Wednesday, June 26, 2024

Monday, June 24, 2024

Móviles y pediatras: carta al Director de La Vanguardia

Texto original

Móviles y pediatras 

Sr. Director:

la ministra de Juventud ha llevado al Gobierno a decidir que el uso de telefonos móviles por los menores van a controlarlo los pediatras.

Aparte de la muy probable invasión de competencias en materia de salud trasferidas a las Comunidades Autónomas, es una flagrante ingerencia en la práctica profesional de un colectivo: los pediatras, bastante dejado de la mano de Dios.

Seguro que todo el mundo entiende que, en su origen, la adición a las pantallas de móviles, ordenadores o televisión, es esencialmente una materia social.

En el estado hay unos 9000 pediatras, de los que 96 se identifican a ellos mismos como pediatras sociales, encuadrados en la Sociedad Española de Pediatria social.

Los pediatras conocen los efectos adictivos de la tecnología electrónica, videojuegos, televisión, Internet o redes sociales. Y ya hacen lo que pueden que, ocasionalmente, pueda ser referir un paciente a los servicios de Salud Mental, como de cualquier otro trastorno psicoemocional.

El problema es la adicción. Pretender que prohibiendo los telefonos móviles se resuelva un problema complejo es un simpleza. La persona, menor o adulta, con tendencias adictivas, encontrará otro medio, modo o diseño que satisfaga su neurosis.

Como todos los problemas sociales, tiene que tener una solución social que, naturalmente, implica a toda la sociedad.

Xavier Allué, pediatra y antropólogo


(Enviado el 6 de junio, publicado el 23 de junio. En negrita la parte del texto eliminada por LVG)

 

Sunday, June 23, 2024

La Sanitat catalana i l'aplicació del l'art. 155- video 1 de març 2018

 Tot de cop he topat amb aquest video, d'una xerrada al carrer un dia que, ves per on a Tarragona, estava nevant. El mérit és per la munió de patriotes que es manifestaren, dimarts rera dimarts, demanant la independència i l'alliberament dels pressos polítics, aquell ja llunyà hivern de 2018.


https://www.youtube.com/watch?v=0GGAD1wt8OQ


XA

Wednesday, June 19, 2024

LA VERGÜENZA DE LA MONARQUIA ESPAÑOLA
















Se cumplen 10 años de la abdicación del anterior jefe del estado, del rey Juan Carlos I de Borbón, para ser substituido por su hijo Felipe VI. Con ello también son 10 años de uns actuacoones por parte del estado español, el gobierno, la monarquía y las instituciones responsables del orden constitucional de difícil explicación pública.

Gradualmente fue resultando evidente que la situación personal del monarca era cada vez más insoportable: escándalos personales, cacerías de animales de especies protegidas, comisiones dinerarias inexplicadas y, también, inexplicables, regalos millonarios de procedencias extrañas y extranjeras, que rezumaban corrupción, sumados a los escándalos que afectaban a otros miembros de la familia real que habían conducido a sentencias y prisión del yerno real y un largo etcétera de irregularidades, dieron lugar a un acuerdo de los principales partidos políticos para cocinar una solución jurídica, al no existir en el marco constitucional de modos para substituir la jefatura del estado en vida de su titular.

Los señores Rajoy y Rubalcaba no pestañearon a la hora de redactar una ley de Abdicación hecha a la medida de la situación. Un churro más, que el paraguas de la Transición democrática ha permitido a espaldas de los ciudadanos. De un plumazo cambió el monarca y se intentó ocultar evidencias delincuenciales que debieran haber acabado con la forma del estado.

Naturalmente el hijo tragó con el pacto político porque de otra manera, allí acababan sus aspiraciones sucesorias o, realmente, acababan de empezar. Un cierre de filas familiar que le aislase de todo lo irregular que acontecía en su entorno próximo y poner cara de palo a todas las preguntas, propuestas o inquisiciones que le plantearan, sirvió.

Mientras tanto, el pueblo llano se mantuvo aislado de los tejemanejes, aceptó que el rey viejo quedara excluido de la realidad histórica y a otra cosa.

La sinvergonzoneria del rey viejo tenia un tanto de personales. Las hacía porque nadie iba a impedírselo y porque, en general, los asuntos de faldas, las infidelidades y el putiferio, en esta parte del mundo gozan de notable tolerancia.

Otra cosa són los asuntos del dinero. Yo no me creo, no me puedo creer, que también cesasen en el momento de la abdicación. Tengo más que sospechas de que las peculiaridades financieras, los trapicheos, las comisiones pactadas, “el tercio del rey”, siguieron y siguen ocurriendo y, el ya no tan nuevo rey, continua lucrándose de posiciones financieras que, de conocerse en detalle, avergonzarían a los corsarios berberiscos.
Pero eso es así. Y así seguirá como no lo interrumpamos.


Tuesday, June 18, 2024

Thursday, June 06, 2024

Amnistia, amnesia i anestesia



Sembla que passat el tràmit parlamentari, l'amnistia pels suposats delictes al voltant dels esdeveniments a Catalunya al passat recent continuarà essent una tema de controvèrsia, discussió i cridòria. La incapacitat dels que es neguen a acceptar un resultat democràtic d'unes eleccions i els acords parlamentaris subsegüents, sembla que s'estén en el rebuig estentori d'una llei democràticament aprovada pel poder legislatiu espanyol. Això inclou, potser naturalment, als partits de l'oposició, entestats en fer fora l'actual coalició al Gobierno de España. No tan naturalment un important nucli del poder judicial, absolutament forassenyat, imbuït d'una representació que no té i una absoluta manca de professionalitat i un capteniment atàvic, que s'entesta en cercar mecanismes per deslegitimar i anorrear una llei legalment promulgada i vigent. Però i sobretot o, potser cal dir, sota tot, el conglomerat d'estructures i persones que componen el poder fosc del "deep state", que no és només que no acceptin la llei d'amnistia, sinó que encara no han acceptat el canvi que va representar el final de la dictadura franquista i l'adveniment de la democràcia mancada que tenim, de fa quaranta anys.

Per cert, l'actual llei d'amnistia, com l'anterior Llei 46/1977, de 15 d'octubre, de Amnistia durant la Transició, inclou els suposats delictes atribuïts als independentistes i, també, els actes repressius comesos per funcionaris de l'estat com els piolins ordenats per Rajoy i encapçalats pel protogolpista Pérez de los Cobos, i totes les actuacions judicials prevaricadores i negligents que han afectat i continuen afectant molts catalans. Pel record.

Caldrà que passi un temps per què l'actual importància de l'aprovació d'una llei vagi perdent presència als mitjans. Potser no tant en la memòria de la gent. Per més que sentim reclams de "passar pàgina" del llibre de la història, els que saben llegir no obliden el que han llegit. Mil anys d'història estan ben pressents.

L'amnèsia és un quadre neurològic de causes diverses. L'amnèsia social, la dels col·lectius, de la gent, pot ser un procés natural tan evitable i tractable com l'amnèsia neurològica, però no es pot imposar. I encara menys quan, com sembla que veurem, la repressió continuarà. Res ens pot fer oblidar que la nostra llengua, barroerament atacada per enemics actius, està necessitada de defensa continuada. Com no podem oblidar els milions (més de 20.000 a l'any) dels diners que van cap a l'estat i no tornen en la normal redistribució dels recursos públics, engreixant al dèficit fiscal. Ni podem oblidar que la voluntat amplament expressada és d'un estat independent.

Una definició de perdó diu que és l'acció de no exigir venjança o revenja davant un mal real o imaginari infligit per altres. Òbviament té un important component emocional. Condonar els greuges d'altres permet alliberar-nos de la càrrega emocional que comporten. Així passa a ser una qüestió personal: que perdoni qui vulgui.

Potser el que sí que podem trobar a la llei d'amnistia és una certa analgèsia. Pot apaivagar dolors immediats i present com la por de ser víctimes d'injustícies judicials, el dany de les exaccions monetàries de multes desproporcionades, o el dolor de la distància de l'exili que encara afecten un considerable contingent d'uns quants milers de catalans.

Sense dolor es viu millor. Però qui pensi que un canvi en les condicions legals són el final d'un procés nacional, va errat. Poden ser un principi si s'acompanyen de voluntats fermes de caminar cap a la resolució d'un conflicte que no ha abandonat la realitat d'aquesta part d'Europa que queda al sud dels Pirineus de fa decennis.

L'exercici de confirmar el compromís amb la Unió Europea als pròxims comicis amb el nostre vot el diumenge 9 de juny pot contribuir a l'analgèsia. No fa mal, sobretot si mostrem la nostra força.


Xavier Allué .Maig 2024




 

Saturday, June 01, 2024

Europa

 



Europa


Europa és un continent. No sé de quan es va començar a fer servir aquesta definició per a descriure una àrea geogràfica. Probablement foren els mariners, navegadors d'ampla singladura, que des del mar varen entendre els límits de les terres que el mar envolta. A mi em sona a una convenció renaixentista. En tot cas, en definir un continent també es va definir un contingut.

El que Europa conté és un seguit de terres i gents que ocupen una part de la massa de l'Euràsia, situada entre el pol nord i el paral·lel 30 més o menys, i entre el meridià 10 oest i el 30 est, a l'hemisferi nord del planeta.

Les projeccions en dues dimensions de l'esfera terrestre, el que es diu planisferi, les més populars des de la de Joan de la Cosa acostumen de situar Europa al mig. La projecció del planisferi més conegut, la Mercator, a més de tenir una distorsió notable de la realitat, fa Europa molt més grossa del que realment és.

Deia Fernando Arrabal, el dramaturg espanyol del segle passat, que si divideixes des dels cantons dues bisectrius el mapamundi, comproves que es creuen a un punt: el centre de l'univers, exactament a Ciudad Rodrigo, vila salmantina on ell va néixer. A Europa.

Habitada per prop de 500 milions d'humans durant el període històric, Europa ha exercit una notable influència sobre tots els habitants del món. Probablement fou la construcció de la cultura grecoromana la que, al llarg dels passats dos mil anys, ha modulat i construït la realitat al planeta. En part s'ha degut a una coneguda pulsió imperialista que, amb violència, ha imposat llengües, costums, coneixements, doctrines, comportaments, idees, i capteniments arreu del món.

Almenys de moment cap altra de les cultures hegemòniques com la xinesa, la hindú o l'àrab, tot i incloure col·lectius molt més nombrosos, ha pogut fer-se tan universal.

Arreu del món es parla comunament alguna llengua europea, es vesteix a l'europea, es menja a l'europea, s'allotja en hotels europeus, es fa servir moneda europea. L'hora europea, les numeracions europees, els sistemes mètrics europeus, les modes europees, els mètodes comercials europeus, les lleis originàriament europees, són les hegemòniques. La norma. El normal és l'europeu, la resta és exòtic, per més que inclogui milions de persones.

Això es critica com “eurocentrisme” quan s’ignora la multiculturalitat i diversitat mundial, cosa que no s’ha de fer. Però la realitat de l’influència cultural d’Europa és incontestable. Probablement l’afluència econòmica, la seguretat, les llibertats democràtiques i la protecció social siguin els factors principals que fan Europa atractiva arreu. Però també els modos i modes, l’estil de vida i els respecte mutu.

D'aquí a uns dies, els afortunats ciutadans dins de la part geogràficament d'Europa, que un dia van decidir mirar unir-nos en un esforç comú, tenim l'oportunitat de votar els nostres representants per les institucions que ens governen.

Cert que aquesta unió, la Unió Europea, és molt recent. Fins i tot alguns estats membres ho són de fa quatre dies, com aquell que diu. Però recollint una història de segles els habitants d'Europa continuem oferint a tota el resta del món una manera de comportar-se i de conduir les nostres vides que, ara per ara, sembla ser la més acceptable, favorable i, també, desitjable. Doncs no deixem de passar l'oportunitat i votem. Hi ha milions que voldrien fer-ho. Però és el nostre privilegi i el nostre dret.

És igual què voteu. No us equivocareu perquè esteu exercint un dret lliure i això no té preu. Si els elegits després no responen els compromisos de les seves propostes, no patiu. En quatre anys els podeu fer fora i triar uns altres. Aquest 9 de juny voteu. Per Europa i per nosaltres mateixos.


Xavier Allué (Maig 2024)


(Imatge de Reddit)