Friday, August 18, 2023

Bons entenedors - 17 d'agost

 



Sis anys després dels atemptats a les Rambles i Cambrils ja és una bona jornada de reflexió sobre el que van representar i, per la manca d'esclariment, encara representen. Al llarg de tot el que hem conegut com a "procés" cap a la independència de Catalunya s'ha parlat sobre si podia costar vides, i si el cost en vides era o no assumible. Ferm creient en el valor de la vida, un mort és ja massa. Però també entenc que les confrontacions poden descontrolar-se i esdevenir violentes sense que, sovint, es pugui posar remei quan ja s'ha causat víctimes. Al meu entendre i, com ja he publicat a aquestes pàgines, els morts del 17 d'agost del 2017, víctimes i, també, perpetradors, ja formen part de la nòmina dels morts del procés. 

Cal anar a les primeres declaracions i interpretacions per trobar clares referències a l'origen dels atemptats. D'entrada, el malaurat anunci de qui fou ministre d'Afers Exteriors espanyol Gracia Margalló de què la segona quinzena d'agost "passarien coses" i altres referències a què a Catalunya tindríem "un susto".

La identificació del líder del que es va considerar una cèl·lula jihadista, l'imam de Ripoll Es-Sati i el coneixement de les seves vinculacions amb la Guàrdia Civil i, just a penes cinc dies abans de l'atemptat, amb membres del CNI, apunten al que es coneix com a "atemptat de falsa bandera". Així ho van manifestar el mateix dia algunes veus. La realitat de la resolució policial dels atemptats per part dels Mossos i les autoritats catalanes en un termini molt breu, durant el qual Catalunya va funcionar com un estat sense condicionants. Això topa amb la, també realitat, presència constant i aclaparadora de les forces i cossos de l'estat espanyol, molt per sobre del que són les guarnicions a altres zones de l'estat. I la realitat de l'espanyolitat de la judicatura a Catalunya, on no més d'un de cada vuit jutges parla o enten el català. Ni policies espanyols ni jutges van moure un dit, potser "en espera de instrucciones".

L'apressurada aparició de coneguts "spin doctors", modificadors de la realitat pùblica per interessos diversos només va ser superada per la barroera i inconsistent manera de trobar explicacions amb una mínima o nul·la credibilitat. Falses notes de desmentits que ni tan sols es van preocupar en fer traduccions amb aparença de versemblança. La participació i/o coneixement de serveis secrets, de l'estat espanyol o d'altres, com és natural en les activitats dites secretes, resta sense esclariment. Val a dir que ja s'ha entès, que les activitats secretes dels estats ho són, principalment, per què són impresentables.

La inclusió de l'esclariment de l'origen i gestió dels atemptats entre els terminis de negociació per aconseguir el nomenament de president del Congreso de los Diputados després del peculiar resultat de les darreres Eleccions Generals, per a mi, només té un valor simbòlic i d'efemèride aquest 17 d'agost. El cert que, repetidament, el PSOE acostuma a no complir les seves promeses i acords. Ara tampoc ho farà, entre altres motius per què ja no és fàcil tornar a ficar la pasta de dents dins el tub un cop l'has espremut fora. (La meva dona, que és molt sabia, diu que sí que es pot. Només cal obrir el final del tub i ficar-la i tornar-lo a tancar. És a dir, tornar a començar). El temps esborra petjades, les lleugeres dels delinqüents i les que despisten els agents de la llei.

Tot plegat, l'elecció de na Francina Armengol no és més que el nomenament d'un funcionari, de qui les funcions estan més que regulades per lleis i reglaments i amb poqueta capacitat de maniobra. Només que, si desapareixen el cap de l'estat i el del Gobierno, s'al·lota esdevé la cap de tot. Ja hem vist alguna pel·li amb això.

El que sí mostra és que només és la primera jugada d'una partida encara per desenvolupar. Entesos?


Xavier Allué

17 d’agost de 2023

(L'imatge que acompanya aquesta entrada de blog és el que Microsoft Bing mostra si demanes "17 d'agost- Imatges"... sens e comentaris)

Saturday, July 29, 2023

Post Oppenheimer

 

Per si t'interesa seguir el tema "Oppenheimer", el mestre de periodistes Lluis Foix publica al seu blog https://www.foixblog.com/2023/07/28/oppenheimer-y-einstein/. Al comentaris hi ha el meu (sota pseudònim) que copio a continuació:                                                                                                                                                                                                                                       

Pequeña discrepancia con el Sr. Foix sobre si se advirtió a los japoneses de que no podrian ganar la guerra. El 26 de julio los Aliados, en la Declaración de Postdam indicaron en términos de ultimatum que las acciones de guerra conducirian a «la inevitable y completa destrucción de las fuerzas armadas japonesas e inevitablemente la devastación del suelo japonés». Incluso en los bombardeos (en Nagasaki) se envió una carta dirigida al profesor Ryokichi Sagane, un físico nuclear de la Universidad de Tokio, quien había estudiado con tres de los científicos responsables de desarrollar el arma nuclear. El objetivo de dicha misiva era pedirle que le dijera al Estado Mayor japonés el daño que involucraban estas armas de destrucción masiva, además de que hiciera todo lo que estuviera a su alcance para convencer a las autoridades del país de terminar la guerra (Wikipedia).

Los bombardeos aliados «convencionales» sobretodo con bombas incendiarias a lo largo de los meses de junio y julio de 1945, havian causado una enorme devastación en varias ciudades japonesas con números de víctimas que duplicaban la causadas por las dos bombas nucleares. Tal horror no hacía pestañear a los militares, aliados o japoneses. Las bombas de Hisoshima y Nagasaki iban a ser seguidas de otras (habia 4 dispuestas), tan pronto com el 16 de agosto como parte de la preparación de la invasión de Japón, en la que era previsible que causase victimas en un lado y otro en exceso del millón según las estimaciones del Estado Mayor americano. Muchos historiadores consideran que lo que realmente motivó la rendición japonesa fue la declaración de guerra de la Unión Soviética.

Que los científicos tengan reticencias éticas sobre el uso maligno que se haga de sus hallazgos o inventos és sólo natural a su condición. La decisión política, como muestra en la película la estupenda secuencia de Gary Oldman en el papel de Harry Truman, fue del presidente de los EEUU. Como lo fue la de no seguir con más bombas.

Las bombas atómicas fueron un horror y causaron cientos de miles de víctimas (japonesas), pero evitaron muchos cientos de miles más de vidas japonesas y aliadas. Si, además, como muestra de elementos disuasorios contruidos alrededor de la MAD (Mutual Assured Destruction) evitaron muchas muertes más a lo largo de la enfriada «Guerra fría» es para la especulación y/o el estudio.


Wednesday, July 26, 2023

Oppenheimer

 Film poster, depicting J. Robert Oppenheimer in front of the "Gadget" nuclear bomb

El nom em va resultar familiar quan estudiant a la facultat de Medicina de Barcelona, les classes sobre les anèmies les explicava el Dr.Walter Oppenheimer. Me les devia aprendre bé per què, per una fortuna o casualitat, en les cinc o sis vegades que m'he hagut d'examinar, en concursos de places o oposicions, cada vegada m'ha tocat el tema del diagnòstic i tractament de les anèmies com a tema principal, i m'ha anat molt bé cada cop. El Dr. Oppenheimer era un home d'estatura mitjana, de cara rodona amb un bigotet i ulleres que parlava espanyol amb quasi no accent i em consta que també català, tot i que aleshores, a les classes no es feia o no es podia fer servir. Fou un prestigiosíssim hematòleg associat al ProfFarreras Valentí i la càtedra del Prof. Agustí Pedro i Pons creador d'una igualment prestigiosa escola d'Hematologia de Barcelona, amb deixebles escampats per tot el món.

Que jo sàpiga sense relació de parentiu, la figura de J. Robert Oppenheimer fou per a mi, quan estudiava, ben conegut com "el pare de la bomba atòmica". Aficionat perifèric a la Física nuclear, el seu nom es veia associat amb altres físics i investigadors sobre l'energia atòmica, com Enrico Fermi, Neils Bohr, Ernest Lawrence o el mateix Albert EinsteinTot i això, als anys 60 del segle passat, al bell mig de la part més negra de l'així dita "guerra freda", tot i conèixer la seva realitat, al meu entorn no era una preocupació o motiu de comentaris o pensaments. Va ser al marxar als Estats Units que em vaig fer més conscient del que era l'amenaça nuclear. Al meu lloc de treball, a la universitat o als centres comercials, era comú trobar-te amb indicacions per l'entrada dels refugis nuclears sota el títol de "fallout shelter". Eren espais per protegir-se de les radiacions que es podien desprendre d'un atac amb bombes atòmiques. I amb una certa freqüència es feien simulacres d'entrenament.

El 1969 vaig tenir l'oportunitat de visitar Los Alamos, a Nou Mèxic, la seu dels laboratoris que desenvoluparen el Projecte Manhattan. Aleshores era una ciutat no massa gran, amb amples carrers arbrats residencials, amb escoles i comerços, probablement una de les de renda-per-capita més elevada del país, una bona part dels seus habitants investigadors i tècnics superiors. Hi havia un museu amb reproduccions de les dues primeres bombes atòmiques: "Little Boy" i "Fat Man", respectivament llençades sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki l'agost de 1945. Encara tinc les fotos.

L'estupenda pel·lícula de Christofer Nolan, amb les seves tres hores de durada que em van passar en un instant, em porten a conèixer els detalls del procés de la construcció de la bomba atòmica, la participació dels científics americans en l'esforç de la II Guerra Mundial i les contradiccions ideològiques i ètiques, sobretot del personatge principal. Cillian Murphy fa un paper extraordinari, envoltat per tot un seguit d'actorassos com Robert Downey Jr., Matt Damon, Josh Harnett, Rami Malek, Kenneth Branagh, David KrumholtzMathew Modine o Gary Oldman, i la fantàstica Emily Blunt. Matèria d'Òscar, tot i que a mi em sobra l'ús d'efectes especials i llums estroboscòpiques per a expressar sentiments i confusió mental.

Les seqüències finals, amb efectes especials és possible que apropin a les noves generacions a la realitat que representa l'existència dels tremends arsenals nuclears acumulats actualment al món, suficients per destruir el planeta més de mil vegades, que fan petites les amenaces d'escalfament global, de carències d'aigua o aliments, d'epidèmies descontrolades de virus o altres agents. Just estem a una passa de què algun incontrolat premi el botó nuclear i deixarem de ser història per què no quedarà ningú per recordar-nos. L'invent d'Oppenheimer no fou més que un assaig general localitzat. El que pugui venir tampoc hi haurà ningú per lamentar-lo després.

Xavier Allué

Juliol 2023

Saturday, July 22, 2023

Fronteres i l’unitat d’Espanya

 


Fronteres i l’unitat d’Espanya


Les fronteres són un invent recent. A l'antigor els límits dels països o regnes els marcaven el final del camí, de la via de comunicació, ocasionalment els rius o algun altre accident geogràfic fàcil de delimitar i difícil de travessar. Les muntanyes no ho han sigut quasi mai perquè, essent mal que bé negociables amb un esforç de pujada i baixada, entre elles sempre hi havia "ports", portes, i per això esdevenien punts de comunicació. Fins i tot les mateixes muntanyes configuraven els límits del país, com al Nepal o a Suïssa.

Molts pobles i cultures no han tingut fronteres, per uns motius o altres, reconegudes o reconeixibles. Els fenicis o els jueus, per exemple.

Roma era una ciutat. I els seus ciutadans vivien en llocs llunyans del Lacio, com, per exemple a Tàrraco. L'Imperi era una altra cosa però, també, els límits reconeixibles eren al final de les vies romanes. Alguns intents d'establir límits construïts, com la muralla (paret) d'Adrià a la Gran Bretanya o la Gran Muralla xinesa, tenien per objectiu deixar fora a uns altres, bàrbars, més violents i perillosos. O només més pobres que podien cobdiciar els que els de la banda d'aquí tenien.

Però, i en realitat, muralles i fronteres no eren tant per a barrar el pas els que estaven fora, com per mantenir tancats i controlats els que queden dins. Els de dins encara tenien béns, diners o propietats que podien ser objecte d'exacció per part dels poderosos. Els de fora les muralles eren, certament, més pobres. Però, i també, més lliures.

S'ha dit i repetit que els que volen i demanen la independència de Catalunya el que volen és aixecar barreres, fronteres, dins l'estat espanyol i, amb això, trencar la unitat de l'estat espanyol, de la nació espanyola. D'Espanya.

Anem a pams. A mi la "nació" espanyola se me'n fot. Com a llar d'avantpassats, destí turístic, localització geogràfica o conjunt de terres i persones que parlen espanyol ja m'està bé com a veí. Com ho està la nació francesa o la portuguesa o la italiana. Tothom és lliure d'entendre que o quina és la seva nació. Nació ve de naixement, el lloc on hom va nàixer. I això sense tenir en compte que ningú no tria on nàixer. No hi ha cap mèrit en nàixer un lloc o altre. El mèrit roman, si de cas, en la mare que el va parir. Però tothom és lliure d'acollir-se a la nació que més s'estimi i, complint les normes i regulacions que s'escaiguin i si pot, per jus soli o jus sanguini, nacionalitzar-se. Fins i tot, esdevenir nacionalista de la tal nació.

És l'estat espanyol el que em toca el voraviu, el que n'abusa de mi, dels meus dineres, dels meus desitjos i de la meva llibertat. I de tots els catalans, indepes o no, per cert. 

Ès l’estat que vol limitar l’us de la nostra llengua, sense més motiu que el que no és la seva (!) i que vol eliminar-la com a vehicle de la cultura pròpia. El que vol intervenir en com l’ensenyem a les escoles i com ensenyem tota la resta del coneixement, encara amb l’eco d’aquell cap del govern que dubtava que en català es poder explicar la teoría de la relativitat. L’estat que no permet que l’administració de justícia reconegui els nostres drets elementals, com és que ens jutgi el jutge natural i ho faci en la llengua que ens és propia. És l’estat que impedeix la nostra representació oficial arreu del món que defensa els interesos que ens són propis. És l’estat que ens imposa un règim monàrquic sense més legitimació que la imposició de la dictadura franquista. És l’estat que ens espía amb intervenció de les comunicacions amb el Pegassos o amb mata-haris de via estreta cardant amb activistes indepes.

Si voleu fer comptes, els catalans som el 16% de la població censada a l'estat espanyol, però produïm en excés del 20% del PIB i, a sobre, n'exportem el 50% de tot el que l'estat exporta a l'estranger. Per això, per fer això, l'estat ens adjudica només que el 9% de les inversions anualment i, a més, només executa el 3%. La resta vola. El dèficit fiscal de 20.000 milions d'euros anual, o sia 2.666 euros per cada catalanet, i com dic, indepe o no, ho perdem. Potser Espanya no ens roba. Però l'estat sí. 

Aquest estat, que hem vingut a separar entre un estat amb rei, parlament, senat, exèrcit i representació a Europa i un altre "deep state", amagat però no gaire, que té prevalença sobre l'anterior. Estic convençut que són el mateix. 

L'estat espanyol no té cara bona. No és un Janus. És un fosc opressor, colonialista, racista, retrògrad, inquisitorial, carpetovetònic, catòlic antisemita, "cutre i salsixero", d'ungles negres i ànima encara més negra. La "transacció", que no transició, va ser de tot menys democràtica, vigilada per militarots africanistes i altres assassins en sèrie, clergues superbiosos i pedòfils i altres fatxes irredempts, que han difós entre la població espanyola un odi sarraí contra Catalunya i els catalans.

No creiem en les fronteres. Però pot ser que la seva Espanya se la confitin i, igual que han fet una ratlla amb Portugal, en facin (fem) una altra des del Pirineu fins a Guardamar. El que quedi al mig, tot seu. Espanya, una i unida per la llengua espanyola i la seva forma d'enfrontar la vida. I, com diu en Jordi Margarit, Catalunya, tu: a la teva.


Xavier Allué

Juliol 2023


Wednesday, July 19, 2023

El pes del vot

 Publicat el 19 de juliol de 2023



Tuesday, July 18, 2023

Milan Kundera (+ 2023) y la Insoportable pesadez de la literatura checa.









Escrito en 1989, lo recuerdo ahora que acaba de fallecer Milan Kundera, que descanse en paz.

Monday, July 03, 2023

Monday, June 19, 2023

El llegat del patrimoni

 Publicat a DiariMés el 19 de juny de 2023





Thursday, June 15, 2023

Ancient evenings (Que hacía antes)

 El calendario es el calendario. El primer ordenador personal me lo compré en 1987. Era un IBM --clonado por El Corte Inglés con un procesador 286, ¿vale?.-- En el hospital Joan XXIII compramos un IBM-386 que empleábamos para hacer informes con un procesador de textos WordStar y diapositivas con un programilla que se llamaba Harvard-Graphics.

Pero en 1971, en la U. McGill en Montreal utilizaba un "main frame" IBM serie 3000 que estaba en la universidad y con el conectábamos por teletipo para hacer los informes de gasometrías. Se introducían los datos del Astrup, un chisme que medía los pH a diferentes concentraciones de C02 y con la fórmula de Henderson-Hesselbach calculaba los resultados de pH, PCO2, bicarbonato y Exceso de base, sin necesidad de emplear el gráfico de gases o el diagrama de Davenport. La máquina te daba entonces el diagnóstico de p, ej. acidosis metabólica aguda, o alcalosis respiratoria corregida, etc.
Además tabulaba los resultados hasta 10 muestras con fecha y hora, de manera que en un papel tenías la evolución de las gasometrías. ¿OK?

En mayo de 1976 participé como ponente en una Mesa Redonda sobre Ordenadores en Medicina. Academia de Ciencias Médicas de Bilbao, para explicar cómo se podían hacer las historias clínicas con una pantalla digital que había diseñado Larry Weed en Boston hacía ya cinco años (http://imed.stanford.edu/curriculum/session17/content/NEJM%20-%20Medical%20record%20that%20guide%20and%20teach%20%28Weed%20-%201968%29.pdf) y que me parecía como algo elemental, con las ideas de Slack (Slack,WV, Hicks GP, Reed CE and Van Cura LJ. Computer-based medical history system. New Eng. J.Med 274: 194-198, 1966) de bastante tiempo antes.

Que luego entre unos y otros todo eso no progresase, y que hasta 1995 no tuviésemos correo electrónico y montase mi primera página web (http://usuaris.tinet.cat/xallue/) que, por cierto, sigue en obras desde entonces, es que las ciencias adelantan que es una barbaridad, pero a saltos...

Sólo es el mérito de ser viejo....

(De una carta a una colega, y para recordárselo a los que creen que el mundo emp)ezó hace cuatro días)

Monday, June 05, 2023

Fent camí

Publicat a Diari MésTarragona el 5 de juny de 2023