Efemérides de desastres

Publicat el 19 d'agost de 2021a DiariMés. Veig que em repeteixo. Algunes frases i algunes idèes ja surten en escrits sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017 anteriors. Qué hi farem!

Efemèrides de desastres

Xavier Allué

Actualitzada 18/08/2021 a les 20:03

En uns quants anys, es recordarà la tragèdia de l'evacuació de Kabul just al final de la cinquena (o sisena) guerra de l'Afganistan. Les imatges es compararan amb les de l'helicòpter sobrevolant la terrassa de l'ambaixada americana a Saigon al final de la guerra del Vietnam: multituds, això sí, només d'homes, aferrant-se al fuselatge d'un avió de transport militar mentre s'enlaira. Imatges d'una derrota i auguri d'un nou desastre pels ciutadans d'un país que sembla que fa una guerra cada generació. Sí, Afganistan comptabilitza un bon grapat: 1839-1842. 1878-1880, 1919 amb els anglesos, 1979-1989 amb els soviètics i des de 2001 amb una coalició dirigida pels americans. Però també els Estats Units: amb Mèxic 1846-1848, Guerra civil 1861–1865, amb Espanya 1998, I Guerra Mundial 1914, II Guerra Mundial 1941.1945, Corea 1950-1953, Vietnam, etc. Gent bel·licosa.   

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha fet bona la seva promesa de retirar totes les tropes americanes d'Afganistan abans de l'11 de setembre, aniversari i efemèride del que va portar als americans a la guerra al país asiàtic com a revenja pels atemptats de les Torres bessones a la ciutat de Nova York i del Pentàgon a Washington. Cal recordar que els terroristes identificats com a actors dels atemptats eren d'origen saudita. Aquesta racionalitat podria portar-nos a què l'estat espanyol, en resposta dels atemptats del 17 i 18 d'agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, que ara recordem, hagués declarat la guerra, no al Marroc, origen de l'imam de Ripoll i els seus acòlits sinó, per exemple, a Mali, un estat que acull jihadistes. És cert que són escenaris diferents. També que els afanys bel·licosos de l'estat espanyol i dels espanyols en general, llevat d'alguna aventureta com la de l'illot Perejil, fa temps que s'han abandonat. O també, potser, per què els atemptats van succeir a Catalunya? Encara queden molts detalls per esclarir dels atemptats d'ara fa quatre anys. Resten sense aclarir les implicacions dels serveis secrets espanyols, no tan «secrets» després que el ministre d'Afers Exteriors Garcia Margallo va anunciar dos mesos abans que «pasaria algo la segunda quincena de agosto en Cataluña...» i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, com una boja pels passadissos de la Moncloa cridant: «¡Ya está, ya está. Mandaremos el ejército!». I tot el maleït enrenou de the Nota de la CIA, la desaparició misteriosa de les restes mortals de l'imam dels collons i el seguit de desmentiments de mentides flagrants que van seguir.
Les teories conspiranoiques són això: teories. Però com les meigas  a Galícia, «haberlas, haylas». El que sí que va passar fou que, mentre el conegut com a M. Rajoy a penes es passava pels morros el tovallonet després d'un menú de percebes, el ministre de l'Interior dormia una beatífica siesta i els poders de l'estat no sabien que cony fer, l'autoritat a Catalunya, la Generalitat, i el seu cos de seguretat, els Mossos, van prendre decisions, van controlar la situació i van acabar enviant al cel de les Hurís els malfactors, evitant mals encara majors. Durant unes hores tràgiques, decisives, Catalunya va ser independent. I eficaç. Recordem i lamentem els morts. Tots els morts, que cada vida humana no té preu. I esperem que coses com aquestes, guerres o atemptats, no tornin a passar mai més. També temem, però, que la història, la maleïda història humana, no ens estalviarà desastres que es facin efemèrides.  
.. 

De judicis i conspiracions

El judici dels responsables supervivents dels atemptats jihadistes de l'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils s'ha configurat, un cop més, com una farsa de les que el sistema judicial espanyol ens té lamentablement acostumats. Ha estat assignat a l'Audiència Nacional per tractar-se de delictes de terrorisme, un tribunal amb una llarga història d'arbitrarietats que rauen en el seu origen del tristament recordat "Tribunal de Orden Público" del franquisme: una institució de l'estat que no defensa la llei sinó l'estat. Una llarguíssima instrucció de tres anys, al límit de la prescripció gens justificable, no té més justificació que la d'ajustar el procés a les conveniències polítiques de cada moment.

La tria del magistrat president tampoc sembla casual. Un personatge atrabiliari que seguirà fil per randa els propòsits del judici: condemnar als tres processats al que es pugui i evitar en tot moment que es puguin esbrinar les circumstàncies que dugueren als atemptats, la seva gestació i execució i la resolució policial amb la mort dels principals responsables a mans de les forces actuants.

Ja des dels moments inicials va resultar evident la complexitat de la trama i els dubtes sobre la implicació de forces estranyes, com els serveis secrets, en el seu origen. Per això no calia gaire imaginació ni cap paranoia conspiranoica, especialment per la figura del presumpte cap de la cèl·lula terrorista, l'imam dels collons Abdelbaki es Sati, de qui romanen dubtes que morís a l'explosió a Alcanar el dia abans dels atemptats.

La funció del jutge Guevara és evitar per tots els mitjans possibles, legals, forenses o autoritaris, que el judici vagi més enllà de condemnar als acusats i donar el proverbial "carpetazo" a tot el procés. I amb això evitar qualsevol altra indagació que pugui involucrar serveis secrets de l'estat i no tan secrets com la Guàrdia Civil.

La barroera i canterosa i esquerpa actuació del jutge serveix per distreure l'atenció del propòsit real i donar l'impressió que només són les formes forals i no el fons el que es persegueix. Com tan sovint, la sentència ja està escrita--han tingut temps de sobres--i es limitarà a fets molt específics sense entrar per a res en els "perquès".

Només és possible que algun o alguns dels lletrats se n'adonin, reptin al jutge fins a fer l'actuació impossible, el judici es declari nul i tornem a començar. Els recursos al Tribunal suprem també estan escrits i no caminaran gaire més enllà, ni els drets constitucionals de les víctimes a conèixer les veritables causes i causants tindran acollida al Tribunal Constitucional, que ja sabem de què va.

Ens queda per a la història que el propòsit d'ofegar en sang el procés independentista de Catalunya a l'estiu de 2017 va fracassar, puix que l'1 d'octubre els catalans vam demostrar, malgrat piolins, pallisses, discursos reials i empresonaments, la nostra voluntat de ser un país independent.

Xavier Allué. Nov. 2020