Royal wedding

Why can't you celebrate the Royal Wedding and enjoy it? Yeah, sure, I'm a republican, but who roots for a republic in Britain nowadays?
It's just a show, just like Messi's scores, Lady Gaga's, action movies or some best sellers stunts.
I'll sit by the tube this cloudy morning watching the bloddy wedding and feel like a commoner, which is what I am...

Secuencias. Sanidad en Cataluña

1. El NHS británico se reforma-->Obama no consigue su reforma sanitaria-->Recortes en Sanidad en Catalunya

2. La sanidad pública catalana tiene los mejores médicos y enfermeras-->Crisis económica-->Disminuye la afiliación a las mutuas-->Nombran conseller a un dirigente de la patronal sanitaria-->Recortes en Sanidad en Catalunya

3. La sanidad catalana es reconocida como excelente-->Los inmigrantes son el 18% de la población-->Los neocons piensan que esto de la sanidad pública para todos no es conveniente-->Recortes en Sanidad en Catalunya

4. El gasto sanitario en Catalunya es del 6% del PIB. La media de OCDE es del 9%-->El 80% del gasto sanitario son sueldos de personal-->Luego el gasto es bajo porque se paga poco a médicos y enfermeras-->pero como hay que ahorrar-->Recortes en Sanidad en Catalunya

5. Crisis económica-->Gobierno central no ejecuta el retorno fiscal-->Gobierno autonómico dice que no tiene dinero-->Recortes en Sanidad en Catalunya

Les retallades a la sanitat catalana

Em resulta impossible abstreure'm de la realitat que en aquests moments afecta els serveis sanitaris a la comunitat autònoma catalana. Voldria desproveir aquest comentari de qualsevol interpretació partidista-partidària política, encara que resulti difícil perquè es tracta d'una situació generada per un govern concret, amb una composició política concreta i en un moment concret. No és que vulgui evitar unes crítiques directes al que resulta ser una política social nefasta i una política econòmica de difícil comprensió i de resultats incerts perquè, encara que sigui un fenomen local, té models i conseqüències en molts altres llocs del món occidental.

El "recorte inglés" ja succeïr recentment quan el govern britànic va decidir reorganitzar el National Health Service. Obama amb prou feines ha pogut modificar el sistema sanitari assistencial als Estats Units. Barbes de veïns.

La realitat és que a les democràcies occidentals la política social ha deixat de ser atractiva i el domini del neoconservadorisme camina cap a una limitació de la despesa social i a una privatització dels serveis. El que resulta menys acceptable és que aquesta política de retallades passi a uns territoris—ja no sé si es pot dir països—on es dedica a la despesa sanitària tot just un 6% del PNB, enfront d'un 8 o 9% que dediquen la mitjana de els països de l'OCDE de la qual formem part. Es reduirà on ja es dedicava menys.

Mentre a Espanya s'ha presumit de tenir un sistema sanitari de qualitat, al que s'atribueixen millores socials com la reducció de la mortalitat infantil i l'increment de l'expectativa de vida de la nostra població. Un bon sistema sanitari que, a sobre, costa menys que a altres llocs. Llavors, per què modificar? Per què retallar?

Al meu entendre és una qüestió de principis: la cobertura sanitària universal és un privilegi segons els neocons, el que vulgui privilegis que se'ls pagui. A mi no se'm escapa que els progressos socials en els països occidentals no es van aconseguir, en la segona meitat del segle XX, per successius arrencades de bona voluntat dels governs capitalistes, sinó per la pressió de les classes treballadores recolzades per la discreta presència dels tancs de l'Exèrcit Roig l'altra banda de les fronteres del pacte de Varsòvia. Doncs es va acabar. La Guerra Freda ens escalfava les estufes perquè no aixequèssim els peus en l’aire davant dels abusos de capital. Ara, després de vint anys de pau social, a Europa ens podem permetre escanyar les classes treballadores a recer d'una crisi financera que han provocat els capitalistes desbocats sense regulacions.

Doncs en aquest país de dirigents més papistes que el secretari d'estat vaticà, portaran el tema als extrems: en el meu hospital han decidit que no donaran draps higiènics a les parteres. Els loquis són habituals i qui sangni que s'apanyi o se'ls porti de casa. Aviat caldrà portar l'orinal i l'esparadrap.

Que ningú pensi que això no tindrà repercussions. Si ens creiem al New England Journal of Medicine, les retallades costen morts. I jo sòl creure el que diu el NEJM.

A més hi haurà repercussions en l'àmbit social. Les mesures restrictives empitjoraran la marginació i l'exclusió dels més desfavorits, s'allargueran les llistes d'espera i creixera l'angoixa i el patiment de la gent. Com a grup, com a societat, estarem pitjor i, a més, ens costarà més car.

Sobre el copagament, el que segueix és el resum de twits de la meva xarxa social:
. Ja és primavera al recorte inglés: Quan les barbes del NHS vegis pelar posa les de l'ICS a remullar # icscat
. Els retalls en la sanitat pública no és privatitzar. És només dir que els que no seran atesos es vagin a la privada # icscat
. Els retalls en la sanitat pública no és el copagament. És que els que vulguin ser atesos l'hi paguin a altres proveïdors de salut # icscat
. El copagament no és pagar dues vegades per un mateix servei. És pagar a uns perquè els altres no et donen el servei que ja has pagat # icscat
. Cal reduir l'estat de benestar perquè no és sostenible fins que no hi hagi qui ho aguanti # icscat # crisi
. Quan s'hagin retallat prou els serveis sanitaris estaran a un preu que faci possible vendre'ls # icscat
. Quan era escolà em menjava les retallades de les hòsties. A veure que faig ara amb les retallades. O amb les hòsties ¿Suggeriments? # Crisi
. Alguns retalls retallaran / escurçaran la vida d'uns quants. No ho dic jo, ho diu el NEJM http://bit.ly/eMUD7G # icscat
. # Sanidadpublica El cons. Boi Ruiz diu que les retallades no afectaran la qualitat assistencial. El 94% de lectors del meu diari diuen que si
. El PP Madrid diu que qui vulgui una vasectomia o lligadura de trompes que l'hi pagui http://bit.ly/egO4Jb I aquí? # Icscat # sanidadpublica
. A la CA de Madrid el PP ja té el seu pla de copagaments i retalls http://bit.ly/hKcLbM On és la d'aquí? # Icscat # Sanidadpublica

Però només si els deixem. La gran excusa és la crisi econòmica, el dèficit de tresoreria, que no hi ha diners, vaja. Però tots sabem que diners hi son, només que es destinen a altres coses. És el que decideix l'administració, és a dir, els que ens governen. A menys que els hi diguem, alt i fort, que no. Que no ho facin. Que facin una altra cosa o que ho facin d'una altra manera. Sembla que ha arribat el moment de dir-ho a crits.

FC Barcelona 5-1 FC Shakhtar Donetsk

Les semis a Can Bernabeu! oi?

"IMAGINE" Las redes sociales en 1969

Imagínate que hubiese podido ser si en 1969 hubiese habido Facebook y Twitter y teléfonos móviles en España. Mientras Fraga gritaba aquello de que “…la calle es mía”, me pregunto si hubiese sido posible de hacer la calle nuestra como han hecho en los países árabes este invierno.
Seguro que se pueden enumerar muchas y notables diferencias en la situación más allá de la existencia de una dictadura opresiva y un deseo de liberación de las gentes.
Una no pequeña era la presente memoria de una tremenda guerra civil como preludio de la dictadura y la no menos tremenda represión que la siguió, con un enorme peso disuasorio contra la violencia política. Entonces aún no habían visto la luz los movimientos violentos (terroristas) del independentismo vasco o el anarquismo de extrema izquierda como el FRAP o los GRAPO.
Y otra gran diferencia era sin duda el contexto internacional, entonces en plena Guerra Fría, con los bloques absolutamente enfrentados y distanciados en varios escenarios colaterales como Vietnam, Cuba o Indonesia.
Otra diferencia puede ser la demográfica. La población española distaba mucho de la población mayoritariamente joven de los países árabes en la actualidad. Precisamente entonces comenzaba el “baby-boom” de los años setenta cuya repercusión demográfica no se produjo hasta veinte años después.
Y una que se me antoja no sólo fundamental, sino también instrumental, es la que puede representar el contexto religioso. No me puedo imaginar a los jóvenes españoles reuniéndose para manifestarse después de la misa de 12 del domingo como hace los árabes después de la oración de los viernes. En primer lugar porque ya para entonces la asistencia a las celebraciones religiosas había perdido vigencia en un país confesional pero no practicante. Y luego porque, aunque hubiese algunos clérigos que se hallasen próximos a los movimientos obreros, la jerarquía eclesiástica permanecía muy integrada—integrista—en el régimen.
La existencia de las redes sociales parece haber sido el gran determinante de los movimientos revolucionarios en los países árabes. La modalidad “flash mob” permite una cierta impunidad en las convocatorias. Todos recordamos el coste que tenía distribuir octavillas, calificado como delito de “propaganda ilegal” y que comportaba condenas interminables que sufrieron muchos luchadores por la libertad.
Si el saldo de la transición fueron unas docenas de muertos, es cierto que muchos fueron asesinatos concretos y no masacres indiscriminadas de las multitudes manifestándose. A cambio el oprobio de ver morir al dictador en la cama y demorar un decenio la consolidación de la democracia en lo que se ha conocido como “la transición”, en algunos extremos aún no concluida.
En 1969 soplaban los vientos del mayo francés del 68 que realmente cambiaron el mundo al simultanearse con la crisis de los magnicidios norteamericanos de Martin Luther King y Robert Kennedy y las revueltas estudiantiles en Chicago y otras ciudades en contra de la guerra de Vietnam. En España se impuso el estado de excepción y el régimen de la dictadura franquista inició su gradual y desgraciado declive.
Si hubiesen existido las redes sociales nuestros comportamientos hubiesen sido otros, y la repercusión internacional que permite la Internet hubiese marcado notables diferencias.
Ahora sólo queda poner esto en un blog.

North Afrika dictators and what to do with them

The democracies’ handling of dictators has been always erratic. Despite the knowledge of atrocities against their opponents within their countries, the democracies usually tended to try to appease the monsters rather than fighting them. No question that all dictators are monsters, by definition. There is not such a thing as a “soft” dictatorship. In Spain they coined the word “dictablanda” as opposed to “dictadura” playing with the meaning of “dura”, hard, way back in the early 20th Century when an obscure general Berenguer took over the Primo de Rivera dictatorship for a short while. The ailing (alcoholic) and widely criticized Primo lost the king’s confidence and exiled himself to Paris. Catalans knew there was nothing “soft” as the Primo viceroy in Catalonia implanted the “ley de fugas”, a law allowing police and army to shoot to kill anyone fleeing, no questions asked. That was an easy way of getting rid of opponents.

Those years Mussolini and Hitler, Poland’s Józef Piłsudski, reached power they did not release but by force. Even worse Josif Stalin took over what was meant to be the “dictatorship of the proletariat”. Those plus Spain’s Franco and Portugal’s Oliveira Salazar moulded politics in Europe for the first half of the century and were responsible of more than 100 million dead. But as the same Stalin said, when the victims reach millions the count looses its meaning.

In front of those dictators the European (and American) democracies did not react until they were directly attacked.

In “The king’s speech” movie you may hear the common thought those days amongst the British upper crust that the real problem were the Bolsheviks and that Hitler will take care of them. He did indeed got rid of the German Communists by killing them outright… and then he kept on killing everyone else that opposed him along with just a few million of innocent bystanders…

Gaddafi is proving he was a tougher nut to crack (or his children are) and the EU countries keep on procrastinating as they did with the Serbians.

The no-fly zone can only be enforced with the VI Fleet power, even though it would take just 8 hours for the French Air force (the closest) to destroy Gaddafi’s airplanes.

The problem is there is no a political plan for the after-Gaddafi situation, so the EU countries will keep on dragging their feet to see if somebody else (the US) takes the lead.

Will we see the Marine Corps singing again “From the halls of Montezuma/ to the shores of Tripoli…” on the sands of Tripoli?

By now the Pentagon must have more than one HK-11 satellite in orbit over Libya and a couple of geostationary birds and must know even where Gaddafi goes to pee.

But there are still too much away from taking a definite decision to step in Libya.

Meanwhile the dreadful thought that that murderous clown of Gaddafi might get away with his own people repression despite international condemns, overflies the situation.

Presentació d'un nou llibre sobre l'Hospital Joan XXIII de Tarragona

Presentació llibre

"ALLÀ BAIX". L'Hospital Joan XXIII de Tarragona (1967-2009)

de Xavier Allué

DIA: Dilluns 14 de març

HORA: 20 hores

LLOC: Sala d'actes de l'Ajuntament de Tarragona

AMB: Josep Fèlix Ballesteros (alcalde de Tarragona)

Manuel Rivera (director de Silva Editorial)

Josep M. Comelles (antropòleg i prologuista del llibre)

Xavier Allué (metge i autor del llibre)

_________________________________________________________________________________________

Allà baix és un relat etnogràfic i diacrònic del Joan XXIII: hospital universitari i de districte a Catalunya, institució emblemàtica a les comarques de Tarragona, espai de memòria i lloc ple de vida —obert de 0 a 24 hores.

Amb un estil molt lliure i amè, dotat d’una mirada original i amatent amb els detalls, el doctor Allué recupera i compon una història col·lectiva de més de quaranta anys, viscuda per gent molt diversa i pel mateix autor —metge pediatre i director mèdic del centre, investigador i prolífic divulgador de nombrosos temes de medicina social.

Aquesta obra constitueix una aportació única, valuosa i interdisciplinar que ens apropa als exteriors i interiors dels serveis de salut al nostre país, de certes experiències professionals i humanes, dels seus mitjans materials i d’un entorn social sempre canviant.

A Xavier Allué Martínez (1943) li van oferir un lloc de treball com a metge a l’Hospital Joan XXIII al setembre de 1967, vàries setmanes abans que l’hospital entrés en funcions. Estava acabant la seva especialització en Pediatria i tenia ja plans d’anar-se’n als Estats Units amb una beca Fulbright. Divuit anys després va accedir a la plaça de cap del Servei de Pediatria i des de llavors treballa aquí (entremig: va completar estudis als Estats Units i el Canadà, va tornar Espanya per muntar l’UCI de Pediatria a l’Hospital de Cruces al País Basc, i després va treballar set anys l’Hospital Comarcal d’Eivissa).

Ha escrit i publicat un parell de llibres, dues dotzenes de capítols d’altres llibres, una vuitantena d’articles científics referenciats, moltes comunicacions a congressos nacionals i internacionals i més d’un miler d’articles d’opinió a mitjans locals i nacionals. Fa quinze anys, es va doctorar en Antropologia per la Universitat Rovira i Virgili. Ha realitzat treballs diversos a l’àmbit de l’antropologia mèdica des de la universitat tarragonina en la qual ha exercit com a professor.

The year of the Black Swan

2011 may or may not be a crucial year in world’s history but it is coincidental of the Arab world uprisings, a true Black Swan, and the Oscars nomination of Darren Aronofsky movie “The black swan”.

I have no idea whether Nassim Nicholas Taleb, a Lebanese and naturally a watcher of the Arab world reality, had anything like the current contest against the dictatorships in Northern Africa and the Middle East in his mind when he wrote his seminal book.
Obviously these events have come as a surprise, particularly for the tyrants, but very much too for international observers and intelligence agencies alike. The way things are going it is quite obvious there were no contingency plans, as thousands of American workers got trapped in Tripoli, along with many others, just to mention one particular fact.

Two Iranian frigates sailing through the Suez Canal between Saudi or Kuwaiti tankers heading for the Mediterranean was also unexpected.

There is no question these events are going to have a major impact, to say the least, in crude oil prices. Whether we all will be able to rationalize them on hindsight, as the events could have been expected to comply with the postulates of the Black Swan Theory, is still to be seen.

The “Black Swan” ((the movie) options to several Oscar awards will come less as a surprise, as the precious impersonation of a purposeful ballerina by Natalie Portman will be remembered for times to come.

Cygnus atratus is a beautiful bird. (The picture belongs to Martin Parr)

La fal·làcia del cost de les urgències hospitalàries

Contínuament els administradors de la sanitat es despentinen dient que s'ha de millorar l'assistència en els centres d'Atenció Primària per evitar que la gent vagi als serveis d'urgències dels hospitals. Des de fa anys, per no dir decennis. I, no obstant això, i malgrat la creació de nombrosos i equipats centres, la gent segueix acudint a urgències i a més d'una forma creixent i progressiva.
I, d'altra banda, ningú ha aconseguit demostrar amb nombres fiables que això no hagi de ser així.
Molt abans que es produís aquesta tan portada i portada crisi econòmica, les argumentacions eren d'aquest caràcter. Suposadament les urgències en els centres d'Atenció Primària són més barates. I això és més que discutible.
De qualsevol servei mèdic assistèncial, la cosa que més costa és el manteniment del personal: els salaris de metges i infermeres.
Per atendre a un pacient en un consultori d'un problema que requereixi atenció immediata, generalment farà falta un administratiu que atengui i admeti al pacient, un metge que’l visiti i una infermera que proporcioni les cures precises. I això costa el mateix onsevulla que es dugui a terme. La resta, la llum, l'aigua, les benes i l'esparadrap o les eventuals receptes que s'estenguin és també idèntic.
Quan es parla de que les urgències a l'hospital són més cares és perquè es compta el cost de TOTES les urgències, incloent les greus i les dels pacients que precisen hospitalització i després es divideix pel nombre de pacients atesos. I això no és, decididament, el mateix.
Si algú addueix que els metges d'urgències, pel sol fet de treballar en un hospital utilitzen més recursos diagnòstics o terapèutics, està afirmant que no fan bé el seu treball: que són facultatius malbaratadors i això, no està provat. Tant menys quan sovint es tracta dels mateixos facultatius que treballen habitualment en Centres d'Atenció Primària i, després, fan guàrdies a l'hospital.
Resulta difícil d’entendre que uns mateixos professionals tinguin actituds diferents segons el lloc on treballin.
Un altre argument sol ser la proximitat d'un centre de salut al domicili. Però aquesta proximitat és només relativa quan amb prou feines els que visquin a menys d'un parell de centenars de metres del centre de salut es desplaçaran caminant. Si un es troba malament o si té la nena amb febre i fa fred o plou, el més probable és que recorri a un vehicle a motor. La major part dels CAP estan en zones de la trama urbana on l'estacionament de vehicles és difícil. Els hospitals poden estar més lluny, però acostumen a tenir espai de pàrquing, sobretot a la tard-nit i els caps de setmana.
Ni tan sols l'argument de rapidesa assistencial resulta vàlid. Els pacients suporten hores d'espera en els serveis d'urgències estoicament.
La gent, quan tria anar a Urgències, vota amb els peus. No estaran tots equivocats. Jo, almenys, estic d'acord amb ells. Quan em posi malaltó, que em portin a URGÈNCIES.

Un fantasma recorre los países árabes

Por los países árabes un fantasma está extendiendo su influencia como al parecer recorría Europa hace 164 años. Túnez, Egipto, Libia, bahrein, Yemen, Jordania… Los viernes, festivo en los países musulmanes están siendo el día en que las gentes se reúnen a orar en público y, de paso, para expresar su disgusto con la manera como les van las cosas.
En Túnez ya lo consiguieron y, además, el disgusto que le dieron a su dictadorcillo Zine ben Alí, le ha costado un accidente vascular cerebral que lo tiene en coma en un hospital saudita. En Egipto consiguieron echar a Mubarak—aunque sólo hasta un retiro dorado en Sharm el Sheik—y ahora celebran el éxito en medio de incertidumbres. En el resto andan a los tiros y el recuento de muertos va creciendo sin que se puede predecir hacia dónde van los acontecimientos.
Por la radio del coche me llegó la meliflua voz de un Javier Rupérez que fue, entre otras cosas, embajador de España en Washington, entrevistado en RNE porque ha escrito un libro. Evidentemente no he leído el libro ni, habiendo oído lo que se ha dicho, pienso leerlo, pero no me hace falta para emitir un juicio. No sorprende el interés de algunos en intentar escribir la historia a su gusto y preferencias. El libro lo prologa el otro innombrable, Josemari, lo que obliga al autor a asegurar “… pero el libro lo he escrito yo!” levantando con esa misma información las dudas. O confirmando que lo ha escrito al dictado del susodicho.
A estas alturas nadie va a explicarnos las razones de las intervenciones de los EEUU—y también la OTAN—en Oriente Medio en éste primer decenio del milenio. La patraña de las Armas de Destrucción Masiva para justificar la invasión de Irak ya no necesita explicación ni nadie puede clamar inocencia. Los que tenían que saberlo lo sabían de sobra, aunque luego hasta en el cine se continua contribuyendo a la ceremonia de la confusión. Bush quería hacer una guerra como su papá, y junto con Toni Blair, andaba en busca de petróleo porque en Irak está el 10% de las reservas mundiales. Mientras Dick Cheney y sus coleguis en Halliburton, Greystone y Xe Services LLC, andaban a la caza del dólar rápido con los que se llama seguridad privada que ya sabemos de que va. Y no les ha ido nada mal.

Pero si Wikileaks vigila, resulta que Echelon está en la luna y la gente utiliza las TICs: Facebook, Twitter o YouTube. No van a pararlo con tiros ni con buenas palabras.
El fantasma es el ansia de libertad—y libertades—y la sábana del fantasma las TICs.