TRIBUNA DiariMés

La mà negra

• Xavier Alluè

Actualitzada 28/01/2019 a les 20:39

La mà negra, Mano Negra fou una suposada organització anarquista secreta de finals del segle XIX, culpada d’actes violents amb raó o sense. Quan alguna cosa no funciona i poden haver indicis d’una actuació determinada en contra d’un normal funcionament, de manera genèrica s’aixequen sospites d’una «mà negra» que manipula la realitat amb intencions perverses. 

Quan es contempla l’històric, ara ja de més de cent anys, de les infraestructures ferroviàries de l’entorn de Tarragona, sembla que, llevat d’alguna maledicció bíblica, alguna mà negra ve operant perquè s’acumulin incoherències amb desastres, incompetències amb distorsions de manera repetitiva. Molt recent és la dissortada ubicació de l’estació del tren d’alta velocitat, distant de tot nucli de la conurbació del Camp de Tarragona. L’estació del Camp de Tarragona està, fent honor al seu nom, al mig del camp; d’un camp de pinades, oliveres, vinyes i garrofers.
Aquesta, diguem-ne, peculiaritat contemplada pels forasters aixeca sospites. Deu ser perquè hi havia interessos bastards especulatius, que havien adquirit els terrenys adjacents amb propòsits ocults. No gairebé res de nou: a Guadalajara ja van situar l’estació de l’AVE al mig d’una urbanització propietat de coneguts personatges vinculats al partit del govern de l’època. Si fóra així, al Camp de Tarragona no sembla que s’hagin produït, ara per ara, moviments especulatius al seu entorn. Però no. No és més que un punt més d’una història de més de cent anys, de quan els trens de passatgers no passaven per Tarragona, de les connexions a llocs insòlits com Picamoixons o Sant Vicenç de Calders, també al mig del no-res en el seu moment, de l’obsolet traçat de via única entre l’Hospitalet i l’Aldea, o del garbuix de les connexions amb el port i les indústries del polígon químic.
No cal parlar del que sembla que són els projectes, el més calent a l’aigüera, de tercers fils, connexions per altes velocitats lluny de tothom i desviaments de mercaderies, perilloses o no, per les vies de la costa per a intranquil·litat del turisme.

Tal cúmul de desoris sembla que no puguin succeir sense l’acció perversa d’una mà negra.

Ja és ben clar que l’epítom del centralisme el protagonitza RENFE. La visió radial de les infraestructures recull una idea de Felip II, un imbècil que va perdre un imperi per mirar-se el melic i confiar en els clergues integristes del Santo Oficio. L’acompanyen alguns personatges contemporanis, com l’actual presidenta del Congreso que, en la seva etapa al ministeri de Foment, va dissenyar una magnífica i multimilionària estació de l’AVE a Arenas de Sayago, població de 25 habitants, perquè li venia de pas cap a casa seva. Quan li van comentar la importància del corredor mediterrani va dir que «...ni hablar. Yo no voy a consentir un país asimétrico (Sic!)», extraordinari concepte de realitat geogràfica i irrealitat, social, econòmica i, també, política.

No hi ha una mà negra. Són unes quantes dotzenes d’enginyers de camins, atrinxerats en successives generacions a successius ministeris de Obras Públicas o Fomento, miops que no veuen més enllà del mapa que tenen davant, curiosament fent abstracció d’una considerable taca marró a l’esquerra, des de Tuy al cap Sant Vicent, que representa Portugal, ignorada des del Conde-Duque de Olivares. Això no té més que un remei: fer com Portugal, i que el mapa acabi simètric, amb dues taques marrons a cada costat. Portugal i els Països Catalans. El del mig que s’ho quedin.

Els reis, els «reijos» i el rei

OPINIÓ

TRIBUNA

Els reis, els «reijos» i el rei

• Xavier Allué

Actualitzada 02/01/2019 a les 19:17

Això de la monarquia ve d’una tradició antiga. La Bíblia dedicà dos llibres als Reis, textos històrics d’un període bastant turbulent de la vida del poble d’Israel. Els romans van tenir reis fins que els van suprimir i instituir la República. Per quan van fundar Tàrraco, era un règim republicà. Durant l’Edat Mitjana la figura del rei és la de més rang jeràrquic de l’ordre feudal. Els governs es fan unipersonals i, també, hereditaris. La imatge és una corona i adquireix un simbolisme a la societat i els jocs de cartes. La revolució francesa i, més tard, la russa van donar una solució-dissolució al model bastant radical.

Al món cristià, com tancament de les celebracions del solstici, dues setmanes després se celebra una epifania o manifestació recollint un breu episodi bíblic. La tradició cristiana relata l’ofrena d’uns homes savis a qui van creure el fill de Déu. Que venien d’orient és gairebé obligatori perquè des de Betlem, cap a ponent, queda la riba de la Mediterrània a 70 quilòmetres i aquest mar era llavors el Mare Nostrum dels romans i d’allà no es podia esperar res de bo. Que fessin tres ofrenes: or del poder, encens de la glòria i mirra de la salut, va justificar que el nombre, mai expressat als evangelis, fos de tres.

Els noms són de la llegenda, i el seu aspecte una creació renaixentista. A la tradició catalana se’ls qualifica de màgics, pel que la ciència, la saviesa, té de màgia. A la forma dialectal tarragonina «reijos», que no reis, a un país que de reis no ha tingut mai un de nostrat.

Tampoc avui dia, que de reis, hem de donar a menjar a dos. Els reis, que són d’Espanya, mai ens han portat res. Aquí, la darrera presència amb motiu dels malaurats Jocs del Mediterrani, serà recordada per la retirada preventiva de 7000 entrades a la cerimònia inaugural, suposadament repartides a un públic més favorable per tal d’evitar una escridassada. Aquest públic no va ser a prou per omplir l’estadi i va mostrar un ridícul estadi buit. 

Des d’aquest punt de vista encara no s’ha trobat una utilitat a la figura del monarca. Per sort encara podem mantenir la il·lusió i confiar que els «reijos», tot i que no hem sigut massa bons aquest any passat, ens portin tot allò que anem demanant amb insistència: unitat, solidaritat, perseverança i llibertat republicana. Són màgics, oi?

DIJOUS, 27 DE DESEMBRE DE 2018

Cercador de l’Hemeroteca

OPINIÓ

DiariMés

TRIBUNA

Coneixement local

• Xavier Allué

Actualitzada 27/12/2018 a les 08:19

Fa anys l’antropòleg Clifford Geertz va publicar un llibre amb el títol del qual he pres el titular d’aquest article, on demostrava que per tenir coneixement d’una cultura era imprescindible tenir un bon coneixement local. Els bons antropòlegs s’instal·len entre la població que volen estudiar i miren de recollir tots els detalls de la vida quotidiana, les creences, costums, mites i fòbies, per arribar a fer-se una idea de la població. Preguntant.

No sé ben bé a qui assessora el govern de l’Estat en referència a Catalunya. Als anys de plom del Partit Popular qui ho feia era el Jorgito Moragas i personatges com García Albiol o Alicia Sánchez Camacho. I així els hi va anar. Després de l’1-O al Moragues se’l van treure de sobre i enviat a un exili daurat a Filipines.No sé si l’actual geni és el senyor Iván Redondo, un donostiarra que ha estat assessor del govern del PP d’Extremadura o algun membre il·lustre del PSC, però quan van decidir que l’aportació estrella a l’apropament polític amb Catalunya era donar el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport del Prat, algú els va enredar.

Sóc prou gran per recordar-me de crits al carrer de «No volem titelles/Fora Tarradellas». Amb tot el respecte històric per qui fou president de la república catalana a l’exili una pila d’anys, la seva figura carrega amb notables discrepàncies d’orígens diversos. En tot cas, fora una bona cosa haver-ho comunicat i, fins i tot pactat d’antuvi. Per la gent de menys de 40 anys Tarradellas potser els hi evoca un nom de carrer o avinguda. Però més aviat els hi sonarà per una molt popular empresa fabricant d’embotits i pizzes precuinades, arrelada a la, segons el director de La Vanguardia, capital de l’independentisme català.
Quan es porten molts anys demanant la gestió de l’aeroport, les inversions i l’autorització per a vols transoceànics, que la resposta sigui un canvi de nom i, a sobre, controvertit, té més d’imposició colonialista que altra cosa.

Potser els hi manca coneixement local. No ens coneixen. La distància posa dificultats. Els assessors miren més els gestos i les oportunitats. També miren a curt termini.

O no. El meu entendre és l’arrogància, el menyspreu, la desconsideració, el menysteniment des d’una posició de domini colonial que entén les peculiaritats com provincianisme i les reivindicacions com atacs al poder constituït. Canviar el nom a un aeroport és el més lluny que volen arribar pel que fa a concessions. Concessions, que no reconeixements de drets.

Però és que també han dit que els drets només existeixen dins de l’ordenament jurídic. Si així fos, encara hi hauria esclaus, les dones no votarien o l’escolarització seria un privilegi, igual que l’assistència sanitària.

No ens coneixen. No volen tampoc reconèixer que ja no suportarem les seves contradiccions ni les seves imposicions. Només els hi farem veure quan marxem. Aviat.

My family's Christmas table

Merry Christmas 2018

Christmas celebrates the birth of Jesus at Bethlehem, currently Cisjordania, a part of Palestine, a muslim country.

This Christmas we were 27 Allues and Martinezes at the table, ages from 1 to 75 years.

Of the whole tribe

2 were born in Zamora, Spain, where my father was from.

4 were born in Tarragona, Catalonia, where we currently live

5 in Barcelona

3 in Addid Abeba, Ethiopia

2 in Oklahoma City, USA

2 in Madrid

1 in the Basque Country

1 in Ibiza island

1 in Valencia

1 in Algeciras, Andalusia

1 in Luanda, Angola

1 in Basel, Switzerland

1 in Tula, Russia

1 in Morocco

1 in Sabadell, Catalonia

That’s what their passports say.

Do you really think where were you born makes any difference?

Xavier Allué

Christmas 2018

Fa dies que tinc ganes d'escriure sobre la situació politicojurídica de Catalunya i l’estat des d'una visió quelcom distanciada i més intemporal, però l’actualitat i la cridòria que l’acompanya no m’ha permès prou moments de serenor per recollir dades i intentar ordenar-les.

També estic cercant una fórmula que em permeti escriure sense adjectius qualificatius que, tot i aportar èmfasi a les argumentacions, els hi resta consistència i faciliten la crítica aliena. No cal més que sentir als tertulians habituals i les declaracions dels polítics dins i fora dels parlaments, per veure que, si els hi treus els adjectius, a penes queda res del seu discurs.

Sembla com si tota l’actualitat política d’aquest any que s’acaba hagi entrat en una mena de voràgine amb el vòrtex en la data del 21 de desembre. Les dates prèvies al Nadal històricament han aportat esdeveniments que sembla que puguin canviar el curs de la història. El meu pare sempre deia que abans de Nadal sempre hi havia una mala notícia: un avió estavellat, un terratrèmol o la mort d’algú important...Y després, al sopar de Nadal ens ho recordava: ”... Veus el que ha passat enguany?... Realment coincidia amb el silenci que les vacances dels periodistes arreu del món occidental, tant de La Vanguardia com el New York Times o United Press, imposaven els dies següents, quan les redaccions dels informatius queden en les mans dels becaris. Els resums anuals van cap al cap de setmana següent.

Els cervells de la Moncloa van estimar que calia fer un gest en vers Catalunya quan van decidir de celebrar una reunió del Consell de Ministres espanyol a Barcelona. Van triar el 21 de desembre sense pensar-hi massa la data, més enllà que fos a final de l’any del calendari i, possiblement amb la vista sobre la participació dels diputats dels partits catalans en l'aprovació dels pressupostos per l’any vinent. El pas de les setmanes i el reguitzell de desavinences al llarg de la tardor entre uns i altres i, no gens menys, els resultats electorals a Andalusia, ha deixat aquest propòsit sense sentit.

Potser només hi queda una voluntat de fer presència a un territori. Això dóna peu a què s’entengui com a una provocació des de Catalunya i generi rebuig. A la teoria dels conflictes, la provocació no està tant en la intenció del provocador com en la percepció del provocat. Freqüentment el provocador no és conscient dels sentiments de l’altre fins que no s’expressen, fins que no topen. La perversitat del provocador cerca uns objectius plens d’incertesa que, a més, condicionarà la seva pròpia resposta al que respongui el provocat. En l’àmbit de la política hi ha molt de risc en moviments tàctics sense estratègies a llarg termini. La recomanació, quan t'endinses en territori aliè, és allò dels “westerns”: “Yo que tu no lo haría, forastero”.

A hores d’ara, segur que el Gobierno de l’estat ja s’ha penedit de la decisió, sobre tot perquè és difícil veure que en poden treure de profit. Ja ho ha assenyalat el ministre de Foment, un home que, no sé si ho és, però té veu d’una mica de seny. Ha estat desmentit massa ràpid, el que li dóna una certa credibilitat.

Es parla molt, i contradictòriament, de la resposta de Catalunya al carrer a la presència del Gobierno a la Llotja de Barcelona. Com que el futur és el més difícil de predir, no sabem que pot arribar a passar. I encara menys la interpretació i explicació, la postveritat, del que passi.

Però la meva impressió és que, llevat d’algun fet que em resisteixo a qualificar, el més probable és que l’encontre amb la realitat política serveixi per donar més arguments per la “pujada de gener”, la “cuesta de enero” que els esdeveniments polítics, judicials i, també, econòmics, podem anunciar pel començament del any vinent del calendari.

Xavier Allué 16 de desembre de 2018

(La imatge que acompanya aqust post va aparèixer a El Periodico de Catalunya)

Publicat el 17 de desembre a DiariMés

Del Brexit al Catexit

Contemplant les recents dificultats del govern del regne Unit en relació al mecanisme per separar-se de la Unió Europea, algunes reflexions permeten fer comparacions amb el procés de la independència de Catalunya de l'estat espanyol.

És prou evident que les dificultats són considerables en qualsevol procés de separació, fins i tot en un d'acordat basant-se en què els estats són membres d'una aliança lliure.

Per una banda, la britànica, encara hi ha amples segments de la població que no venen d'acord amb la separació. La distribució geogràfica i, també, social dels resultats del referèndum mostra que la discrepància té a veure amb les expectatives del que pugui resultar de la separació. Mentre que els sectors més urbans, oberts al comerç internacional, consumidors de béns i serveis de diverses procedències i dependents d'economies globalitzades, no voldrien separar-se i, fins i tot reclamen una repetició del referèndum, disconformes amb el resultat. D'altra banda, la població més aviat rural que encara no veu els avantatges dels acords amb la UE, pensa que estarien millor sols, en tot cas comptant amb els mercats de l'antiga Commonwealth.

La negociació dels acords de separació està resultant prou peluda fins al punt de costar-li el govern a la senyora Theresa May, què és qui ho està gestionant. La clau de volta és que la separació ho és d'una part de les relacions, mentre que regulacions i acords multilaterals vigents de fa anys a la UE, romandran efectius tot i la separació. I tot això malgrat que el Regne Unit havia mantingut la seva moneda, la lliura esterlina, amb les llibertats de caràcter financer que això permet. Per sobre planegen sentiments profunds d'autosuficiència i les peculiaritats dels britànics (diu la dita: Perquè penses que Déu els va posar en una illa?). I això pot dur a una separació sense acords.

Amb la brevetat que permet aquest espai, intentar albirar quins problemes i dificultats poden presentar-se en una futura i eventual separació de Catalunya de l'estat espanyol, no resulta fàcil. Inclús tractant-se d'una separació d'alguna manera pactada, les dificultats superaran amplament els 550 folis del darrer acord del Brexit que Theresa May presenta al seu parlament. Sóc del parer que, arribat el cas, millor fer la separació i després negociar els acords. Actius i passius poden ser notablement complexes però no hauran de ser decisius per condicionar acords. Ni tampoc cal dramatitzar sobre el destí de persones amb fidelitats diverses, com poden ser els funcionaris, llevat d'alguns emocionalment compromesos.

També al meu entendre, el tema dels diners, de les finances, no té per què ser tan difícil, per què la comptabilitat, amb els recursos informàtics existents, té una complexitat limitada. Una altra cosa és el deute, el deute públic, aquell que supera el GDP anual. Però això són figues d'un altre paner o temes per un altre article.

Tècnica del cop d'estat

Publicat a DiariMés 31 d'octubre de 2018.

Actualitzada 30/10/2018 a les 19:48

 De tota la colla d’indocumentats que envaeixen cada dia pàgines de diaris i emissores de ràdio o televisió, el que fa més basarda és la utilització obscena de conceptes i adjectius totalment allunyats de la realitat. Notoris són els dirigents falangistes i populars, que mai fan cap proposta sobre el que es pot fer per la gent i només clamen al cel pels desastres que, segons ells, els envolten. Quan sembla que s’han fet estudis universitaris en un parell de semestres o només llegeixen el Marca, no és fàcil suposar que hagin tingut lectures bàsiques, a menys que un sistema de lectura ràpida a l’estil dels personatges de ficció com Superman o Terminator els hi sigui propi.
Abans de parlar de «cop d’estat» fora convenient conèixer alguns clàssics que amb el títol comú de «Tècnica del cop d’estat» escrigueren Lev Bronstein (Trotsky) o Curzio Malaparte fa quasi cent anys. El text de Trotsky, poc menys que un pamflet originari del període revolucionari, de quan les revolucions d’octubre succeeixen al novembre, fou editat a Mèxic als anys 30. El de Malaparte Tecnica del colpo di Stato, escrit el 1931, és un assaig trobable a Amazon per 5 euros, bastant precís.
Un cop d’estat, també conegut com putsch en suís-alemany i així citat a la premsa europea, o bé en francés coup, és un exercici violent, agressiu, «militar, por supuesto» com digueren els que van protagonitzar la xapusa d’un 23 de febrer, amb ocupació dels nuclis de poder polític, mediàtic i financer. El muntatge «cuartelero» i barroer va fracassar perquè no va agradar als que ho havien preparat, incloent-hi el misteriós Elefante blanco, que tothom sabia qui era. Tenia més de «pronunciamiento» o «cuartelazo» decimonònic, que hi ha gent ancorada en un passat miserable que no sembla que puguem oblidar.
L’estat que ens acull no fa gaire per la gent. Massa dedicat a la perpetuació de l’estat dels estaments. Forma un conglomerat d’interessos sense la més elemental contraposició de la diversitat. L’obsessiva fixació en la unitat és una mostra de la falta de confiança en la mateixa unitat i que tal fosi per una unió de voluntats. La unitat imposada manté les esquerdes entre els que la pateixen. I, alhora, impedeix la saludable separació de poders que permet l’exercici de la coherència. No és el mateix que la cohesió. Quan hi ha esquerdes, per trencar un estat ni cal un cop, ni d’estat ni de martell; es desmorona tot solet.
No sé si cal recordar que un poder executiu del PP podrit per la corrupció, un poder legislatiu amb dues càmeres disfuncionals i un poder judicial esclau dels poders financers, no fan gaire per unitats. Si sumes uns poderosos grups financers, la negra mà de l’església Catòlica embolicada en la pedofília, uns militars jubilats que enyoren la guerra d’Ifni com a darrere del poder colonial i un monarca comissionista, tot concentrat per interessos personals i familiars, el que no s’entén és que només siguin els bascos i els catalans els que vulguin marxar. Al pas que van és que no cal cap cop, d’estat o d’altre mena.

La justícia i la injustícia

El pitjor que li pot passar al sistema judicial és que es parli d’ell. Quan la gent parla de quelcom és que no funciona com cal. Acostumats a que moltes instàncies de l’administració tinguin funcionaments inadequats, por parlem pas de molts d’ells. Que la judicatura esdevingui notícia no deu ser desitjable. El protagonisme que el nomenat tercer poder està adquirint a l’estat mostra la ineficàcia dels altres dos oficials. L’executiu corcat per la corrupció dels governs del Partit Popular a penes fa 100 dies que ha canviat de mans i encara reté, bé que obligat per realitats no fàcils de moure, moltes de les xacres instaurades al nucli dur de l’estat. El recurs a gestualitats que tenen escasa eficàcia, ni tan sols simbòlica com desenterrar al dictador, no fan moure la realitat. El poder legislatiu porta els darrers 40 anys intentant trobar un significat no partidista. Quan dominen les majories, la manca d’exercici democràtic redueix els debats a parloteix insubstancial. Quan el parlament, allà on es parla, es troba fracturat com ara, només es senten crits per avançar les eleccions, a veure si així canvia la realitat. El sa exercici de la controversia per a arribar a acords ha estat una pràctica inexistent. Només s’arriben a acords multipartidistes quan es tracta de fotre a algú, generalment a la gent. No han estat capaços d’actualitzar el text constitucional més que per canviar l’article 135, que anteposa el deute als drets dels ciutadans. El poder judicial no sembla una estructura per a afavorir a la gent. El seu funcionament durant els passats cent anys ha tingut més funcions repressives que reparadores de drets. El recurs a la justícia els espanyols sempre el releguen, potser recordant la maledicció gitana “Tengas pleitos. Y los ganes”. El prestigi corporatiu de la judicatura no és gaire destacat. Com a col·lectiu, generen més por que no pas confiança. En general la gent fa el possible per mantenir-se lluny i deixar la justícia foral com un últim recurs. Tampoc és que l’estat hagi afavorit el seu funcionament amb suficients recursos materials i personals. La base legal és obsoleta pel segle en que vivim i la dotació material apenes supera el que era normal a altres mons de l’activitat fa vint anys. La tecnología de la comunicació, de l’arxivística, de difusió, es baralla a diari amb el secretisme, la lentitud i el corporativisme, tot això com resistència a la transparència, la modernitat o fins i tot la racionalitat. Això està pesant sobre el prestigi. Des de una activitat com la meva, prou corporativa, a la que he dedicat més de mig segle i que, segons totes les enquestes, figura en el primer lloc de les més apreciades per la gent, em permeto adreçar-me al col·lectiu dels juristes i convidar-los a esforçar-se per sortir del pou d’incuria en el que, també per culpa d’altres, es troben en l’actualitat. Que les directives de la part superior de la estructura hagin mantingut uns procediments més propers a la cooptació que a la meritocràcia, no ajuda gens. El conservadorisme, per essència, tendeix a mantenir les coses com estan. I així no hi ha manera de progresar. Es posible que també hi hagi problemes originals en la formació dels professionals. Per ser llicenciat en dret, calen quatre anys d’estudis universitaris. Amb això i les mancances de titulars fa que un jovincell de vint-i-dos anys pugui ser jutge substitut, aixecar cadàvers, desnonar famílies o empresonar delinqüents presumptes. Per ser metge calen sis anys de facultat de Medicina. I per ser otorinolaringòleg, o ginecòleg o metge de família, cal fer un dificultós exàmen, tan difícil com qualsevol oposició funcionarial, i fer quatre anys de formació reglada. Amb sort, un candidat tindrà 31 anys d’edat quan pugui exercir lliurement. Penseu-hi. A sobre, uns quants incompetents, venals, poc ètics, utilitzen la impunitat dels seus càrrecs per denostar, insultar o amenaçar a ciutadans que tenen opinions polítiques diferents al nacionalisme espanyol més ranci. La sacrosanta llibertat d’expressió, que espero que protegeixi aquest text, permet que, tot ebri, un jutge en exercici canti el “fandango de la pena negra” que li vingui en gana. Però ha de saber que, com jutge, tal cosa l’inhabilita per actuar en qualsevol matèria que s’aproximi als denostats o als que comparteixen la seva ideologia. El corporativisme sa, el que vetlla pel bon nom i l’ètica de la corporació, s’ha de desprendre dels indesitjables que obliden les seves obligacions i responsabilitats… La judicatura haurà de fer molts esforços per aconseguir la confiança dels seus justiciables. Cal que s’hi posin el més aviat possible. Altrament romandran allunyats de la gent i, e què és encara pitjor, de la realitat. Zurich, 20 setembre de 2018 _____________________________ Escrit això, un parell de setmanes després i quan ja havia publicat l’article que precedeix aquest text: “Un any d’ignomínia” on, en el relat la judicatura resulta poc afavorida, es especial pel que envolta la judicialització del procés polític de la independència de Catalunya, es produeixen un seguit de fets que deixen molt malparat el prestigi del Tribunal Suprem d’Espanya. Una decisió de la Sala Segona dictamina que els bancs hauran de pagar l'impost d’actes jurídics de les hipoteques que, fins ara, pagaven els clients contractants d’una hipoteca. En un gest insòlit a la jurisprudència espanyola, el president de la Sala Contenciosa Administrativa, Luís María Díez-Picazo, ha anul·lat la sentència just 24 hores després de publicar-se. L'escàndol ha estat enorme, demostrant una ingerència impensable, i pels indicis, induïda per la pressió dels bancs que veien reduïts els seus beneficis. Aquesta aventura ha exhaurit els pocs vestigis d’imparcialitat i independència que li quedaven al poder dels jutges. El president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en un intent d’esquivar el problema i intentar allunyar-lo ha anunciat que la sentència es revisarà en un ple que ajuntarà els 31 magistrats per prendre una decisió definitiva el proper 5 de novembre. Ja no queda cap poder de l’estat que no estigui tocat per la corrupció, el desprestigi i la desproporció de les actuacions. Ni el rei, ni els jutges, ni el govern del PP, ni el que queda del Congrés i el Senat mereixen la confiança de ningú. Ja queda menys.

Un any d'ignonimia

Publicat el 16 d'octubre de 2018 a DiariMés

No violencia

Publicado el 2 de octubre de 2018 en DiariMés