Ja ho savìen

 Aquest passat 11 de setembre recordàvem el 25è aniversari de la tragèdia de l’atemptat contra les Torres Bessones del World Trade Center a Nova York i l’edifici del Departament de Defensa dels Estats Units a Washington, denominat el Pentàgon per la seva estructura. A més, un altre avion també segrestat, es va estavellar a l’estat de Pennsilvània. Tot plegat més de tres mil víctimes.

Els historiadors assenyalen l’esdeveniment com l’inici d’una nova era, tan a prop del començament del segle XXI. I molts continuen preguntant-se com fou possible que els serveis d’intel·ligència nord-americans no van detectar l’amenaça a temps per prevenir-ho. O sí que ho van detectar, però no s’ho van creure.

Als Estats Units ja n’han viscut d’altres tragèdies sobre les quals planegen dubtes sobre el seu coneixement previ. L’atac per sorpresa de la base i el port de Pearl Harbour, a les Illes Hawaii el 1942, per part de l’armada de l’Imperi del Japó, encara sembla que no està del tot explicat. El dia abans, els portaavions americans ancorats a Pearl Harbour salparen en unes maniobres no anunciades i estaven ben lluny de la base atacada. El que fou el factor determinant de l’entrada en la II Guerra Mundial dels Estats Units roman sota la boira de la guerra.

Fa pocs dies, informacions des de l’estat d’Israel, afirmen que el govern de Benjamin Netanyahu va tenir coneixement dels plans de Hamàs per a atacar des de Gaza les poblacions properes. L’atac va causar quasi dos mil víctimes innocents el 7 d’octubre de 2024 i va provocar la violenta resposta de les Forces Armades israelianes causant de més de 70.000 morts i la pràctica destrucció de la franja de Gaza.

Un ministre del govern del PP, la primavera de 1917 i en el curs dels esdeveniments que, posteriorment, es va nomenar el “prucés” per la independència de Catalunya, va afirmar en públic que “…a la segona quinzena d’agost, passarien coses a Catalunya…” suposadament adreçades a detenir el progrés del moviment independentista.  Se li va “escapar”? El cert és que el 16 d’agost es produí una explosió a un xalet a Alcanar i, l’endemà un terrorista va enfilar les Rambles de Barcelona amb una furgoneta atropellant dotzenes de persones entre morts i ferits, i altres quatre terroristes atacaren els vianants al passeig marítim de Cambrils, matant una altra. La direcció del grup terrorista s’adjudicà a Abdelbak es-Sati, imam de Ripoll, donat per mort a l’explosió d’Alcanar, però del que mai es trobaren restes. Es Sati es va identificar com a confident de la Guàrdia Civil i havia estat en contacte amb agents dels serveis d’intel·ligència espanyol pocs dies abans dels atemptats.

De la recent invasió de la ciutat de Ceuta, al nord d’Àfrica, per  més de 70.000 persones procedents del Marroc el matí del 30 de juliol proppassat, no sembla que hi hagués informacions prèvies. La convocatòria s’havia anat realitzant per les xarxes socials al Marroc durant els dies previs. Sembla, però, que els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol no ho havien detectat. O, en tot cas, no ho havien comunicat a les autoritats del govern espanyol. L’incident va causar quasi un centenar de morts, o potser més, entre els que intentaren accedir a territori ceutí nedant per fora de l’espigó de la platja del Tarajal.

El què i què no arriben a conèixer els serveis d’intel·ligència sobre el que passa o pot arribar a passar mai se’n coneix del cert. Tampoc el quan; si a temps o quan ja no hi ha res a fer. O si se sap i s’opta per no fer res.

No crec tampoc que la Intel·ligència Artificial ens ho aclareixi.

Els que sou i no hi éreu

No patiu. Ja érem a prou. Els que sou, independentistes de cos i ànima, però no hi éreu a la manifestació de l’11 de setembre: tranquils.

És natural, encara fa calor, un cap de setmana llarg, aprofitat perquè sigui el penúltim d'un estiu de platja i horxata… Ja ens ho explicaran. De fet, els que hi érem, érem més que l'any passat. I jovent, amb estelades al coll.

Qui ha dit que això s’ha acabat? Érem una bona colla, suficient per a què és haver de tenir en compte als mitjans de comunicació i a la realitat. No patiu per les dades estadístiques, de la Guàrdia Urbana, o de l’ANC convocant. O les del CNI espanyol, que mai se’n entera de res. Com a totes les manis, multiplica per dos les dades de la GU i divideix per dos les dels convocants: segur que s’aproximen prou a la realitat. Però l’importància d’un acte polític de la gent no és quantitatiu; és qualitatiu. El fet + l’entorn+ les circumstàncies.Com diu l’eslògan de la convocatòria, “Hi soc, hi som”. Jo hi soc, i tots vosaltres, junts, hi som, els agradi o no. Som i serem. Serem perquè això no s’ha acabat, ni de molt.

Cert que gaudim d'un govern dels més inútils que hem tingut mai. No és que no sigui independentista, és que farà tot el que pugui per aturar qualsevol progrés o evolució, totalment sotmès a les directrius dels poders de l’estat i, efectivament, del poder del govern de l’estat. Cal confiar que la seva inanitat, indolència o, simplement inoperabilitat, també farà que les seves accions contra l’independentisme siguin inútils i maldestres.

Ja hem vist com és la gestió dels problemes que fan. Com que hi ha malestar entre el personal docent, i vagues, no se’ls acut més que infiltrar espies en els consells escolars. O per veure si es poden controlar els problemes a les escoles, enviar Mossos a patrullar els passadissos dels centres docents.

Ara que els metges tornen a fer vaga, què faran? Enviaran policies amb mascareta i guants de goma que sobraren de quan la Covid a vigilar als quiròfans? O a les sales de parts?  Ja fan per estimular als nous graduats per que vagin a treballar als hospitals privats i no als públics, alhora limitant convocatòries de places vacants.

Si el transport ferroviari va adquirint les característiques dels de la Índia, i encara, tampoc esperis que moguin un dit. És difícil, diuen, per què s’ha de parlar amb dues empreses diferents: RENFE i Adif. Però què dius?! Si són el mateix. Les dues filles de la mateixa mare que les va parir!

Si us escolteu les interpretacions governamentals del repartiment dels acords econòmics, per comunitats autònomes, sentireu que estan molt contents que a Catalunya li toquen 4.000 milions. No estaria malament si no fos que haurien de ser 22.000 milions anuals. Els que van, i no tornen.

Els que sou, però no hi éreu, pel que fos, no patiu. Ni perdeu l’interès. En unes setmanes tenim una altra oportunitat de sortir al carrer per recordar l’èxit d’una convocatòria política determinant, i les pallisses i cops de porra que no la varen impedir. I de recordar l’ignomínia del cap d’un estat incapaç d’entendre la realitat, menyspreant un poble, una gent que es manifesta pacíficament en contra d’uns predicaments tan tronats com la seva dinastia.

Fins i tot és possible que en uns mesos tinguem l’oportunitat de fer-los fora a tots plegats, democràticament i contundentment.

Romaneu amatents, els que sou i sereu.

Xavier Allué

12 de setembre de 2026                         Publicat a DiaroMés el 22 de setembre de 2026

Un altre 11 de septembre

 Catalunya va ser una nació a l’edat mitjana, amb institucions de govern pròpies, que ha mantingut al llarg dels segles, juntament amb una llengua i una cultura pròpies.

Ara fa 312 anys, i en el context de la Guerra de Successió al regne d’Espanya, amb la caiguda de Barcelona després de mesos de setge, els catalans van perdre les seves lleis i el seu sistema de govern propi, i la seva llengua i cultura van ser reprimides. Malgrat això, un sentiment d’identitat nacional ha perdurat al llarg d’aquests tres segles, i la llengua s’ha mantingut i desenvolupat. Al llarg del segle XX es va produir un renaixement d’aquesta identitat nacional i un parell d’intents fallits de recuperar un estat propi, coincidint amb períodes de democràcia i, també, d’inestabilitat política.

Durant els anys de la dictadura franquista, qualsevol esforç per promoure una identitat pròpia ha estat severament reprimit. Durant gairebé un quart de segle de governs autonòmics de la dreta nacionalista i després, Catalunya va recuperar una bona part dels seus símbols i realitats identitàries: la llengua catalana és oficial i és la llengua vehicular del sistema escolar, les lleis es promouen i s’executen de manera autònoma, s’han creat universitats pròpies i es disposa d’un sistema sanitari considerat fins ara modèlic per la seva eficàcia i universalitat.

En part, això ha estat possible perquè els successius governs de l’Estat han necessitat el suport dels governs de Catalunya per consolidar majories a les Corts espanyoles, propiciant concessions en diferents àmbits de poder. El grau d’autonomia, per a una comunitat o regió dins d’un estat, és considerable si es compara amb situacions similars en altres països europeus. Tanmateix, les actituds i les actuacions dels governs centrals, quan han disposat d’una majoria absoluta a les Corts i, per tant, no han necessitat el suport dels polítics catalans, han tendit a menystenir, reprimir o limitar l’autonomia catalana, especialment pel que fa al context.

La greu recessió que ha afectat el món en general i, especialment, l’Estat espanyol durant els darrers anys, s’hi ha afegit una sèrie d’actuacions dirigides a accentuar el desequilibri de la balança fiscal entre Catalunya i l’Estat espanyol. Catalunya, amb un 16% de la població de l’Estat i gairebé un 25% del PIB estatal, i per això amb un 21% dels impostos que recapta la hisenda de l’Estat, amb prou feines rep un 12% del retorn fiscal. La devolution és una cosa que no succeeix. Les justificacions de solidaritat amb altres regions de l’Estat perden consistència quan, com s’ha anat veient, Catalunya perd cada any posicions en el rànquing de l’estat del benestar, inversions i ajudes públiques respecte de les altres comunitats.

L’any 2006, les instàncies polítiques catalanes van promoure l’elaboració d’un nou Estatut (http://www.parlament.cat/porteso/estatut/eac_ca_20061116.pdf) que va ser aprovat pel Parlament català, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català en referèndum. Malgrat això, l’Estatut va ser recorregut davant del Tribunal Constitucional pel Partit Popular, determinant uns amplis retalls en el text, fins a fer-lo inaplicable.

La reacció popular inicià un període conegut en l’entrecomillat “prucés”, encaminat a trobar una solució per via de promoure la independència de Catalunya. Mobilitzacions i manifestacions multitudinàries celebrades a Catalunya en la seva defensa, continuades i caracteritzades pel seu pacífic i ordenat desenvolupament, van culminar amb la convocatòria d’un referèndum l’1 d’octubre de 2017 favorable majoritàriament a la independència. Aquest acte polític, igualment i notòria absolutament pacífic per part de la població catalana, va tenir una violenta i agressiva resposta per part de l’estat espanyol, seguit de l’aplicació de l’article 155 de la vigent Constitució que anul·la la legalitat catalana i l’empresonament o exili dels líders polítics legítimament elegits.

Els sentiments  i la voluntat del poble català roman vigent. Cada dia l’estat s’encarrega de donar-nos vells i nous motius per la independència. La rememoració en dates anuals com l’onze de septembre o l’1 d’octubre ens crida a expressar al carrer i públicament que volem la independència. No hi ha alternativa vàlida.

Visca Catalunya lliure!

Xavier Allué, setpembre 2026