El govern del Regne d’Espanya va decidir escurçar l’actual legislatura i convocar eleccions a Corts pel diumenge 29. És una prerrogativa dels governs, dels seus presidents. No han de demanar permís a ningú ni calen explicacions. Si qui mana en el poder executiu creu que cal que el poble, els ciutadans amb dret a vot, digui, expressi qui vol que mani, res ho pot impedir.
Dins d’un sistema dit «parlamentari», com que som molta gent, per tal que es pugui arribar a sentir a tothom, el que fem és elegir uns representants al Congrés dels Diputats. Uns conciutadans que volem que portin els nostres sentiments i voluntats a un espai públic. Que, com a tals representants, puguin preguntar, proposar, discutir amb altres amb idees diferents, interpel·lar els altres estaments del poder, com el govern, els jutges o qui sigui de l’administració.
Succeïx, però, que en el seu dia ja es va decidir que fora més funcional que els representants s’agrupessin amb els que tinguessin idees i opinions similars i s’organitzessin en el que són els partits polítics. Els partits polítics són organitzacions legalitzades que poden redactar programes, organitzar reunions i elaborar tota mena de documents amb el que pensen els seus membres i actuar com a grup parlamentari, guanyant així en eficàcia. Així, les candidatures de representants no són de cada individu, sinó que la candidatura la formen tants membres com a places de representació hi hagi en cada demarcació, província o districte, designats per un partit.
Així doncs, a l’hora de les votacions no votem a un representant nostre, conegut i preferentment proper, sinó a una llista que han elegit els partits.
No es fa igual a tot arreu. Alguns partits fan una selecció de candidats interna que en diuen «primàries», en les quals els afiliats al partit trien els seus representants preferits. En altres països, generalment aquests tenen una base territorial i representen un districte electoral, un barri o una ciutat amb la qual estan vinculats. I, com a representants territorials, tot sovint romanen al territori i es relacionen amb els seus representants. Són coneguts i assequibles, més propers als ciutadans de la seva circunscripció.
Amb el sistema espanyol, en realitat, els parlamentaris representen els partits en la seva demarcació. Quan anem a votar, votem els partits. I si els partits ens representen o no és una qüestió subjectiva i, generalment, ideològica.
Es pot filosofar que, en política, tot és ideologia. Esquerra, centre, dreta i extrems són, com els colors que s’han adjudicat per a definir la ideologia, unes adscripcions per a facilitar i simplificar les coses. Però, tot plegat, bastant, diguem-ne, líquid. Variables. Molt dependent dels protagonistes. Sobretot del que fan, perquè el que diuen pot ser el mateix o el contrari, i fins i tot dins del mateix moment o discurs polític. Igualment, dels que han tingut accés al govern es pot tenir una aproximació al seu comportament, però dels que no han governat mai, o són minoritaris, o són de creació artificiosa, sempre et faltaran elements per a entendre de què van.
Alguns encara us recordareu de «Ciudadanos/Ciutadans», un partit que va guanyar unes eleccions a Catalunya, liderat per una jovencella d’Algeciras, filla d’un policia de la repressió; un partit desaparegut en la inconsistència per sempre més.
Pots arribar a creure que els partits d’esquerres estan més per la gent, o els de dretes més pels diners. Que hi ha partits de pobres i altres de rics, progressistes i fatxes, que faran la revolució o que ens tornaran a la regressió de les cavernes. Però el cas és que ells són els que trien els nostres representants, no nosaltres.
Les ideologies estan bé pels discursos, les discussions i les discrepàncies. O les dissidències, les disparitats i els disgusts.
Però no hi ha ideologia perquè els trens vagin a l’hora, els habitatges estiguin a l’abast de tothom, els salaris arribin a final de mes, la canalla aprengui a les escoles, la bossa de la compra no pugi de preu cada setmana, als metges els hi paguin bé, les pensions es mantinguin i la gasolina no vagi al preu de Chanel núm. 5. No hi ha ideologia perquè s’escurcin les llistes d’espera, els yayos trobin plaça a una llar de jubilats, es puguin constituir empreses sense tanta paperassa o els pagesos treballin el camp i no un ordinador per resoldre mil qüestions burocràtiques.
Hi ha catalans que senten que aquestes eleccions vinents són de Madrid, que no van amb ells. I és veritat. Per a Catalunya és difícil que canviï res. El camí és un altre, i ja el coneixeu. Però també és una oportunitat de dir la teva, ni que no et representin.
Tot plegat no fa més que cinquanta anys que podem votar i, per edat, encara trobo a faltar que no em deixessin abans durant la dictadura. O que ens apallissessin per votar la independència.
No perdeu l’oportunitat.
Xavier Allué
Novembre de 2026

No comments:
Post a Comment