Pobresa infantil

 

Pleitos

 

Pleitos

Dice una maldición gitana para desear daño a alguien que tenga pleitos y que los gane. Esto asegura dolores de cabeza por un largo tiempo. Hemos visto bailar de la judicialización de la política a la politización de la justicia una serie de acontecimientos durante una década y media suficientes para marear a cualquier persona normal que pueda estar interesada. Y para aburrir totalmente a la gran mayoría de ciudadanos que tienen suficiente trabajo para conducir sus asuntos del día a día. Enredada la madeja a posta por interés de los poderosos, la gente de a pie gradualmente va perdiendo el interés en cómo se conduce la gobernanza del país, convencidos de que, por mucho que lo intenten, acabarán no entendiendo nada.

Hay, sin embargo, algunas almas caritativas que siguen los hilos del entramado y aportan algo de luz dentro de la confusión. Son periodistas, juristas y académicos que pueden dedicar su tiempo y recursos intelectuales a evitar que nos engañen. Trabajo difícil y nunca suficientemente reconocido.

Justo hace unos días, el Gobierno se ha descolgado con un Decreto Ley que de una vez, trata de ordenar una serie de aspectos sobre el funcionamiento de la Justicia, especialmente en los ámbitos de la utilización de procedimientos electrónicos y telemáticos que deberían de conducir todo esto que comúnmente se conoce como "papeleo" a una modernidad electrónica-cibernética de la que se lleva un retraso de un par de décadas.

El decreto ley 06/2023 de 20 de noviembre es una pequeña pieza jurídica de casi doscientas páginas del BOE, con una introducción o explicación de motivos de "sólo" veinticinco paginitas. No recomiendo su lectura, entre otras cosas por qué ya lo harán los juristas y, también, los comunicadores especializados. Algunos lo han hecho y han descubierto algunas "perlas".

Con una ley de amnistía todavía no elaborada ni aprobada, pero que lleva semanas provocando griteríos y disturbios por parte de quienes creen que los catalanes somos de la piel del demonio, se entiende que su aplicación no será un camino de rosas.

Pues con el decreto 06/2023 en mano, parece que nunca se hará efectiva.

La modificación del artículo 43 bis de la ley de Enjuiciamiento permitirá los procedimientos de aplicación extender los plazos de meses y años.

Ya lo advertí cuando se firmaban los pactos, recordando lo que dijo el gran jefe de los sioux oglala Mahpiua Luta ("Red Cloud"-Nube Roja): "Hombre blanco hablar con lengua de serpiente".

Si Junts y ERC se lo comen como parece que irá, ves que, al final, no acabamos encerrados en una reserva indígena.

X 

Mòbils, nens i prohibicions

Publicat el 19 de desembre de 2023

 

Nyerros i cadells

Publicat el 7 de desembre de 2023

 

Buit per plé

 

Publicat a DiariMés el 28 de novembre de 2023

Waterloo fou una victoria

 Publicat el 13 de novembre de 2023 a DiariMés

Els diners i l'amnistía

Els diners i l'amnistia

Vuit escons i quatre anys de govern sembla poc preu per arreglar els trens, reconduir els diners dels impostos i el perdó dels pecats. La part més grossa són els diners. Amb administració del que es recapta dels impostos per part de l'estat, no només els trens, si no tot allò que l'estat, els estats, administren per retornar-lo ordenat a la gent: l'assistència sanitària, l'ensenyament, les comunicacions, el suport a les empreses, a la llengua, etc., dona realitat a una administració autonòmica com Euskadi o Baviera.

Però no és això, és una altra cosa. És poder continuar decidint com s'administra tot això sense condicionants ni dependència. Els condicionants són totes les lleis, ordenances, reglaments i disposicions que manté l'estat central des del Decret de Nova Planta, moltes tan preconstitucionals com el mateix Codi Penal. I els organismes colonials centralitzats com els Consells Superiors, els Tribunals específics, les Confederacions mai confederades sinó imposades i els organismes que continuen ofegant l'administració autonòmica, no autònoma ni independent. També els estaments de poder com el rei, els ministeris de funcions imprecises i les corporacions de l'estat.

L'administració dels diners públics, quan tractes amb l'estat, sembla un joc de trileros: et trec els diners, després te'ls torno com vulgui. Si fas curt, te'ls deixo amb interès. Si no me'ls tornes, et deixo una mica o dic que et perdono una part el deute, però dient als altres que ets un lladre... i torna a començar.

L'amnistia espanyola conté massa traces de perdó dels pecats: confessió, contrició i propòsit d'esmena catequista. O una submissió d'acatament. Això no s'acaba amb un perdó imprecís. I tots els que no ens veiem compromesos en el perdó, per descomptat que no reconeixerem cap penediment.

Així que es farà difícil que es pugui arribar a un acord. I si s'arriba sobre el paper o a les pantalles de la tele, serà empassant-se temporalment unes malfiances escassament ocultes que un relator o mediador no tindrà prou força per denunciar.

No es pot ser ingenu. L'estat encara pesa molt sobre Catalunya perquè els acords alleugerin el pes. Jutges, registradors, notaris, funcionaris d'escales estatals com catedràtics, secretaris d'ajuntaments, delegats ministerials, cossos de seguretat misteriosament superdotats de personal, i una miríada de burocràcies centralitzades (curiosament absents els militars, oi?) que continuaran limitant l'activitat o si voleu, la llibertat.

No es podrà condicionar als que no ens trobem vinculats per la teatralització mediàtica d'uns acords perfumats amb somriures. Perfum ve de fum.

No és tant que "ho tornarem a fer". És que no volem deixar de fer-ho: lluitar per la independència, la sobirania, la llibertat. Pacíficament, però irreductiblement. Donec perficiem.

Xavier Allué

5 novembre 2023

Publicat a DiariMés el 7 de novembre de 2023

Jueus, cristians i musulmans

 Un conegut articulista publica al web parlemclar una peça sobre l'estat d'Israel i els problemes actuals, la guerra israeli-palestina. A banda d'altres coses, ve a dir que els occidentals som tots culturalment judeo-cristians. D'aquests temes es vessaran rius de (tinta) bits and bytes a les pantalles de mitjans, blogs, xarxes i webs aquests temps de tribulació. Tothom intenta explicar l'inexplicable d'un sagnant conflicte que, si s'exten, pot conduir-nos a una destrucció global. No ho vull dubtar, per què, com a possibilitat n'és una de real. Sí però discrepar i, per tant, fer la meva contribució a la riuada de consideracions.

D'entrada, això, sí, deixar clar que, sobre un conflicte que fa tres mil anys que dura, que ningú em demani que prengui part. Jueus i palestins fa molt de temps que estan en guerra. De fet, és una guerra permanent, ocasionalment interrompuda per breus períodes de pau.L'origen es pot cercar en els relats bíblics, d'allò que es recompta en el que nomenem l'Antic Testament, el testimoni vell, antic. Recollit en la Torah i de vegades discutit al Talmud i la tradició oral. Moisès va exhortar als jueus esclavitzats a Egipte dient que Déu, el deu dels jueus, els hi havia promés una terra: “la terra promesa”, Canaan, Sembla que els hi va prendre quaranta anys, passejant-se pel Sinaí on no hi havia gaire bé res, abans d'arribar a Canaan. No hi ha referències sobre quina consideració havia donat Moisès, potser tampoc Déu, al fet que "la terra promesa" estigués ja ocupada per algú.Podem recordar les gestes de David, abans de ser rei, de tombar d'un cop de pedra al Goliat, per cert, gegant filisteu, o sia palestí.

L'articulista s'acosta al món jueu intentant explicar les activitats dels membres de la comunitat jueva a la diàspora, fins atribuir-los l'invent del capitalisme. Ja està bé però crec que estic en desacord amb alguns dels plantejaments. Per exemple, el treball per profit ja existia a Fenícia i abans a Sumèria. també que la diàspora del segle II després de la destrucció del temple per l'emperador romà Titus és anterior a la consideració dels jueus com responsables de la mort de Jesucrist i la seva marginació. De fet, la difusió del cristianisme la van fer jueus (Pau de Tarsos). Molt després, els musulmans van ser molt més tolerants amb els jueus (sefardites), convivint més o menys pacíficament a l'Andalus i tot el nord d'Africa. La dedicació dels jueus a les finances (i a feines menestrals professionals: fusters, sabaters, ferrers, etc.) ho eren als àmbits urbans d'Occident per regulacions discriminatòries sobre les propietats. A l'Europa de l'est (bizantina) els jueus (askenazi) de religió, feien de pagesos. Les pogroms periòdiques eren atiades per la noblesa improductiva endeutada per deslliurar-se dels deutes. La emprenedoria dels jueus urbans van finançar l'impremta de Gutenberg (Lechuga, un jueu hispànic hi va invertir) i SantAngeli (jueu convers) l'estol de Colom per anar a les Índies, amb la garantía de les quatre joies miserables d'Isabel de Castella. El jueu Shylock és una caricatura. Qualsevol banquer-mercader jueu sap que no pots tallar un troç de carn sense vessar sang. El bard (William Shakespeare) va jugar un joc antisemític.

Som judeocristians? O només actuem per reflexes culturals imposats?. Jo crec que em puc separar de una aculturació jueva-cristiana, especialment dels aspectes ètics i morals que no comparteixo, especialment el monoteisme determinant. Com a "ser", més m'estimo ser mediterrani, entre estoic i epicuri, liberal i creient de llegendes de deus humanitzats, que pateixen passions i emocions, defectes humans, i lluny de  deus omnipotents incapaços des de la seva impotència de modificar la realitat ominosa, terribles i justiciers. Soc adorador del sol i la lluna, del foc i els vents. No de iaios  barbuts intransigents, per més que prometin paradisos dels que ja ens van expulsar... o les 77 verges per a tota l’eternitat que només seran verges 77 dies (una cada día). I les dones? Quin paradis els hi espera?

No, no em sento judeo-cristià-musulmà… Allà ells i les seves dèries homicides.

Xavier Allué

No a la guerra

Publicado el 17 de octubre de 2023 a DiariMés

 

Un podcast

 Resulta que hijo Aitor hace y publica podcasts con una cierta asiduidad. Ahora se ha entretenido en hacerme una entrevista que enlazo aquí:

https://www.ivoox.com/taitalks-83-xavier-allue-audios-mp3_rf_117858227_1.html

Para quien tenga una hora y media para escucharlo.

Salud.

X. 

El relator

 Publivat a Diari Més el 9 d'octubre de 2023

Adversaris

Actualitzada 02/10/2023 a les 19:05

El conflicte entre Catalunya i l'Estat avança entre escaramusses diverses. Un fenomen electoral als comicis de l'estat del passat 23 J ha generat una situació que ha complicat els projectes dels dos partits amb més representació. El PP ja ha vist que tot i haver obtingut més escons al Congrés dels Diputats, les seves aliances amb l'extrema dreta, bé que imprescindibles per aconseguir ser investit cap del govern, fan impossible aconseguir sumar suficients vots per tenir una majoria que li permetés governar. Ara li toca a l'altre partit amb més vots, el PSOE, què aspira a concitar aliances en tots els partits considerats progressistes per assolir una majoria. Això, però, no es presenta com un fàcil acord. Els partits catalans volen coses que l'actual titular de l'executiu espanyol no té fàcil accedir. Les setmanes que venen assistirem al ball de les negociacions més que probablement avorrit i que mostra les misèries que afecten els partits polítics quan fan política.

En la situació dels conflictes de llarga durada, les negociacions són l'única forma de solució. Passa, però, que als conflictes ha de seure a negociar amb l'adversari, l'enemic. El meu entendre l'adversari no és el Partit Socialista Obrer Espanyol, o el seu líder, Pedro Sánchez. Els partits espanyols al Gobierno, només són els representants electes de l'Estat, però no són els que manen. Els adversaris, els que ja s'han declarat com tals són altres. El missatge és llarg, però fàcil d'identificar-los quan no s'identifiquen ells mateixos. Es caracteritzen per ser elements que no han estat elegits per la ciutadania, tot i que ostenten un considerable poder. Un poder real i, també, mediàtic. És el que hem volgut incloure com un semiclandestí deep state , l'estat profund, tot i que no són Estat. La seva profunditat i la seva ubicació és més de situació enfosquida i amagada. I que mai han donat ni reten comptes de la seva activitat i estatus.

Al moment actual s'han manifestat com adversaris contra Catalunya i les preteses propostes polítiques a negociar, són més d'una notable part del Poder Judicial, la Conferència episcopal i altres organismes més o menys autònoms que el passat recent ja han actuat contra Catalunya sense ocultar-se gaire. També la difusa fiscalia, la gent del Tribunal de Cuentas o el Consejo de Estado. Però no ens fan amics els caps de negociat dels diferents organismes ministerials, els milers d'enginyers del ministeri de Foment sense cap altra feina que dibuixar estructures radials, membres de la inspecció d'Hisenda, de l'Advocacia de l'estat, de la Direcció de Ports de l'Estat a 400 quilòmetres del mar, de ministeris sense competències com el de Cultura o el de Sanitat, els Consejos generals de registradors de la propietat, o dels notaris, els d'ADIF i RENFE, d'AENA. També els del cos d'Interventors, els militarots, els comandaments de la Guàrdia civil i els policies que, com només caminen per les clavegueres, no saben què passa a sobre. Tots els que es reuneixen en conclave bisetmanal amb la gent dels diners a la llotja de Bernabeu: l'altre centre del poder. Com la lliga de futbol o la federació. Tots hereus de l'Espanya negra que juntament amb la jerarquia de l'Església catòlica va destruir la República, es va reassentar durant la dictadura franquista i que resisteix el pas de la història atrinxerada en una Constitució pactada amb els militars i que manté la monarquia borbònica de personatges de reputació més que dubtosa, sense ni tan sols una legitimitat dinàstica.

Pot ser un argument un xic populista, però quan penses quina d'aquestes institucions components de l'Estat, que funcionen i financen amb els nostres impostos, mai de la vida t'han resolt un problema, t'han fet guanyar un duro (o un euro) o t'han ofert una feina per la teva filla o fill.

Això és l'estat i amb aquests adversaris no es pot negociar. No hi ha res a oferir ni res a baratar. No ens deixaran marxar mai de la vida. Igual, però, no es tracta de Catalunya marxi d'Espanya. Potser n'hi hauria prou que Espanya marxés de Catalunya. 

Fortins i baluards

Publicat el 20 de setembre 2023 a DiariMés

 

El torsimany

 Publicat a DiariMés el 6 de setembre de 2023

Roig

 Publicat a DiariMés el 29 d'agost de 2023

Estelades al vent

 Publicat a DiariMés el 24 d'agost de 2023

Next War-Strategic developments

 Foreign Affairs 

Next War-Strategic developments

The withdrawal of American forces from Afghanistan represented one form of defeat. But that was not the feeling amongst the American people and public opinion. It was assumed the Afghan wasp nest was not worth fighting anymore. The regional situation from the strategic point of view, the close Pakistani border, and the more than suspected support given to the Taliban, the autonomous functioning of what is known as the tribal lands, made the war effort more and more senseless.

The weaponry used in the Afghan war was becoming obsolete and difficult to use because of the orography of the land and, no less, the characteristics of the opposing force. Armored vehicles, tanks, and others could not cover vast expanses of semi-deserted and mountainous land. Short-flying aircraft and helicopters gradually became easy prey for portable missiles, RPGs, gradually more sophisticated and thus deadly. The heavy air force found no enemy objectives worth the tremendous cost of modern airships. In due time the only war material with a certain degree of effectiveness was the unmanned aircraft and the more modern “drones”, Their use, though costly, became more and more precise. But their use on objectives in the tribal territories across the Pakistani border, created many collateral victims due to errors, the potency of the ordnance used, and difficulties in accurate intelligence information.

Altogether the Americans finally gave up and called it quits, leaving behind a large number of people who had confided in their protection, then abandoned to the whiff of the Taliban. And thousands of tons of military material, equipment, vehicles, ordnance, and munitions, all for uncertain use or sale to third parties.

At their beginning, big wars are fought with the remaining weapons of the previous war. Not-so-big wars serve as training grounds and experiments of new weapons and tactics. The military-industrial complex needs wars to keep open markets to their fares. Big pieces of equipment like big cannons, battle tanks, and other armored vehicles may not be of much use in modern warfare. As the Ukrainian conflict has proved, tanks are easy prey to more modern antitank weapons, particularly unmanned flying artifacts as they can carry heavier payloads of explosives and, coming from above, hit the current conventional tanks on their turrets where armor is thinner. Also, one-man portable antitank RPGs make aggressive tactics more and more effective.

The Ukrainian conflict has surprised its initiators, the Russian Federation, with the reality of modern warfare. There does not seem to be an easy military victory on either side in sight. In the meantime, tactics and weapons are being tested and reinvented.

But the Ukrainian war is not the “next” war. It is just an intermediate conflict, good to use up weaponry about to be discontinued due to obsolescence. The NATO countries F-16 generously ceded to the Ukrainians are not the least. You’ve gotta make room for the F-35.

The next war will need ample spaces, and sparse populations to avoid much collateral civilian damage and little moral compromise. That is, places with little political clout, few personal relationships, and enough remoteness that could not sensitize the European and American citizens. And preferably fought by mercenaries, as the tolerance for seeing their youth come back in a plastic bag is very scarce.

So my bet is AFRICA. Niger, Congo, Sudan, Sudan…Somalia again perhaps. And plenty of drones, tactical and strategical. They come cheap. The tactical ones are even less than 200$ a piece. Just that may become the one and only deterrent for their use: the M-I complex wants the kind of profit you only get from more expensive junk.

Are just to be seen as the first Palestinian effective drones. When you hear of one, that will be the signal to start a new big African war. And that will be a nasty free-for-all mess.

XA

August 2023

Bons entenedors - 17 d'agost

 

Sis anys després dels atemptats a les Rambles i Cambrils ja és una bona jornada de reflexió sobre el que van representar i, per la manca d'esclariment, encara representen. Al llarg de tot el que hem conegut com a "procés" cap a la independència de Catalunya s'ha parlat sobre si podia costar vides, i si el cost en vides era o no assumible. Ferm creient en el valor de la vida, un mort és ja massa. Però també entenc que les confrontacions poden descontrolar-se i esdevenir violentes sense que, sovint, es pugui posar remei quan ja s'ha causat víctimes. Al meu entendre i, com ja he publicat a aquestes pàgines, els morts del 17 d'agost del 2017, víctimes i, també, perpetradors, ja formen part de la nòmina dels morts del procés. 

Cal anar a les primeres declaracions i interpretacions per trobar clares referències a l'origen dels atemptats. D'entrada, el malaurat anunci de qui fou ministre d'Afers Exteriors espanyol Gracia Margalló de què la segona quinzena d'agost "passarien coses" i altres referències a què a Catalunya tindríem "un susto".

La identificació del líder del que es va considerar una cèl·lula jihadista, l'imam de Ripoll Es-Sati i el coneixement de les seves vinculacions amb la Guàrdia Civil i, just a penes cinc dies abans de l'atemptat, amb membres del CNI, apunten al que es coneix com a "atemptat de falsa bandera". Així ho van manifestar el mateix dia algunes veus. La realitat de la resolució policial dels atemptats per part dels Mossos i les autoritats catalanes en un termini molt breu, durant el qual Catalunya va funcionar com un estat sense condicionants. Això topa amb la, també realitat, presència constant i aclaparadora de les forces i cossos de l'estat espanyol, molt per sobre del que són les guarnicions a altres zones de l'estat. I la realitat de l'espanyolitat de la judicatura a Catalunya, on no més d'un de cada vuit jutges parla o enten el català. Ni policies espanyols ni jutges van moure un dit, potser "en espera de instrucciones".

L'apressurada aparició de coneguts "spin doctors", modificadors de la realitat pùblica per interessos diversos només va ser superada per la barroera i inconsistent manera de trobar explicacions amb una mínima o nul·la credibilitat. Falses notes de desmentits que ni tan sols es van preocupar en fer traduccions amb aparença de versemblança. La participació i/o coneixement de serveis secrets, de l'estat espanyol o d'altres, com és natural en les activitats dites secretes, resta sense esclariment. Val a dir que ja s'ha entès, que les activitats secretes dels estats ho són, principalment, per què són impresentables.

La inclusió de l'esclariment de l'origen i gestió dels atemptats entre els terminis de negociació per aconseguir el nomenament de president del Congreso de los Diputados després del peculiar resultat de les darreres Eleccions Generals, per a mi, només té un valor simbòlic i d'efemèride aquest 17 d'agost. El cert que, repetidament, el PSOE acostuma a no complir les seves promeses i acords. Ara tampoc ho farà, entre altres motius per què ja no és fàcil tornar a ficar la pasta de dents dins el tub un cop l'has espremut fora. (La meva dona, que és molt sabia, diu que sí que es pot. Només cal obrir el final del tub i ficar-la i tornar-lo a tancar. És a dir, tornar a començar). El temps esborra petjades, les lleugeres dels delinqüents i les que despisten els agents de la llei.

Tot plegat, l'elecció de na Francina Armengol no és més que el nomenament d'un funcionari, de qui les funcions estan més que regulades per lleis i reglaments i amb poqueta capacitat de maniobra. Només que, si desapareixen el cap de l'estat i el del Gobierno, s'al·lota esdevé la cap de tot. Ja hem vist alguna pel·li amb això.

El que sí mostra és que només és la primera jugada d'una partida encara per desenvolupar. Entesos?

Xavier Allué

17 d’agost de 2023

(L'imatge que acompanya aquesta entrada de blog és el que Microsoft Bing mostra si demanes "17 d'agost- Imatges"... sens e comentaris)

Post Oppenheimer

 

Per si t'interesa seguir el tema "Oppenheimer", el mestre de periodistes Lluis Foix publica al seu blog https://www.foixblog.com/2023/07/28/oppenheimer-y-einstein/. Al comentaris hi ha el meu (sota pseudònim) que copio a continuació:                                                                                                                                                                                                                                       

Pequeña discrepancia con el Sr. Foix sobre si se advirtió a los japoneses de que no podrian ganar la guerra. El 26 de julio los Aliados, en la Declaración de Postdam indicaron en términos de ultimatum que las acciones de guerra conducirian a «la inevitable y completa destrucción de las fuerzas armadas japonesas e inevitablemente la devastación del suelo japonés». Incluso en los bombardeos (en Nagasaki) se envió una carta dirigida al profesor Ryokichi Sagane, un físico nuclear de la Universidad de Tokio, quien había estudiado con tres de los científicos responsables de desarrollar el arma nuclear. El objetivo de dicha misiva era pedirle que le dijera al Estado Mayor japonés el daño que involucraban estas armas de destrucción masiva, además de que hiciera todo lo que estuviera a su alcance para convencer a las autoridades del país de terminar la guerra (Wikipedia).

Los bombardeos aliados «convencionales» sobretodo con bombas incendiarias a lo largo de los meses de junio y julio de 1945, havian causado una enorme devastación en varias ciudades japonesas con números de víctimas que duplicaban la causadas por las dos bombas nucleares. Tal horror no hacía pestañear a los militares, aliados o japoneses. Las bombas de Hisoshima y Nagasaki iban a ser seguidas de otras (habia 4 dispuestas), tan pronto com el 16 de agosto como parte de la preparación de la invasión de Japón, en la que era previsible que causase victimas en un lado y otro en exceso del millón según las estimaciones del Estado Mayor americano. Muchos historiadores consideran que lo que realmente motivó la rendición japonesa fue la declaración de guerra de la Unión Soviética.

Que los científicos tengan reticencias éticas sobre el uso maligno que se haga de sus hallazgos o inventos és sólo natural a su condición. La decisión política, como muestra en la película la estupenda secuencia de Gary Oldman en el papel de Harry Truman, fue del presidente de los EEUU. Como lo fue la de no seguir con más bombas.

Las bombas atómicas fueron un horror y causaron cientos de miles de víctimas (japonesas), pero evitaron muchos cientos de miles más de vidas japonesas y aliadas. Si, además, como muestra de elementos disuasorios contruidos alrededor de la MAD (Mutual Assured Destruction) evitaron muchas muertes más a lo largo de la enfriada «Guerra fría» es para la especulación y/o el estudio.

Oppenheimer

 

El nom em va resultar familiar quan estudiant a la facultat de Medicina de Barcelona, les classes sobre les anèmies les explicava el Dr.Walter Oppenheimer. Me les devia aprendre bé per què, per una fortuna o casualitat, en les cinc o sis vegades que m'he hagut d'examinar, en concursos de places o oposicions, cada vegada m'ha tocat el tema del diagnòstic i tractament de les anèmies com a tema principal, i m'ha anat molt bé cada cop. El Dr. Oppenheimer era un home d'estatura mitjana, de cara rodona amb un bigotet i ulleres que parlava espanyol amb quasi no accent i em consta que també català, tot i que aleshores, a les classes no es feia o no es podia fer servir. Fou un prestigiosíssim hematòleg associat al Prof. Farreras Valentí i la càtedra del Prof. Agustí Pedro i Pons creador d'una igualment prestigiosa escola d'Hematologia de Barcelona, amb deixebles escampats per tot el món.

Que jo sàpiga sense relació de parentiu, la figura de J. Robert Oppenheimer fou per a mi, quan estudiava, ben conegut com "el pare de la bomba atòmica". Aficionat perifèric a la Física nuclear, el seu nom es veia associat amb altres físics i investigadors sobre l'energia atòmica, com Enrico Fermi, Neils Bohr, Ernest Lawrence o el mateix Albert Einstein. Tot i això, als anys 60 del segle passat, al bell mig de la part més negra de l'així dita "guerra freda", tot i conèixer la seva realitat, al meu entorn no era una preocupació o motiu de comentaris o pensaments. Va ser al marxar als Estats Units que em vaig fer més conscient del que era l'amenaça nuclear. Al meu lloc de treball, a la universitat o als centres comercials, era comú trobar-te amb indicacions per l'entrada dels refugis nuclears sota el títol de "fallout shelter". Eren espais per protegir-se de les radiacions que es podien desprendre d'un atac amb bombes atòmiques. I amb una certa freqüència es feien simulacres d'entrenament.

El 1969 vaig tenir l'oportunitat de visitar Los Alamos, a Nou Mèxic, la seu dels laboratoris que desenvoluparen el Projecte Manhattan. Aleshores era una ciutat no massa gran, amb amples carrers arbrats residencials, amb escoles i comerços, probablement una de les de renda-per-capita més elevada del país, una bona part dels seus habitants investigadors i tècnics superiors. Hi havia un museu amb reproduccions de les dues primeres bombes atòmiques: "Little Boy" i "Fat Man", respectivament llençades sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki l'agost de 1945. Encara tinc les fotos.

L'estupenda pel·lícula de Christofer Nolan, amb les seves tres hores de durada que em van passar en un instant, em porten a conèixer els detalls del procés de la construcció de la bomba atòmica, la participació dels científics americans en l'esforç de la II Guerra Mundial i les contradiccions ideològiques i ètiques, sobretot del personatge principal. Cillian Murphy fa un paper extraordinari, envoltat per tot un seguit d'actorassos com Robert Downey Jr., Matt Damon, Josh Harnett, Rami Malek, Kenneth Branagh, David Krumholtz, Mathew Modine o Gary Oldman, i la fantàstica Emily Blunt. Matèria d'Òscar, tot i que a mi em sobra l'ús d'efectes especials i llums estroboscòpiques per a expressar sentiments i confusió mental.

Les seqüències finals, amb efectes especials és possible que apropin a les noves generacions a la realitat que representa l'existència dels tremends arsenals nuclears acumulats actualment al món, suficients per destruir el planeta més de mil vegades, que fan petites les amenaces d'escalfament global, de carències d'aigua o aliments, d'epidèmies descontrolades de virus o altres agents. Just estem a una passa de què algun incontrolat premi el botó nuclear i deixarem de ser història per què no quedarà ningú per recordar-nos. L'invent d'Oppenheimer no fou més que un assaig general localitzat. El que pugui venir tampoc hi haurà ningú per lamentar-lo després.

Xavier Allué

Juliol 2023

Fronteres i l’unitat d’Espanya

 

Fronteres i l’unitat d’Espanya

Les fronteres són un invent recent. A l'antigor els límits dels països o regnes els marcaven el final del camí, de la via de comunicació, ocasionalment els rius o algun altre accident geogràfic fàcil de delimitar i difícil de travessar. Les muntanyes no ho han sigut quasi mai perquè, essent mal que bé negociables amb un esforç de pujada i baixada, entre elles sempre hi havia "ports", portes, i per això esdevenien punts de comunicació. Fins i tot les mateixes muntanyes configuraven els límits del país, com al Nepal o a Suïssa.

Molts pobles i cultures no han tingut fronteres, per uns motius o altres, reconegudes o reconeixibles. Els fenicis o els jueus, per exemple.

Roma era una ciutat. I els seus ciutadans vivien en llocs llunyans del Lacio, com, per exemple a Tàrraco. L'Imperi era una altra cosa però, també, els límits reconeixibles eren al final de les vies romanes. Alguns intents d'establir límits construïts, com la muralla (paret) d'Adrià a la Gran Bretanya o la Gran Muralla xinesa, tenien per objectiu deixar fora a uns altres, bàrbars, més violents i perillosos. O només més pobres que podien cobdiciar els que els de la banda d'aquí tenien.

Però, i en realitat, muralles i fronteres no eren tant per a barrar el pas els que estaven fora, com per mantenir tancats i controlats els que queden dins. Els de dins encara tenien béns, diners o propietats que podien ser objecte d'exacció per part dels poderosos. Els de fora les muralles eren, certament, més pobres. Però, i també, més lliures.

S'ha dit i repetit que els que volen i demanen la independència de Catalunya el que volen és aixecar barreres, fronteres, dins l'estat espanyol i, amb això, trencar la unitat de l'estat espanyol, de la nació espanyola. D'Espanya.

Anem a pams. A mi la "nació" espanyola se me'n fot. Com a llar d'avantpassats, destí turístic, localització geogràfica o conjunt de terres i persones que parlen espanyol ja m'està bé com a veí. Com ho està la nació francesa o la portuguesa o la italiana. Tothom és lliure d'entendre que o quina és la seva nació. Nació ve de naixement, el lloc on hom va nàixer. I això sense tenir en compte que ningú no tria on nàixer. No hi ha cap mèrit en nàixer un lloc o altre. El mèrit roman, si de cas, en la mare que el va parir. Però tothom és lliure d'acollir-se a la nació que més s'estimi i, complint les normes i regulacions que s'escaiguin i si pot, per jus soli o jus sanguini, nacionalitzar-se. Fins i tot, esdevenir nacionalista de la tal nació.

És l'estat espanyol el que em toca el voraviu, el que n'abusa de mi, dels meus dineres, dels meus desitjos i de la meva llibertat. I de tots els catalans, indepes o no, per cert. 

Ès l’estat que vol limitar l’us de la nostra llengua, sense més motiu que el que no és la seva (!) i que vol eliminar-la com a vehicle de la cultura pròpia. El que vol intervenir en com l’ensenyem a les escoles i com ensenyem tota la resta del coneixement, encara amb l’eco d’aquell cap del govern que dubtava que en català es poder explicar la teoría de la relativitat. L’estat que no permet que l’administració de justícia reconegui els nostres drets elementals, com és que ens jutgi el jutge natural i ho faci en la llengua que ens és propia. És l’estat que impedeix la nostra representació oficial arreu del món que defensa els interesos que ens són propis. És l’estat que ens imposa un règim monàrquic sense més legitimació que la imposició de la dictadura franquista. És l’estat que ens espía amb intervenció de les comunicacions amb el Pegassos o amb mata-haris de via estreta cardant amb activistes indepes.

Si voleu fer comptes, els catalans som el 16% de la població censada a l'estat espanyol, però produïm en excés del 20% del PIB i, a sobre, n'exportem el 50% de tot el que l'estat exporta a l'estranger. Per això, per fer això, l'estat ens adjudica només que el 9% de les inversions anualment i, a més, només executa el 3%. La resta vola. El dèficit fiscal de 20.000 milions d'euros anual, o sia 2.666 euros per cada catalanet, i com dic, indepe o no, ho perdem. Potser Espanya no ens roba. Però l'estat sí. 

Aquest estat, que hem vingut a separar entre un estat amb rei, parlament, senat, exèrcit i representació a Europa i un altre "deep state", amagat però no gaire, que té prevalença sobre l'anterior. Estic convençut que són el mateix. 

L'estat espanyol no té cara bona. No és un Janus. És un fosc opressor, colonialista, racista, retrògrad, inquisitorial, carpetovetònic, catòlic antisemita, "cutre i salsixero", d'ungles negres i ànima encara més negra. La "transacció", que no transició, va ser de tot menys democràtica, vigilada per militarots africanistes i altres assassins en sèrie, clergues superbiosos i pedòfils i altres fatxes irredempts, que han difós entre la població espanyola un odi sarraí contra Catalunya i els catalans.

No creiem en les fronteres. Però pot ser que la seva Espanya se la confitin i, igual que han fet una ratlla amb Portugal, en facin (fem) una altra des del Pirineu fins a Guardamar. El que quedi al mig, tot seu. Espanya, una i unida per la llengua espanyola i la seva forma d'enfrontar la vida. I, com diu en Jordi Margarit, Catalunya, tu: a la teva.

Xavier Allué

Juliol 2023

El pes del vot

 Publicat el 19 de juliol de 2023

Milan Kundera (+ 2023) y la Insoportable pesadez de la literatura checa.

Escrito en 1989, lo recuerdo ahora que acaba de fallecer Milan Kundera, que descanse en paz.

El 25% espanyol

 Publicat el 3 de juliol de 2023

El llegat del patrimoni

 Publicat a DiariMés el 19 de juny de 2023

Ancient evenings (Que hacía antes)

 El calendario es el calendario. El primer ordenador personal me lo compré en 1987. Era un IBM --clonado por El Corte Inglés con un procesador 286, ¿vale?.-- En el hospital Joan XXIII compramos un IBM-386 que empleábamos para hacer informes con un procesador de textos WordStar y diapositivas con un programilla que se llamaba Harvard-Graphics.

Pero en 1971, en la U. McGill en Montreal utilizaba un "main frame" IBM serie 3000 que estaba en la universidad y con el conectábamos por teletipo para hacer los informes de gasometrías. Se introducían los datos del Astrup, un chisme que medía los pH a diferentes concentraciones de C02 y con la fórmula de Henderson-Hesselbach calculaba los resultados de pH, PCO2, bicarbonato y Exceso de base, sin necesidad de emplear el gráfico de gases o el diagrama de Davenport. La máquina te daba entonces el diagnóstico de p, ej. acidosis metabólica aguda, o alcalosis respiratoria corregida, etc.

Además tabulaba los resultados hasta 10 muestras con fecha y hora, de manera que en un papel tenías la evolución de las gasometrías. ¿OK?

En mayo de 1976 participé como ponente en una Mesa Redonda sobre Ordenadores en Medicina. Academia de Ciencias Médicas de Bilbao, para explicar cómo se podían hacer las historias clínicas con una pantalla digital que había diseñado Larry Weed en Boston hacía ya cinco años (http://imed.stanford.edu/curriculum/session17/content/NEJM%20-%20Medical%20record%20that%20guide%20and%20teach%20%28Weed%20-%201968%29.pdf) y que me parecía como algo elemental, con las ideas de Slack (Slack,WV, Hicks GP, Reed CE and Van Cura LJ. Computer-based medical history system. New Eng. J.Med 274: 194-198, 1966) de bastante tiempo antes.

Que luego entre unos y otros todo eso no progresase, y que hasta 1995 no tuviésemos correo electrónico y montase mi primera página web (http://usuaris.tinet.cat/xallue/) que, por cierto, sigue en obras desde entonces, es que las ciencias adelantan que es una barbaridad, pero a saltos...

Sólo es el mérito de ser viejo....

(De una carta a una colega, y para recordárselo a los que creen que el mundo emp)ezó hace cuatro días)

Fent camí

Publicat a Diari MésTarragona el 5 de juny de 2023

Pelegrinatges

 Publicat a Dirai Més el 17 de maig de 2023

Una conxorxa d'enzes

Publicat el 2 de maig de 2023 a DiariMes (Més Tarragona)