L'electre

 

Ha estat una apagada general del subministre elèctric, de tots l’estat, més Portugal i algunes parts del sud de França que ha incrementat el grau d’incertesa de les nostres existències. I un esdeveniment de ben gros que ha portat a la crisi aguda la nostra societat. Ens ha recordat la precarietat del nostre statu quo, l’enorme dependència que tenim de les fonts d’energia i, especialment de l’electricitat. Mobilitat, comunicacions, funcionament de màquines, d’indústries, il·luminació, la conservació o condimentació d’aliments i moltes altres funcions vitals de la societat s'interrumpeixen sobtadament. 
Sortadament, la durada ha estat limitada, però semblava eterna. Hores i hores, en el meu cas divuit llargues hores. Poques, o de poca importància si les comparo amb les que han afectat a la gent en trens, metros suburbans o dins un ascensor. I eternes mentre es consumeixen els recursos alternatius de generadors per aquells que la seva vida depèn d’un aparell elèctric per a respirar. Anys d’haver treballat a Unitats de Cures Intensives m’ho ha recordat com a factor angoixant.
Un cop passat l’ensurt ara tot es torna saber què és el que ha passat. A veure, el que ha passat és que ha marxat la llum, un terme curiós perquè hom pensa on haurà marxat, en aquesta maleïda idea d’una cosa fluida, el fluid elèctric, que ve i va. Els que vam viure els anys de les restriccions de la immediata i la no tan immediata postguerra, ja veníem acostumats als talls de la llum d’infausta memòria. Evidentment que els talls es produïen per raons d’escassetat. Això superat amb la disponibilitat de fonts d’energia (elèctrica) de consum com la tèrmica de combustibles fòssils i la de les centrals nuclears o les d’energia renovable dels aerogeneradors o la fotovoltaica, semblaria ser suficient. Tampoc estem en èpoques excessiva demanda energètica com al mig del cru hivern o el tòrrid estiu que fa necessari la climatització d’habitatges i llocs de treball o comercials.
Però no hauria de sorprendre que a un país on els trens no van mai a l'hora, els serveis assistencials sanitaris arrosseguen llistes d’espera, els submarins de l'Armada no suren, la burocràcia eternitza les gestions, els carrers estan bruts i els polítics són uns inútils, l’electre es talli.
O sí. Res és gratis. La llum tampoc. La factura la paguem quasi religiosament cada mes i les companyies subministradores guanyen milers de milions anualment. Fins i tot amb escreix de 10.000MEUR nets anuals. Mouen xifres esfereïdores. L’any 2024 l’EBITDA (Earnings Before Interests, Taxes, Depreciations and Amortization), guanys abans d’impostos de més de 25.000 MEUR, més d’un 17% més respecte de l’exercici anterior. Si guanyen tant, com en qualsevol altre negoci, és que compren barat i venen car. Simplement. Que, a sobre, això passi en un mercat regulat, no és acceptable ni just.
A mi m'és igual que l’apagada del 28 d’abril passat fos a causa de vibracions atmosfèriques, desequilibris en la sincronització, entrada irregular de potència aerogènica o solar, mal estat de la xarxa de cables i el que sigui. La causa m’és igual, tot recordant que “la causa de la causa és la causa del mal causat” que diuen els juristes. La culpa és de les empreses elèctriques. Empreses privatitzades d’un sector que, diuen, és estratègic. Pel mateix criteri podien privatitzar l’exèrcit. O potser no perquè al Putin, que s’ho va muntar amb els mercenaris de Wagner, ni li va sortir bé i va haver de liquidar-los. Físicament.
És una vergonya que amb els calés que guanyen les elèctriques no ho tinguin tot en condicions i que els reguladors del mercat no sancionin els tripijocs de la subhasta del preu de l’energia, la forma capitalista més barroera d’aplicar les lleis de l’oferta i la demanda. 
Ja m’agradaria tenir alguns dels directius de les elèctriques a l'UCI, connectats a un respirador i ensenyar-los què es pot fer amb el botó de “off-on” de la màquina. 
Mentrestant esperarem el pròxim ensurt amb les piles carregades, literalment.

Xavier Allué

Abril 2025