Catalunya va ser una nació a l’edat mitjana, amb institucions de govern pròpies, que ha mantingut al llarg dels segles, juntament amb una llengua i una cultura pròpies.
Ara fa 312 anys, i en el context de la Guerra de Successió al regne d’Espanya, amb la caiguda de Barcelona després de mesos de setge, els catalans van perdre les seves lleis i el seu sistema de govern propi, i la seva llengua i cultura van ser reprimides. Malgrat això, un sentiment d’identitat nacional ha perdurat al llarg d’aquests tres segles, i la llengua s’ha mantingut i desenvolupat. Al llarg del segle XX es va produir un renaixement d’aquesta identitat nacional i un parell d’intents fallits de recuperar un estat propi, coincidint amb períodes de democràcia i, també, d’inestabilitat política.
Durant els anys de la dictadura franquista, qualsevol esforç per promoure una identitat pròpia ha estat severament reprimit. Durant gairebé un quart de segle de governs autonòmics de la dreta nacionalista i després, Catalunya va recuperar una bona part dels seus símbols i realitats identitàries: la llengua catalana és oficial i és la llengua vehicular del sistema escolar, les lleis es promouen i s’executen de manera autònoma, s’han creat universitats pròpies i es disposa d’un sistema sanitari considerat fins ara modèlic per la seva eficàcia i universalitat.
En part, això ha estat possible perquè els successius governs de l’Estat han necessitat el suport dels governs de Catalunya per consolidar majories a les Corts espanyoles, propiciant concessions en diferents àmbits de poder. El grau d’autonomia, per a una comunitat o regió dins d’un estat, és considerable si es compara amb situacions similars en altres països europeus. Tanmateix, les actituds i les actuacions dels governs centrals, quan han disposat d’una majoria absoluta a les Corts i, per tant, no han necessitat el suport dels polítics catalans, han tendit a menystenir, reprimir o limitar l’autonomia catalana, especialment pel que fa al context.
La greu recessió que ha afectat el món en general i, especialment, l’Estat espanyol durant els darrers anys, s’hi ha afegit una sèrie d’actuacions dirigides a accentuar el desequilibri de la balança fiscal entre Catalunya i l’Estat espanyol. Catalunya, amb un 16% de la població de l’Estat i gairebé un 25% del PIB estatal, i per això amb un 21% dels impostos que recapta la hisenda de l’Estat, amb prou feines rep un 12% del retorn fiscal. La devolution és una cosa que no succeeix. Les justificacions de solidaritat amb altres regions de l’Estat perden consistència quan, com s’ha anat veient, Catalunya perd cada any posicions en el rànquing de l’estat del benestar, inversions i ajudes públiques respecte de les altres comunitats.
L’any 2006, les instàncies polítiques catalanes van promoure l’elaboració d’un nou Estatut (http://www.parlament.cat/porteso/estatut/eac_ca_20061116.pdf) que va ser aprovat pel Parlament català, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català en referèndum. Malgrat això, l’Estatut va ser recorregut davant del Tribunal Constitucional pel Partit Popular, determinant uns amplis retalls en el text, fins a fer-lo inaplicable.
La reacció popular inicià un període conegut en l’entrecomillat “prucés”, encaminat a trobar una solució per via de promoure la independència de Catalunya. Mobilitzacions i manifestacions multitudinàries celebrades a Catalunya en la seva defensa, continuades i caracteritzades pel seu pacífic i ordenat desenvolupament, van culminar amb la convocatòria d’un referèndum l’1 d’octubre de 2017 favorable majoritàriament a la independència. Aquest acte polític, igualment i notòria absolutament pacífic per part de la població catalana, va tenir una violenta i agressiva resposta per part de l’estat espanyol, seguit de l’aplicació de l’article 155 de la vigent Constitució que anul·la la legalitat catalana i l’empresonament o exili dels líders polítics legítimament elegits.
Els sentiments i la voluntat del poble català roman vigent. Cada dia l’estat s’encarrega de donar-nos vells i nous motius per la independència. La rememoració en dates anuals com l’onze de septembre o l’1 d’octubre ens crida a expressar al carrer i públicament que volem la independència. No hi ha alternativa vàlida.
Visca Catalunya lliure!
Xavier Allué, setpembre 2026
Posts
