La corrupció a Espanya

Començant pel final, la corrupció actual a Espanya és un problema estructural que s'origina al franquisme, continua durant la transició i es va perllongar al llarg dels anys successius fins que es van començar a destapar a la primera dècada del segle XXI.

La teranyina és tal, que mai s'arribarà a escatir totes les ramificacions i elements, ni mai hi haurà un interès serio en desembolicar-la.

Tots els estaments polítics han participat en el que sembla que fou una fira, de les vanitats i les cobdícies. Alguns han quedat molt retratats i alguns destacats personatges han estat imputats, jutjats i condemnats per la seva participació en difernts esquemes de malbaratament de cabals públics, estafes, blanqueix de capitals, tràfic d'influències i robatoris simples. A més, al voltant de les maniobres de corrupció i, especialment, de la seva ocultació, s'han produït tota mena de delictes, des de robatoris amb violència simples fins assassinats, passant per incendis intencionats, destrucció de proves, suborns, conspiracions per alterar el preu de les coses, delictes societaris varis, evasió d'impostos, xantatges, abusos sexuals, mort d'espècies protegides, espionatge industrial, falsificació documental i de títols universitaris i la desvergonya de les "portes giratòries" públiques-privades. Pràcticament tot el registre de modalitats delictives descrites al Codi Penal. I tot per a ocultar la depredació de diners públics i l'abús de poder.

La llista dels "pringats"

Òbviament es podrà argumentar que sense proves directes i específiques, presentades davant de la justícia dins el termini i en la forma escaient, i després de condemnes fermes no recurribles, no es pot dir de ningú que és un corrupte o un delinqüent. Però això són compromisos de juristes, feina de jutges i advocats. La gent del carrer ara, i els historiadors del dia de demà no els hi calen arguments jurídics per conèixer els protagonistes de totes les malifetes i identificar-los clarament. La llei i la justícia no tenen per què coincidir amb la realitat, la veritat o la història. Per a qui això escriu, no cal condemnar en un jutjat a algú per saber que és un pocavergonya, un lladre i un maleït fill de puta. Que se'n aprofitin de tots els recursos processals i, sobretot, de deixar que passi el temps fins a la prescripció dels delictes, és quelcom esperable. Però ja sabem que la justícia lenta no és justícia. O sia que no tenim per què respectar els seus principis quan tota la colla de corruptes els han menyspreat, manipulat i anorreat en el llarg curs dels anys més negres de la democràcia espanyola.

"Del rey abajo, ninguno"

Aquest títol d'uns dels clàssics castellans del Segle d'or serveix, fora de la línia argumental de l'obra, indicar l'escala dels implicats: "del rei avall", ningú no està exempt d'haver participat en un esquema o altre corruptiu.

El rei (o els reis), els successius presidents dels governs (González, Aznar, Rajoy...), una munió de ministres, presidents de Comunitats Autònomes (Madrid, València, Catalunya, Andalusia...) i els seus governs, banquers poderosos, alts funcionaris, alcaldes, regidors, clergues de diferents nivells, des de bisbes a mossens de parròquia, policies, jutges i juristes, la llista es pot compilar de les pàgines de la premsa d'aquests anys passats. Als que es poden sumar els seus amics i parents com el cunyat del rei, els fills d'en Pujol, el gendre d'Aznar i molts altres. També tot el seguit de servidors públics menors que hi han contribuït entusiàsticament a l'ocultació de proves, la manipulació d'expedients, i més.

I després queden els agents més o menys secrets que entren de nit a habitatges i oficines per sostreure proves, els que incendien edificis com la Torre Windsor, fiquen micròfons o filmen trobades i, uns poquets, que han organitzat la mort o desaparició de testimonis molestos. Tot això queda cobert per una manta d'irresponsabilitat i la gran excusa del "cosi fan tutte".

El gros:

- el rei, les seves putes, el tràfic d'influències i els negocis ocults a paradisos fiscals >1500 MEUR (diu Forbes)

- la corrupció masiva del Partit Popular >100 MEUR

- la disbauxa dels banquers, 60-80.000 MEUR

No dóna per a quantificar-ho tot. Milers de milions, al llarg de 40 anys, dels quals no es recuperarà ni un canet ni que s'hagi empresonat als més febles o més agosarats convençuts que a ells no els hi passaria res.

Per què, i per sobre de tot i de tots els corruptes, queda la maranya impenetrable dels corruptors. Recordo una pregunta de catequesi antiga: (en castellà) "¿Y quien es más de culpar: la que peca por la paga o el que paga por pecar? Tots els corruptors són ben coneguts, però inimputables per què, si alguna cosa fan bé, es romandre ocults i no deixar petjades de les seves maldats.

Una crisi de moralitat.

No és tant que de corruptes i pocavergonyes no hi hagi hagut des dels orígens de la història, sinó la coincidència en l'espai i el temps d'una tal concentració de circumstàncies i personatges dedicats de forma intensiva al frau, al robatori, l'extorsió i l'evasió de capitals. Tampoc que des de la figura del cap de l'estat en avall, els protagonistes foren uns que detetaven alguna mena de poder. Però tampoc és obviable que l'encapçalament de les trapelleries il·legals figuri el rei.

De l'escassa moralitat del successor del dictador assassí Franco hi ha coneixement públic de temps. A l'àmbit dinerari, és conegut que en accedir a ser cap de l'estat, el Borbó no tenia propietats ni recursos econòmics propis registrables. I què, aviat, des del seu entorn es va maldar per proporcionar una fortuna que donés una seguretat econòmica desitjada. El perquè d'això forma part de les consideracions sociopolítiques dels monàrquics i, naturalment, la tendència cobdiciosa del personatge. Fou conegut la participació del rei en negocis d'hostaleria sucosos a les Balears, recolzats per industrials i financers locals i que comptà inicialment amb inversions de cabals obtinguts en préstecs de la monarquia saudita. L'anecdotari inclou alguns moments de crisi financera i el recurs a l'ajuda que prestà el banquer Mario Conde. La conjunció que va acabar malament quan les ambicions del banquer van topar personalment amb el monarca, contesa que va porta el banquer a la garjola.

Els vaivens de les operacions financeres més (l'importació de petroli) o menys (immobiliàries) ocultes van trencar algunes comfiances, que també van portar a la presó a uns dels munyidors de la fortuna reial com l'assessor Colón de Carvajal.

El regal del milionari iot Fortuna per part dels empresaris mallorquins al rei sembla com la cirereta el pastís i no només simbòlica.

Tot això no és separable de la vida sentimental o, millor dit, sexual del Borbó. Això que en anglès es cobreix amb eufemismes imaginatius com "philandering" o "womanizing" aquí es tradueix com pur i simple putiferi. És estès el convenciment que la vida sexual forma part del privat de les persones i, en aquest sentit i a la nostra cultura, respectable. Però la figura de l'adulteri està ben representada com indesitjable i rebutjable en els contextos religiosos, social i àdhuc jurídics, considerada delicte fins al 1979. Moralment discutible. Com ho està la promiscuïtat. No és gaire creïble que les aventures sexuals fossin fruit d'una especial capacitat encisadora del personatge. I tant més quan ha estat demostrat que molts encontres han estat mitjançats per intercanvis econòmics, immediats o "en diferido", amb transferències monetàries milionàries a les més conegudes de les companyes de llit del rei. Més aviat propera a la figura de l'estupre, la forma d'abús que porta a les dones a sotmetres'hi a la voluntat de qui els hi està per sobre en edat, autoritat o poder. Consentiment de gratis, poc.

De l'home individu, social, es pot excusar, obviar. Però la figura del cap de l'estat és reconegudament una de simbòlica, dotada d'una dignitat per sobre de la persona concreta. Simbòlicament, que el rei sigui un putero no fa gaire per dignificar la figura.

A més, qualsevol psicòleg entendrà que la inconsistència moral de la promiscuïtat representa una feblesa de caràcter poc respectable.

La corrupció de l'estat.

Aquesta és, no d'unes persones concretes, desvergonyades i cobdicioses, sinó el mateix estat: l'exportació d'armes a països en guerra i el cultiu i exportació de derivats del cànnabis.

La indústria armamentística forma part de les activitats econòmiques de molts països, molt notablement els més poderosos. Com és ben conegut i conscienciat, les armes no serveixen per res més que matar gent. La conciliació ètica d'aquesta realitat compta amb la cobertura de la raó d'estat. Però l'exportació d'armament i, especialment en el cas de l'estat espanyol, de municions a països en conflicte està prohibida per l'Organització de les Nacions Unides, i això ja queda fora de l'ètica i la raó d'estat.

El cultiu i comerç de marihuana està sotmès a les lleis, principalment les referents a la Salut pública i també les regulacions fiscals. Espanya és actualment el principal país productor i exportador de derivats del cànnabis d'Europa, sota l'organització d'empreses dependents de l'antiga Tabacalera Española, amb plantacions ben conegudes al nord d'Extremadura i al sud-est de La Mancha. Com figuren els ingressos d'aquestes activitats econòmiques als pressupostos de l'estat formen part l'arcà de la hisenda pública.

Tot plegat configura la combinació de la poca vergonya personal, de la immoralitat dels protagonistes de la corrupció amb la manca de dignitat i respecte pels càrrecs que ocupen, sigui la que sigui la forma en com accediren a les posicions de poder que els hi permeten les seves activitats amb impunitat.

Té mal remei.

..

La foto que il·lustra aquest post és de El Periodico i la del rei JC de las Repúblicas

Open letter to Joe Biden

Open letter to Joe Biden

                                                                               March 24th, 2021

To:

Joseph R. Biden Jr.

President

United States of America

 

Dear Mister President, 

Perhaps is too early in your term as president, but I could presume from your long career in politics you may have been acquainted with the Catalonia growing cry for independence in these recent years.

An ancient country with a long and glorious history, with a vast cultural background and a rich language, Catalonia has been striving to find a place in the concert of the free nations of the world.

The struggle to emerge as a single entity, as a country, has not always been a peaceful one. Lost our ancient rights and laws in fierce battles some 300 years ago, and lost again more recently during the Spanish Civil war that led to a very long 38 years of Franco's dictatorship, had cost us dearly in blood and suffering.

The advent of democracy and the writing of a new constitution for the Spanish State in the 1970s opened a new era of peace and development and growth to Spain and also to Catalonia. Spain is now a modern state of law-abiding citizens integrated into the European Union and cooperating with a wide variety of international endeavours for peace and wellbeing around the world.

This, however, and for the past thirty years, has come about to an unfair cost to the people who live and toils in Catalonia up to a point to make it unbearable.

Not only our economic situation has been set back, worsened further by the worldwide economic crisis of these past few years, but some of our widely accepted initiatives within our community to modernize and put forward a better way of managing it, such as the 2006 Statute of Autonomy originally granted by the Spanish state, have been trampled, despised and utterly rejected by the Spanish central government.

For years, through effort, hard work and entrepreneurship, Catalonia has been the powerhouse for the Spanish state economy. But the unfair taxation system is strangled us and tampered with our efforts so no longer we see our future as prosperous as we should be allowed to dream.

As you well know, the American colonies went into the path for independence initially for a matter of taxes. To us is not just the tea, but rather a sizable chunk of our resources that go to Spain and are not fairly returned as services and investments. Catalonia understands that the contribution in terms of solidarity to other parts of Spain is right, but not to the point to render us poorer than the regions we are helping. And worst, with no end in sight to this lopsided drainage.

All this has brought us to the point of considering that a future not dependent on the decisions and policies, made 400 miles away in Madrid that do not respect our reasoned wishes in terms of administering our lives, is a desirable endeavour.

On September 11th, a date of dire remembrances to both your country and ours, for several years two million of us have taken the streets of Barcelona to peacefully show our will for a change in our relationship with the Spanish State. Those giant rallies have been organized by the civil society, political parties and politicians joining in afterwards. The Spanish state has either ignore us or as they did on the 1rst of October 2017, reacted violently sending riot paramilitary police against peaceful people casting their votes on a referendum considered illegal by the Spanish central government. Following those events, up to 3.000 people have been indicted, charged in courts, or thrown into jail as happened with the members of the Catalan government for their political ideas by lopsided sentences of judicial courts of irregular constitution. Others, as our legitimate president of the “Generalitat”, the Catalan government, forced to go into exile. 

Our collective will is to pursue the constitution of an independent state that suits our needs and dreams for the future. And to do so in a peaceful and reasoned way within the concert of all the nations of the world and the European Union as well.

This is what we want to bring to your attention and, as the head of the most powerful nation in the world, ask for your support to the will of a people that strives for its own laws, its rights and its independent free will in the path of liberty and peace.

With my best wishes for your presidency,

Yours sincerely

Xavier Allué MD, PhD

Citizen of Catalonia

Cuarenta años del 23F

                                                                                                                                               

Puede que cuarenta años sean suficientes, o quizá no, para re-evaluar un acontecimiento histórico político que tuvo efectos determinantes en la evolución de la vida política del estado español. Muy probablemente la intentona del Tejero interrumpió otros planes de mayor enjundia y, también, muy probablemente más aviesas intenciones. En cualquier caso, sirvió como de vacuna para otros intentos.

La reacción del rey bien pudo ser una de miedo y el convencimiento especialmente enfatizado por la reina Sofía por la experiencia de su hermano, de que cualquier evolución , a la corta o a la larga, le costaría el trono.

Los tejemanejes posteriores sirvieron para dar efectividad al “golpe de timón” de la LOAPA y, más tarde, la chapuza del estado de las Autonomías y el “café para todos” con lo que diluir las reivindicaciones vascas y catalanas.

Lo que no se sabe:

• La participación del rey.

Metido hasta las trancas en la decisión de quitar de enmedio a Adolfo Suárez y su gobierno, y promover un gobierno militar que desplazase a los “rojos” del escenario político. Cuando vió que el golpe de Tejero incluía su participación directa y que no podía contar con la unanimidad entre los militares, se echó “patrás”. 

• La participación de las potencias extranjeras, USA y otros.

Ronald Reagan hacía apenas un mes que había accedido a la presidencia, tras los cuatro años de la presidencia demócrata de Jimmy Carter. Lo que supiesen o hiciesen está por determinar (en 10 años serán publicos los registros secretos). Sí se conoce la absoluta reprimenda de Margaret Thatcher al gobierno español.

• La evaluación de los militares de la OTAN.

Mientras que estudiaban la incorporación de España, de la España democrática al esfuerzo defensivo de la alianza, por encima y al lado del convenio con los Estados Unidos y un mayor compromiso “europeo”, la actitud antidemocrática de los militares españoles cayó muy mal en Bruselas. 

• El papel de los “eurocomunistas” y el conocimiento que pudiese tener la URSS de la política española.

• El dinero... o los dineros

Un consejo para el seguimiento de las conspiraciones arranca del affaire Watergate, cuando se le dijo a los investigadores: “Follow the money trail”, sigue el rastro del dinero.

No es concebible una aventura como un golpe de estado sin una financiación previa y sustancial. O substanciosa. Dineros que tienen que servir para allanar obstáculos, sumar voluntades, consolidar lealtades y de una u otra forma lubricar el proceso.

Contemplando como se contempla la participación de fuerzas militares, es mandatorio recordar que los soldados actúan por la soldada. Patriotismos, ideologías, compromisos políticos, visiones más o menos mesiánicas están bien para los civiles. Pero los militares saben que se juegan la vida y, para un profesional, eso tiene un precio. Tanto más cuanto una acción violenta se puede llegar a concebir cómo comienza, pero no hay ninguna garantía para saber cómo va a concluir. El dinero actúa de colchón ante la eventualidad de un fracaso. Además es un signo de cual es el nivel de compromiso de quienes tienen dinero, el dinero. Hay que saber cuanto quieren jugarse en la aventura.

Se ha comentado, escrito, filmado y hasta fabulado sobre el golpe de estado de febrero de 1981 con considerable profusión. Pero se ha hablado muy poco del dinero del golpe. La única referencia dineraria publicaa fue la oferta a Tejero, cuando ya se daba la intentona por fracasada, de ocho millones de pesetas y un avión para salir del país, que no fue aceptada. No sabremos si por inadecuada o simplemente escasa. 8 kilos, incluso en la época, no dan (daban) para mucho. Apenas para comprar una vivienda a los precios de mercado entonces.

El relato oculto indica que en aquellos momentos de la transición de la dictadura a lo que quisieron decir que era la democracia, había en marcha hasta tres conspiraciones para echar por la fuerza a Adolfo Suárez del gobierno antes de concluir la legislatura. Según fuentes diversas había una conspiración de extremistas franquistas reclacitrantes, que estaban dispuestos a actuar violentamente y llevarse por delante a todo el que se opusiera, para restablecer un gobierno militar que tenía pendiente la designación del líder. Se había ido gestando en los cuartos de banderas, principalmente en la División Acorazada Brunete, y la propuesta incluía la toma violenta del poder asaltando los núcleos más importantes como la Moncloa.

Había un segundo proyecto, igualmente de origen militar, que contaba con el apoyo decidido del monarca, que se entraba en el pronunciamiento simultáneo en las capitanías generales del territorio, con la propuesta de la formación de un gobierno de salvación nacional de frente amplio de derechas, en el que incluso se contaba con la colaboración o participación de algún partido de lo que había sido la izquierda antifranquista como el PSOE. Sus muñidores estaban en el núcleo de la seguridad del estado y sus servicios secretos.

El tercero, que se adelantó a los otros, fue el que protagonizó Tejero, apoyado en conspiradores natos como Milans, y desde los servicios de información de la Guardia Civil, especialmente como reacción corporativa a los asesinatos de miembros del cuerpo por parte del terrorismo independentista vasco.

Unos querían volver al franquismo más rancio. Los segundos querían reorientar el camino iniciado con la Constitución que, es bien sabido, se había redactado con correcciones diarias del Estado Mayor Central, especialmente en lo referente al estado de la Autonomías, pero manteniendo un esquema democrático que resultara aceptable por parte de las potencias europeas y la UE, en cuyo seno esperaban acogerse pronto. El tercer esquema se basaba más en la venganza por los muertos del terrorismo, menos elaborado y con notables incertidumbres.

Es conocida la anécdota del rey brindando con champan al recibir la noticia del asalto al Congreso que duró hasta que le advirtieron que lo de Tejero no era lo previsto. Ahí empieza el frenesí de las llamadas de teléfono, inicialmente para recabar información sobre lo pensaban hacer los Capitanes Generales y para contener en lo posible que la Brunete no se desmandara. Pero, e inmediatamente, para aclarar la situación y comprobar los compromisos. Y uno de los puntos más importante fue el dinero. Como la situación se había precipitado, los dineros que se habían prometido “para cuando florezcan los almendros” que, en Madrid quiere decir en marzo o después, no habían llegado a sus destinos.

Nunca lo explicarán, pero una buena parte de las conversaciones con los Capitanes generales fueron sobre “¿Qué hay de lo mío?” o “¿Qué hay de lo pactado?”. Y a esas preguntas el rey no tenía respuesta porque las negociaciones se habían hecho desde otros niveles del poder. Y mucho menos lo reconocerán los que teóricamente iban a aportar el dinero, es decir los que tienen, tenían, y siguen teniendo dinero de sobras para comprarse una docena de generales, que nunca han sido muy caros.

En medio del lío conviene recordar lo que fue la actitud del gobierno americano. Apenas unas semanas de la toma de posesión del presidente Reagan, la CIA que dirigía el almirante Stansfield Turner cambió de amo el 20 de enero por el designado nuevo jefe de la inteligencia americana William J. Casey. Casey, un veterano de los servicios de inteligencia y de la diplomacia americanos, probablemente podía estar al corriente de lo que estaba sucediendo en España.  Terence Todman era el embajador americano en España, con una larga carrera diplomática en países de habla hispana, y que de buen seguro estaba muy al tanto de lo que podía estar pasando. Militar en la reserva, pero militar al fin y al cabo, su principal preocupación era el mantenimiento y funcionamiento normal de las bases militares de Rota, Morón, Torrejón y Zaragoza, estando como se estaba en medio de la Guerra fría y un cambio presidencial. Sin dejar de entender la inestabilidad del gobierno de la UCD y de lo que pensaban los militares. No es fácil saber si puso o no dinero en alguna apuesta, pero le tomó diez largas horas al departamento de Estado sacar una nota diciendo que la toma del Congreso por Tejero era “un asunto interno de España”.

Si Tejero, entonces un teniente coronel, valía ocho millones, igual el precio de un general andaba por los 15 o 16. Multiplicado por la docena de capitanías y alguno más de la JUJEM, el monto podía alcanzar los 200 millones de pesetonas, una miseria para la plutocracia española de la época.

Aunque pertenece a una época anterior, que las voluntades de los altos cargos militares se puedan pignorar era conocido desde el dinero que se gastó el gobierno británico, durante la II Guerra mundial, en los militares más influyentes de las fuerzas armadas españolas para que mantuviesen una postura contraria a la participación de España en la guerra a favor del Eje. No está claro cuanto supo de ello Franco, pero lo cierto es que la actitud de la cúpula militar ayudó al dictador a adoptar la ambigüedad calculada de la no-intervención, con la excepción más o menos simbólica de la División Azul que organizaron los falangistas más unos cuantos guardias civiles.

En resumen, que en el golpe de estado del 23F se movió dinero, aunque muy probablemente no alcanzó a llegar a su destino propuesto. Y es por eso que podemos decir que fracasó el golpe. ¿Vale?.

Febrero-Abril 2021 

Bates blanques i togues negres (Versió publicada a DiariMés)

 Publicat a DiariMés de Tarragona el 22 de març de 2021

Bates blancas i togues negres - 2 (versió llarga)

Bates blancas i togues negres

Els hàbits no fan el monjo és una dita castellana prou interioritzada d'ençà que els ordes religiosos començaren a distingir-se pels diferents atuells que vestien. Corporacions i grups professionals inclouen vestimentes específiques, uniformes, que vol dir que uniformats tots es distingeixen de la resta, sobretot en circumstàncies de confusió com els militars a les batalles.

Altres s'envolten de simbolisme com les coloraines cerimonials dels capellans segon el temps litúrgic. I altres semblen constitutives de la mateixa professió: les bates blanques dels metges i les negres togues dels jutges.

Els metges començaren a vestir bates blanques a finals del segle XIX, inicialment per a evitar tacar-se i més tard per a evitar contaminar als malalts amb el descobriment de la transmissió dels agents infecciosos per figures com Semmelweis, Lister i Pasteur. El color blanc de robes de cotó o lli feia més evidents les taques i era més fàcil de rentar i desinfectar amb lleixiu. De mica en mica l'ús de bates blanques es va estendre als altres sanitaris i els treballadors de laboratoris, esdevenint un abillament lligat al món dels científics en general. La correlació "blanc = net" està arrelada en la societat.

Al món romà, els aspirants a un càrrec havien de demostrar que estaven nets de malifetes o malandances i és vestíen de blanc: càndid en llatí. I encara en italià. Eren els "candidats".

El negre és més aviat el color funebre del dol també al món romà clàssic.

Els jutges començaren a vestir de negre cap al segle XVI a Anglaterra des del sepeli de la reina Mary II en senyal de dol i respecte, estenent-se l'ús arreu d'Europa, tot i que diferents països han introduït varietats cromàtiques i additaments com birrets, perruques o collars d'armini, com a França. Al regne de Castella, la negror de Felip II es va estendre a tots els àmbits d'autoritat.

Els metges, però, han començat a canviar el color dels seus vestits. Primer als quiròfans, on les taques de sang ressaltaven massa sobre el blanc, es va triar per un color verd neutre. Alhora algunes especialitats com els psiquiatres i els pediatres, detectant una certa sensibilitat dels pacients de por o recança vers les bates blanques han anat, bé prescindint de les bates o canviant el color a d'altres més, diguem-ne, festius.

Els jutges, no.

Aquests darrers temps anem presenciant conflictes i discrepàncies entre metges i jutges al voltant de decisions relatives a l'actual pandèmia de la SARS-CoViD19, intentant imposar uns criteris sobre altres, fins a algunes esperpèntiques manifestacions insultants d'un jutge del País Basc, menyspreant especialitats mèdiques com l'Epidemiologia. D'una forma continuada veiem la judicatura intervenint en àmbits que els hi pertoquin o no, sovint aporten evidència del desconeixement o l'ignorància dels titulars, més interesats en demostrat quí te l'última paraula.

La imposició de criteris té a veure amb el poder i el poder judicial té tendència a voler imposar-se al conegut com a "poder mèdic". Paeixen amb dificultat que els metges retinguin el poder que els hi ha cedit la societat sobre la vida i la mort. Hom no neix si no ho certifica un metge. Ni tampoc es considera mort fins que es signa el certificat de defunció. Per no dir de la importància dels informes médics de malaltia o salut que poden eximir culpables, exonerar defectes o protegir innocents.

I és que la dels metges és la segona més antiga professió de la humanitat. Alguns jutges no poden aspirar a més que ser fills d'algun membre de la primera més antiga.

Mala tria disputar metges i jutges. Podeu preguntar a la gent qui en genera més confiança. Quan els jutges puguin concitar aplaudiments massius a les 8 dels vespres des de finestres i balcons com els dispensats als sanitaris, en podrem parlar.

I veurem que té més preferències, el blanc o el negre.

..

Dos clergues de Ripoll

 Escrit a l'octubre de 2019.

Dos clergues de Ripoll

Un amic ha portat a la meva atenció la història del papa Silvestre II. Data de fa mil anys, just

sobre el canvi de mil·lenni, tot coincidint amb la seqüència de la destrucció de Barcelona el

985 i la posterior recuperació que assentà les bases de Catalunya com a entitat

independent. El compte Borrell, d'Urgell i Besalú, esdevingué també de Barcelona i deixà de

retre obediència al rei de França.

Silvestre II, de nom Gerbert d'Orlhac (en francès: Gerbert d'Aurillac), nascut a Belliac,

Comtat d'Alvèrnia, ca. 938, fou Papa de l'Església Catòlica, el primer d'origen occità. Com a

filòsof i matemàtic va ser un dels actors principals de la renaixença occidental de l'edat

mitjana. Diu la història que el 963 va ingressar com a monjo al monestir de Sant Guerau

d'Orlhac on va estudiar gramàtica, retòrica i lògica, les tres disciplines del Trivi. Hi va

romandre tres anys al Monestir de Santa Maria de Ripoll (Ripollès). Es creu que en aquest

període va viatjar també a Còrdova i a Sevilla. Aquesta estada a la península Ibèrica li va

permetre entrar en contacte amb la ciència àrab i iniciar-se en l'estudi de les matemàtiques i

de l'astronomia, i introduint en l'Europa cristiana el sistema decimal i el nombre zero.

Des de Ripoll va viatjar a Roma i uns anys després, l'arquebisbe de Reims, Adalberon, el va

cridar al seu col·legi episcopal, on va donar classes de diverses matèries, religioses i

profanes. Destacava especialment per l'erudició en el camp científic, en concret, en el

coneixement del quadrivi, conjunt de disciplines que incloïa l'aritmètica, la geometria,

l'astronomia i la música. Les seves bones relacions amb la cúria el van portar a ser bisbe i

arquebisbe a diferents localitats italianes. Va ser designat Papa el 2 d'abril del 999 succeint

a Gregori V que havia mort un parell de mesos abans. Va triar el nom de Silvestre II en

homenatge a Silvestre I, Papa en temps de l'emperador Constantí, qui va adoptar el

cristianisme com a religió oficial de l'imperi Romà. Conegut pels seus coneixements fou

clergue, astrònom, matemàtic, filòsof, teòleg i astròleg.

Llarguíssima distància d'un altre clergue de Ripoll, dissortadament actual, de religió

musulmana que el 2017, que va organitzar una cèl·lula jihadista i planificar un terrible

atemptat a Catalunya. La sort va determinar que els explosius que preparaba li petessin a

les mans, enviant-lo al paradís.

Hi ha bastants coses estranyes al voltant de la figura d'Abdelbaqui-es-Sati, l'imam de Ripoll.

Tenia tants registres d'infraccions de la policia i de la justícia que tot fa olor d'un agent

operatiu. Havia estat informador de la policia, de ben segur de la Guàrdia Civil. És molt

estrany que, després d'haver passat quatre anys a la presó per un delicte de tràfic de

drogues, fos alliberat el 2014, sense uns periodes de tercer grau. Un cop al carrer va viatjar

lliurement al Marroc, Bèlgica i Suïssa i almenys un cop va ser trobat anant al hajj a la Meca

amb un grup de joves. El seu nom i el passaport haurien d'haver aixecat una bandera

vermella més d'una vegada, a menys que els seus registres no fossin esborrats o etiquetats

confidencials. Fins ara, el govern espanyol no ha donat les explicacions adequades de tot

aquest assumpte. Recentment l'Audiència Nacional ha tancat el procés d'instrucció judicial

amb l'al·legació de què és mort.

La sensació general és que els atacs van ser un atac terrorista de falsa bandera, organitzat

pels serveis secrets espanyols, amb l'objectiu de justificar el desplegament de l'exèrcit a

Catalunya per tal d'evitar el moviment independentista català. Aquesta no és una teoria

conspirativa. Encara estem molt lluny d'explicar moltes coses.

En aquest segle, lamentablement hi haurà més coneixement d'aquest clergue que de

Silvestre II.

XA/Oct.2019

Vaccinatus

Vaccinatus

Fa un any que una de les meves nétes, aleshores a 4t de Bàsica, ens ho va explicar això de l'epidèmia: "Sempre hi ha de virus volant per l'escola i els nens no venen a classe. Fins que no hi hagi una vacuna..." Premonitòria admonició, només que no ha estat que alguns no vagin a classe, sinó que han estat la munió dels més grans que se n'han anat per sempre. La resta vivim amb un ai! al cor, atrinxerats amb morrions i distàncies, vigilant de no sortir a l'hora del lladre, a veure si la passa, passa.

Des que el Dr. Jenner descobrís el primer vaccí, de la pigota o verola, el 1796, fins que s'arribés a erradicar la malaltia van haver de passar quasi dos-cents anys quan el 1979 l'OMS declarés la verola extingida arreu del món. Ves que ara esperem resoldre el tema en pocs mesos.

Ara els científics juguen amb l'avantatge dels coneixements adquirits: l'idea de l'immunització, de que patint una malatia petita, a penes una molèstia, ens evita la malaltia dolenta. I que els agents de la malatia son uns èssers vius diminuts amb els que hem de conviure, que els podem identificar i estudiar la seva biologia i comportament. També que per procediments bioquímics podem sintetitzar un remei que modifica les nostres defenses i que això ens defensa i ens fa resistents, fins i tot immunes a un virus concret. Els científics han acumulat l'experiència de vaccins contra tot un seguit de virus agressius com els de la pòlio, el xarampió, la rosa, les galteres, la febre groga, el papil·loma, l'hepatitis, la pigota borda (varicel·la) o la grip. També altres malalties produïdes per microbis diversos com els de la meningitis, la pneumònia, la diftèria o el tètanus. Amb això hem vist desaparèixer unes xacres que emmalaltien i mataven gent, sobretot infants, de manera que un nadó actual té gairebé garantida la seva supervivència fins a l'edat adulta. Fa 60 anys, un de cada vint no superava els cinc anys.

Ves que ara la qüestió està en si hi ha prou vaccins per a tots i si podem triar la marca, com triem entre Coca-cola i Pepsi, per mor d'ocassionals i remots efectes secundaris. La distribució per trams d'edat, suposadament condicionats pels nivells de risc de patir les formes greus de l'epidèmia, genera disfuncions i un cert neguit. Alhora hi ha també alguns efectes simbòlics de pertinença. La vaccinació, que genera cues als centres designats, conté certs rituals, la cita prèvia, despullar el braç, la punxada, la tireta, i el quart d'hora d'espera per si hi ha algun efecte immediat. Una mena d'experiència baptismal que s'ha de confirmar tres setmanes després a la segona dosi.

Com que, de fet, també t'ho has de creure, els vaccinats entren en el col·lectiu dels fidels. Els que se salvaran eternament. Beneïts siguin. Els que no ho estan, resten condemnats a l'infern, a l'infern de les UCIs o la mort.

També es pot triar.

..

Eleccions 2021

Eleccions 2021

Que no. Que ara toquen, però millor que no es facin. De fet no tocaven, però un reguitzell d'irregularitats, irrupcions malintencionades i desgavells ens han dut fins aquí.
Al bell mig de l'imparable ascens de la pandèmia, en un més estarem encara pitjor. De fet els que volen les eleccions, el que volen és que la gent no voti... Ves, quina mania tenen els catalans de votar-ho tot! Les gestions pel vot per correu, tan recomanable en temps de confinament són feixugues, molestes i, molt probablement, invàlides o inconseqüents. Com el vot des de l'estranger, tan irregular i manipulable.

Si la gestió és encarregada a l'empresa Indra, com altres ocasions, no genera cap confiança. Tenen importants compromisos amb les forces armades, essent un dels principals contractistes. Les forces armades que, pel que hem sentit, promouen l'afusellament de 26 milions de ciutadans espanyols.

La vigilància de les eleccions recau en la Junta Electoral Central ja que, ves per on, Catalunya no té una llei electoral pròpia, com tenen a Euskadi. Més de la meitat dels membres de la JEC són els mateixos membres del Tribunal suprem que van constituir el tribunal que jutjà i condemnà els polítics catalans, un tribunal constituït d'una manera irregular i que es va autoatribuïr les competències per a efectuar el judici. Al llarg del judici i, també, a la sentència ja van deixar palesa la seva visió de Catalunya, dels catalans, dels polítics catalans i, lamentablement, de la Justícia. La resta dels membres són una selecció arbitrària de catedràtics de Dret, Sociologia o Ciències Polítiques. No crec que els seus criteris tinguin més vàlua que si fossin catedràtics d'Antropologia, per el de les peculiaritats culturals, o d'Economia, pel que ens costa tota la maniobra, o bé de Psiquiatria, per a entendre que els hi passa pel cap a tots plegats.

Qualsevol esdeveniment al voltant de les eleccions, àdhuc els resultats, s'ha d'avaluar des d'aquestes perspectives.
Però és que, tot plegat, es tracta d'unes miserables eleccions autonòmiques que no poden canviar res. L'elecció d'un Parlament a qui se li qüestionen les seves decisions, d'un govern sotmès a les arbitrarietats del govern espanyol, amb les finances intervingudes (han dit que no, però encara ho estan) que només consagra l'espoli fiscal per in saecula seculorum. Als únics que els interessen les eleccions és al PSOE, a veure si l'atrabiliari Salvador Illa pot vendre la moto de les vacunes del CoViD i als jutges del TS-JEC-TC, que són la mateixa tropa, per a demostrar qui mana.
Pel que fa a les vacunes, més valdria que s'afanyessin, que tal com ha començat el programa no sembla que sigui com per a tirar coets.
Pel que fa als jutges que tampoc es facin il·lusions. Els que realment manen són uns altres.
Millor deixar-ho per l'estiu, si és que arribem.

Xavier Allué
Gener 2021

L'espia que tornava del fred

 Publicat el 18 de desembre de 2020

..

Publicat l'1 de desembre de 2020 a DiariMés

..