TRIBUNA

Perry Mason

• Xavier Allué

Actualitzada 14/02/2019 a les 20:00

És possible que no a tothom els hi resulti familiar el nom, però la gent de la meva edat vam créixer amb la sèrie de televisió sobre judicis més popular de la història de la televisió. Durant un decenni i quasi tres-cents episodis, la sèrie de televisió mostrava les aventures d’un prestigiós advocat penalista de Los Angeles. Dedicat a la defensa de, gairebé sempre, suposats assassins, cap al final de l’episodi resultaven declarats innocents per la confessió del verdader culpable. Les habilitats del defensor que protagonitzava l’actor Raymond Burr, s’ajudaven de la cooperació d’un guapíssim detectiu, Paul Drake ( l’actor William Hopper) i l’eficacíssima secretaria Della Street (Barbara Hale). Però també del personatge del fiscal, el fiscal del Districte Hamilton Burger (l’actor William Talman) que generalment feia un paperot d’estúpid, habitualment frustrat. 

Per la influència, juntament amb altres sèries de TV i moltíssims films de Hollywood, en aquest país estàvem i potser estem més familiaritzats amb el sistema judicial nord-americà que el mateix espanyol. El temps que vaig passar als Estats Units i la forçada presència com a testimoni o pèrit en uns quants judicis, em van permetre veure que el sistema judicial americà tampoc se semblava gaire al que se’n veia a les pel·lícules. No és només la notable diferència dels sistemes que depenen de la llei canònica dels països mediterranis d’arrel llatina amb els que depenen de la llei comuna (common law) anglosaxona. És que el component d’espectacle es perd en el volum de normes i paperots que fan la pràctica judicial quelcom molt més tortuós i feixuc. Avorrit tot plegat. No hi ha forma de reduir un judici que dura setmanes al cap de 45 minuts d’un capítol de sèrie televisiva.

El judici que ha portat com acusats a una bona part del govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i als líders civils Sánchez i Cuixart, es farà llarg i eventualment avorrit. Tampoc ajudarà la maleïda realització de la retransmissió televisiva a càrrec de RadioTelevisión Española que també s’encarregarà, pel que hem vist fins ara, de fer-lo més tediós encara. La creativa i ficcional instrucció del procediment planejarà sobre tot el procediment, intentant distorsionar una realitat que no cal que ningú ens expliqui perquè la vam experimentar en viu i en directe més de dos milions de catalans la tardor de 2017. Sabem que estem essent jutjats en una forma de rebel·lia quan vam fer col·lidir els nostres cossos contra les porres del «piolins», pobres servidors públics obligats a menjar croquetes per Nadal. I que fa mesos que pintem el país d’un horrible color groc, insuportable als ulls dels nacionalistes espanyols.

Esperarem amb paciència quines originalitats revesteixen un procediment judicial tort i forassenyat, lluitant contra l’avorriment amb el convenciment que el resultat el tenen escrit.

TRIBUNA

Poc seny

• Xavier Allué

Actualitzada 10/02/2019 a les 19:00

Una de les distàncies entre l’Espanya de Castella i Catalunya és la que imposa la llengua, no sempre simple de traduir, car l’idioma és també la cultura. Un dels mots que resulta difícil de traduir sense contextualitzar és el seny. Àdhuc la pronúncia, que els castellans diuen seni. Poc seny, aquesta manca de sentit, queda en escaso juicio.

Aquests dies ens enfrontem a un judici. És un judici forassenyat a tots els catalans, no només als que seuen com a acusats. Aquest sí, escaso juicio perquè no arribarà, per més que ho intentin a ser justícia.  Ja va néixer mal format, puix que les formes li van mancar d’inici. La iniciativa la van prendre uns, els que ho van portar a judici, que ja no hi són. Membres d’un govern de l’estat foragitats sobtadament per les seves malifetes, lladrocinis i poca vergonya. El tribunal assignat, d’uns suposats fets succeïts a Catalunya, en comptes de ser-ho al seu natural, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fou directament el Tribunal suprem, o bé via la malaurada Audiència Nacional hereva del funest Tribunal de Orden Público del més negre franquisme. La instrucció, suposadament endegada arran d’uns fets a la tardor de 2017, es reconeix com endegada molt abans, el 2013 i per iniciatives obscures. És triat per a realitzar-la el jutge Pablo Llarena, d’incorporació recent, saltant-se torns i preeminències, i vinculat directament per la seva muller amb la vicepresidència del govern espanyol. L’instructor presenta un relat ficcionat, sobre aportacions probatòries que apareixen després de la redacció per coincidir amb el relat, i amb un estil literari hiperbòlic i antic, com quan no troben a una de les polítiques perseguides diu que «...no ha sido habida». Tota la instrucció camina cap a justificar una rebel·lió, alçament que ja els hi hauria agradat que fos «armat», quan no va ser armat més que d’urnes per votar.

Mentrestant s’empresona provisionalment durant mesos a dos líders civils, la presidenta del Parlament i als membres del Govern que van poder agafar, sotmesos a tota mena de vexacions carceràries com a càstig. La sala del TS serà presidida per un magistrat a qui no corresponia la tasca i que, a més, està tintat per irregularitats o manipulacions al nomenament d’un parent dins la judicatura, mentre un senador declara que el tribunal pot ser manipulat «pel darrera».
S’han perdut les formes i si únicament la formalitat és el que dóna fiabilitat a les actuacions judicials, aquest judici les té escadusseres, escaso juicio.

Si el prestigi de l’estat de dret no s’aguanta dret quan un tribunal suprem és capaç de contradir-se a un tema administratiu com la taxació de les hipoteques, poc es podrà esperar d’un judici amb la càrrega política que conté i les manipulacions vistes i previstes. La prevista duració de la vista es veurà pressionada pel calendari electoral, a poc més de cent dies de distància, i maltractada per la traducció als mitjans de comunicació dels esdeveniments amb tota la càrrega política i electoral acompanyant.

I per una sentència que, per predita, molts pensem que ja està escrita.
Poc seny, tot plegat.