Els vímets de la independència

Aquest article apareix avui al DiariMés de Tarragona i no és més una reflexió personal per intentar ordenar-me a mi mateix el que ens pot deparar el procés de la independència de Catalunya. Com que tot és bastant complex, no passa de ser un guió abreujat, del que poden sortir tant les preguntes com les presumptes respostes. També crec, però, que moltes respostes es trobaran en el propi procés que invalidaran preguntes per l'esdevenir dels fets.
Però, com per fer cistells, cal que els vímets estiguin ben remullats, que tinguem l'habilitat per trenar-los i la voluntat d'arribar fins al final. Però, i sobre tot, cal tenir clar com ha de ser el cistell.

(Nota: Aquest article i l'anterior acaben amb un "se'ns gira feina". Evidentment cal fer-la, amb entusiasme i dedicació)


.

Diada de Catalunya 2013

A quaranta-vuit hores de viure l'experiència de la Via catalana per la independència que va portar a les carreteres i carrers de Catalunya 1.6 milions de persones, encara no se m'acut un comentari que no estigui envoltat d'emocions.
Imatges i paraules de molta gent han il·lustrat l'esdeveniment, del qual ara hem d'esperar les conseqüències, que no vull tampoc analitzar.
Només deixar constància que la Via catalana representa un poble en marxa amb un objectiu clar que s'asolirà tard o d'hora: un estat propi.
Vaig participar en l'acte previ convocat a Tarragona per revindicar el compromís de la ciutat amb el procés de la independència que havia malintencionadament estat posat en dubte.
Davant de 2800 persones, el meu discurs va ser, com demanava l'ocasió, breu i, per tant, el puc reproduir aquí:

ACTE del 10 de setembre de 2013

Diuen que el temps, com l'espai, té tres dimensions: passat, present i futur.

Del passat poc podem fer. No el podem caviar si no és dient mentides.

El futur és, per definició, difícil de predir.

Però si el volem fer nostre, els que ens hem de guanyar és el present.

I el present és avui, aquí, demà a la Via catalana. Per a sortir al pas dels que dubten de si Tarragona està compromesa amb la independència de Catalunya.

A Tarragona som molts que volem un estat propi, pacífic, respectuós amb els drets humans, convivencial, compromès amb el manteniment de l'estat del benestar, amb feina per tothom i lliure.

Per això estem avui, al present, aquí. Perquè volem exercir el nostre dret a decidir el nostre futur … tan si es vol com si no es vol.

I que aquest futur ho sigui amb independència de condicionants externs.

Amb el meu millor desig de

Salut, Visca Tarragona i Visca Catalunya!!!

El que veig clarament és que se'ns gira feina. I d'aquesta feina aniré referint-me des del blog seguidament.

.

Doctor's plight

"How the fuck am I supposed to do good medicine on 50 patients a day? Plus rounds, and phone calls every day with family...

Fucking idiots, telling you, "No, you're wrong," because they looked it up on the Internet.

I fight over billing, I fight over prescription coverage. The insurance companies are dedicated to not paying you. And the big law firms, man, they're just waiting. They're just betting you're going to make that one big mistake.

This profession for me, it was a higher calling. You know? Make people's lives better. And look at me."

That's the tirade Hank Azaria blurts while impersonating Dr. Knight, a G.P. in the 2010 romantic comedy "Love & other drugs".

Romantic comedy or not, the film offer of unabashed criticism of the health system in the US in the 1990's is worth considering. The underlaying Parkinson's disease of the lead character of Anne Hathaway confronted her counterpart Jake Gyllenhaal, impersonating a drug sales representative, carries the weight of the story. But is not just another boy-loves-sick-girl story, as the world of the drug companies sale practices comes up front in all its crudity.

I do not think Obamacare is going to change much of that.

.