Showing posts with label CoVid19. Show all posts
Showing posts with label CoVid19. Show all posts

Monday, February 15, 2021

Vaccinatus

Vaccinatus


Fa un any que una de les meves nétes, aleshores a 4t de Bàsica, ens ho va explicar això de l'epidèmia: "Sempre hi ha de virus volant per l'escola i els nens no venen a classe. Fins que no hi hagi una vacuna..." Premonitòria admonició, només que no ha estat que alguns no vagin a classe, sinó que han estat la munió dels més grans que se n'han anat per sempre. La resta vivim amb un ai! al cor, atrinxerats amb morrions i distàncies, vigilant de no sortir a l'hora del lladre, a veure si la passa, passa.


Des que el Dr. Jenner descobrís el primer vaccí, de la pigota o verola, el 1796, fins que s'arribés a erradicar la malaltia van haver de passar quasi dos-cents anys quan el 1979 l'OMS declarés la verola extingida arreu del món. Ves que ara esperem resoldre el tema en pocs mesos.


Ara els científics juguen amb l'avantatge dels coneixements adquirits: l'idea de l'immunització, de que patint una malatia petita, a penes una molèstia, ens evita la malaltia dolenta. I que els agents de la malatia son uns èssers vius diminuts amb els que hem de conviure, que els podem identificar i estudiar la seva biologia i comportament. També que per procediments bioquímics podem sintetitzar un remei que modifica les nostres defenses i que això ens defensa i ens fa resistents, fins i tot immunes a un virus concret. Els científics han acumulat l'experiència de vaccins contra tot un seguit de virus agressius com els de la pòlio, el xarampió, la rosa, les galteres, la febre groga, el papil·loma, l'hepatitis, la pigota borda (varicel·la) o la grip. També altres malalties produïdes per microbis diversos com els de la meningitis, la pneumònia, la diftèria o el tètanus. Amb això hem vist desaparèixer unes xacres que emmalaltien i mataven gent, sobretot infants, de manera que un nadó actual té gairebé garantida la seva supervivència fins a l'edat adulta. Fa 60 anys, un de cada vint no superava els cinc anys.


Ves que ara la qüestió està en si hi ha prou vaccins per a tots i si podem triar la marca, com triem entre Coca-cola i Pepsi, per mor d'ocassionals i remots efectes secundaris. La distribució per trams d'edat, suposadament condicionats pels nivells de risc de patir les formes greus de l'epidèmia, genera disfuncions i un cert neguit. Alhora hi ha també alguns efectes simbòlics de pertinença. La vaccinació, que genera cues als centres designats, conté certs rituals, la cita prèvia, despullar el braç, la punxada, la tireta, i el quart d'hora d'espera per si hi ha algun efecte immediat. Una mena d'experiència baptismal que s'ha de confirmar tres setmanes després a la segona dosi.


Com que, de fet, també t'ho has de creure, els vaccinats entren en el col·lectiu dels fidels. Els que se salvaran eternament. Beneïts siguin. Els que no ho estan, resten condemnats a l'infern, a l'infern de les UCIs o la mort.


També es pot triar.


..



Tuesday, May 19, 2020

El temps perdut


                 
Publicat a DiariMés el 20 de maig de 2020

                                                         

El temps perdut

El temps és una realitat fluida. No es pot retenir. No s'atura. Ho podem mesurar per convencions en les quals ens hem posat d'acord. Però no tenim gaire control de les magnituds: segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys o segles, només serveixen per a mesurar el temps. Però no tot el temps. De les tres representacions o estats del temps: passat, present i futur, les unitats a penes ens ajuden a valorar el passat. Ocassionalment el present. Però gaire bé imposible és mesurar el futur.
Em causa un especial neguit quan, davant d'un semàfor, contemplo els segons que queden perquè canviï la llum i pugui continuar caminant. Què en faig d'aquests 20, 30 segons? L'espera és prou breu per a fer res. A sobre, el compte enrere lluminós reclama tota l'atenció. Tinc dubtes sobre si aquest temps l'he perdut o l'he utilitzat. En fer anys, començo a pensar els segons, els minuts perduts que la biologia m'ensenya que cada dia em queden menys, com per anar perdent-los esperant per a travessar un carrer. Pot ser que pago amb el meu temps la garantia de travessar el carrer amb seguretat: a canvi de perdre el temps, el que evito és perdre la vida...
Aquests dies, setmanes, de fet ja mesos, de confinament i aturada d'activitat, és un temps perdut? O és la paiola a canvi de la seguretat que no emmalaltirem de l'epidèmia.
El cert és que no el recuperarem, puix que el temps passat ja no és nostre. Una certa buidor de no haver-ho aprofitat, bàsicament perquè, tot i les anunciades durades i fases, es fa difícil planificar davant de l'incertessa.
És posible que alguns hagin aprofitat aquests temps per a pensar. Reflexionar, meditar, considerar, fins i tot imaginar, són funcions superiors de la ment, tot i que és difícil saber on et duran les cabòries. Uns altres, afortunats, han pogut emprar el temps en aprendre. Alguns de forma activa, apuntats a cursos telemàtics d'idiomes o altres sabers. Però molts altres, condicionats pels canvis de situació, han après a cuinar, a programar la rentadora, a utilizar aplicacions del mòbil, a muntar videoconferències online o diverses formes més o menys exitoses de bricolatge. Fins i tot hi haurà alguns que s'han atrevit a experimentar, prova i error del mètode científic, en noves relacions, noves ambientacions, recuperar de velles i reconstruir d'oblidades. Els més afortunats de tots són els que han emprat el seu temps en compartir, tot i el confinament i la separació, coneixements, experiéncies, records o sentiments, si és que han tingut amb quí. Planyo als que hagin perdut el temps.
Els profetes i ermitans de l'antigor es passaven 40 dies i quaranta nits, una quarantena de dies, al desert per a accedir amb la meditació al coneixement, fos propi o revelat. Ara en portem més de seixanta. Res més paregut a un desert és una ciutat amb els carres buits, desèrtics en diem. Després res tornava a ser igual.
Doncs ara tampoc. Ni per més que proclamin aquesta insensatesa de la "nova normalitat", si per normalitat hem d'entendre el desastre de món que voldríem deixar enrere. Res ha de ser igual. I això ens donarà molta feina. Afanyeu-vos.


..