Gaza, deixada de la mà de Déu

 Gaza, deixada de la mà de Déu

La culpa és de Déu. Del Déu de Moisès que li va prometre una terra, que i malgrat no tenir les suposades qualitats de rius de mel i fonts de vi, va resultar que ja estava ocupada per una gent, filisteus entre d'altres. La Bíblia, que conté un relat històric entre altres coses, ens explica que Samsó, després d'anar-se'n de putes a Gaza (Jutges, 16.1) es va dedicar a matar palestins fins a emportar-se les portes de la ciutat arrencades. Després li van tallar els cabells i va acabar fent caure el temple matant tots els que hi eren.

El poble jueu va tenir moments d'esplendor i d'altres d’esclavatge, que els va portar d'anada i tornada a Babilònia fins a assolir una certa estabilitat.

Va ser un jueu galileu qui va posar en marxa una nova manera de veure la vida, de pacificació i amor al pròxim, aparentment per ordre i comissió del mateix Déu que havia ordenat una terra de promissió. Alguna cosa devia tenir el discurs que com a doctrina ha arribat fins als nostres dies, recentment personificat a Robert Prevost, nou bisbe de Roma amb el nom de Lleó XIV.

Un temps després de la vida del natzarè, crucificat i mort per l'autoritat jueva, l'emperador romà Titus va dispersar el poble jueu i els hi va cremar el temple, en mala hora.

Els cristians van nomenar i continuen dient d’allò Terra Santa, i per consolidar-la van muntar cinc o sis croades a ferro i foc per acabar cedint-la a altres musulmans.

En diverses ocasions el territori va ser objecte de disputes més o menys mortíferes. Però, heu sentit a parlar de la càrrega de la cavalleria australiana (!!!) amb baionetes a Beersheba? Algú pot explicar que feien uns australians el 1917 matant turcs i palestins (https://en.wikipedia.org/wiki/Battle_of_Beersheba_(1917) per conquistar Gaza?

Això, entre altres coses, li va donar al Gral. Allenby autoritat per traçar fronteres amb tiralínies en uns territoris semidesèrtics, però que tenien petroli a sota.

Que al final de la II Guerra Mundial els supervivents de l'Holocaust jueu poguessin recrear un estat a costa de la gent que hi havia a Palestina, no és més que una altra fita de la història. Però aquest tros no tenia petroli a sota.

La història més recent l'hem pogut llegir als diaris i ens mostra l'evolució des de la bomba de l'Hotel King David de Jerusalem per l'Irgun el 1946 a les successives guerres Àrab-Israelianes del 1948, la crisi del canal de Suez el 1956, la guerra dels Sis Dies el 1967, la de Yom Kippur el 1973, la invasió del Líban el 1978 i més tard de bell nou als Alts del Golan el 1982, les dues Intifades el 1987 i el 2000, la guerra amb Hezbolah el 2006, les cinc guerres a Gaza ("Plom fos" el 2008, "PIlar de defensa" el 2012, "Vora protectora" el 2014, "Guardià de les muralles" el 2021, "Espases de ferro" el 2022) ara en la seva forma més dramàtica.

Tot això fa difícil creure que tingui alguna solució. Es comptabilitzen victòries, però d'aquí fins que el tronat festival d’Eurovisió serveixi d’escenari per discutir diferències polítiques, només fa encara més amargues les victòries, si és que alguna victòria no té, en si mateixa amargors eternes.

En català del carrer, allò sembla que no hi ha Déu que ho arregli. Ara per ara.

Xavier Allué, maig 2025