Fa temps que sentim que gaudim d'un dels millors sistemes sanitaris dels països desenvolupats. No dic el millor perquè no hi ha bons termes de comparança. Tothom sap que hi ha països pobres amb bons sistemes sanitaris, com ara Cuba. Però l'excel·lent sistema sanitari català—i l'espanyol també—tenen fama de bons i, a més, de baix cost comparat amb els d'economies similars o superiors a la nostra.
Aquesta visió contrasta amb les molt sonores protestes i greuges que protagonitzen els metges ("marees blanques") i molt concretament els metges d'Atenció Primària: poc temps per atendre els malalts, sobrecàrrega de treball, interminables llistes d'espera, etc. També sentim parlar de les mancances assistencials en determinades localitzacions, poblacions més o menys remotes o barriades desateses.
Hi ha quelcom de mite en això del sistema sanitari públic. I una evidència és el sentiment del fet que està patint un gradual deterioro. Però és que mai ha estat un sistema tan fantàstic. És desigual, injust i sobrecarregat. Les seves excel·lències descansen en la dedicació i professionalitat dels metges i de les infermeres, aquestes en un nombre molt inferior en relació al de qualsevol dels països de l'OCDE. És un sistema que funciona perquè els professionals treballen bé i cobren poc.
Tot això, però, parlant de la sanitat i l'assistència a la salut individual i física. Per contra, la salut mental és un desastre. Hi ha una mancança generalitzada de psiquiatres, estan tots concentrats en les ciutats grans i mitjanes i, a sobre, amb un alt grau de privatització. L'atenció a la salut mental en la demarcació de Tarragona està en mans d'una empresa privada, amb ànim de lucre que cada any reparteix dividends entre els seus accionistes, mentre que l'atenció és deplorable.
La salut col·lectiva, la nomenada salut pública, tampoc és bona. Tota la medicina preventiva es veu limitada per un marc legislatiu obsolet i una generalitzada manca de recursos. La participació dels professionals d'Atenció Primària en activitats comunitàries és quasi inexistent per manca real de temps. Els exemples són abundosos i no cal més que preguntar als professionals.
Alguns esperem que la salut republicana ben bé potser una altra cosa. Que se'n desempallegui d'atavismes, de privatitzacions abusives, de retallades impresentables i del menyspreu als professionals.
Salut i República ha de ser quelcom més que un eslògan o una salutació. Ha de ser un projecte de futur. Sense república no serà possible.
Aquesta visió contrasta amb les molt sonores protestes i greuges que protagonitzen els metges ("marees blanques") i molt concretament els metges d'Atenció Primària: poc temps per atendre els malalts, sobrecàrrega de treball, interminables llistes d'espera, etc. També sentim parlar de les mancances assistencials en determinades localitzacions, poblacions més o menys remotes o barriades desateses.
Hi ha quelcom de mite en això del sistema sanitari públic. I una evidència és el sentiment del fet que està patint un gradual deterioro. Però és que mai ha estat un sistema tan fantàstic. És desigual, injust i sobrecarregat. Les seves excel·lències descansen en la dedicació i professionalitat dels metges i de les infermeres, aquestes en un nombre molt inferior en relació al de qualsevol dels països de l'OCDE. És un sistema que funciona perquè els professionals treballen bé i cobren poc.
Tot això, però, parlant de la sanitat i l'assistència a la salut individual i física. Per contra, la salut mental és un desastre. Hi ha una mancança generalitzada de psiquiatres, estan tots concentrats en les ciutats grans i mitjanes i, a sobre, amb un alt grau de privatització. L'atenció a la salut mental en la demarcació de Tarragona està en mans d'una empresa privada, amb ànim de lucre que cada any reparteix dividends entre els seus accionistes, mentre que l'atenció és deplorable.
La salut col·lectiva, la nomenada salut pública, tampoc és bona. Tota la medicina preventiva es veu limitada per un marc legislatiu obsolet i una generalitzada manca de recursos. La participació dels professionals d'Atenció Primària en activitats comunitàries és quasi inexistent per manca real de temps. Els exemples són abundosos i no cal més que preguntar als professionals.
Alguns esperem que la salut republicana ben bé potser una altra cosa. Que se'n desempallegui d'atavismes, de privatitzacions abusives, de retallades impresentables i del menyspreu als professionals.
Salut i República ha de ser quelcom més que un eslògan o una salutació. Ha de ser un projecte de futur. Sense república no serà possible.
Posts
No comments:
Post a Comment