Jueus, cristians i musulmans

 Un conegut articulista publica al web parlemclar una peça sobre l'estat d'Israel i els problemes actuals, la guerra israeli-palestina. A banda d'altres coses, ve a dir que els occidentals som tots culturalment judeo-cristians. D'aquests temes es vessaran rius de (tinta) bits and bytes a les pantalles de mitjans, blogs, xarxes i webs aquests temps de tribulació. Tothom intenta explicar l'inexplicable d'un sagnant conflicte que, si s'exten, pot conduir-nos a una destrucció global. No ho vull dubtar, per què, com a possibilitat n'és una de real. Sí però discrepar i, per tant, fer la meva contribució a la riuada de consideracions.

D'entrada, això, sí, deixar clar que, sobre un conflicte que fa tres mil anys que dura, que ningú em demani que prengui part. Jueus i palestins fa molt de temps que estan en guerra. De fet, és una guerra permanent, ocasionalment interrompuda per breus períodes de pau.L'origen es pot cercar en els relats bíblics, d'allò que es recompta en el que nomenem l'Antic Testament, el testimoni vell, antic. Recollit en la Torah i de vegades discutit al Talmud i la tradició oral. Moisès va exhortar als jueus esclavitzats a Egipte dient que Déu, el deu dels jueus, els hi havia promés una terra: “la terra promesa”, Canaan, Sembla que els hi va prendre quaranta anys, passejant-se pel Sinaí on no hi havia gaire bé res, abans d'arribar a Canaan. No hi ha referències sobre quina consideració havia donat Moisès, potser tampoc Déu, al fet que "la terra promesa" estigués ja ocupada per algú.Podem recordar les gestes de David, abans de ser rei, de tombar d'un cop de pedra al Goliat, per cert, gegant filisteu, o sia palestí.

L'articulista s'acosta al món jueu intentant explicar les activitats dels membres de la comunitat jueva a la diàspora, fins atribuir-los l'invent del capitalisme. Ja està bé però crec que estic en desacord amb alguns dels plantejaments. Per exemple, el treball per profit ja existia a Fenícia i abans a Sumèria. també que la diàspora del segle II després de la destrucció del temple per l'emperador romà Titus és anterior a la consideració dels jueus com responsables de la mort de Jesucrist i la seva marginació. De fet, la difusió del cristianisme la van fer jueus (Pau de Tarsos). Molt després, els musulmans van ser molt més tolerants amb els jueus (sefardites), convivint més o menys pacíficament a l'Andalus i tot el nord d'Africa. La dedicació dels jueus a les finances (i a feines menestrals professionals: fusters, sabaters, ferrers, etc.) ho eren als àmbits urbans d'Occident per regulacions discriminatòries sobre les propietats. A l'Europa de l'est (bizantina) els jueus (askenazi) de religió, feien de pagesos. Les pogroms periòdiques eren atiades per la noblesa improductiva endeutada per deslliurar-se dels deutes. La emprenedoria dels jueus urbans van finançar l'impremta de Gutenberg (Lechuga, un jueu hispànic hi va invertir) i SantAngeli (jueu convers) l'estol de Colom per anar a les Índies, amb la garantía de les quatre joies miserables d'Isabel de Castella. El jueu Shylock és una caricatura. Qualsevol banquer-mercader jueu sap que no pots tallar un troç de carn sense vessar sang. El bard (William Shakespeare) va jugar un joc antisemític.

Som judeocristians? O només actuem per reflexes culturals imposats?. Jo crec que em puc separar de una aculturació jueva-cristiana, especialment dels aspectes ètics i morals que no comparteixo, especialment el monoteisme determinant. Com a "ser", més m'estimo ser mediterrani, entre estoic i epicuri, liberal i creient de llegendes de deus humanitzats, que pateixen passions i emocions, defectes humans, i lluny de  deus omnipotents incapaços des de la seva impotència de modificar la realitat ominosa, terribles i justiciers. Soc adorador del sol i la lluna, del foc i els vents. No de iaios  barbuts intransigents, per més que prometin paradisos dels que ja ens van expulsar... o les 77 verges per a tota l’eternitat que només seran verges 77 dies (una cada día). I les dones? Quin paradis els hi espera?

No, no em sento judeo-cristià-musulmà… Allà ells i les seves dèries homicides.

Xavier Allué

No a la guerra

Publicado el 17 de octubre de 2023 a DiariMés

 

Un podcast

 Resulta que hijo Aitor hace y publica podcasts con una cierta asiduidad. Ahora se ha entretenido en hacerme una entrevista que enlazo aquí:

https://www.ivoox.com/taitalks-83-xavier-allue-audios-mp3_rf_117858227_1.html

Para quien tenga una hora y media para escucharlo.

Salud.

X. 

El relator

 Publivat a Diari Més el 9 d'octubre de 2023

Adversaris

Actualitzada 02/10/2023 a les 19:05

El conflicte entre Catalunya i l'Estat avança entre escaramusses diverses. Un fenomen electoral als comicis de l'estat del passat 23 J ha generat una situació que ha complicat els projectes dels dos partits amb més representació. El PP ja ha vist que tot i haver obtingut més escons al Congrés dels Diputats, les seves aliances amb l'extrema dreta, bé que imprescindibles per aconseguir ser investit cap del govern, fan impossible aconseguir sumar suficients vots per tenir una majoria que li permetés governar. Ara li toca a l'altre partit amb més vots, el PSOE, què aspira a concitar aliances en tots els partits considerats progressistes per assolir una majoria. Això, però, no es presenta com un fàcil acord. Els partits catalans volen coses que l'actual titular de l'executiu espanyol no té fàcil accedir. Les setmanes que venen assistirem al ball de les negociacions més que probablement avorrit i que mostra les misèries que afecten els partits polítics quan fan política.

En la situació dels conflictes de llarga durada, les negociacions són l'única forma de solució. Passa, però, que als conflictes ha de seure a negociar amb l'adversari, l'enemic. El meu entendre l'adversari no és el Partit Socialista Obrer Espanyol, o el seu líder, Pedro Sánchez. Els partits espanyols al Gobierno, només són els representants electes de l'Estat, però no són els que manen. Els adversaris, els que ja s'han declarat com tals són altres. El missatge és llarg, però fàcil d'identificar-los quan no s'identifiquen ells mateixos. Es caracteritzen per ser elements que no han estat elegits per la ciutadania, tot i que ostenten un considerable poder. Un poder real i, també, mediàtic. És el que hem volgut incloure com un semiclandestí deep state , l'estat profund, tot i que no són Estat. La seva profunditat i la seva ubicació és més de situació enfosquida i amagada. I que mai han donat ni reten comptes de la seva activitat i estatus.

Al moment actual s'han manifestat com adversaris contra Catalunya i les preteses propostes polítiques a negociar, són més d'una notable part del Poder Judicial, la Conferència episcopal i altres organismes més o menys autònoms que el passat recent ja han actuat contra Catalunya sense ocultar-se gaire. També la difusa fiscalia, la gent del Tribunal de Cuentas o el Consejo de Estado. Però no ens fan amics els caps de negociat dels diferents organismes ministerials, els milers d'enginyers del ministeri de Foment sense cap altra feina que dibuixar estructures radials, membres de la inspecció d'Hisenda, de l'Advocacia de l'estat, de la Direcció de Ports de l'Estat a 400 quilòmetres del mar, de ministeris sense competències com el de Cultura o el de Sanitat, els Consejos generals de registradors de la propietat, o dels notaris, els d'ADIF i RENFE, d'AENA. També els del cos d'Interventors, els militarots, els comandaments de la Guàrdia civil i els policies que, com només caminen per les clavegueres, no saben què passa a sobre. Tots els que es reuneixen en conclave bisetmanal amb la gent dels diners a la llotja de Bernabeu: l'altre centre del poder. Com la lliga de futbol o la federació. Tots hereus de l'Espanya negra que juntament amb la jerarquia de l'Església catòlica va destruir la República, es va reassentar durant la dictadura franquista i que resisteix el pas de la història atrinxerada en una Constitució pactada amb els militars i que manté la monarquia borbònica de personatges de reputació més que dubtosa, sense ni tan sols una legitimitat dinàstica.

Pot ser un argument un xic populista, però quan penses quina d'aquestes institucions components de l'Estat, que funcionen i financen amb els nostres impostos, mai de la vida t'han resolt un problema, t'han fet guanyar un duro (o un euro) o t'han ofert una feina per la teva filla o fill.

Això és l'estat i amb aquests adversaris no es pot negociar. No hi ha res a oferir ni res a baratar. No ens deixaran marxar mai de la vida. Igual, però, no es tracta de Catalunya marxi d'Espanya. Potser n'hi hauria prou que Espanya marxés de Catalunya. 

Fortins i baluards

Publicat el 20 de setembre 2023 a DiariMés

 

El torsimany

 Publicat a DiariMés el 6 de setembre de 2023

Roig

 Publicat a DiariMés el 29 d'agost de 2023

Estelades al vent

 Publicat a DiariMés el 24 d'agost de 2023

Next War-Strategic developments

 Foreign Affairs 

Next War-Strategic developments

The withdrawal of American forces from Afghanistan represented one form of defeat. But that was not the feeling amongst the American people and public opinion. It was assumed the Afghan wasp nest was not worth fighting anymore. The regional situation from the strategic point of view, the close Pakistani border, and the more than suspected support given to the Taliban, the autonomous functioning of what is known as the tribal lands, made the war effort more and more senseless.

The weaponry used in the Afghan war was becoming obsolete and difficult to use because of the orography of the land and, no less, the characteristics of the opposing force. Armored vehicles, tanks, and others could not cover vast expanses of semi-deserted and mountainous land. Short-flying aircraft and helicopters gradually became easy prey for portable missiles, RPGs, gradually more sophisticated and thus deadly. The heavy air force found no enemy objectives worth the tremendous cost of modern airships. In due time the only war material with a certain degree of effectiveness was the unmanned aircraft and the more modern “drones”, Their use, though costly, became more and more precise. But their use on objectives in the tribal territories across the Pakistani border, created many collateral victims due to errors, the potency of the ordnance used, and difficulties in accurate intelligence information.

Altogether the Americans finally gave up and called it quits, leaving behind a large number of people who had confided in their protection, then abandoned to the whiff of the Taliban. And thousands of tons of military material, equipment, vehicles, ordnance, and munitions, all for uncertain use or sale to third parties.

At their beginning, big wars are fought with the remaining weapons of the previous war. Not-so-big wars serve as training grounds and experiments of new weapons and tactics. The military-industrial complex needs wars to keep open markets to their fares. Big pieces of equipment like big cannons, battle tanks, and other armored vehicles may not be of much use in modern warfare. As the Ukrainian conflict has proved, tanks are easy prey to more modern antitank weapons, particularly unmanned flying artifacts as they can carry heavier payloads of explosives and, coming from above, hit the current conventional tanks on their turrets where armor is thinner. Also, one-man portable antitank RPGs make aggressive tactics more and more effective.

The Ukrainian conflict has surprised its initiators, the Russian Federation, with the reality of modern warfare. There does not seem to be an easy military victory on either side in sight. In the meantime, tactics and weapons are being tested and reinvented.

But the Ukrainian war is not the “next” war. It is just an intermediate conflict, good to use up weaponry about to be discontinued due to obsolescence. The NATO countries F-16 generously ceded to the Ukrainians are not the least. You’ve gotta make room for the F-35.

The next war will need ample spaces, and sparse populations to avoid much collateral civilian damage and little moral compromise. That is, places with little political clout, few personal relationships, and enough remoteness that could not sensitize the European and American citizens. And preferably fought by mercenaries, as the tolerance for seeing their youth come back in a plastic bag is very scarce.

So my bet is AFRICA. Niger, Congo, Sudan, Sudan…Somalia again perhaps. And plenty of drones, tactical and strategical. They come cheap. The tactical ones are even less than 200$ a piece. Just that may become the one and only deterrent for their use: the M-I complex wants the kind of profit you only get from more expensive junk.

Are just to be seen as the first Palestinian effective drones. When you hear of one, that will be the signal to start a new big African war. And that will be a nasty free-for-all mess.

XA

August 2023