Les preocupacions ciutadanes per l’estat i l’evolució de l’assistència sanitària a Catalunya venen creixent de fa temps.
La salut és el primer pilar de l’estat del benestar, una mica per definició, i l’acord i les decisions preses ja fa cinquanta anys de què l’atenció fos universal i finançada per diners públics, l’han fet que s’entengui com un dret irrenunciable i primer. Un país que, tradicionalment, ha entès allò de que «Salut i pessetes, tot el demés són punyetes», té ben arrelat un ordre de prioritats.
No tant així els que ostenten el poder. Successius governs de Catalunya, enfrontats amb el pressupost que han de gestionar, quan el tenen, els hi costa molt empassar-se que la porció dedicada a la salut sigui un tros com del 40%. Després hi ha educació (o ensenyament), obres públiques, suport a l’indústria, els mossos...etc. Massa.
Aleshores comencen les consideracions de com reduir el que sembla una despesa tremenda. Gran error!: l’atenció a la salut NO és una despesa: és una inversió. Una inversió en el benestar de la gent, la seva supervivència, la recuperació de la vida activa, de la seva productivitat també.
I, en aquest error, es pronuncien intents de reduir la magnitud del tema. És massa car? Pot ser que sí i en termes comparatius. Però tothom està d’acord que les prestacions sanitàries a Catalunya són excel·lents. L’assistència sanitària, com la carn al mercat, si és bona, és cara. Hi ha de més barates, però, ves, ja no es tan bona, oi?
Vergonya els hauria de fer, que la qualitat assistencial és excel·lent i de les millors del món amb una despesa per habitant més baixa perquè, òbviament i evident els emoluments, els salaris del personal sanitari són una misèria i, a sobra s’han, retallat.
Diuen que tot per a tots és insostenible. Ho sento dir des de quan no hi havia ni metges ni hospitals, en temps de Franco. Després va resultar que la caixa de la Seguretat social sí que en tenia i es va començar a construir centres de salut i hospitals.
L’estat del benestar no és res si no és equitatiu. I resulta que la megacefàlia del cap i casal fa difícil l’equitat, perquè al carrer Muntaner pot haver-hi metges de sobres, mentre que a Terres de l’Ebre, com sempre i per tot, hi manquen. A més, com que els sanitaris cobren menys del que es mereixen, marxen. Els metges a les pràctiques privades. Les infermeres a Londres. I el repartiment de places d’especialistes en formació, això del Programa MIR ho fan des de Madrid, que ho saben fer millor.
Com que a Catalunya no hi havia prou institucions de la Seguretat Social, hospitals, el Pla de Salut fet als anys 80 va maldar per a incloure tots els hospitals existents i altres de nous, d’administracions municipals o, en tot cas, no estatals, en un règim consorcial. Això és fer de necessitat virtut. Fas una feina i te la paguem a un preu pactat. Però cal ser molt curós amb els diners públics i cal que el producte assistencial sigui de la mateixa qualitat. Cal un control i una vigilància que no sempre, i per condicionants polítics locals, no s’ha exercit prou bé. I aleshores passen coses i casos com a Calella, a Reus (SAGESSA), i altres, que algú acaba a la garjola.
El transfons és que hi ha gent que creu que, d’una cosa que mou tants capitals com és l’assistència sanitària, s’hauria d’obtenir un lucre, fer negoci. Això és el que fan les assegurances privades: ofereixen una part de l’assistència, la menys dispendiosa i a la població jove, sana i poc demandant. Pels patiments greus, complexos, sovint sense remei, ja els atendran al CatSalut.
Que l’antic conseller Boi Ruiz o l’actual, senyora Panè, provinieren d’aquest sector de l'activitat econòmica, és l'dea de ficar la guineu al galliner i esperar collir-ne ous.
El president Illa, que ha sigut, us en recordeu?, ministre de Sanitat del Gobierno de España, ha tingut recentment un tast de serveis sanitaris com a malalt. No desconeix pas de què va la cosa. Però no l’interessa gaire. Un sector com és la salut, que el 85% del pressupost que són salaris, ja està compromès i no es pot tocar gaire, no és encisador per a cap polític. Anant passant, i que no es trenqui res. Confia en els professionals, dedicats i èticament compromesos. Que faran vaga, però no desatendran als malalts.
Mentrestant, l’Atenció Primària desnortada, la Salut Mental abandonada, les llistes d’espera d’especialistes engreixant-se, les Urgències col·lapsades, la Salut Pública (epidèmies, controls sanitaris, etc.) al núvol, la despesa farmacèutica innecessàriament abultada, la construcció d’hospitals reduïda a quasi res (Quantes «primeres pedres» que mai han vist la segona?)…
Això de l’ictus? L’any que ve.
Xavier Allué, maig 2026
Posts
