Publicat el 24 d'agost de 2020 a DiariMés
Saturday, September 26, 2020
Friday, July 31, 2020
Sunday, July 05, 2020
Monday, June 08, 2020
L'espai perdut
L'espai perdut
L'espai
és una realitat mesurable. Fins i tot delimitable, tot i que es
considera infinit i en continua expansió, parlem dels confins de
l'espai. Confinats com estem, el que hem fet és reduir els espais
nostres i, amb això, els moviments.
Hem
perdut espais. Espais que creiem que eren nostres, que formaven part
del nostre entorn personal, no els tenim
accesibles. Uns espais ens estan vedats. Són espais propers, d'ús
comí, compartits. Altres, grans espais, queden fora del nostre abast
pel confinament. Fins fa poc tota la superfície terrestre
estava al nostre abast. Podíem viatjar pels cinc continents sense
gaires limitacions i,
fins i tot, a un cost abastable. Això era la glòria de la dita
"globalització", anglicisme de mundialització: viatges
transoceànics, vacances a 10.000 quilòmetres de casa nostra,
negocis a déu fusos horaris amb clients que es lleven quan nosaltres
a penes anem al llit.
Precisament
a estat a l'hora causa i conseqüència de
la CoViD-19: la transmissió de l'epidèmia s'ha fet per l'espai
aeri. La principal mesura de prevenció d'àmbit internacional ha
estat el tancament de l'espai aeri. Un altre espai perdut.
Amb
el confiament, a tots els efectes perdem l'accés lliure a tots els
espais públics: carrers, parcs, avingudes, passejos, monuments,
museus, estadis, teatres, sales de concerts... La Scala de
Milà, el Liceu, el Palau de la Música, l'Albert Hall, Wembley,
el Camp Nou, el Colosseu, Champs Elysèes,
la 5a Avinguda,
la pujada a l'Everest, la Kaaba, tot buit, mentre tots restem
tancats als nostres espais privats.
S'ha
decidit que hem de mantenir un espai d'1,5 a 2 metres de la resta
dels humans, una distància física, que no social. Potser una
distància solidària, per a no contagiar ni ser contagiat. Un espai
perdut. O guanyat.
Hi
ha espais que, fins ara, consideràvem comuns: el pati de l'escola,
les sales d'espera del dentista, de les estacions de trens, dels
aeroports, les àrees de descans de les autopistes, les platges, els
pàrquings lliures, les voreres dels carrers o
els passos de vianants. A més de tots els establiments, botigues,
bancs, cafeteries, esglésies, hotels i pensions, oficines
i dependències administratives.
També altres més petits com el replà de l'escala, el portal de
casa, els lavabos públics, les cabines dels caixers automàtics,
els ascensors.
Espais
que, fins ara, a penes havíem considerat com "espais",
llocs o indrets.
L'epidèmia
ha trastocat també els espais imaginaris de les societats modernes.
Fem servir espai per denominar àmbit: espai polític, espai
professional, espai electoral, espai econòmic, espai social. O
l'espai d'un diari, com aquest, que ha d'ajustar el que publica a
l'espai de les seves pàgines. Quelcom que es pot, d'alguna manera,
ocupar.
Almenys temporalment
hem perdut el control de l'espai. En part per què ens hem retirat,
hem cedit l'espai a l'amenaça del virus i en part per què ens l'han
vedat amb el confinament.
Però
ara es tracta de recuperar els espais. La manera és
compartint-los perquè de
poc serveix si només ocupem un espai només nosaltres sols. Per a
compartir-los cal un grau de confiança que el virus ens ha pres.
Confiança en què els
altres, que som nosaltres mateixos, no representen un perill. El
límit ho posem en una frontera a les secrecions respiratòries
mitjançant una mascareta i el manteniment d'una distància física,
d'un espai.
I
aviat recuperarem la resta d'espais. Els carrers, que, de ben segur,
seran sempre nostres.
XA
7 juny 2020
Wednesday, June 03, 2020
Una mica més del de sempre
![]() |
| A mig pal, per tot plegat |
Tuesday, May 19, 2020
El temps perdut
Em causa un especial neguit quan, davant d'un semàfor, contemplo els segons que queden perquè canviï la llum i pugui continuar caminant. Què en faig d'aquests 20, 30 segons? L'espera és prou breu per a fer res. A sobre, el compte enrere lluminós reclama tota l'atenció. Tinc dubtes sobre si aquest temps l'he perdut o l'he utilitzat. En fer anys, començo a pensar els segons, els minuts perduts que la biologia m'ensenya que cada dia em queden menys, com per anar perdent-los esperant per a travessar un carrer. Pot ser que pago amb el meu temps la garantia de travessar el carrer amb seguretat: a canvi de perdre el temps, el que evito és perdre la vida...
Aquests dies, setmanes, de fet ja mesos, de confinament i aturada d'activitat, és un temps perdut? O és la paiola a canvi de la seguretat que no emmalaltirem de l'epidèmia.
El cert és que no el recuperarem, puix que el temps passat ja no és nostre. Una certa buidor de no haver-ho aprofitat, bàsicament perquè, tot i les anunciades durades i fases, es fa difícil planificar davant de l'incertessa.
És posible que alguns hagin aprofitat aquests temps per a pensar. Reflexionar, meditar, considerar, fins i tot imaginar, són funcions superiors de la ment, tot i que és difícil saber on et duran les cabòries. Uns altres, afortunats, han pogut emprar el temps en aprendre. Alguns de forma activa, apuntats a cursos telemàtics d'idiomes o altres sabers. Però molts altres, condicionats pels canvis de situació, han après a cuinar, a programar la rentadora, a utilizar aplicacions del mòbil, a muntar videoconferències online o diverses formes més o menys exitoses de bricolatge. Fins i tot hi haurà alguns que s'han atrevit a experimentar, prova i error del mètode científic, en noves relacions, noves ambientacions, recuperar de velles i reconstruir d'oblidades. Els més afortunats de tots són els que han emprat el seu temps en compartir, tot i el confinament i la separació, coneixements, experiéncies, records o sentiments, si és que han tingut amb quí. Planyo als que hagin perdut el temps.
Els profetes i ermitans de l'antigor es passaven 40 dies i quaranta nits, una quarantena de dies, al desert per a accedir amb la meditació al coneixement, fos propi o revelat. Ara en portem més de seixanta. Res més paregut a un desert és una ciutat amb els carres buits, desèrtics en diem. Després res tornava a ser igual.
Doncs ara tampoc. Ni per més que proclamin aquesta insensatesa de la "nova normalitat", si per normalitat hem d'entendre el desastre de món que voldríem deixar enrere. Res ha de ser igual. I això ens donarà molta feina. Afanyeu-vos.
Thursday, May 07, 2020
Saturday, May 02, 2020
Ensayo general para la extinción de la especie
Thursday, April 16, 2020
‘Un ballo in maschera’
‘Un ballo in maschera’
Un ball de màsqueres l'estem veient i continuarà formant part de l'escenari pùblic per un bon temps. La indicació de tapar-se boca i nas és una recomanació d'autoritats sanitàries per tal d'evitar contagis durant l'actual epidèmia del virus SARS-CoViD-19. El propòsit pot ser doble: evitar que les secrecions respiratòries, les gotetes de saliva que expel·lem parlant o amb la tos i els esternuts arribin als que ens envolten i, potser també per a evitar d'inhalar les que els contagiosos ens facin arribar. I només potser, puig que aquesta funció protectora només l'exerceixen les mascaretes proveïdes de filtre.
Enfrontats a l'epidèmia, aviat va ser evident que de mascaretes no hi havia per a tothom i va començar el ball de màsqueres. Primer es tractava de proveir a qui més risc de contagi tenia, com són els treballadors sanitaris, també amb el doble propòsit: protegir als altres i protegir-se. I aviat va ser evident que amb mascaretes no hi havia prou i que calien equips de protecció de tot el cos, EPI, Equipament de Protecció Individual, que cobreixin tot el cos, especialment els ulls, una de les vies d'entrada del virus. Per a la població en general, les masqueretes més simples tenen el propòsit d'evitar la difusió del virus. Si les porta tothom, realment tothom, que vol dir contagiosos i contagiables, es posa una barrera efectiva. Juntament amb l'ús de guants i el manteniment de la distància, ara dita social, d'un parell de metres, limiten la transmissió del virus dels contagiosos als contagiables.
D'eficàcia més general és el confinament de la població, que just ara sembla que comencem, massa precipitadament, a relaxar. El confinament és molt onerós, físicament i mental i, també, des del punt de vista de l'activitat econòmica. Però demostradament eficaç.
Al ball de màsqueres contribueixen barruerament els resposables del "gobierno" de l'estat, perdut en indecisions i confusions, assignant a Catalunya una quantitat de màsqueres en un nombre concret, 1.714.000, per a recordar-nos que fa tres-cents anys que suportem les seves ignonímies. D'això no deu ser alié l'actual rei Felip, descendent numéricament d'altre Felip d'infausta memòria. Ho recordarem, si és que ens cal. I li recordarem quan tot acabi.
Les màsqueres estan aqui per a quedarse. S'incorporeran a l'abillament comú com ho hem vist als païssos de l'Orient. En part com protecció, en part per solidaritat i, potser també com a moda. I davant dels intents de seguiment de les persones per càmeres al carrer, per a preservar identitats. Alguns es trauran la màscara, reialment o metafòricament, per revelar-nos les seves veritables identitats, mentre altres romandran vergonyosament amagats. Però no ens esborraran el somriure.
Esteu tots convidats al ball.
Xavier Allué
14 d'abril de 2020
..










