La salut, i la seva nèmesi, la malaltia, és un condicionant de la vida de la gent. De fet, comencem a emmalaltir des del moment del naixement. Les malalties ens impedeixen una vida normal i regular, quan són causants, en la infància d’absentisme escolar, en l’edat adulta d’absentisme laboral. De canvis de residència quan factors ambientals no ens són favorables, de dieta si el que mengem no ens va bé. D’activitat en general i sexual en concret. Fins i tot en manera de pensar. Al final, el més probable és que ens acompanyin, si és que no ens causin, la mort.
Quan la malaltia afecta els poderosos, als dirigents electes o no, no només condiciona la vida personal sinó que repercuteix sobre la vida dels governats i, eventualment la mateixa història dels països i les gents.
Mirant de prop, des de Tarragona, és notori que els problemes de salut de Cèsar August durant les seves campanyes militars al nord de la península, van fer que es quedés a Tàrraco durant un llarg període, fent de la colònia la capital de l’imperi. Durant aquesta estada a Tàrraco es van dissenyar i construir les principals edificacions de l’acròpolis tarraconina que avui dia encara gaudim. Els bons oficis del metge Antoninus Musa i, diuen, que menjar enciam, el van ajudar a recuperar-se. Si no hagués estat malalt, molt probablement la Colonia Urbs Triumphalis no hauria estat igual.
La pobre salut de Carles II d’Àustria i que morís sense descendència fou el factor desencadenant de la guerra de Successió que, amb la derrota dels austriacistes el 1714, i l’esdeveniment de la dinastia borbònica, va causar la pèrdua dels drets de Catalunya com a nació.
Altres efectes poden ser favorables. Els historiadors nord-americans relacionen que els problemes de salut dels presidents durant el segle XX van promoure l’estudi i recerca mèdiques específiques. Les dificultats neurològiques del president Franklin D. Roosevelt considerats com a poliomielitis, van estimular el descobriment de la vacuna pòlio pocs anys després. Molt probablement FDR no va patir pòlio sinó la síndrome de Guillain-Barré, una coneguda poliomielopatia de causa desconeguda dels adults, però la prevalença de pòlio entre la població infantil dels Estats Units aquells anys feia de la polio un natural culpable. La pòlio va generar que es construïssin hospitals infantils arreu, especialitats en el tractament crònic i rehabilitació de víctimes de pòlio paralítica. Aquí prop, el de Sant Joan de Déu de Calafell. A la meva estada als Estats Units els anys 60 del passat segle, vaig treballar al Children’s Hospital de la U. d’Oklahoma, que s’havia fundat als anys 30 per atendre infants amb pòlio i seqüeles, que després va ampliar-se a tota la patologia infantil, tot retenint una àmplia part dedicada a la traumatologia i ortopèdia infantil, en un temps que ja la pòlio estava quasi erradicada.
Els infarts de miocardi del president Dwight Eisenhower foren determinants per l’interès en la patologia coronària. Avenços com el bypass coronari i la inserció de stents arrenquen d’aquesta època, així com la lluita contra el tabaquisme aleshores tan prevalent. Aquesta fou una feina gens fàcil a un país on l’indústria tabaquera era notablement poderosa.
L’atenció als infants prematurs i, més concretament, els afectats de la síndrome de distres respiratori, dit de la membrana hialina, va créixer per la mort del darrer fill de Jackie Kennedy, que a penes va sobreviure uns dies. La mort d’un fill del president va impactar molt al públic, i va repercutir sensiblement en la recerca de mètodes de tractament i prevenció del SDR neonatal. Primer en la instrumentalització de l’assistència respiratòria amb aparells respiradors, juntament amb l’aplicació de pressió positiva espiratòria. Aquesta fou una maniobra física que, originada per observacions clíniques molt precises del cicle respiratori, va salvar moltes vides d’infants prematurs. Va ser després que la sintetització d’un factor dels pulmons que els infants prematurs no han desenvolupat encara, abans de la 28 setmana de gestació, el surfactant pulmonar, que es pot tractar causalment la síndrome de distres respiratori del nounat.
La recent malaltia i hospitalització del Molt Honorable President Salvador Illa, a qui desitgem una prompta i completa recuperació, ha sacsejat l’actualitat catalana. Cert, en part, per la inusual raresa del patiment. Poca gent, fins i tot, pocs metges, té consciència del que és una osteomielitis dels ossos del pubis. La identificació del germen causal, l’estreptococ agalactiae tampoc forma part de coneixement comú. Es tracta d’un microbi considerat oportunista que es troba en la flora intestinal de gairebé tothom i que, habitualment, no causa patologia. Els pediatres, però, el tenim molt present per ser causant de sèpsia en el període neonatal i, fins que s’han adoptat mesures preventives, causant d’un bon nombre de morts neonatals fins fa no gaire.
Aquest caràcter d’oportunista de l’estreptococ agalactiae, també conegut com a estreptococ B, i distingible de l'estreptococ A, causant comú de les angines, vol dir que necessita una “oportunitat” per a causar problemes. Tal oportunitat ha de ser alguna fallida en el sistema immunitari com els càncers i el seu tractament, com la quimioteràpia, malalties cròniques com la diabetis, toxicomanies com l’alcoholisme i altres. No és fàcil, doncs, tenir una osteomielitis de cop i volta, primària, i per tant és rara, infreqüent. Això és el que incrementa la preocupació per la salut del president.
A banda d’això que pot tenir explicacions diverses i, en tot cas, respectant absolutament la privacitat de tot malalt, no sembla que hi hagi una preocupació per la salut prèvia dels càrrecs polítics electes en general. Quan dic malalt, parlant de gent normal que va pel carrer, no deixo de recordar la frase seminal i professoral del catedràtic de Medicina de la facultat de Barcelona Màximo Soriano que deia que “No hi ha persones sanes. Només malalts sense diagnosticar”. Un xic tremenda, però probablement certa. Mentre que el fixatge d’un esportista va precedit d’un extens i intens reconeixement mèdic que valori el seu estat de salut, els càrrecs polítics s’accepten de candidats sense ni tan sols un certificat mèdic com el que es demana en qualsevol contracte laboral. M’atreviria, fins i tot, a considerar algun test psicomètric, més o menys específic, oi que sí?.
La informació sobre les malalties dels pròcers i la seva evolució sovint esdevé una certa agitació pels informants i els informadors. De vegades per la seva consistència però, i sobretot, per la seva transcendència pública o històrica. Memorable és el que va representar la llarga agonia del dictador Franco, relatada per informacions diàries, dites “partes”, signades per un reguitzell de més d’una dotzena de professionals que semblava que competien per figurar en la llista. Recordo com el recentment nomenat director de l’hospital on treballava la tardor de 1975, un fatxa reconegut, fill d’un els fundadors de Falange Española, va aconseguir el trasllat a l’hospital de La Paz, incorporant-se tot seguit a la llista. La llista era tan ridículament nombrosa que va acabar per resumir-se a un “el equipo médico habitual”. El model ridícul va ser reproduït quan a la informació sobre l’epidèmia de la Covid-19 l’oferiren militars uniformats i ignorants.
La informació sovint oblida el dret a la intimitat dels pacients, amb formats de roda de premsa presidits per “autoritats” no professionals, quan la paraula o el text pel metge responsable hauria de ser suficient. I, sobretot, que eviti tecnicismes i eufemismes que generen confusió a la gent.
El que podem i desitgem esperar, és tenir informació rellevant i fidedigne, és a dir, digne de confiança i fidelitat. Quan calgui, però. I pot ser que, en un àmbit transatlàntic fins i tot, la presidència de Donald Trump estimuli la recerca i el coneixement de les malalties mentals.
Xavier Allué
Gener 2026
Posts
