Santa Helena

En aquest món descregut, si cerques Santa Elena a la Wikipedia, diu que és una illa a l’Atlàntic

sud. Una colònia britànica, és coneguda per què allí van desterrar Napoleó Bonaparte després de

Waterloo. En realitat, Santa Helena (o Elena), fou la mare de Constantí el Gran, primer emperador

cristià, i és la santa patrona dels arqueòlegs. La seva festa se celebra el 18 d’agost. L’adscripció

deriva de la seva cerca de les relíquies i el sepulcre de Jesucrist, en un viatge a Jerusalem uns

bons tres-cents anys després de la seva crucifixió. Diuen que va trobar la Vera Creu i també unes

fustes de la creu del Bon Lladre, Dimas. Una creu de quatre extrems que fa que no em “quadri”

bé la creu de vuit braços que han posat curulla al temple de la Sagrada Família. Si tal fou el desig

d’Antoni Gaudí, ho hauran d’explicar al dicasteri de la Causa dels Sants, si és que el volen fer

sant. No sé com ho té, però tot recordant la figura de”L’advocat del diable”, el funcionari vaticà

responsable de oposar-se a les canonitzacions, igual s’afegeix a un altre motiu per no fer Gaudí

sant. Hi ha l’incident històric de quan Gaudí, a qui havien encarregat la construcció del palau

bisbal d’Astorga, a Lleó, en trobar-se diferents desacords amb el canonge obrer de la diòcesi, en

un moment de discussió li va fotre una hòstia amb la mà plana, anant el canonge per terra.

S’endegà tot un expedient de justícia canònica que deu estar arxivat a les voltes vaticanes. El

palau bisbal es va acabar, però els bisbes d’Astorga mai l’han ocupat.

No em sembla que els arqueòlegs facin gaire cas de la seva patrona, quasi tots els que conec,

incloent-hi una de les meves filles, una bona colla de descreguts. A Tarragona, però, hem guanyat

una Elena, la flamant nova directora del Museu Nacional Arqueològic, de fet dels dos museus, el

de la plaça del rei i la Necròpoli, que si és cert el que ens va dir a la RSAT, que els vol obrir abans

d’acabar l’any, haurà fet un miracle. I pot ser que l’haurem de fer santa. La senyora Juncosa està

posant cor i ànima en concloure una tasca pendent d’anys, vuit, deu?… comptant que les

empreses implicades compleixin els seus compromisos.

Miracle especialment a Tarragona on tenim una tradició centenària de mantenir les obres sense

acabar. No tant les de la façana de la catedral (“Això dura més que les obres de la seu”

proverbial) que ja vam quedar d’acord que la volíem com està, sinó les immediates de Ca

l’Ardiaca, les de Ca l’Agapito, del número 5-7 del carrer Cavallers, del carrer d’en Granada 7,

cantonada Trinquet nou-Orosi, Rambla vella-Rera St. Domènec, Savinosa, Casablanca,

Tabacalera, Banc d’Espanya, Mongons… Fins a 64 més, com s’ha publicat.

Potser també el Museu Diocesà, però aquest haurà d’anar sota l’adscripció d’un altre sant, “Sant

Andreu” Muñoz, en vies de guanyar-se el cel si un altre no-dicasteri, l’Institut per a les Obres de

Religió (IOR), tan generosament tractat per la diòcesi tarragonina en temps de l’arquebisbe

Martínez Sistach, entén que el Museu és una autèntica obra religiosa d’àmbit universal.

Tot plegat no és una cessió a l’univers eclesiàstic. Tot Tarragona hauria de ser un jaciment

arqueològic únic, que comença molt abans del segle I, precisament quan el poder laic entoma un

significat religiós amb la deïficació d’Octavi August i la consegüent construcció de les principals

peces arquitectòniques, ara Patrimoni de la UNESCO, o desaparegudes com el temple imperial.

Que la continuïtat l’hagi donat l’Església Catòlica és una conseqüència de l’esdevenir històric.

Que fos l’església qui va canviar els costums funeraris, de la incineració a l’enterrament, és el que

ens ha deixat la Necròpolis, també. I els arqueòlegs, creients o agnòstics, ho saben.

Potser l’obligació dels que tenen el coneixement és divulgar-lo. I els que no en tenim, dedicar

estones d’oci a aprendre que les pedres de la història i la història de les pedres és un patrimoni

material i immaterial a l’hora. Un patrimoni que hem de preservar per a tota la Humanitat, només

sent fidels a nosaltres mateixos.

Xavier Allué, publicado en DiariMés, 26 de juny 2026