Els que sou i no hi éreu

No patiu. Ja érem a prou. Els que sou, independentistes de cos i ànima, però no hi éreu a la manifestació de l’11 de setembre: tranquils.

És natural, encara fa calor, un cap de setmana llarg, aprofitat perquè sigui el penúltim d'un estiu de platja i horxata… Ja ens ho explicaran. De fet, els que hi érem, érem més que l'any passat. I jovent, amb estelades al coll.

Qui ha dit que això s’ha acabat? Érem una bona colla, suficient per a què és haver de tenir en compte als mitjans de comunicació i a la realitat. No patiu per les dades estadístiques, de la Guàrdia Urbana, o de l’ANC convocant. O les del CNI espanyol, que mai se’n entera de res. Com a totes les manis, multiplica per dos les dades de la GU i divideix per dos les dels convocants: segur que s’aproximen prou a la realitat. Però l’importància d’un acte polític de la gent no és quantitatiu; és qualitatiu. El fet + l’entorn+ les circumstàncies.Com diu l’eslògan de la convocatòria, “Hi soc, hi som”. Jo hi soc, i tots vosaltres, junts, hi som, els agradi o no. Som i serem. Serem perquè això no s’ha acabat, ni de molt.

Cert que gaudim d'un govern dels més inútils que hem tingut mai. No és que no sigui independentista, és que farà tot el que pugui per aturar qualsevol progrés o evolució, totalment sotmès a les directrius dels poders de l’estat i, efectivament, del poder del govern de l’estat. Cal confiar que la seva inanitat, indolència o, simplement inoperabilitat, també farà que les seves accions contra l’independentisme siguin inútils i maldestres.

Ja hem vist com és la gestió dels problemes que fan. Com que hi ha malestar entre el personal docent, i vagues, no se’ls acut més que infiltrar espies en els consells escolars. O per veure si es poden controlar els problemes a les escoles, enviar Mossos a patrullar els passadissos dels centres docents.

Ara que els metges tornen a fer vaga, què faran? Enviaran policies amb mascareta i guants de goma que sobraren de quan la Covid a vigilar als quiròfans? O a les sales de parts?  Ja fan per estimular als nous graduats per que vagin a treballar als hospitals privats i no als públics, alhora limitant convocatòries de places vacants.

Si el transport ferroviari va adquirint les característiques dels de la Índia, i encara, tampoc esperis que moguin un dit. És difícil, diuen, per què s’ha de parlar amb dues empreses diferents: RENFE i Adif. Però què dius?! Si són el mateix. Les dues filles de la mateixa mare que les va parir!

Si us escolteu les interpretacions governamentals del repartiment dels acords econòmics, per comunitats autònomes, sentireu que estan molt contents que a Catalunya li toquen 4.000 milions. No estaria malament si no fos que haurien de ser 22.000 milions anuals. Els que van, i no tornen.

Els que sou, però no hi éreu, pel que fos, no patiu. Ni perdeu l’interès. En unes setmanes tenim una altra oportunitat de sortir al carrer per recordar l’èxit d’una convocatòria política determinant, i les pallisses i cops de porra que no la varen impedir. I de recordar l’ignomínia del cap d’un estat incapaç d’entendre la realitat, menyspreant un poble, una gent que es manifesta pacíficament en contra d’uns predicaments tan tronats com la seva dinastia.

Fins i tot és possible que en uns mesos tinguem l’oportunitat de fer-los fora a tots plegats, democràticament i contundentment.

Romaneu amatents, els que sou i sereu.

Xavier Allué

12 de setembre de 2026