Mitja setmana després de la contesa electoral municipal (i autonòmica a altres llocs) tothom ha dit la seva i els dubtes s’han anat aclarint. Pot encara haver-hi alguns dubtes sobre qui o com ha guanyat, però els que han perdut ho tenen molt clar, diguin el que diguin.
Com que unes eleccions són una aposta de futur, interessen les valoracions de les intencions i aquestes estan lligades a la mateixa essència dels que s’han presentat. Faran el que pensen, no el que diuen o han dit. Això és un condicionant per què dels contendents coneguts es pot albirar el que poden arribar a fer, però els que són nous, ho fan més difícil per què les seves “essències” no estan prou definides.
El que importa però, és que farem nosaltres. Als que hem decidit ésser actius en l’àmbit de la política o, si es vol, de les relacions socials i, més concretament, amb la idea de que Catalunya pot ser un país nou, diferent, i independent, els resultats ens marquen alguns camins.
A mi m’apareixen dos: un de clar, si és que ja no ho era, que condueix cap a incidir en els àmbits locals on les idees de la independència encara no han trobat lloc: els barris perifèrics.
L’altre és sobre les institucions. Sobre les organitzacions socials que tenen poder i influència sobre decisions col·lectives. Tots dos tenen dificultats i fan difícil d’avaluar si els esforços tenen rendiment. Però aquesta és l’aposta.
El que m’ha quedat força clar és que l’independentisme es mou cap a l’esquerra i sobre aquesta premissa s’hauria de treballar precisament sobre “les dretes”. Tradicionalment les dretes són poruques. Com a conservadors els hi fa por el futur, sobretot si no el controlen. Llevar aquesta por és crucial. L’altre camí, portar als sectors més populars el convenciment que el camí cap a la recuperació de l’estat de benestar passa indiscutiblement per la independència, tanca el cercle.
Som-hi.
..
Posts
No comments:
Post a Comment