El judici dels responsables supervivents dels atemptats jihadistes de l'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils s'ha configurat, un cop més, com una farsa de les que el sistema judicial espanyol ens té lamentablement acostumats. Ha estat assignat a l'Audiència Nacional per tractar-se de delictes de terrorisme, un tribunal amb una llarga història d'arbitrarietats que rauen en el seu origen del tristament recordat "Tribunal de Orden Público" del franquisme: una institució de l'estat que no defensa la llei sinó l'estat. Una llarguíssima instrucció de tres anys, al límit de la prescripció gens justificable, no té més justificació que la d'ajustar el procés a les conveniències polítiques de cada moment.
La tria del magistrat president tampoc sembla casual. Un personatge atrabiliari que seguirà fil per randa els propòsits del judici: condemnar als tres processats al que es pugui i evitar en tot moment que es puguin esbrinar les circumstàncies que dugueren als atemptats, la seva gestació i execució i la resolució policial amb la mort dels principals responsables a mans de les forces actuants.
Ja des dels moments inicials va resultar evident la complexitat de la trama i els dubtes sobre la implicació de forces estranyes, com els serveis secrets, en el seu origen. Per això no calia gaire imaginació ni cap paranoia conspiranoica, especialment per la figura del presumpte cap de la cèl·lula terrorista, l'imam dels collons Abdelbaki es Sati, de qui romanen dubtes que morís a l'explosió a Alcanar el dia abans dels atemptats.
La funció del jutge Guevara és evitar per tots els mitjans possibles, legals, forenses o autoritaris, que el judici vagi més enllà de condemnar als acusats i donar el proverbial "carpetazo" a tot el procés. I amb això evitar qualsevol altra indagació que pugui involucrar serveis secrets de l'estat i no tan secrets com la Guàrdia Civil.
La barroera i canterosa i esquerpa actuació del jutge serveix per distreure l'atenció del propòsit real i donar l'impressió que només són les formes forals i no el fons el que es persegueix. Com tan sovint, la sentència ja està escrita--han tingut temps de sobres--i es limitarà a fets molt específics sense entrar per a res en els "perquès".
Només és possible que algun o alguns dels lletrats se n'adonin, reptin al jutge fins a fer l'actuació impossible, el judici es declari nul i tornem a començar. Els recursos al Tribunal suprem també estan escrits i no caminaran gaire més enllà, ni els drets constitucionals de les víctimes a conèixer les veritables causes i causants tindran acollida al Tribunal Constitucional, que ja sabem de què va.
Ens queda per a la història que el propòsit d'ofegar en sang el procés independentista de Catalunya a l'estiu de 2017 va fracassar, puix que l'1 d'octubre els catalans vam demostrar, malgrat piolins, pallisses, discursos reials i empresonaments, la nostra voluntat de ser un país independent.
Xavier Allué. Nov. 2020
Posts
No comments:
Post a Comment