Mòbils, nens i prohibicions

Publicat el 19 de desembre de 2023

 

Nyerros i cadells

Publicat el 7 de desembre de 2023

 

Buit per plé

 

Publicat a DiariMés el 28 de novembre de 2023

Waterloo fou una victoria

 Publicat el 13 de novembre de 2023 a DiariMés

Els diners i l'amnistía

Els diners i l'amnistia

Vuit escons i quatre anys de govern sembla poc preu per arreglar els trens, reconduir els diners dels impostos i el perdó dels pecats. La part més grossa són els diners. Amb administració del que es recapta dels impostos per part de l'estat, no només els trens, si no tot allò que l'estat, els estats, administren per retornar-lo ordenat a la gent: l'assistència sanitària, l'ensenyament, les comunicacions, el suport a les empreses, a la llengua, etc., dona realitat a una administració autonòmica com Euskadi o Baviera.

Però no és això, és una altra cosa. És poder continuar decidint com s'administra tot això sense condicionants ni dependència. Els condicionants són totes les lleis, ordenances, reglaments i disposicions que manté l'estat central des del Decret de Nova Planta, moltes tan preconstitucionals com el mateix Codi Penal. I els organismes colonials centralitzats com els Consells Superiors, els Tribunals específics, les Confederacions mai confederades sinó imposades i els organismes que continuen ofegant l'administració autonòmica, no autònoma ni independent. També els estaments de poder com el rei, els ministeris de funcions imprecises i les corporacions de l'estat.

L'administració dels diners públics, quan tractes amb l'estat, sembla un joc de trileros: et trec els diners, després te'ls torno com vulgui. Si fas curt, te'ls deixo amb interès. Si no me'ls tornes, et deixo una mica o dic que et perdono una part el deute, però dient als altres que ets un lladre... i torna a començar.

L'amnistia espanyola conté massa traces de perdó dels pecats: confessió, contrició i propòsit d'esmena catequista. O una submissió d'acatament. Això no s'acaba amb un perdó imprecís. I tots els que no ens veiem compromesos en el perdó, per descomptat que no reconeixerem cap penediment.

Així que es farà difícil que es pugui arribar a un acord. I si s'arriba sobre el paper o a les pantalles de la tele, serà empassant-se temporalment unes malfiances escassament ocultes que un relator o mediador no tindrà prou força per denunciar.

No es pot ser ingenu. L'estat encara pesa molt sobre Catalunya perquè els acords alleugerin el pes. Jutges, registradors, notaris, funcionaris d'escales estatals com catedràtics, secretaris d'ajuntaments, delegats ministerials, cossos de seguretat misteriosament superdotats de personal, i una miríada de burocràcies centralitzades (curiosament absents els militars, oi?) que continuaran limitant l'activitat o si voleu, la llibertat.

No es podrà condicionar als que no ens trobem vinculats per la teatralització mediàtica d'uns acords perfumats amb somriures. Perfum ve de fum.

No és tant que "ho tornarem a fer". És que no volem deixar de fer-ho: lluitar per la independència, la sobirania, la llibertat. Pacíficament, però irreductiblement. Donec perficiem.

Xavier Allué

5 novembre 2023

Publicat a DiariMés el 7 de novembre de 2023

Jueus, cristians i musulmans

 Un conegut articulista publica al web parlemclar una peça sobre l'estat d'Israel i els problemes actuals, la guerra israeli-palestina. A banda d'altres coses, ve a dir que els occidentals som tots culturalment judeo-cristians. D'aquests temes es vessaran rius de (tinta) bits and bytes a les pantalles de mitjans, blogs, xarxes i webs aquests temps de tribulació. Tothom intenta explicar l'inexplicable d'un sagnant conflicte que, si s'exten, pot conduir-nos a una destrucció global. No ho vull dubtar, per què, com a possibilitat n'és una de real. Sí però discrepar i, per tant, fer la meva contribució a la riuada de consideracions.

D'entrada, això, sí, deixar clar que, sobre un conflicte que fa tres mil anys que dura, que ningú em demani que prengui part. Jueus i palestins fa molt de temps que estan en guerra. De fet, és una guerra permanent, ocasionalment interrompuda per breus períodes de pau.L'origen es pot cercar en els relats bíblics, d'allò que es recompta en el que nomenem l'Antic Testament, el testimoni vell, antic. Recollit en la Torah i de vegades discutit al Talmud i la tradició oral. Moisès va exhortar als jueus esclavitzats a Egipte dient que Déu, el deu dels jueus, els hi havia promés una terra: “la terra promesa”, Canaan, Sembla que els hi va prendre quaranta anys, passejant-se pel Sinaí on no hi havia gaire bé res, abans d'arribar a Canaan. No hi ha referències sobre quina consideració havia donat Moisès, potser tampoc Déu, al fet que "la terra promesa" estigués ja ocupada per algú.Podem recordar les gestes de David, abans de ser rei, de tombar d'un cop de pedra al Goliat, per cert, gegant filisteu, o sia palestí.

L'articulista s'acosta al món jueu intentant explicar les activitats dels membres de la comunitat jueva a la diàspora, fins atribuir-los l'invent del capitalisme. Ja està bé però crec que estic en desacord amb alguns dels plantejaments. Per exemple, el treball per profit ja existia a Fenícia i abans a Sumèria. també que la diàspora del segle II després de la destrucció del temple per l'emperador romà Titus és anterior a la consideració dels jueus com responsables de la mort de Jesucrist i la seva marginació. De fet, la difusió del cristianisme la van fer jueus (Pau de Tarsos). Molt després, els musulmans van ser molt més tolerants amb els jueus (sefardites), convivint més o menys pacíficament a l'Andalus i tot el nord d'Africa. La dedicació dels jueus a les finances (i a feines menestrals professionals: fusters, sabaters, ferrers, etc.) ho eren als àmbits urbans d'Occident per regulacions discriminatòries sobre les propietats. A l'Europa de l'est (bizantina) els jueus (askenazi) de religió, feien de pagesos. Les pogroms periòdiques eren atiades per la noblesa improductiva endeutada per deslliurar-se dels deutes. La emprenedoria dels jueus urbans van finançar l'impremta de Gutenberg (Lechuga, un jueu hispànic hi va invertir) i SantAngeli (jueu convers) l'estol de Colom per anar a les Índies, amb la garantía de les quatre joies miserables d'Isabel de Castella. El jueu Shylock és una caricatura. Qualsevol banquer-mercader jueu sap que no pots tallar un troç de carn sense vessar sang. El bard (William Shakespeare) va jugar un joc antisemític.

Som judeocristians? O només actuem per reflexes culturals imposats?. Jo crec que em puc separar de una aculturació jueva-cristiana, especialment dels aspectes ètics i morals que no comparteixo, especialment el monoteisme determinant. Com a "ser", més m'estimo ser mediterrani, entre estoic i epicuri, liberal i creient de llegendes de deus humanitzats, que pateixen passions i emocions, defectes humans, i lluny de  deus omnipotents incapaços des de la seva impotència de modificar la realitat ominosa, terribles i justiciers. Soc adorador del sol i la lluna, del foc i els vents. No de iaios  barbuts intransigents, per més que prometin paradisos dels que ja ens van expulsar... o les 77 verges per a tota l’eternitat que només seran verges 77 dies (una cada día). I les dones? Quin paradis els hi espera?

No, no em sento judeo-cristià-musulmà… Allà ells i les seves dèries homicides.

Xavier Allué

No a la guerra

Publicado el 17 de octubre de 2023 a DiariMés

 

Un podcast

 Resulta que hijo Aitor hace y publica podcasts con una cierta asiduidad. Ahora se ha entretenido en hacerme una entrevista que enlazo aquí:

https://www.ivoox.com/taitalks-83-xavier-allue-audios-mp3_rf_117858227_1.html

Para quien tenga una hora y media para escucharlo.

Salud.

X. 

El relator

 Publivat a Diari Més el 9 d'octubre de 2023

Adversaris

Actualitzada 02/10/2023 a les 19:05

El conflicte entre Catalunya i l'Estat avança entre escaramusses diverses. Un fenomen electoral als comicis de l'estat del passat 23 J ha generat una situació que ha complicat els projectes dels dos partits amb més representació. El PP ja ha vist que tot i haver obtingut més escons al Congrés dels Diputats, les seves aliances amb l'extrema dreta, bé que imprescindibles per aconseguir ser investit cap del govern, fan impossible aconseguir sumar suficients vots per tenir una majoria que li permetés governar. Ara li toca a l'altre partit amb més vots, el PSOE, què aspira a concitar aliances en tots els partits considerats progressistes per assolir una majoria. Això, però, no es presenta com un fàcil acord. Els partits catalans volen coses que l'actual titular de l'executiu espanyol no té fàcil accedir. Les setmanes que venen assistirem al ball de les negociacions més que probablement avorrit i que mostra les misèries que afecten els partits polítics quan fan política.

En la situació dels conflictes de llarga durada, les negociacions són l'única forma de solució. Passa, però, que als conflictes ha de seure a negociar amb l'adversari, l'enemic. El meu entendre l'adversari no és el Partit Socialista Obrer Espanyol, o el seu líder, Pedro Sánchez. Els partits espanyols al Gobierno, només són els representants electes de l'Estat, però no són els que manen. Els adversaris, els que ja s'han declarat com tals són altres. El missatge és llarg, però fàcil d'identificar-los quan no s'identifiquen ells mateixos. Es caracteritzen per ser elements que no han estat elegits per la ciutadania, tot i que ostenten un considerable poder. Un poder real i, també, mediàtic. És el que hem volgut incloure com un semiclandestí deep state , l'estat profund, tot i que no són Estat. La seva profunditat i la seva ubicació és més de situació enfosquida i amagada. I que mai han donat ni reten comptes de la seva activitat i estatus.

Al moment actual s'han manifestat com adversaris contra Catalunya i les preteses propostes polítiques a negociar, són més d'una notable part del Poder Judicial, la Conferència episcopal i altres organismes més o menys autònoms que el passat recent ja han actuat contra Catalunya sense ocultar-se gaire. També la difusa fiscalia, la gent del Tribunal de Cuentas o el Consejo de Estado. Però no ens fan amics els caps de negociat dels diferents organismes ministerials, els milers d'enginyers del ministeri de Foment sense cap altra feina que dibuixar estructures radials, membres de la inspecció d'Hisenda, de l'Advocacia de l'estat, de la Direcció de Ports de l'Estat a 400 quilòmetres del mar, de ministeris sense competències com el de Cultura o el de Sanitat, els Consejos generals de registradors de la propietat, o dels notaris, els d'ADIF i RENFE, d'AENA. També els del cos d'Interventors, els militarots, els comandaments de la Guàrdia civil i els policies que, com només caminen per les clavegueres, no saben què passa a sobre. Tots els que es reuneixen en conclave bisetmanal amb la gent dels diners a la llotja de Bernabeu: l'altre centre del poder. Com la lliga de futbol o la federació. Tots hereus de l'Espanya negra que juntament amb la jerarquia de l'Església catòlica va destruir la República, es va reassentar durant la dictadura franquista i que resisteix el pas de la història atrinxerada en una Constitució pactada amb els militars i que manté la monarquia borbònica de personatges de reputació més que dubtosa, sense ni tan sols una legitimitat dinàstica.

Pot ser un argument un xic populista, però quan penses quina d'aquestes institucions components de l'Estat, que funcionen i financen amb els nostres impostos, mai de la vida t'han resolt un problema, t'han fet guanyar un duro (o un euro) o t'han ofert una feina per la teva filla o fill.

Això és l'estat i amb aquests adversaris no es pot negociar. No hi ha res a oferir ni res a baratar. No ens deixaran marxar mai de la vida. Igual, però, no es tracta de Catalunya marxi d'Espanya. Potser n'hi hauria prou que Espanya marxés de Catalunya.