La justícia i la injustícia

El pitjor que li pot passar al sistema judicial és que es parli d’ell. Quan la gent parla de quelcom és que no funciona com cal. Acostumats a que moltes instàncies de l’administració tinguin funcionaments inadequats, por parlem pas de molts d’ells. Que la judicatura esdevingui notícia no deu ser desitjable. El protagonisme que el nomenat tercer poder està adquirint a l’estat mostra la ineficàcia dels altres dos oficials. L’executiu corcat per la corrupció dels governs del Partit Popular a penes fa 100 dies que ha canviat de mans i encara reté, bé que obligat per realitats no fàcils de moure, moltes de les xacres instaurades al nucli dur de l’estat. El recurs a gestualitats que tenen escasa eficàcia, ni tan sols simbòlica com desenterrar al dictador, no fan moure la realitat. El poder legislatiu porta els darrers 40 anys intentant trobar un significat no partidista. Quan dominen les majories, la manca d’exercici democràtic redueix els debats a parloteix insubstancial. Quan el parlament, allà on es parla, es troba fracturat com ara, només es senten crits per avançar les eleccions, a veure si així canvia la realitat. El sa exercici de la controversia per a arribar a acords ha estat una pràctica inexistent. Només s’arriben a acords multipartidistes quan es tracta de fotre a algú, generalment a la gent. No han estat capaços d’actualitzar el text constitucional més que per canviar l’article 135, que anteposa el deute als drets dels ciutadans. El poder judicial no sembla una estructura per a afavorir a la gent. El seu funcionament durant els passats cent anys ha tingut més funcions repressives que reparadores de drets. El recurs a la justícia els espanyols sempre el releguen, potser recordant la maledicció gitana “Tengas pleitos. Y los ganes”. El prestigi corporatiu de la judicatura no és gaire destacat. Com a col·lectiu, generen més por que no pas confiança. En general la gent fa el possible per mantenir-se lluny i deixar la justícia foral com un últim recurs. Tampoc és que l’estat hagi afavorit el seu funcionament amb suficients recursos materials i personals. La base legal és obsoleta pel segle en que vivim i la dotació material apenes supera el que era normal a altres mons de l’activitat fa vint anys. La tecnología de la comunicació, de l’arxivística, de difusió, es baralla a diari amb el secretisme, la lentitud i el corporativisme, tot això com resistència a la transparència, la modernitat o fins i tot la racionalitat. Això està pesant sobre el prestigi. Des de una activitat com la meva, prou corporativa, a la que he dedicat més de mig segle i que, segons totes les enquestes, figura en el primer lloc de les més apreciades per la gent, em permeto adreçar-me al col·lectiu dels juristes i convidar-los a esforçar-se per sortir del pou d’incuria en el que, també per culpa d’altres, es troben en l’actualitat. Que les directives de la part superior de la estructura hagin mantingut uns procediments més propers a la cooptació que a la meritocràcia, no ajuda gens. El conservadorisme, per essència, tendeix a mantenir les coses com estan. I així no hi ha manera de progresar. Es posible que també hi hagi problemes originals en la formació dels professionals. Per ser llicenciat en dret, calen quatre anys d’estudis universitaris. Amb això i les mancances de titulars fa que un jovincell de vint-i-dos anys pugui ser jutge substitut, aixecar cadàvers, desnonar famílies o empresonar delinqüents presumptes. Per ser metge calen sis anys de facultat de Medicina. I per ser otorinolaringòleg, o ginecòleg o metge de família, cal fer un dificultós exàmen, tan difícil com qualsevol oposició funcionarial, i fer quatre anys de formació reglada. Amb sort, un candidat tindrà 31 anys d’edat quan pugui exercir lliurement. Penseu-hi. A sobre, uns quants incompetents, venals, poc ètics, utilitzen la impunitat dels seus càrrecs per denostar, insultar o amenaçar a ciutadans que tenen opinions polítiques diferents al nacionalisme espanyol més ranci. La sacrosanta llibertat d’expressió, que espero que protegeixi aquest text, permet que, tot ebri, un jutge en exercici canti el “fandango de la pena negra” que li vingui en gana. Però ha de saber que, com jutge, tal cosa l’inhabilita per actuar en qualsevol matèria que s’aproximi als denostats o als que comparteixen la seva ideologia. El corporativisme sa, el que vetlla pel bon nom i l’ètica de la corporació, s’ha de desprendre dels indesitjables que obliden les seves obligacions i responsabilitats… La judicatura haurà de fer molts esforços per aconseguir la confiança dels seus justiciables. Cal que s’hi posin el més aviat possible. Altrament romandran allunyats de la gent i, e què és encara pitjor, de la realitat. Zurich, 20 setembre de 2018 _____________________________ Escrit això, un parell de setmanes després i quan ja havia publicat l’article que precedeix aquest text: “Un any d’ignomínia” on, en el relat la judicatura resulta poc afavorida, es especial pel que envolta la judicialització del procés polític de la independència de Catalunya, es produeixen un seguit de fets que deixen molt malparat el prestigi del Tribunal Suprem d’Espanya. Una decisió de la Sala Segona dictamina que els bancs hauran de pagar l'impost d’actes jurídics de les hipoteques que, fins ara, pagaven els clients contractants d’una hipoteca. En un gest insòlit a la jurisprudència espanyola, el president de la Sala Contenciosa Administrativa, Luís María Díez-Picazo, ha anul·lat la sentència just 24 hores després de publicar-se. L'escàndol ha estat enorme, demostrant una ingerència impensable, i pels indicis, induïda per la pressió dels bancs que veien reduïts els seus beneficis. Aquesta aventura ha exhaurit els pocs vestigis d’imparcialitat i independència que li quedaven al poder dels jutges. El president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en un intent d’esquivar el problema i intentar allunyar-lo ha anunciat que la sentència es revisarà en un ple que ajuntarà els 31 magistrats per prendre una decisió definitiva el proper 5 de novembre. Ja no queda cap poder de l’estat que no estigui tocat per la corrupció, el desprestigi i la desproporció de les actuacions. Ni el rei, ni els jutges, ni el govern del PP, ni el que queda del Congrés i el Senat mereixen la confiança de ningú. Ja queda menys.