casos eran igualmente importantes, especialmente para el cliente. No había ningún caso demasiado grande o demasiado pequeño. Se describía a sí mismo como un abogado litigante y se esforzaba al máximo en cada caso, desde multas de tráfico hasta asesinato capital. Durante los juicios, dibujaba a cada testigo y, a menudo, utilizaba esos bocetos en los alegatos finales. Era conocido por su estilo desenfadado de "Colombo", en el que a veces parecía tropezar con un interrogatorio ganador y una absolución inevitable, sin decirle nunca a nadie que era su forma de conseguir la atención y la ayuda del jurado.

Mike y Gayle eran amantes de los límites exteriores del juzgado, ya fuera en las playas de la Costa del Golfo o en la zona de matorrales del sur de Texas. Juntos, pasaban muchas horas caminando por la playa de Surfside y haciendo hogueras con leña traída por el mar, o sentados alrededor de una fogata en el sur de Texas. A Mike le gustaba cazar y lo hizo durante años en el rancho El Jarral de Sweetie Bruni y, más tarde, en La Chimenea de su cuñado, Bob Ross. Mike era un tirador de primera, ya fuera cazando codornices en el rancho de San Chicago con sus amigos o ganando tiros de paloma. Para él, la mejor parte de todo eran las historias posteriores.

A Mike le gustaba viajar por negocios, pero más aún con su familia y amigos. Disfrutaba de caminar por las calles de Nueva Orleans con su compadre, Hilmar Moore. Allí, se hicieron amigos de un artista llamado Frugé, a quien encontraron desmayado, junto a la cerca de Jackson Square, con su pincel en la mano. Conocer personajes y contar historias era su pasión. Más recientemente, Mike, Gayle, Chula y Ramón recorrieron el Camino de Santiago, en España, y escalaron Machu Picchu, en Perú.

Mike y Gayle, artistas por derecho propio, han sido grandes mecenas de la comunidad de artistas de Houston. Mike disfrutaba de una profunda amistad con el reconocido artista Bob Camblin, y se habían unido por su amor por el misterio. Desde muy pequeño, a Mike le encantaba enterrar tesoros. A menudo enterraba un tesoro y dejaba el mapa para que lo descubrieran sus hijos, nietos o amigos. A menudo disfrazado de tesoro dejado por el Viejo Velasco, se deleitaba con la alegría y la emoción de quienes lo encontraban. Él, Camblin y Lollie Jackson enterraron y pintaron mapas de tesoros, algunos de los cuales aún no han sido descubiertos.

Mike también era partidario de los programas de derechos humanos de la Capilla Rothko. Disfrutaba escuchando y conociendo a otros defensores de la paz de todo el mundo. Era el campeón de los oprimidos o de los que luchaban contra la opresión. Compartió muchas buenas conversaciones con grandes líderes de la comunidad, como la difunta Sissy Farenthold, el reverendo Bill Lawson y Sheila Jackson Lee.

A lo largo del camino, Mike y Gayle fueron haciendo crecer su familia. Michael DeGeurin, su primogénito y tocayo, es ahora un abogado consumado por derecho propio y padre de Hannah y Charles, ambos tan empáticos y creativos como su abuelo. Katherine Houston es su primera hija, que heredó la compasión y la capacidad artística de Mike, y madre de tres niños, Geurin, Reid y Ross, que comparten el amor de su abuelo por el béisbol. Laura Robertson es su hija menor, que comparte el amor de su padre por la gente, el atletismo y el derecho, y es la madre de Gayle, Keen y Kaki, todos deportistas, artistas y estudiosos como su abuelo. El hijo menor de Mike, Mack, es un periodista consumado. Mike también tenía muchos sobrinos y sobrinas y ahijados que lo amaban tanto como él los amaba a ellos.

Todos los que conocen a Mike conocen su buen humor, sus valores y sus prioridades: familia, amigos, clientes. Su orgullo por su familia no conocía límites e incluía una gran familia extendida; su amplio círculo de amigos se remonta a la escuela primaria. Su cuidado y compasión por sus clientes es legendario, incluso entre la multitud del tribunal, normalmente cínica y de mente dura. Mike siempre creyó que había algo bueno en todos, y parte de su método era buscar ese bien y presentarlo al jurado, al tribunal e incluso al fiscal de tal manera que ninguno de ellos pudiera negarlo. Como solía decir: "Puedes ser un buitre o una abeja: puedes buscar lo podrido en la vida, o puedes buscar las flores y la miel; y encontrarás lo que busques". La familia de Mike y sus clientes sabían que él se preocupaba, que tenía compasión, que tenía coraje y que lucharía por ellos. Fue el ejemplo de empatía, coraje, determinación, inteligencia y humor que todos los que lo conocieron buscaron en él para obtener orientación y fortaleza, y personificó el adagio "No es el tamaño del hombre en la lucha, es el tamaño de la lucha en el hombre".

Además de su esposa, Gayle, y sus hijos y nietos mencionados anteriormente, Mike apreciaba a su nuera, Ginger Patrick DeGeurin; sus yernos, Eric Houston y Will Robertson; su hermano, Dick DeGuerin, y su esposa, Janie, sus hijos, Michele, Carlin, Kayla y Lori, y cuatro nietos; su cuñada, Chula Ross Sanchez, y su esposo, Ramon, y sus hijos, Monica, Andres y Chiqui, y nueve nietos; su cuñada, Susu Scott Ross, y sus hijos, Robert y Christopher, y cuatro nietos; su cuñado, Tim Walker, y su esposa, Suzette, y sus hijos, Bronwyn y Stewart, y su nieto; su tía Jeanne Adams, de Corpus Christi; y sus ahijados, Michael y Phillip Moore, Tessa Ward, Tucker Phillips y Will Rhodes; y todos los niños que entrenó durante años, jugando a la pelota o pescando.

Se celebrará un servicio conmemorativo en la Iglesia Metodista Unida de San Pablo, 5501 Main St. Houston, Texas 77004, el lunes 19 de agosto de 2024 a las 11:30 a. m. Luego habrá una recepción en la recepción de la iglesia, Fondren Hall. Transmisión en vivo: https://www.stpaulshouston.org/stream. En lugar de flores, la familia sugiere que se realicen contribuciones conmemorativas al Proyecto de Representación de Inmigrantes de Galveston-Houston/GHIRP, http://www.ghirp.org/donate, o a la Capilla Rothko, 1409 Sul Ross, Houston, Texas 77006: Atención: Programación de Derechos Humanos.

***************

August 17, deaths and explanations

 

Eight years and still there is no clear explanation for how, why, and who managed to kill twenty innocent people in Barcelona Ramblas and Cambrils. The death by police action of the supposed perpetrators kept everyone from getting answers. The only survivors of the terrorist cell did not know much anyway.

However, the growing suspicion of the involvement of obscure forces with ties with the Spanish state and the PP government remains.

The following was written in this blog back then:

"All these maneuvers to discredit the Catalan Police, els Mossos d'Esquadra, are to counteract the well-gained prestige of the corps in their response to the terrorist attacks in Barcelona and Cambrils. Their actions, plus the management of the crisis by the Generalitat, was a blatant demonstration that Catalonia is a mature and well-organized society, with most of the trappings needed to become an independent state. The figure of the Mayor dels Mossos, the chief cop, came out very favorably in his TV appearances. This was unbearable for the Spanish nationalist front. In fact, the Spanish government was counting on taking over the commandment of the Mossos to interrupt and counteract the voting next October 1st. That will be nearly impossible now. Furthermore, to bring to the front pages a possible misconduct by the Mossos or their superiors in the Catalan administration, on charges of not using the intelligence reports, is just a cover up for all the strange affairs surrounding the figure of Abdelbaqui-es-Sati, the imam of Ripoll. He was the head of the terrorist cell, who died in the explosion in Alcanar the day before the attacks. He had so many police and law infringement records it all smelled of an operative agent. He has likely been a police informant, probably with the Guardia Civil. It is very strange, having spent four years in prison, freed in 2014, he traveled freely to Morocco, Belgium, and Switzerland, and at least once he was spotted taking the hajj to Meca with a group of youngsters. His name and passport must have raised a red flag more than once. Unless his records were erased or labeled confidential." 

Well, no proof of the supposed death of the Imam in the explosion at the house in Alcanar has been found. Only one small piece of an ID card. Not even the minimal piece of his body. Did he go to the heaven of the 99 virgins unscathed or pulverized? The obvious conclusion is that he was not there. He may not be even alive today, as covert operators are keen on eliminating witnesses or molesting agents once they have finished a job. Because there is no question the imam was a confidant of the Guardia Civil.

As the text referred to, back then, ended: the Spanish state still had a lot to explain.

August 2024

Mossos. Lions led by donkeys

“Lions led by donkeys”

S'atribueix al general Erich Ludendorff de l'exèrcit dels Poders Centrals a la I Guerra

Mundial, a la vista del coratge i valentia dels soldats britànics davant de les destrosses

patides per decisions estratègiques errònies, que eren "Lions led by donkeys", traducció que

deixo al lector. Hi ha referències més antigues, com un proverbi àrab que diu "un exèrcit

d'ases manat per un lleó, sempre vencerà un exèrcit de lleons manats per un ase"

El cos de Mossos d'Esquadra, des de la seva restitució el 1985, han estat una de les més

importants realitats de la Moderna Catalunya. La seva constitució, els seus principis, el seu

capteniment, la seva professionalitat, la seva pràctica diària, han estat una benedicció pel

país oferint un servei policial i una seguretat mai coneguda anteriorment.

Massa temps les forces policials a Catalunya han tingut funcions repressives i de control de

la població civil. Vigilància, en deien.

A més de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, durant el franquisme hi havia carabiners

("Cuerpo de Carabineros") a les fronteres i duanes. Als trens, la policia dels ferrocarrils,

vestits amb un uniforme de pana marró i armats amb Winchesters. Policia portuària als

ports, guàrdies forestals armats i el somatén.

La Guàrdia Civil, amb una història amplíssima i benemèrita de cos de seguretat, mai ha

deixat de ser un cos militar. La seva també llarga història de contribució a la repressió en

diferents períodes històrics, mai serà oblidada i, almenys a Catalunya, mai s'ha sentit com

una policia de la gent.

El cos de la Policia Nacional arreplega un historial massa compromès amb els diferents

governs durant la dictadura franquista i després, amb les xacres de la Brigada Politicosocial

un temps, i la "policia patriòtica" més recentment.

Els altres cossos armats van desaparèixer en bona hora, quan la seva composició i

organització restaven poc útils. A banda de les Guàrdies Urbanes de les poblacions grans,

el recurs policial a Catalunya, deslliurat de capteniments repressius, ha estat el cos dels

Mossos d'Esquadra.

Per primera vegada a la història el país ha tingut un cos policial no militar. Per primera

vegada un cos policial amb tasques de protecció, d'ajuda, de socors, de tolerància, que

parlés la nostra llengua i comprengués la nostra cultura i peculiaritats. No s'escau

contrarestar les seves actuacions tantes vegades eficaç, exitosa i fins i tot heroica, amb

esdeveniments recents que, si alguna cosa fan palesa, és la distància entre els

comandaments i els mossos.

Les decisions operatives al voltant de la investidura del nou president de la Generalitat,

alhora desproporcionades i inútils, empitjoraren amb la patética roda de premsa

protagonitzada pel cap dels Mossos i el conseller d'Interior, òbviament cessants. Tampoc va

ajudar gaire la manifesta incompetència del tantes vegades bescantat Centro Nacional de

Inteligencia, organisme responsable de donar cobertura a les dèries persecutòries de jutges

i magistrats del Tribunal Suprem, aquests més interessats a derrocar el gobierno del estado

que en complir la llei i les lleis.

La Policia catalana, el cos de Mossos d'Esquadra en conjunt, i recordant el que deia el

general Ludendorff, queda bastant per sobre de juristes prevaricadors i comandaments

inútils. I això han demostrat de fa un bon temps i per un esperançat futur.

Xavier Allué

Agost 2024