Thursday, April 23, 2015

Llibres, llibreters i bibliòfils


La celebració anual de la festa del llibre és un reencontre amb un dels instruments de la cultura. Probablement l’instrument més poderós. Tan poderós que precisament els poderosos els hi tenen por i, si poden, els prohibeixen, els cremen o miren d’eliminar-los d’alguna forma. 
És cert que, d’ençà que hi ha escriptura, el llibre en format paginat és el que més ha propiciat la difusió del coneixement. Les formes més arcaiques de suport: les pedres, les tauletes de ceràmica, els papirs enrotllats o els pergamins, limitaven molt l'extensió de l’escriptura.
Els xinesos, més espavilats, van inventar el paper cap al començament del segle II, però per aquestes contrades no el vam tenir fins segles després. I sort dels àrabs que el dugueren a l’Andalus, que l’emperador Frederic II va arribar a prohibir el paper per afavorir els ramaders que venien pells de xai per fer pergamins.
Va ser el ferrer de Magúncia, Johannes Gutemberg, un home religiós i de bona fe, que només tenia interès a publicar bíblies, qui va endegar això dels llibres impresos. Per fer-ho es va associar amb un prestador jueu--avui en diuen banquers--espanyol: Diego Marquez Lechuga, que li va finançar el seu projecte. (Ves a saber qui era el tal Diego Marquez. El segón cognom sona a jueu, i pot ser que convers. L'any 1440 Isabel la Catòlica encara no havia nascut ni l'expulsió dels jueus espanyols havia començat). 
Al Vaticà tampoc li va fer gaire gràcia que tothom pogués llegir la Bíblia al seu aire i mai van considerar Gutemberg com mereixedor de sanctitat.

La festa de Sant Jordi es fa al voltant dels llibres impresos, en paper. És per tant una festa per a llibreters, impressors i bibliòfils. Aquests últims quasi més interessats en l’objecte, el seu volum, la qualitat del paper i de l'enquadernació. Fins i tot alguns han pogut caure en la passió per la bibliopegia antropodérmica: l’enquadernació de llibres amb pell humana. Per cert, que aquesta pràctica no apareix condemnada en els codis legals. El desenvolupament de l’electrònica i la informàtica està canviant el suport de la llengua escrita. Pràcticament tota la informació existent es pot trobar avui dia en suport digital. És possible que en pocs anys el suport del llibre en paper quedi reservat a col·leccionistes, erudits i acadèmics. Primer, però, hauran de caure els diaris. Quan desapareguin tots els diaris en paper podrem començar a preocupar-nos per la desaparició dels llibres. 

..

Friday, April 03, 2015

Una visita (Escrits perduts)

Uns membres de la Reial Societat Arqueológica Tarraconense vam fer una visita de relacions al nou director del Museo Nacional Arqueològic de Tarragona, procedent de l'Agencia catalana del patrimoni Cultural, responsable dels monuments que ara fa 10 anys van ser guardonats com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.


Podríem comentar tota la visita, però es que jo la vaig veure com una obra de teatre o una peli.



El lloc: l’estructura dels serveis del MNAT, un entorn modern amb cotxes circulant, semàfors a la llum matinera per la primera escena, la biblioteca per a la segona i la Necròpolis per a la seqüència final.


Les dramatis personae: els 3+1 representants de la RSAT, el personatge principal nou director del MNAT, els dos convidats "Rosencrantz i Guildenstern", l'aparició del fantasma de Francesc Tarrats i la breu aparició final d'un periodista que hauria de fer com de notari de l'esdeveniment, tot i que no ho fes.


Escena 1: Tres representants senior de la RSAT, la presidenta, el president d'honor i un vocal observador es troben a una cruïlla d'una ciutat moderna, comercial i activa, entre un gran edifici d'un centre comercial i l'edifici modern i suposadament funcional de les oficines I serveis d'un museu antic. Un quart representant arriba tard però just per trobar-se a l'entrada de les oficines amb qui manté "socialment" la custòdia del museo: la esposa de l'antic director ara retirat. La conversa a peu dret tracta de la salut del suara esmentat, tot el temps donant l'esquena i ignorant el personatge principal, el nou director del museu i convocant de la reunió. Marxa la "custòdia" i entren la resta a les oficines.


Escena 2: Seuen a una taula de la biblioteca ("aquí mateix...") per donar una certa informalitat i confiança a la reunió. El personatge principal inicia la conversa presentant-se: és andorrà, museòleg, educat a França i al Quebec, fins ara director del Museu Arqueològic de Barcelona i funcionarialment depèn de la Agència Catalana del Patrimoni Cultural (ACdPC), jove (40's), atildat i molt urbà. Manifesta el seu encàrrec o, també, la seva versió de la feina que vol fer com l'ordenació museística dels edificis i monuments de Tàrraco que formen part del patrimoni de la Humanitat. I per això ha d'arribar a convenis amb l'ajuntament, titular de una bona part d'aquest monuments. Mostra un projecte, editat en A4 apaissat amb fotos i poc text, com un resum de PowerPoint que, només a la primera ullada i vist de cap per avall s'aprecien uns quants errors "de bulto". La idea, però, i la disposició és favorable, amistosa i col·laborativa. 
Per part dels representants de la RSAT es presenta breument la multicentenària història de la societat i els seus assoliments, així com el nostre rol de vigilants i "protectors" del patrimoni.
Entren “Rosencrantz i Guildenstern”, en la forma de l'arqueóleg municipal i el director del Museu d'Història que a penes diuen res, però fan presència. L'arqueòleg, en el més pur estil de qui no es vol comprometre gaire amb la reunió, manté el telèfon mòbil obert i respon tres o quatre trucades.
Tot de sobte apareix, com si fos un holograma, l'anterior director del MNAT. Saluda però no vol seure. la resta dels assistents fan com si no hi fos i, al cap d'un minuts...llargs, fa mutis i desapareix.
S'esmenta la voluntat de constituir una comissió mixta amb la URV, l'ICAC, nosaltres, l'ajuntament i la ACdPC per tal de concretar detalls. Una de les idees és dotar d’aplicacions digitals que permetin el seguiment dels monuments pels mòbils I tauletes. Es parla una mica de diners (400.000€), però això hauria de ser per l'arranjament de l'edifici central del MNAT, al costat del Pretori, que està fora de normativa pel que fa a seguretat, climatització i accessos. No es diu ni una paraula de que volen posar una cafeteria a la teulada...
Tancats els comentaris surten tots cap a la necròpolis. El quart membre de la RSAT marxa al·ludint ocupacions.


Escena 3: Visita a la necròpolis. Pels mil·lennis passats i la costum dels assistents de remenar tombes, el cant dels ocells i el sol primaveral alegre, la necròpolis no ofereix cap dels caràcters tenebrosos, funeraris i ominosos que tenen els cementiris. Sembla que les ànimes dels que allí jeuen fa temps que s'han absentat. Ni la freda tomba de Msn. Serra Vilaró, més recent, passa de ser un túmul de ciment del que difícilment es pugui escapar cap ànima en pena. Només l'ominosa ombra de l'edifici central, el "MVSEV", com si fos el museu per antonomàsia, amb una façana que reprodueix l'iconograma dels museus arreu del món, ara ombrívola contra el sol de llevant, amb les parets escrostonades i tancat amb una cadena que creua l'escalinata d'accés, contribueix a una imatge paorosa del trànsit de la vida. De la vida dels edificis, en aquest cas.
El personatge principal que, com expert en museus es troba en el seu medi, resulta un excel·lent amfitrió, descriu les accions planificades de restauració, catalogació, lluita contra les humitats i els danys d'ocells i brutor, etc. A la fi, tot allò que sempre preocupa als conservadors d'edificis o objectes antics. 


Final: El personatge principal anùncia l'arribada d'un periodista, el representant del 4rt poder, pel que es veu obligat a acomiadar la reunió. Rosencrantz i Guildenstern romanen, per què la premsa és la premsa i volen saber que es diu. El personatge principal ens acompanya fins a la sortida, creuant l'ample espai buit on estan els sarcòfags, sota la mirada trista del MVSEV, si és que els edificis tenen mirades.

Ja fora, la presidenta em mira als ulls i em diu: "tu faràs de representant amb aquesta gent..." Com sempre he dit a les dames, els teus desitjos son ordres.




Vaig preguntar si algú sabia perqué el disseny de l'iconograma de "museu" s'assemblaba tant al MVSEV. La única resposta fou una referència oblicua al Partenon. però es que el Partenón és un monument, un temple, no un museu.
la resposta es que representa la façana del Museu Britànnic, a Londres que data del 1753 , reproduit a Philadelphia (EEUU) en la façana est del Museu d'Art de Philadelphia construit al 1876. Un clàssic de museus.

.


Tuesday, March 10, 2015

Estrangular a Prim (escrits perduts)

Potser que comenci una sèrie sobre escrits perduts.
El que segeuix l'acabo de trobar i ve a tall de que en una necròpsia recent al cadàver del general Prim els patòlegs han volgut trobar signes de que la seva mort es produí per estragulació, un parell de dies després de l'atemptat que va patir.
Diu:

Estrangular a Prim

Durant 50 anys de la meva vida el meu domicili estava al número 4 de la plaça de Prim…a Tarragona. Quan, a la meva tendra infantesa, vaig preguntar “qué era prim”, el meu pare em digué quelcom sobre un militar que l’havien mort a trets. Això però molt abans dels trets més propers de la Guerra civil que encara planejava sobre les nostres vides en forma de runes o les mateixes cicatrius a la cara del meu pare. També mig entengué que duia faixa i, es clar, gens avesat en abillaments militars i només reconeixent com a tal la faixa que duia la meva mare, pensava que el tal Prim havia de ser prim però panxut i per això la duia.

De més gran i persistint la figura del general al meu entorn proper, vaig repassar la història del complex periode del segle XIX que va viure. I la seva extraordinària biografia, en la que el seu únic error va ser entestar-se en cercar un rei per comptes de trobar una solució republicana al govern de l’Espanya.

Els estudis necropsis quan ha passat temps, perden valor i certesa. Que ferit de trabucades, acabés morint d’un sepsia respón a la més habitual de les causes de mort de les ferides per arma de foc. Sobretot en aquella època que els cirurgians s’entestaven en extreure els fragments dels projectils amb una sonda metàlica, burxant i sense antisèpsia.


Que molts, i no només el duc de Montpansier, el volíen mort es ben cert. Però no calia estrangular-lo. Ja va tenir prou per a morir-se. Una altra cosa és que el vulguem estrangular, més o menys simbòlicament, per què el seu cadàver no continuï dient-nos que hi ha altres maneres de fer les coses.
_______



Friday, January 09, 2015

Infart

I un altre articlet de DiariMés del 9 de gener, i a tall de la dissortada mort d'un farmacèutic de Tarragona, amb un infart de miocardi, que no va tenir l'assistència precisa i precisada d'un Unitat d'Hemodinàmica per què no funciona més que 12 hores al dia. Vergonya.








..

Saturday, January 03, 2015

Any 301

Article publicat ahir a DiariMés:



..

Sunday, December 21, 2014

Insuficiencia cardiaca

Article d'opinió publicat el 18 de desembre a DiariMés




..

Thursday, December 18, 2014

Spain's Attorney General resigns

...sort of.
Actually, it is quite clear His Honor Eduardo Torres Dulce has been sacked. Theoretically the law does not allow the dismissal of an Attorney General (Fiscal General del Estado), even though when elected, the AG is appointed by the government (the executive) through a proposal to the Parliament.

Everybody (journalists, pundits,etc.) agreed the reason being the Catalan bid for Independence, usually known as "Procés soberanista". The differences of legal criteria between the Fiscalia de Catalunya , the State Attorneys for the Catalan region, the central Government and the Attorney General, about the indictment of the President de la Generalitat currently leading the "Procés", this past November, generated quite a row between the different levels of power.

The Catalan State Attorney thought there were no grounds for the indictment, the government pushed the AG to impose his authority in collision with a proper separation of powers, to what he eventually abide, but on his reluctance he has been forced to resign.

Not that the AG would by any stretch of the imagination be in favor of the Catalan "Procés". He is an ultraconservative member of the Opus Dei and with a peculiar self-righteous personality. His resignation has been more of a stand up for the very charter of the office of AG.

The interference by the executive of the Popular Party is well beyond any turf war. It is the utter exercise of power in disrespect for all the democratic principles of separation of powers by a bunch of thugs whose cradle was Franco's dictatorship. Once they got a absolute majority in the last general elections, no only forgot and forfeited all their electoral promises but they exercised the most hideous "by decree" politics not only against the people but also against common sense.

The AG Torres Dulce joints the list of political figures getting out of the way this year of 2014, which includes the former king Juan Carlos, the opposition leader Mr. Rubalcaba, the Minister of Justice Gallardón, the former President of the Catalan Generalitat Jordi Pujol, and a few other smaller fishes. In my humble opinion (IMHO) all of them as a consequence, one way or another, of the "Procés", as I have mentioned in other occasion (http://xallue.blogspot.com.es/2014/08/gone-with-wind.html). 

We are yet to see a few more before the end of the year.


..

Thursday, December 11, 2014

Más Ebola

El actual brote epidémico de infecciones por el virus Ébola en varios países africanos y, ocasionalmente y mediadas circunstancias extraordinarias, en España, va a continuar de actualidad un tiempo.

De momento, la revista TIME ha elegido a los luchadores contra el Ebola, Persona del año, galardón reservado para el que consideran el personaje más influyente del periodo.

No es que el Ébola sea para nosotros una novedad. Revolviendo papeles he encontrado un artículo que publiqué en la desaparecida revista "Economics" en 1994 sobre las nuevas infecciones emergentes. Hace 20 hermosos años. Allí reconocíamos la existencia y la más que probable activación de los virus causantes de  fiebre hemorrágicas, especialmente en países tropicales y la posibilidad de su propagación a otros sitios.

Esta semana hemos conocido la declaración de la OMS de que España está libre de casos de Ébola. Igual que hace un mes se declaró Nigeria.
Después de la catastrófica aventura puesta en marcha por el gobierno español este verano pasado, no deja de ser un avance.

Hay que reconocer que la funesta idea de repatriar dos misioneros moribundos en evidente fase de contagiosidad máxima, el posterior caso de una infección en una trabajadora sanitaria y la vergonzante actuación de los responsables sanitarios en el gobierno del estado y, también, de la Comunidad autónoma de Madrid que tiene las competencias de sanidad de la capital, configuran un episodio dramático. Y un nuevo monumento a la incuria y la estupidez humana. Los mencionados responsables han sido cesados por el gobierno en un gesto terminal, carente de eficacia más allá de evitarnos seguir contando con la presencia de semejantes incompetentes en les medios de comunicación.

No nos ha librado, empero, de la presencia del propio presidente del gobierno, responsable final de todo ese embrollo. Quede para el registro que el responsable inicial, el autor del primer gesto de dudosa fortuna, fue Mariano Rajoy cuando ordenó que se trajera desde África a los misioneros infectados. Vamos, que no se fleta un avión militar para irse a otro continente sin la instrucción expresa de la Presidencia del Gobierno.

Razones se aducirán las que se quiera, pero conociendo el percal que se teje, estoy convencido que alguna de las mentes pensantes de La Moncloa encontró una excelente excusa para generar un tema para los noticiarios, en medio de la canícula estival y la habitual sequía de noticias de período, con la esperanza de obtener algunos réditos políticos o electorales. Mandar soldados de aventuras por el mundo es algo muy propio de los gobiernos. Disponer de un centro hospitalario con condiciones y personal adiestrado y competente es harina de un costal diferente. Para colmo pensaron en utilizar un hospital en fase de derribo por razones políticas de difícil justificación, en medio de la tormenta de privatizaciones y recortes sanitarios que el Partido Popular viene sometiendo a la población de Madrid y aledaños. Y luego pasó lo que pasó: los dos misioneros muertos y un perro asesinado remedando la antigua zarzuela "El rey que rabió" y el refrán de muerto el perro se acabo la rabia.

Pues tampoco, porque la rabia que da todo el lío, no se nos acaba.

Para los interesados recomiendo la lectura del texto de Lluis Mallart en el blog de Antropologia Médica que desde Medical Anthropology Research Center publicamos para la Red Iberoamericana de Antropología Médica:  http://redamantropologiamedica.blogspot.com.es/2014/09/notes-sobre-un-sentit-possible-del-nom.html sobre el probable origen del nombre de Ebola.

En varias lenguas de África del oeste el término viene a significar podredumbre, y probablemente se conocía de antiguo. Las fiebres hemorrágicas es probable que no tengan entidad reconocible por parte de la gente en unas regiones donde tener fiebre es algo muy común, generalmente por el paludismo. Cuando una fiebre evoluciona hacia un estadio terminal con exantemas, hematomas y hemorragias diversas, causando la muerte, es fácil que se asemeje al proceso de pudrimiento de las frutas y se le pueda acabar llamando así.

Contemplando la evolución del actual gobierno español y el estado del estado, sin olvidar la escasa distancia que existe entre poder y podre, se nos antoja que el episodio del Ebola en España forma parte de los síntomas de podredumbre de un sistema en franca descomposición.

Y si no, al tiempo.


..

Friday, November 28, 2014

El dret de revocació dels càrrecs electes

Aquest articlet, escrit ara fa unes mesos, es publica el 25 de novembre a DiariMés, el diari de Tarragona que tenen l'amabilitat de publicar-me de tant en tant. Motivat per la contemplació de l'inanitat de bastants dels polítics d'aquest país (i dels del costat) aboga per la possibilitat legal de fer-los fora abans de que s'esgoti la legislatura. Això hauría de valdre a tots el nivells, municipal, territorial, estatal o fins i tot continental, puix que acabem de veure que al l'Unió Europea s'ha presentat una moció de censura contra el president de la Comissió Europea Jean-Claude JUnker que, per cert, ha guanyat.

Ja em direu que us sembla

..

Tuesday, November 25, 2014

Fent caminet cap a la independència de Catalunya

Els esdeveniments es van succeint més ràpid que no la meva capacitat d'escriure en aquest blog.
Com tothom sap a hores d'ara, la "consulta", referèndum parcial, "procés consultiu no vinculant" o el que voleu que el nomenem, del 9N ha estat un èxit aclaparador. 2.3 milions de ciutadans es van llevar al matí, van agafar el seu DNI, van trobar el lloc on podien votar, cosa no massa fàcil puix que només es podia votar als instituts d'ensenyament secundari i alguns altres locals, van fer cues de més d'una hora, a llocs sota la pluja, es van identificar davant de les meses constituïdes per voluntaris que des de bon matí estaven preparats i van dipositar la seva papereta expressant la seva voluntat en respondre a les preguntes plantejades. No va haver-hi cap incident i al final de la jornada no van quedar restes ni deixalles, tot net i polit i disponible per a seguir les vides amb normalitat l'endemà.
2.3 milions de persones no fan aquest esforç per a no res. No han embogit escoltant cants de sirenes mediàtiques, ni tenen reaccions viscerals a històries, slogans o simbolismes.
Han donat una passa endavant en una direcció clara: la independència d'una nació.
Qualsevol altra interpretació resulta buida i inconsistent.
Qui vulgui escoltar que escolti.

Òbviament que cal continuar treballant en un procés pacífic, democràtic i consistent amb les voluntats expressades.
I en això estem.

A la següent entrada d'aquest blog aportem unes idees per un aspecte de les decisions a incloure a un futur estatut o constitució.

..

Sunday, November 09, 2014

9N. The Catalan ersatz referendum. Midday chronicle

International Observers


 Granma and grandson voting together




I got up early. I am not a volunteer. Rather I am in charge of relations of ANC (Assemblea Nacional Catalana, the grass root movement for the independence of Catalonia) with the press and assisting international observers.
By 8.15 h. I was at one of the polling stations. They have been set in public High School buildings. Those buildings belong to the state, in Catalonia: the Generalitat. In small town the polling stations are in the town hall or the “civic centers”, usually used for senior citizens and cultural activities.
The General State Attorney had warned about the use of those buildings, and threatened school head masters and principals with administrative punishments if they open the centers. The way around it was to hand the keys to an unidentified “volunteer” to open the gates.
Police was supposed to identify whoever open the premises, but they were nowhere to be seen. You could see police cruisers diving by and just waving salutes from inside the cars.
Somebody (opposers to the polls) had try to inject silicon in the gates locks of the schools. However many had made a provision for that dabbing vaseline to the locks so the silicon could not stick. No problem there.
We went into the school as the managers of the polling station were giving the final instructions to the volunteers at the tables, Wi-Fi passwords and such.
Outside a long cue of would-be voters had been forming. More than 200 on my count and growing.
At 9 o’clock sharp the doors opened and the first voters were greeted with a warm applause of the volunteers.
We took the international observers to five different polling stations. They were two ladies from Scotland; one a member of the Scottish National Party and the other a member of the International Convention for European Citizens, a political organisation based in Brussels that watches over EU citizens rights. They were impressed by the order and the civic mood.

Not a single incident. Cheerful faces and restrained enthusiasm. We were voting!!

Somewhere before lunch I did a spot check in different tables and the mean number of votes registered was around 260. They should reach 300 easily by the end of the day. With more of 6000 tables in the whole country, you could figure out a general show close to 1.8 million voters. May be more.


X

Sunday, November 02, 2014

The "consulta", ersatz referendum, "botifarrada" or what-have-you, is on


This is part of my correspondence with English speaking friends on this coming week in Catalonia:


The "consulta", ersatz referendum, "botifarrada" or what-have-you, is on. Relentlessly. We will vote.
It may be possible the Spanish government, with the admission to consider the ban to voting by the Tribunal Constitucional, will feel compelled to enforce the ban. It may. But that's shaky legal ground. They may ban the use of high school buildings, forbid directly the principals to open the centers, or threaten Artur Mas one way or another. But that won't stop the grass root organizations to bring out ballot boxes to the street and celebrate a great "fiesta". (InTarragona there are already plans to have a huge popular paella). At any rate it will be difficult to enforce.There are not enough police, Mossos, Guardia civil and others to control the more than 6000 voting places already announced. In every little town, more than 900 town halls and all the High School buildings everywhere. Plus the question about who would order the Mossos to go where. In case of any great catastrophe the police have their contingency plans to protect official buildings, communications and hospitals. The Policia Nacional  (some 700 cops)are already deployed to protect Spanish state official buildings and the post offices. La Guardia Civil is busy on their usual task of frontier posts and customs at the airports and harbors. The local police forces (municipales) are at the orders of town mayors, all of them (928 out of 946 municipalities) in favor of the independence, so little to do there.
That is a major logistic and tactical problem.
I do not even conceive the Spanish government would send any forces from outside Catalonia. That would be an even major strategic error/problem. The use of force against peaceful would-be-voters will hit hard on all news agencies all over the world plus EU, NATO and UN headquarters. That's a no-no. In here we are for a Si-Si 

That said, and even mistrusting the most elementary prudence of the Spanish government, what I foresee is they'll send some admonitions and tune down advice, and let the "fiesta" with whatever limitations to be celebrated. Waited it out and use spin doctors the next morning. Called it a fiasco and bring the attention to the predicted announcement of Catalonia elections in a couple of months time.

No matter what, the international attention would be guaranteed anyway.

I am directing my thoughts beyond 9N, and not just about Catalonia. The situation in Madrid is that of a major political crisis. The corruption tsunami may well overtake Rajoy's government, and that could happen in a matter of days, not weeks or months. The nervousness in Madrid political circles is mounting by the hour. Today's EL PAIS poll http://politica.elpais.com/politica/2014/11/01/actualidad/1414865510_731502.html signaling Podemos as the leading electoral option is seen with great concern. Not that I give much credit to sociologists on the whole and Metroscopia's in particular, but we may well believe that old saying in Spanish of "...cuando el rio suena, agua lleva...") (Will comment about Podemos some other time. Meanwhile read Enric Juliana today: http://goo.gl/MuYtyH )
At any rate we are looking forward to events beyond the Catalan scope that may be determinant of our little history.
Meanwhile and for this coming week:

Inline image 1  Inline image 2  Inline image 4

XA

Tuesday, October 21, 2014

Virus

Ara fa uns dies, i en referència a l'acte d'endegar la Gigaenquesta sobre el dret a decidir que l'ANC i l'Omnium Cultural, uns regidors del Partit Popular de l'ajuntament de Tarragona al facebook van proferir insults contra els membres d'ANC. A banda de dir que "estàn amariconados" van expressar preferències al virus de l'Èbola i criticar amplement els adorns de color groc que l'ANC, amb els deguts permisos municipals, ha estés per la ciutat. Sembla que el color groc no els hi agrada.

El Diari de Tarragona ho va publicar amplement.

En resposta a això, he publicat a DiariMés d'avui (pel 21 d'octubre) el següent article.

Curiosament, i com mostra la foto que adjunto aquí sota, l'edifici dels Serveis Provincials de La Administración del Estado español, la mostra i navili insignia del poder de l'estat a la nostra ciutat, està embolcallat de draps grocs tot ell!!! Una mica més enllà de la palla a l'ull aliè i la biga al propi, mostra la insensatesa i manca d'arguments d'uns polítics locals abocats a la seva desaparició. Prou lamentable tot plegat.




..



Friday, October 17, 2014

Catalonia: current events

I was going to write this perhaps Sunday afternoon, right after the new big rally in Barcelona`s Plaça de Catalunya. But things are moving in a way that I just thought I should point out some details of current events.

This past Monday announcement by Artur Mas that they were going to abide by the Constitutional Court ruling on the "referendum-like consult" and do something else, felt like a set back. And the ensuing proposal of a sort of "non official" survey added some confusion that hit badly many independentist Catalans. It has taken two or three days to recover the impulse. For a couple of days the campaign "Ara és l'hora" and actions to show colors (yellow) stopped. Now it`s all back on track.
Tomorrow (for saturday) in Tarragona will set in motion the door-to-door poll, aimed mostly just to show around to everybody what`s going on rather than an actual poll. After that`s done the voluntaries and everybody who wants it will attend a rally+vermut at the Balcón del Mediterraneo park. Local (regional) politicians like Josep Andreu and some media personalities will be speaking at the rally. That's in the line of festive celebrations are carried out all over the country to get support for the independence.
This morning Mr. Junqueras got emotional at a radio interview. Funny seeing such a big fellow sobbing about we were running out of time...
The civil leaders of the grass root movement, Carme Forcadell i Muriel Casals (they are both rather unsophisticated persons but highly determined) met Artur Mas yesterday. And with Oriol Junqueras today. Whatever they told them will not be public until Sunday at the plaça de Catalunya. But my inside information says they fronted them with three issues:

1 Exigence of unity of all the independentist parties whatever it takes

2 They (ANC and Omnium) will support the mobilization for the 9Nov poll, and whatever the results, a call for general elections within 2-3 months with the Declaration of Independence as key issue  

3 Promote a joint candidacy of united parties and civil society

They also demanded the catalan government to start legal actions in the European courts against the central Spanish Government on the grounds of civil liberties impediments.

Sunday's rally promises to be just as massive as all the previously held. 

What may happen in the coming days:
Rajoy's government may just ignore 9N poll in its current form (it would be their wisest move) as irrelevant, or
They may take it to the TC and make it illegal once more. As no "official" resources will be used there is no easy way to enforce any prohibition.
Catalans are going to go to vote with a vengeance (I think)
Either way, it will be a good show for foreign press (some hotels in Barcelona are already booked up for that day) and the European public opinion.
On the 10th, Artur Mas will announce general elections. By regulation, polls can be set 52 days after they have been announced. That puts us in the middle of the Holiday's Season, so most likely the call will be delayed to around the first day of 2015, to be held on or around the 22nd of February.

The question is going to be whether the leading man on the lists would be the incumbent Artur Mas, our sobbing big guy Mr. Junqueras or someone else: a widely accepted candidate to be the president of the Catalan Republic!!!
My bet would be on a lady. I’ll let you guess who.  

That, or la Guardia Civil taking over la Generalitat, just as they have done last night taking over the town hall of Alcanar, the last (or the first, depending how you look at it) town of Catalonia on some trumped charges of municipal malfeasance. 12 hours later they have set the mayor and his deputy free without charges without a judge intervention.
If they do, then we will be independent.



..

Saturday, October 11, 2014

Ebola, los misioneros, la enfermera, su perro, la ministra y la madre que los parió

Con ese título y su correspondiente exabrupto he publicado un artículo en el blog de Pediatría social y en el periódico local que acoge mis artículos con notable benevolencia:

Reproduzco el texto en español:

Después de sesenta años familiarizado con las enfermedades infecciosas graves tenía la impresión de que había visto casi todo. El primer niño muerto de una meningococcèmia lo vi en la consulta de mi padre cuando yo era un adolescente. A lo largo del tiempo he topado con enfermedades infecciosas, epidémicas y de las que no lo son, de las muy frecuentes como la gripe, a las más raras como el kala azar. Las que se curan solas y las que matan. Las que responden a los antibióticos y las que tenemos vacunas para prevenirlas. Las que requieren aislamiento y las que no es necesario.
Y, también, he sido testigo de las insufribles malandanzas de autoridades sanitarias. Como la del ministro que atribuyó la intoxicación por aceite de colza en un “bichito que si se cae al suelo se muere“, o los que pensaban que el SIDA era un problema de heroinómanos haitianos, o la histeria de la Sra. Margaret Chan, presidenta de la OMS, anunciando la gripe H1N1 como la epidemia del final de los tiempos.
Pero como la ristra de inconsecuencias, errores de bulto, mentiras simples y el desorden que rodea la situación creada alrededor de las infecciones por virus Ebola, aun no lo había visto.
Entendamonos: El Ébola es un virus detectado en Africa hace treinta años y que hace unos meses ha producido un brote epidémico grave y de elevada mortalidad en el oeste del continente africano. En mala hora, las autoridades españolas decidieron repatriar dos misioneros afectados (y no otra gente) que, desgraciadamente, no sobrevivieron. Una trabajadora sanitaria de Madrid se ha infectado a partir de uno de los casos. El departamento de Sanidad decide sacrificar el perro de la familia (!). La desgraciada ministra no tiene ni explicaciones ni excusas, ni parece que controle la situación.
Ni la repatriación, ni los protocolos de aislamiento, ni el absurdo sacrificio de un perro responden a una lógica informada del tratamiento de las infecciones epidémicas, ni la de los más que conocidos protocolos de actuación publicados y difundidos por todas partes. Errores encadenados.
Pero errores encadenados con un origen en los centros informativos del gobierno del estado, que utilizó la repatriación de los pobres misioneros como propaganda y nueva “cortina de humo” para distraer al personal. La sucesión de fracasos les ha estallado en las narices, Y la víctima es un pobre perro, al que han sacrificado en el altar de la incuria porque no podían matar a la enfermera, el marido o los médicos …
Ya no es que la inepta y corrupta ministra (sí, la señora del confeti del “cumple” de los niños pagado por la trama Gurtel) dimita. Es el gobierno en pleno y su jefe, la esfinge Rajoy, que deberían irse.
La versión en catalán incluye una frase final diciendo que lo único que nos queda por hacer es marcharnos nosotros. Y es que el camino hacia la independencia de Cataluña lo está pavimentando el gobierno del estado.


.. 

Saturday, October 04, 2014

Eventos: Escocia, Catalunya y, ¡cómo no!, España

Un poco avergonzado de dejar este blog languidecer dos semanas sin ninguna aportación "con la que está cayendo"...
En español para su difusión en esa lengua.
Casi toda la gente que me rodea concurre en que parece que vivimos unos momentos históricos, de esos que no se repiten más que cada décadas. La historia la hacemos cada día, pero los eventos, los acontecimientos, alcanzan el estatus de históricos cuando, con el paso del tiempo, perduran en la memoria de la gente. Y, por ende, de los historiadores, una tropa especial, todopoderosa, capaz de cambiar la realidad ex-post-facto, sin que se les mueva un pelo. Algunas cosas, sin embargo, no las van a poder cambiar.
El referéndum escocés marca un antes y un después en el devenir histórico del Reino Unido de la Gran Bretaña, pues a punto ha estado de resultar "desunido". El suspiro de alivio de Buckingham Palace se oyó desde fuera, cuando a las 3 de la madrugada del 19 de septiembre se confirmaba el triunfo del NO. Para bien o para mal. En mi modesta  (cada día menos) opinión, los escoceses van a ver sus esperanzas de mejora en su situación con respecto al poder de la City diluirse. Y eso en poco tiempo. Ya veremos si lo aguantan.
El panorama en esta otra parte del mundo ha ido perfilándose como un conflicto cada vez menos sostenible.
La sociedad catalana o, si se prefiere, el pueblo catalán, la gente de Cataluña, ha seguido en estas últimas semanas un camino que estaba trazado en el calendario. El final del verano y la efemérides del tricentésimo aniversario de la caída de Barcelona en la Guerra de Sucesión llevó a una manifestación enorme la tarde del 11 de septiembre en las avenidas de Barcelona. Por la mañana, los ciudadanos también se concentraron ante los ayuntamientos para expresar su voluntad, individual y de organizaciones y entidades a favor del derecho a votar, a decidir que quieren hacer con su futuro. Si los sumas todos, resultan más de dos millones de ciudadanos en la calle con un único motivo de manifestación: queremos votar.  Votar como hicieron la semana siguiente en Escocia. ya lo hemos contado aquí: http://xallue.blogspot.com.es/2014/09/diada-2014.html

La presión de la calle ha sido determinante para que el gobierno de Cataluña, la Generalitat, con su presidente al frente haya materializado la propuesta de celebrar una consulta popular, lo que se conoce como un referéndum, el próximo 9 de noviembre. Cuando digo que "se conoce como" quiero decir que ese matiz tiene una notable repercusión legal. De acuerdo con la Constitución Española, la competencia para la celebración de referéndums (lo correcto sería referenda, el plural en latín) es exclusiva del gobierno central. En cambio sí permite la consultas no determinantes en los otros niveles de poder como el de las comunidades autónomas o los ayuntamientos. Tales diferencias pueden parecer superfluas a cualquiera no familiarizado con las enrolladas peculiaridades del sistema legal español, pero en esta situación se han convertido en cruciales.

Alrededor de ese matiz se viene desarrollando toda una escena dramática de lo que en inglés se conoce como "shadow boxing" entre el gobierno del estado y el de Catalunya. El presidente de la Generalitat firmó una ley, votada en el Parlament de Catalunya sobre consultas populares no refrendatarias y el gobierno central lo llevó al Tribunal Constitucional para que anulara la ley. El Tribunal Constitucional ha admitido a trámite el estudio de la ley que queda por tanto en suspenso. Mientras, el gobierno de la Generalitat ha continuado produciendo reuniones en apoyo de la ley y la consulta: de todos los grupos políticos que le dan apoyo y, este fin de semana, de 920 alcaldes de los 947 municipios de toda Catalunya en una acto masivo en el palacio de la plaza de Sant Jaume, en Barcelona.
Poco a poco la situación va permeando la opinión publicada internacional. Numerosos medios se hacen eco de la evolución de acontecimientos, la mayoría críticos con la aparente incapacidad del gobierno del estado de tomar alguna iniciativa más allá de la simple negación de la realidad.
(Harvard Political Review http://harvardpolitics.com/world/catalonia-contention/)
Se puede simplificar el contexto de estos acontecimientos

Histórico: Cataluña fue una nación en el reino de Aragón en la Edad Media con instituciones de gobierno propias, que ha mantenido a lo largo de siglos junto con una lengua y una cultura propias.
Ahora hace 300 años y en el contexto de la Guerra de Sucesión en el reino de España, con la caída de Barcelona después de meses de asedio, los catalanes perdieron sus leyes y sistema de gobierno propio y su lengua y cultura fueron reprimidas. A pesar de ello, un sentimiento de identidad nacional ha permanecido a lo largo de estos tres siglos y la lengua se ha mantenido y desarrollado. Durante el siglo XX se produjo un renacimiento de esa identidad nacional y un par de intentos fallidos de recuperar un estado propio, coincidiendo con períodos de democracia y, también, inestabilidad política. (http://es.wikipedia.org/wiki/Proclamaci%C3%B3n_del_Estado_Catal%C3%A1n_en_octubre_de_1934).
Durante los años de la dictadura franquista, cualquier esfuerzo de promover una identidad propia fue severamente reprimido. Sin embargo, a la caída de la dictadura, Catalunya consiguió recuperar sus instituciones, incluso antes (un año) de que se proclamase la nueva constitución democrática. Durante casi un cuarto de siglo de gobiernos autonómicos de la derecha nacionalista Catalunya ha recuperado la mayor parte de sus símbolos y realidades identitarias: la lengua catalana es oficial y es la vehicular en el sistema escolar, las leyes se promueven y se ejecutan de forma autónoma, se han creado universidades propias y se dispone de un sistema sanitario hasta ahora considerado modélico por su eficacia y universalidad. En parte se ha debido a que los sucesivos gobiernos del estado han precisado el apoyo de los gobiernos de Catalunya para consolidar mayorías en las Cortes españolas, propiciando concesiones de diferentes parcelas de poder. El grado de autonomía, para una comunidad o región dentro de un estado, es considerable comparándola con situaciones similares en otros países europeos. Sin embargo, las actitudes y los actos de los gobiernos centrales, en cuanto por disponer de una mayoría absoluta en la Cortes no ha precisado de soporte de los políticos catalanes, han tendido a menospreciar, reprimir o coartar la autonomía catalana, especialmente en lo que se refiere al contexto

Económico: A la grave recesión que ha afectado al mundo en general y, especialmente al estado español, en los últimos seis años se ha sumado una serie de actuaciones dirigidas a acentuar el desequilibrio de la balanza fiscal entre Catalunya y el estado español. Y ellas precisamente propiciadas por los sucesivos gobiernos de derechas españolistas (o nacionalistas españoles) que han gozado de mayorías parlamentarias absolutas. Catalunya, con un 16% de la población del estado y casi un 25% del PIB estatal, y por ello un 21% de los impuestos que recauda la hacienda del estado, apenas recibe un 12% del retorno fiscal. "Devolution" es algo que no sucede. Las justificaciones de solidaridad con otras regiones del estado pierden realidad cuando, como se ha ido viendo, Catalunya pierde cada año puestos en el ranking del estado de bienestar, inversiones y ayudas públicas con respecto a las otras comunidades. Y todo ello determinando a su vez un contexto

Politico: Las iniciativas para reconducir políticamente la situación de Catalunya dentro del estado español han topado con tremendas e injustificables dificultades. En 2006 las instancias políticas catalanas promovieron la elaboración de un nuevo estatuto (http://www.parlament.cat/porteso/estatut/eac_ca_20061116.pdf) que fue aprobado por el Parlament catalán, las Cortes españolas y refrendado por el pueblo catalán en una consulta. No obstante, el estatuto fue llevado ante el Tribunal Constitucional por parte del partido hegemónico de las derechas españolas (nacionalistas españoles). Esta acción determinó unos amplios recortes en el texto hasta hacerlo inaplicable, ante lo que no sirvieron manifestaciones multitudinarias en Catalunya en su defensa. Cabe añadir al menos dos detalles político-históricos: 1) la composición del alto tribunal estaba viciada por haber sobrepasado con creces su período de vigencia, uno de sus miembros había fallecido y no se había substituido y otro miembro había sido excluido porque más de diez años antes y mientras ejercía otra función, había escrito un ensayo sobre la autonomía de Catalunya. 2) Sucesivos textos estatutarios con idéntico redactado al original catalán de otras comunidades autónomas fueron aprobados en su integridad.
A estos extraordinarios vergonzantes agravios se fueron sumando otros, de diferente calado y amplitud, que gradualmente han ido provocando una reacción contraria al poder del estado entre la población de Catalunya. Notables han sido los sucesivos ataques a la lengua y cultura catalanas que pudieran sintetizarse en la expresión de un ministro del gobierno español quien, en curso del desarrollo de una nueva ley de educación, dijo que era el propósito del gobierno del estado "españolizar a los niños catalanes". 
La larga historia de intentos fallidos de negociar políticamente la situación catalana con el estado ha ido llegando a la base de la población que, en los últimos tres años se ha organizado alrededor de entidades de cada vez más amplio acuerdo. Notablemente Omnium Cultural, una vieja entidad dedicada a la promoción de la lengua y cultura catalanas y la Assemblea Nacional Catalana, ésta de contenido y propósitos más políticos. Ambas promueven un movimiento hacia la construcción de un nuevo estado a partir de la autodeterminación de Catalunya dentro de la Unión Europea.

Probablemente haya otras aportaciones más precisas, más amplias o con más profundidad en su análisis, pero ésta es la mía aquí y ahora.

En entradas anteriores figuran artículos publicados en la prensa local sobre estos temas, desde diferentes ángulos y propósitos, que recomiendo repasar, aunque (Ailás!) están generalmente escritos en catalán o en inglés : Diada 2014, Un 11 de setembre pacífic, Amb la independència, els politics seràn els mateixos? , Els mil temes del procés , Els vímets d ela independència , y alguno más.

Lo que debería seguir ahora, para tener una visión mejor, es situar todo esto en el contexto de España,  del estado español, un estado en permanente crisis del que me da más bien pena hablar o escribir. Por eso lo dejo para la próxima entrada de éste blog.

..




















Wednesday, September 17, 2014

Alba gu brath!!

Article publicat avui, 17 de setembre, un dia abans del referendum per la independència d'Escòcia.






















..

Saturday, September 13, 2014

Diada 2014

It started early in the morning, getting three T-shirts ready: one to wear, one last’s year yellow and this year new red, and packing a couple of sandwiches and a bottle of water in a small backpack. And then fetching a flag. This year a double one: the “estelada” plus the Tarragona banner, yellow with four wavy red stripes, as Tarragona is “Catalonia on the sea”.
Sometime after 9am, I joined a bunch of citizens in a gathering at one of Tarragona plazas. By 10am some 200plus started to march towards the city hall at the sound of a band of Catalan bagpipes (called “sacs de gemecs”, bags of laments, for their peculiar wailing sound) and a “batucada”, a quite noisy drums and cymbals band, brazilian style, nowadays very popular amongst youngsters in Catalonia.
At the city hall we gathered some 2800 people with “estelada” flags, and 58 representatives of different associations and organizations presented the mayor a signed document of their compromise with Catalonia’s “Right to Decide”, right to vote.  That’s been done in all of the 960 municipalities  of Catalonia.
After some speeches and chants and the final singing of the Catalan national anthem, the gathering peacefully dissolved itself, many people moving to another plaza, where the “castells”, those peculiar Catalan human castles, staged a show.

(Foto: The Tarragona flag flying over the mayor’s head was mine)

Around noon I took a train to Barcelona. I was to meet there my brothers, who had left earlier by car.
When I reached Barcelona-Passeig de Gracia station, around lunch time, the streets were taken by hundreds of people dressed in yellow or red T-shirts.

We went to a restaurant for lunch, absolutely packed full with a very noisy crowd of demonstrators.
I treated myself to fried vegetables (like vegetable chips) and “cap-i-pota”, a popular Barcelona delicacy of pork head and feet, stewed over a long time with a very saucy gravy. (No matter what the recipe may suggest, it is a very low cholesterol meal, as the vegetables are fried in olive oil and the cap-i-pota has hardly any fat).

After coffee, we walked to Gran Via, one of the two sides of the “V” to be staged in Barcelona. It took us close to one hour to walk from the GranVia-Passeig de Gracia crossing to Entença street, some 13 blocks away (1.2 miles), one whole hour before the set time for the demonstration, 17.14h (to remember the year 1714, of the fall of Barcelona, 300 years ago to the day).



I just saw what I saw, but I’d bet there were way more than one million people in Barcelona avenues. They shouted, chanted, sing and had fun. Right after the set hour, the “castellers” raised the pillars of honour.

(Foto: 6 tier pillars by the “Colla Jove”, lavander shirt, and “Xiquets”, striped shirt)

Not one single incident recorded. This is a very resolute, determined, and peaceful people. Make no mistake: they want to be independent from Spain.




Hear, hear, oh! World



XA



..

Tuesday, September 09, 2014

Thursday, August 21, 2014

Agost, el mes d'August

Fa 2.000 anys que morí Octavi Cèsar August, primer emperador de Roma, que va viure més de dos anys a Tarraco, comferint a la ciutat, capital de la Hispania Citerior, la capitalitat de l'imperi. D'August ens queda el record cada vuitè mes del calendari. ( A DiariMés. edició del 21 d'agost 2014 http://www.diarimes.com)



..