El mal i el dolor

Fa dies que volia escriure a tall de les manifestacions d'autoritats religioses i civils sobre l’existència del mal i les dificultats dels homes per a entendre la seva existència en contraposició al be de Deu i la seva absència en moltes circumstancies terribles de l’actualitat.

Potser que arrenca de les manifestacions del Papa Ratzinger a la seva visita als restes dels camps de concentració nazis d’Alemanya. "On estava Deu?", es preguntava, igual que altres s’ho han fet en relació a la recent guerra del Líban.

Mirant la història, el passat sense massa ira, hi ha innumerables tragèdies, naturals o causades pels homes, que semblen reafirmar la presència del Mal i de rebot podrien negar la d’un Deu misericordiós de les víctimes: tempestes, erupcions volcàniques, inundacions, guerres, pestes, fams... els quatre o potser cinc genets de la Revelació galopant per tota la terra sense descans i sense pietat...

No tinc formació teològica (ni tampoc massa interès) per a argumentar sobre la presència de Deu i la del Mal, personificada aquesta com a diable o rei de l’infern. Les simplificacions maniqueistes no em semblen prou raonables. Ni tampoc tinc humor per a considerar les figures literàries del Mal, des de Mefistófeles fins als dimonis dels “Pastorets”. Ni m’agrada gens la tan estesa moda cinematogràfica nord-americana de les pel·lícules de terror demoníac.

Però per la meva dedicació professional, m’hi trobo sovint en situacions on el patiment, el dolor, l’angoixa pel sofriment ocupen un ample espai i temps. I, habitualment les víctimes son de les que, comunament, es reconeixen com a innocents, si és que totes les víctimes, pel sol fet de ser víctimes no son ja innocents; em refereixo als nens.

Quan aquestes víctimes o els que les acompanyen demanen explicacions: el com ha estat, com a pogut ser, que ho ha causat, el perquè, el perquè ell, el perquè ara... no resulta fàcil donar explicacions. El recurs més comú es la referència inconcreta a “La Biologia”, “la feblesa del cos humà”, la sort o la dissort, o el destí.

Hi ha un punt però que vull comentar. La proximitat sinònima que al català te el “mal” amb el “dolor” i la consideració que el dolor es pot evitar i que és innecessari, especialment el dolor inferit em porta a pensar en la necessitat de l’existència del “mal”.

El dolor, el dolor físic, concretament, hom entén que ha d’ésser evitat. S’ha de combatre. S’ha de alleujar i, en la mesura del possible, anul·lar-lo amb els recursos de que hi disposem: analgèsics i anestèsics. I essent doncs indesitjable, el dolor, no fora millor que no existís? No hauríem de trobar una “vacuna” contra tot dolor?.

Be, doncs no. Ja sabem que els individus que pateixen anestesia neurògena, absència de dolor, tenen una vida curta: com que res els hi fa mal, no saben defensar-se de cops, caigudes i accidents.

El dolor, que hi ha coses que fan “mal”, ajuda a aprendre a protegir-se un mateix. I des de ben petits. Quan un infant toca un objecte calent o punxant adquireix l’experiència del perill de l’indesitjable. El dolor d’una part del cos, d’un òrgan, una articulació o un queixal, et posar sobre avís d’un possible malfuncionament o patiment. Del dolor n’aprenem.

El dolor, el mal, existeix. Es indesitjable però no inútil.

El “Mal”, probablement també.

dissabte, 26 / agost / 2006