L'altra CIA

 L’altra CIA

Per més que WhatsApp insisteix que les comunicacions dels xats que acull estan encriptades, només és cert en el trànsit. Si queden escrites a un lloc o altre, no costarà massa llegir-les per algú que l'interessi. Només pel titular d’aquest text, el successor de l’Echelon el supercyberespia de l’estat nord-americà ja haurià aixecat alguna bandereta d’avis. Si, a sobre, us explico que és l’HSI, encara més.

L’agència Homeland Security Investigation presumeix que existeix des de 1789, quasi quan la fundació dels Estats Units perquè penja del servei d’duanes, que sí que es va crear aleshores. Recordeu que un dels detonants de l’independència dels USA fou un conflicte al voltant de l’impost sobre el té (https://en.wikipedia.org/wiki/Boston_Tea_Party). Vull dir que les duanes foren un aspecte important de la independència. Però la realitat és que l’HSI es va crear l’any 2010 com a l’ens d’investigació del servei de duanes (US Customs Service), en la línia de nacionalisme aferrissat i tancament motivada per l’influx migratori i la tremenda sagnia del contraban de drogues, armes i altres. En algun moment, els burots van entendre que no es podia esperar que el mal, l’ndesitjable, persones o coses, arribés al post fronterer per atrapar-los o detenir-los. S’havia de sortir fora i esbrinar orígens i procedències. En un món globalitzat, l’exterior és tot el planeta. I en un món ciberconnectat no es pot només anar pels carrers i els molls portuaris a investigar: s’han d’intervenir les comunicacions. Posats a fer, no només les dels dolents, delinqüents o sospitosos, sinó les de tothom. Vale?

En el repartiment de les agències de l’ordre als USA, fa molts anys i per controlar des del poder federal el crim o altres formes indesitjables de comportaments, es va crear l’FBI, Oficina Federal d’Investigació, dotada no només d’estris i mètodes d’investigació, sinó d’armes i altres sistemes de repressió i contenció del crim organitzat, l’espionatge exterior i la delinqüència interestatal. Ho heu vist a mil pelis. Però això, dins les fronteres dels USA.

Cap a fora, i durant la II Guerra Mundial ja es va crear una agència embrionària l’OSS, Oficina de Serveis Estratègics, que per raons bastant òbvies, va créixer i esdevenir la Agència Central d’Intel·ligència, especialment activa a partir dels anys de la Guerra Freda. Les seves funcions no van ser només de recollir i analitzar informació, sinó utilitzar aquesta informació per modificar el teatre d’operacions que la Guerra Freda havia convertit el món sencer. Això portava a nombroses actuacions per modificar els governs dels estats més vulnerables, o les circumstàncies a les quals l’esdevenir històric podia convenir o no a la política exterior dels USA. Podia ser un cop d’estat a Xile, un desembarcament fallit a Bahia Cochinos, a Cuba, la voladura d’un avion presidencial al Congo, bombardejar Laos o bellugar-li la cadira a caps de govern variats. O, fins i tot, ajudar amb explosius a un grup radical violent per fer volar pels aires un cap de govern, successor d’un dictador feixista ja molt incòmode. Us sona?

L’HSI, de moment no es fica en aquests carxofers, no sempre exitosos. Però com agència del govern del USA, sí que pot conduir informació, a demanda, sobre afers exteriors d’interès per la presidència del USA. I si resulta que el totpoderós president està emprenyat per què li planta cara un president de govern d’un país aliat que, i suposadament, li hauria de rendir pleitesia, sempre es pot trobar una ajudeta per desestabilitzar-lo.

La resta li pregunteu a José Luis Rodríguez Zapatero.

XA

Si només fos per lo de l'ictus

Les preocupacions ciutadanes per l’estat i l’evolució de l’assistència sanitària a Catalunya venen creixent de fa temps.

La salut és el primer pilar de l’estat del benestar, una mica per definició, i l’acord i les decisions preses ja fa cinquanta anys de què l’atenció fos universal i finançada per diners públics, l’han fet que s’entengui com un dret irrenunciable i primer. Un país que, tradicionalment, ha entès allò de que «Salut i pessetes, tot el demés són punyetes», té ben arrelat un ordre de prioritats.

No tant així els que ostenten el poder. Successius governs de Catalunya, enfrontats amb el pressupost que han de gestionar, quan el tenen, els hi costa molt empassar-se que la porció dedicada a la salut sigui un tros com del 40%. Després hi ha educació (o ensenyament), obres públiques, suport a l’indústria, els mossos...etc.  Massa.

Aleshores comencen les consideracions de com reduir el que sembla una despesa tremenda. Gran error!: l’atenció a la salut NO és una despesa: és una inversió. Una inversió en el benestar de la gent, la seva supervivència, la recuperació de la vida activa, de la seva productivitat també.

I, en aquest error, es pronuncien intents de reduir la magnitud del tema. És massa car? Pot ser que sí i en termes comparatius. Però tothom està d’acord que les prestacions sanitàries a Catalunya són excel·lents. L’assistència sanitària, com la carn al mercat, si és bona, és cara. Hi ha de més barates, però, ves, ja no es tan bona, oi?

Vergonya els hauria de fer, que la qualitat assistencial és excel·lent i de les millors del món amb una despesa per habitant més baixa perquè, òbviament i evident els emoluments, els salaris del personal sanitari són una misèria i, a sobra, s’han retallat.

Diuen que tot per a tots és insostenible. Ho sento dir des de quan no hi havia ni metges ni hospitals, en temps de Franco. Després va resultar que la caixa de la Seguretat social sí que en tenia i es va començar a construir centres de salut i hospitals.

L’estat del benestar no és res si no és equitatiu. I resulta que la megacefàlia del cap i casal fa difícil l’equitat, perquè al carrer Muntaner pot haver-hi metges de sobres, mentre que a Terres de l’Ebre, com sempre i per tot, hi manquen. A més, com que els sanitaris cobren menys del que es mereixen, marxen. Els metges a les pràctiques privades. Les infermeres a Londres. I el repartiment de places d’especialistes en formació, això del Programa MIR ho fan des de Madrid, que ho saben fer millor.

Com que a Catalunya no hi havia prou institucions de la Seguretat Social, hospitals, el Pla de Salut fet als anys 80 va maldar per a incloure tots els hospitals existents i altres de nous, d’administracions municipals o, en tot cas, no estatals, en un règim consorcial. Això és fer de necessitat virtut. Fas una feina i te la paguem a un preu pactat. Però cal ser molt curós amb els diners públics i cal que el producte assistencial sigui de la mateixa qualitat. Cal un control i una vigilància que no sempre, i per condicionants polítics locals, no s’ha exercit prou bé. I aleshores passen coses i casos com a Calella, a Reus (SAGESSA), i altres, que algú acaba a la garjola.

El transfons és que hi ha gent que creu que, d’una cosa que mou tants capitals com és l’assistència sanitària, s’hauria d’obtenir un lucre, fer negoci. Això és el que fan les assegurances privades: ofereixen una part de l’assistència, la menys dispendiosa i a la població jove, sana i poc demandant. Pels patiments greus, complexos, sovint sense remei, ja els atendran al CatSalut.

Que l’antic conseller Boi Ruiz o l’actual, senyora Panè, provinieren d’aquest sector de l'activitat econòmica, és l'dea de ficar la guineu al galliner i esperar collir-ne ous.

El president Illa, que ha sigut, us en recordeu?, ministre de Sanitat del Gobierno de España, ha tingut recentment un tast de serveis sanitaris com a malalt. No desconeix pas de què va la cosa. Però no l’interessa gaire. Un sector com és la salut, que el 85% del pressupost que són salaris, ja està compromès i no es pot tocar gaire, no és encisador per a cap polític. Anant passant, i que no es trenqui res. Confia en els professionals, dedicats i èticament compromesos. Que faran vaga, però no desatendran als malalts.

Mentrestant, l’Atenció Primària desnortada, la Salut Mental abandonada, les llistes d’espera d’especialistes engreixant-se, les Urgències col·lapsades, la Salut Pública (epidèmies, controls sanitaris, etc.) al núvol, la despesa farmacèutica innecessàriament abultada, la construcció d’hospitals reduïda a quasi res (Quantes «primeres pedres» que mai han vist la segona?)…

Això de l’ictus? L’any que ve.

Xavier Allué, maig 2026

Llatzarets i quarentenes

Llatzerets i quarantenes

Uns termes roman quasi oblidats i qualsevol esdeveniment que es faci viral els recupera per a l’actualitat. Viral vé de virus, microorganismes que tenen la capacitat d’estendre’s involucrant moltes, sovint moltíssimes, persones.

Com el que sembla un guió cinematogràfic de ficció catastròfica, uns passatgers d’un creuer de plaer al mig de l’Atlàntic sud, emmalalteixen i moren en ràpida successió. Es tracta d’un creuer de luxe, exclusiu, només que per 150 viatgers, la major part fotògrafs perseguint imatges inèdites, exploradors de mons ja explorats, aventurers amb diners que s’han cansat de veure el món per la tele i alguns científics oceanogràfics.

A la història de la navegació es coneix que la mort pot arribar en qualsevol moment i en travessies llargues, les oportunitats augmenten. Sempre hi ha algú que es mor en un vaixell. En temps antics, l’amuntegament a les bodegues, l’escassa salubritat dels vaixells, la pobra alimentació, els accidents que la mar provoca, mariners que ja pugen malalts a bord, són eventualitats més que possibles. Que malalts potencialment contagiosos s’incorporin al passatge sempre ha estat preocupació de patrons i capitans per les responsabilitats que inclouen.

L’existència de pestes, transmissibles, exportades o importades per via marítima és un fet ben conegut. La Bíblia en parla. Els Tractats Hipocràtics, de fa 2400 anys, hi dediquen tot un volum. Per això es van prendre algunes mesures de control a la major part dels ports de la Mediterrània, i cap al final de l’edat mitjana  es van construir els primers establiments a l’àmbit portuari per acollir mariners malalts o mantenir en aïllament els procedents de llocs on hi havia pesta. La quarantena es refereix a l’obligatori període d’aïllament dels passatges i tripulants de vaixells procedents de llocs on es coneixia l’existència de pesta o que portaven algú malalt. La decisió que fossin quaranta dies, o bé trenta, «trentino», com feien des del segle XIV al que ara és Dubrovnik, en la costa de Dalmàcia, té arrels símbóliques. L’arbitrarietat del nombre de dies d’aïllaments n’era fruit de l’experiència empírica de què qualsevol que sobrevivia quaranta dies no devia estar gaire malalt i no tant què tal fos el període d’incubació d’algunes malalties, eventualitat biològica no ben coneguda en l’època.

Ben conegut, ara com atractiu turístic i dependències de l’administració de salut de les Illes Balears dedicades a col·loquis i reunions científiques, és el Llatzeret del port de Maó, a Menorca. Unes instal·lacions a un illot al bell mig del port de Maó, on he tingut la fortuna d’allotjar-me en un parell d’ocasions i gaudir de la tranquil·litat i paisatge que ofereix.

A Tarragona, al port, hi havia un llatzeret, prop del fortí del Francolí, fora muralles, més o menys on actualment està l’edifici dels castellers del Serrallo. Mogut de lloc un parell de vegades, fou finalment enderrocat a les acaballes del segle XIX. Més recentment, els malalts potencialment contagiosos procedents de vaixells que arribaren al port, eren hospitalitzats o passaven la quarantena al que fou Hospital de la M. de Déu de la Salut, l’actual miserablement abandonada «Casablanca».

Àrees o instal·lacions dedicades a distanciar malalts o possibles portadors de malalties contagioses amb risc d’esdevenir epidèmiques, van patir reconsideracions al voltant de la recent i mortífera epidèmia de la COVID-19. La difusió i rapidesa de la infecció no va permetre altra cosa que el confinament de la població i altres mesures com prohibir el tràfic aeri. La gran majoria d’aeroports comercials no disposen d’unitats de contenció per a malalts o morts durant el vol.

Alguns dispositius han recuperat actualitat, però ja no prop dels ports marins. L’estat espanyol, sempre hereu del passat colonial de l’imperi, manté una unitat dedicada a malalts contagiosos de procedència diversa, evidentment a Madrid, el principal port espanyol de l’Atlàntic i la Mediterrània. L’Hospital Gómez Ulla pertany al Ministeri de Defensa. És el lloc on no van voler portar a Franco als seus darrers dies. El portaren al Seguro, que és el que és fa quan venen mal dades.

Als altres llocs també ho fan. Així, Infectious Containment Units, com la que el govern federal dels Estats Units té a Nebraska, no us ho perdeu, ben bé a dos mil km. de qualsevol port de mar i gestionada per l'Armada, la totpoderosa USNavy. Allí és on han portat als viatgers nord-americans del creuer MV Hondius, des de Tenerife, que té compartiments d’aïllament no medicalitzats, només per a estàncies perllongades...com de quaranta dies.

Permeteu-me que no digui res del virus Hanta, més allà del fet que és una altra mala bèstia que mata gent, com un parell de centenars d’animalons i microorganismes amb els que compartim planeta, sovint en circumstàncies d’inferioritat. Que hagi matat tres pobres ciutadans, o més aviat rics, tampoc em lleva la son. Ja ho fan els mitjans que viuen del sensacionalisme i l’anunci de la fi del món.

El que no em deixa dormir i sovint pensar com és que encara estem així, són les 600.000  persones que moriran de malària aquest any arreu del món.

Xavier Allué, maig 2026