La república social

A la presentació d'aquest blog es diu que fa 75 anys que sóc republicà. Al meu pare, membre de la FUE, el van ficar a presó el 1930 per proclamar la II República abans d'hora durant la dictadura de Primo de Rivera. Alliberat el 1931 sense haver estat jutjat, es va allunyar de la política i es va salvar pels pèls de què no l'assassinassin al començament de la Guerra civil. Això està dedicat a la seva memòria. 

La repùblica és un sistema d’organització dels estats que, al nostre entendre, és el que millor defensa els drets dels ciutadans, les llibertats individuals i col·lectives, la igualtat d’oportunitats, la justícia i el benestar. La repùblica teu el seu origen fa més de 2000 anys, quan els romans se'n van desfer dels reis i es constiuiren com a república. Com que ens referim a la República catalana cal situar-nos a l’àmbit que fem referència. Volem una repùblica a un nou país i això és el que ens ha de donar la independència.

La monarquía, els sistema de govern amb un cap d’estat de caràcter hereditari, per més que es pugui dir que simbòlic, precisament és un símbol de desigualtat. És el símbol de desigualtat per definició quan fa als membres d’una família o nissaga diferents i superiors a tota la resta de la gent. I, generalment, sense que ningú els hi hagi elegit. Encara que ho fos, per un acord de la població, esdevé el que és una desigualtat primària. Argumentar contra la monarquía no és gens difícil. Les darreres experiències que són ben presents, d'un rei d'Espanya que l'han fet fora per pocavergonya i el seu successor que ha accedit a càrrec saltant-se la constitució pel que fa a l'igualtat de sexes, deixant de costat a dues germanes no gaire exemplars, és una bona prova.

Els principis de la primera República francesa de Llibertat, Igualtat i Fraternitat continuen vigents. Els podem, però, revisitar quasi dos segles i mig des que es formulessin. La llibertat necesita poca explicació: la capacitat de decidir tot allò que ens afecti personal o col·lectivament. La igualtat vol dir que tots tenim els mateixos drets i, també, les mateixes obligacions. Tots els drets contemplats en la Declaració Universal dels drets Humans, actualitzada al final de la II Guerra Mundial per accord de les nacions del món. Son els drets que ens donen accés a la llibertat. La fraternitat és un tema quelcom més elusiu perquè no tothom té germans i potser no coneix l’experiència. Dissortadament les relacions entre germans no son sempre les millors. I això des del principi dels temps com ens hos recorden Caín i Abel. Tots som fill de Caín i d’alguna forma es nota. Per cert que l'actual monarquía ens ha deixat un parell d'exemples: el rei que va matar d'un tret al seu germà i el seu fill que ha apartat les seves germanes, una per incapaç i l'altra per estafadora-cònjuge, amb el germà politic engarjolat. La fraternitat la podem substituir fàcilment per la solidaritat,la capacitat d’empatia amb els altres, d’acollir, donar support, respectar als altres en una societat conjunta i unida en els seus desitjos elementals.

Una part important d’un sistema d’organització política com la república es la resposta que els poders així constituïts poden donar a les necessitats de la població, les necessitats socials. Quan les decisions de govern exclouen els privilegis, per exemple els de la família reial i el seu entorn més o menys aristocràtic, s’apropen més a la gent. No descobrirem que estem a Occident, dins d’un sistema econòmic capitalista i que, ara per ara, sembla que persistirà en el nostre entorn. Però una republica donarà opció a que es prioritzin les decisions que vagin en benefici de la majoria i no de grups selectes per principi.

Els aspectes socials, els drets, que volem comentar, per a un nou país republicà inclouen:

• Identitat, nacionalitat i drets civils (associació, sufragi, manifestació, expressió, etc.) 
• Salut, individual com és l’assistència sanitària, o col·lectiva com la salut ambiental, el control epidemiològic, prestacions farmacéuticas, salut alimentària i salut pùblica en general 
• Educació/Ensenyament als nivells de preescolar, primària, secundària, batxillerat i ensenyament superior 
• Cultura en tota la seva extensió: popular, artística, etc. 
• Treball i protecció a l’atur 
• Pensions de jubilació, cobertura d'incapacitats 
• Protecció social dels menors, la maternitat, les discapacitats i les minoríes 
• Lliure comerç i lliure circulació de béns i serveis 
• Habitatge digne 
• Propietat privada 
• Propietat intel·lectual 
• Estat / república aconfessional 
• Protecció del Patrimoni físic i immaterial i del medi ambient 
• Promoció de la recerca científica i el desenvolupament tècnic i científic

Cert que molt d’aquest drets estan contemplats a l’actual situació de Catalunya. Però no menys cert que resten condicionats a directrius alienes i restriccions econòmiques que responen a les limitacions de l’estat de les autonomies. Cada iniciativa legislativa promoguda als darrers anys pels successius governs de la Generalitat i aprovades pel Parlament, han estat oposades, rebutjades o suprimides per l’estat espanyol, a instàncies de los gobiernos davant del Tribunal Constitucional. Mentrestant, les distribucions pressupostàries s'esvaeixen en dotar a unes forces armades innecesàries, unes infraestructures centralitzades i centrípetes d'autopistes que no van enlloc i trens d'alta velocitat buits, o en rescats multimilionaris d'entitats bancàries dedicades a l'estafa i l'enriquiment il·licit d'uns quants. Només un estat independent pot desenvolupar en llibertat tots aquests drets. I la única forma política de un nou estat a Catalunya ha de ser la República.

 Febrer 2019  (Llegit davant del CDRs a l'antiga presó de Tarragona)

Video a Youtube

https://www.youtube.com/watch?v=mZSguTlw6KA


.
.

TRIBUNA

Perry Mason

• Xavier Allué

Actualitzada 14/02/2019 a les 20:00

És possible que no a tothom els hi resulti familiar el nom, però la gent de la meva edat vam créixer amb la sèrie de televisió sobre judicis més popular de la història de la televisió. Durant un decenni i quasi tres-cents episodis, la sèrie de televisió mostrava les aventures d’un prestigiós advocat penalista de Los Angeles. Dedicat a la defensa de, gairebé sempre, suposats assassins, cap al final de l’episodi resultaven declarats innocents per la confessió del verdader culpable. Les habilitats del defensor que protagonitzava l’actor Raymond Burr, s’ajudaven de la cooperació d’un guapíssim detectiu, Paul Drake ( l’actor William Hopper) i l’eficacíssima secretaria Della Street (Barbara Hale). Però també del personatge del fiscal, el fiscal del Districte Hamilton Burger (l’actor William Talman) que generalment feia un paperot d’estúpid, habitualment frustrat. 

Per la influència, juntament amb altres sèries de TV i moltíssims films de Hollywood, en aquest país estàvem i potser estem més familiaritzats amb el sistema judicial nord-americà que el mateix espanyol. El temps que vaig passar als Estats Units i la forçada presència com a testimoni o pèrit en uns quants judicis, em van permetre veure que el sistema judicial americà tampoc se semblava gaire al que se’n veia a les pel·lícules. No és només la notable diferència dels sistemes que depenen de la llei canònica dels països mediterranis d’arrel llatina amb els que depenen de la llei comuna (common law) anglosaxona. És que el component d’espectacle es perd en el volum de normes i paperots que fan la pràctica judicial quelcom molt més tortuós i feixuc. Avorrit tot plegat. No hi ha forma de reduir un judici que dura setmanes al cap de 45 minuts d’un capítol de sèrie televisiva.

El judici que ha portat com acusats a una bona part del govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i als líders civils Sánchez i Cuixart, es farà llarg i eventualment avorrit. Tampoc ajudarà la maleïda realització de la retransmissió televisiva a càrrec de RadioTelevisión Española que també s’encarregarà, pel que hem vist fins ara, de fer-lo més tediós encara. La creativa i ficcional instrucció del procediment planejarà sobre tot el procediment, intentant distorsionar una realitat que no cal que ningú ens expliqui perquè la vam experimentar en viu i en directe més de dos milions de catalans la tardor de 2017. Sabem que estem essent jutjats en una forma de rebel·lia quan vam fer col·lidir els nostres cossos contra les porres del «piolins», pobres servidors públics obligats a menjar croquetes per Nadal. I que fa mesos que pintem el país d’un horrible color groc, insuportable als ulls dels nacionalistes espanyols.

Esperarem amb paciència quines originalitats revesteixen un procediment judicial tort i forassenyat, lluitant contra l’avorriment amb el convenciment que el resultat el tenen escrit.

TRIBUNA

Poc seny

• Xavier Allué

Actualitzada 10/02/2019 a les 19:00

Una de les distàncies entre l’Espanya de Castella i Catalunya és la que imposa la llengua, no sempre simple de traduir, car l’idioma és també la cultura. Un dels mots que resulta difícil de traduir sense contextualitzar és el seny. Àdhuc la pronúncia, que els castellans diuen seni. Poc seny, aquesta manca de sentit, queda en escaso juicio.

Aquests dies ens enfrontem a un judici. És un judici forassenyat a tots els catalans, no només als que seuen com a acusats. Aquest sí, escaso juicio perquè no arribarà, per més que ho intentin a ser justícia.  Ja va néixer mal format, puix que les formes li van mancar d’inici. La iniciativa la van prendre uns, els que ho van portar a judici, que ja no hi són. Membres d’un govern de l’estat foragitats sobtadament per les seves malifetes, lladrocinis i poca vergonya. El tribunal assignat, d’uns suposats fets succeïts a Catalunya, en comptes de ser-ho al seu natural, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fou directament el Tribunal suprem, o bé via la malaurada Audiència Nacional hereva del funest Tribunal de Orden Público del més negre franquisme. La instrucció, suposadament endegada arran d’uns fets a la tardor de 2017, es reconeix com endegada molt abans, el 2013 i per iniciatives obscures. És triat per a realitzar-la el jutge Pablo Llarena, d’incorporació recent, saltant-se torns i preeminències, i vinculat directament per la seva muller amb la vicepresidència del govern espanyol. L’instructor presenta un relat ficcionat, sobre aportacions probatòries que apareixen després de la redacció per coincidir amb el relat, i amb un estil literari hiperbòlic i antic, com quan no troben a una de les polítiques perseguides diu que «...no ha sido habida». Tota la instrucció camina cap a justificar una rebel·lió, alçament que ja els hi hauria agradat que fos «armat», quan no va ser armat més que d’urnes per votar.

Mentrestant s’empresona provisionalment durant mesos a dos líders civils, la presidenta del Parlament i als membres del Govern que van poder agafar, sotmesos a tota mena de vexacions carceràries com a càstig. La sala del TS serà presidida per un magistrat a qui no corresponia la tasca i que, a més, està tintat per irregularitats o manipulacions al nomenament d’un parent dins la judicatura, mentre un senador declara que el tribunal pot ser manipulat «pel darrera».
S’han perdut les formes i si únicament la formalitat és el que dóna fiabilitat a les actuacions judicials, aquest judici les té escadusseres, escaso juicio.

Si el prestigi de l’estat de dret no s’aguanta dret quan un tribunal suprem és capaç de contradir-se a un tema administratiu com la taxació de les hipoteques, poc es podrà esperar d’un judici amb la càrrega política que conté i les manipulacions vistes i previstes. La prevista duració de la vista es veurà pressionada pel calendari electoral, a poc més de cent dies de distància, i maltractada per la traducció als mitjans de comunicació dels esdeveniments amb tota la càrrega política i electoral acompanyant.

I per una sentència que, per predita, molts pensem que ja està escrita.
Poc seny, tot plegat.

TRIBUNA DiariMés

La mà negra

• Xavier Alluè

Actualitzada 28/01/2019 a les 20:39

La mà negra, Mano Negra fou una suposada organització anarquista secreta de finals del segle XIX, culpada d’actes violents amb raó o sense. Quan alguna cosa no funciona i poden haver indicis d’una actuació determinada en contra d’un normal funcionament, de manera genèrica s’aixequen sospites d’una «mà negra» que manipula la realitat amb intencions perverses. 

Quan es contempla l’històric, ara ja de més de cent anys, de les infraestructures ferroviàries de l’entorn de Tarragona, sembla que, llevat d’alguna maledicció bíblica, alguna mà negra ve operant perquè s’acumulin incoherències amb desastres, incompetències amb distorsions de manera repetitiva. Molt recent és la dissortada ubicació de l’estació del tren d’alta velocitat, distant de tot nucli de la conurbació del Camp de Tarragona. L’estació del Camp de Tarragona està, fent honor al seu nom, al mig del camp; d’un camp de pinades, oliveres, vinyes i garrofers.
Aquesta, diguem-ne, peculiaritat contemplada pels forasters aixeca sospites. Deu ser perquè hi havia interessos bastards especulatius, que havien adquirit els terrenys adjacents amb propòsits ocults. No gairebé res de nou: a Guadalajara ja van situar l’estació de l’AVE al mig d’una urbanització propietat de coneguts personatges vinculats al partit del govern de l’època. Si fóra així, al Camp de Tarragona no sembla que s’hagin produït, ara per ara, moviments especulatius al seu entorn. Però no. No és més que un punt més d’una història de més de cent anys, de quan els trens de passatgers no passaven per Tarragona, de les connexions a llocs insòlits com Picamoixons o Sant Vicenç de Calders, també al mig del no-res en el seu moment, de l’obsolet traçat de via única entre l’Hospitalet i l’Aldea, o del garbuix de les connexions amb el port i les indústries del polígon químic.
No cal parlar del que sembla que són els projectes, el més calent a l’aigüera, de tercers fils, connexions per altes velocitats lluny de tothom i desviaments de mercaderies, perilloses o no, per les vies de la costa per a intranquil·litat del turisme.

Tal cúmul de desoris sembla que no puguin succeir sense l’acció perversa d’una mà negra.

Ja és ben clar que l’epítom del centralisme el protagonitza RENFE. La visió radial de les infraestructures recull una idea de Felip II, un imbècil que va perdre un imperi per mirar-se el melic i confiar en els clergues integristes del Santo Oficio. L’acompanyen alguns personatges contemporanis, com l’actual presidenta del Congreso que, en la seva etapa al ministeri de Foment, va dissenyar una magnífica i multimilionària estació de l’AVE a Arenas de Sayago, població de 25 habitants, perquè li venia de pas cap a casa seva. Quan li van comentar la importància del corredor mediterrani va dir que «...ni hablar. Yo no voy a consentir un país asimétrico (Sic!)», extraordinari concepte de realitat geogràfica i irrealitat, social, econòmica i, també, política.

No hi ha una mà negra. Són unes quantes dotzenes d’enginyers de camins, atrinxerats en successives generacions a successius ministeris de Obras Públicas o Fomento, miops que no veuen més enllà del mapa que tenen davant, curiosament fent abstracció d’una considerable taca marró a l’esquerra, des de Tuy al cap Sant Vicent, que representa Portugal, ignorada des del Conde-Duque de Olivares. Això no té més que un remei: fer com Portugal, i que el mapa acabi simètric, amb dues taques marrons a cada costat. Portugal i els Països Catalans. El del mig que s’ho quedin.

Els reis, els «reijos» i el rei

OPINIÓ

TRIBUNA

Els reis, els «reijos» i el rei

• Xavier Allué

Actualitzada 02/01/2019 a les 19:17

Això de la monarquia ve d’una tradició antiga. La Bíblia dedicà dos llibres als Reis, textos històrics d’un període bastant turbulent de la vida del poble d’Israel. Els romans van tenir reis fins que els van suprimir i instituir la República. Per quan van fundar Tàrraco, era un règim republicà. Durant l’Edat Mitjana la figura del rei és la de més rang jeràrquic de l’ordre feudal. Els governs es fan unipersonals i, també, hereditaris. La imatge és una corona i adquireix un simbolisme a la societat i els jocs de cartes. La revolució francesa i, més tard, la russa van donar una solució-dissolució al model bastant radical.

Al món cristià, com tancament de les celebracions del solstici, dues setmanes després se celebra una epifania o manifestació recollint un breu episodi bíblic. La tradició cristiana relata l’ofrena d’uns homes savis a qui van creure el fill de Déu. Que venien d’orient és gairebé obligatori perquè des de Betlem, cap a ponent, queda la riba de la Mediterrània a 70 quilòmetres i aquest mar era llavors el Mare Nostrum dels romans i d’allà no es podia esperar res de bo. Que fessin tres ofrenes: or del poder, encens de la glòria i mirra de la salut, va justificar que el nombre, mai expressat als evangelis, fos de tres.

Els noms són de la llegenda, i el seu aspecte una creació renaixentista. A la tradició catalana se’ls qualifica de màgics, pel que la ciència, la saviesa, té de màgia. A la forma dialectal tarragonina «reijos», que no reis, a un país que de reis no ha tingut mai un de nostrat.

Tampoc avui dia, que de reis, hem de donar a menjar a dos. Els reis, que són d’Espanya, mai ens han portat res. Aquí, la darrera presència amb motiu dels malaurats Jocs del Mediterrani, serà recordada per la retirada preventiva de 7000 entrades a la cerimònia inaugural, suposadament repartides a un públic més favorable per tal d’evitar una escridassada. Aquest públic no va ser a prou per omplir l’estadi i va mostrar un ridícul estadi buit. 

Des d’aquest punt de vista encara no s’ha trobat una utilitat a la figura del monarca. Per sort encara podem mantenir la il·lusió i confiar que els «reijos», tot i que no hem sigut massa bons aquest any passat, ens portin tot allò que anem demanant amb insistència: unitat, solidaritat, perseverança i llibertat republicana. Són màgics, oi?

DIJOUS, 27 DE DESEMBRE DE 2018

Cercador de l’Hemeroteca

OPINIÓ

DiariMés

TRIBUNA

Coneixement local

• Xavier Allué

Actualitzada 27/12/2018 a les 08:19

Fa anys l’antropòleg Clifford Geertz va publicar un llibre amb el títol del qual he pres el titular d’aquest article, on demostrava que per tenir coneixement d’una cultura era imprescindible tenir un bon coneixement local. Els bons antropòlegs s’instal·len entre la població que volen estudiar i miren de recollir tots els detalls de la vida quotidiana, les creences, costums, mites i fòbies, per arribar a fer-se una idea de la població. Preguntant.

No sé ben bé a qui assessora el govern de l’Estat en referència a Catalunya. Als anys de plom del Partit Popular qui ho feia era el Jorgito Moragas i personatges com García Albiol o Alicia Sánchez Camacho. I així els hi va anar. Després de l’1-O al Moragues se’l van treure de sobre i enviat a un exili daurat a Filipines.No sé si l’actual geni és el senyor Iván Redondo, un donostiarra que ha estat assessor del govern del PP d’Extremadura o algun membre il·lustre del PSC, però quan van decidir que l’aportació estrella a l’apropament polític amb Catalunya era donar el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport del Prat, algú els va enredar.

Sóc prou gran per recordar-me de crits al carrer de «No volem titelles/Fora Tarradellas». Amb tot el respecte històric per qui fou president de la república catalana a l’exili una pila d’anys, la seva figura carrega amb notables discrepàncies d’orígens diversos. En tot cas, fora una bona cosa haver-ho comunicat i, fins i tot pactat d’antuvi. Per la gent de menys de 40 anys Tarradellas potser els hi evoca un nom de carrer o avinguda. Però més aviat els hi sonarà per una molt popular empresa fabricant d’embotits i pizzes precuinades, arrelada a la, segons el director de La Vanguardia, capital de l’independentisme català.
Quan es porten molts anys demanant la gestió de l’aeroport, les inversions i l’autorització per a vols transoceànics, que la resposta sigui un canvi de nom i, a sobre, controvertit, té més d’imposició colonialista que altra cosa.

Potser els hi manca coneixement local. No ens coneixen. La distància posa dificultats. Els assessors miren més els gestos i les oportunitats. També miren a curt termini.

O no. El meu entendre és l’arrogància, el menyspreu, la desconsideració, el menysteniment des d’una posició de domini colonial que entén les peculiaritats com provincianisme i les reivindicacions com atacs al poder constituït. Canviar el nom a un aeroport és el més lluny que volen arribar pel que fa a concessions. Concessions, que no reconeixements de drets.

Però és que també han dit que els drets només existeixen dins de l’ordenament jurídic. Si així fos, encara hi hauria esclaus, les dones no votarien o l’escolarització seria un privilegi, igual que l’assistència sanitària.

No ens coneixen. No volen tampoc reconèixer que ja no suportarem les seves contradiccions ni les seves imposicions. Només els hi farem veure quan marxem. Aviat.

My family's Christmas table

Merry Christmas 2018

Christmas celebrates the birth of Jesus at Bethlehem, currently Cisjordania, a part of Palestine, a muslim country.

This Christmas we were 27 Allues and Martinezes at the table, ages from 1 to 75 years.

Of the whole tribe

2 were born in Zamora, Spain, where my father was from.

4 were born in Tarragona, Catalonia, where we currently live

5 in Barcelona

3 in Addid Abeba, Ethiopia

2 in Oklahoma City, USA

2 in Madrid

1 in the Basque Country

1 in Ibiza island

1 in Valencia

1 in Algeciras, Andalusia

1 in Luanda, Angola

1 in Basel, Switzerland

1 in Tula, Russia

1 in Morocco

1 in Sabadell, Catalonia

That’s what their passports say.

Do you really think where were you born makes any difference?

Xavier Allué

Christmas 2018

Fa dies que tinc ganes d'escriure sobre la situació politicojurídica de Catalunya i l’estat des d'una visió quelcom distanciada i més intemporal, però l’actualitat i la cridòria que l’acompanya no m’ha permès prou moments de serenor per recollir dades i intentar ordenar-les.

També estic cercant una fórmula que em permeti escriure sense adjectius qualificatius que, tot i aportar èmfasi a les argumentacions, els hi resta consistència i faciliten la crítica aliena. No cal més que sentir als tertulians habituals i les declaracions dels polítics dins i fora dels parlaments, per veure que, si els hi treus els adjectius, a penes queda res del seu discurs.

Sembla com si tota l’actualitat política d’aquest any que s’acaba hagi entrat en una mena de voràgine amb el vòrtex en la data del 21 de desembre. Les dates prèvies al Nadal històricament han aportat esdeveniments que sembla que puguin canviar el curs de la història. El meu pare sempre deia que abans de Nadal sempre hi havia una mala notícia: un avió estavellat, un terratrèmol o la mort d’algú important...Y després, al sopar de Nadal ens ho recordava: ”... Veus el que ha passat enguany?... Realment coincidia amb el silenci que les vacances dels periodistes arreu del món occidental, tant de La Vanguardia com el New York Times o United Press, imposaven els dies següents, quan les redaccions dels informatius queden en les mans dels becaris. Els resums anuals van cap al cap de setmana següent.

Els cervells de la Moncloa van estimar que calia fer un gest en vers Catalunya quan van decidir de celebrar una reunió del Consell de Ministres espanyol a Barcelona. Van triar el 21 de desembre sense pensar-hi massa la data, més enllà que fos a final de l’any del calendari i, possiblement amb la vista sobre la participació dels diputats dels partits catalans en l'aprovació dels pressupostos per l’any vinent. El pas de les setmanes i el reguitzell de desavinences al llarg de la tardor entre uns i altres i, no gens menys, els resultats electorals a Andalusia, ha deixat aquest propòsit sense sentit.

Potser només hi queda una voluntat de fer presència a un territori. Això dóna peu a què s’entengui com a una provocació des de Catalunya i generi rebuig. A la teoria dels conflictes, la provocació no està tant en la intenció del provocador com en la percepció del provocat. Freqüentment el provocador no és conscient dels sentiments de l’altre fins que no s’expressen, fins que no topen. La perversitat del provocador cerca uns objectius plens d’incertesa que, a més, condicionarà la seva pròpia resposta al que respongui el provocat. En l’àmbit de la política hi ha molt de risc en moviments tàctics sense estratègies a llarg termini. La recomanació, quan t'endinses en territori aliè, és allò dels “westerns”: “Yo que tu no lo haría, forastero”.

A hores d’ara, segur que el Gobierno de l’estat ja s’ha penedit de la decisió, sobre tot perquè és difícil veure que en poden treure de profit. Ja ho ha assenyalat el ministre de Foment, un home que, no sé si ho és, però té veu d’una mica de seny. Ha estat desmentit massa ràpid, el que li dóna una certa credibilitat.

Es parla molt, i contradictòriament, de la resposta de Catalunya al carrer a la presència del Gobierno a la Llotja de Barcelona. Com que el futur és el més difícil de predir, no sabem que pot arribar a passar. I encara menys la interpretació i explicació, la postveritat, del que passi.

Però la meva impressió és que, llevat d’algun fet que em resisteixo a qualificar, el més probable és que l’encontre amb la realitat política serveixi per donar més arguments per la “pujada de gener”, la “cuesta de enero” que els esdeveniments polítics, judicials i, també, econòmics, podem anunciar pel començament del any vinent del calendari.

Xavier Allué 16 de desembre de 2018

(La imatge que acompanya aqust post va aparèixer a El Periodico de Catalunya)

Publicat el 17 de desembre a DiariMés

Del Brexit al Catexit

Contemplant les recents dificultats del govern del regne Unit en relació al mecanisme per separar-se de la Unió Europea, algunes reflexions permeten fer comparacions amb el procés de la independència de Catalunya de l'estat espanyol.

És prou evident que les dificultats són considerables en qualsevol procés de separació, fins i tot en un d'acordat basant-se en què els estats són membres d'una aliança lliure.

Per una banda, la britànica, encara hi ha amples segments de la població que no venen d'acord amb la separació. La distribució geogràfica i, també, social dels resultats del referèndum mostra que la discrepància té a veure amb les expectatives del que pugui resultar de la separació. Mentre que els sectors més urbans, oberts al comerç internacional, consumidors de béns i serveis de diverses procedències i dependents d'economies globalitzades, no voldrien separar-se i, fins i tot reclamen una repetició del referèndum, disconformes amb el resultat. D'altra banda, la població més aviat rural que encara no veu els avantatges dels acords amb la UE, pensa que estarien millor sols, en tot cas comptant amb els mercats de l'antiga Commonwealth.

La negociació dels acords de separació està resultant prou peluda fins al punt de costar-li el govern a la senyora Theresa May, què és qui ho està gestionant. La clau de volta és que la separació ho és d'una part de les relacions, mentre que regulacions i acords multilaterals vigents de fa anys a la UE, romandran efectius tot i la separació. I tot això malgrat que el Regne Unit havia mantingut la seva moneda, la lliura esterlina, amb les llibertats de caràcter financer que això permet. Per sobre planegen sentiments profunds d'autosuficiència i les peculiaritats dels britànics (diu la dita: Perquè penses que Déu els va posar en una illa?). I això pot dur a una separació sense acords.

Amb la brevetat que permet aquest espai, intentar albirar quins problemes i dificultats poden presentar-se en una futura i eventual separació de Catalunya de l'estat espanyol, no resulta fàcil. Inclús tractant-se d'una separació d'alguna manera pactada, les dificultats superaran amplament els 550 folis del darrer acord del Brexit que Theresa May presenta al seu parlament. Sóc del parer que, arribat el cas, millor fer la separació i després negociar els acords. Actius i passius poden ser notablement complexes però no hauran de ser decisius per condicionar acords. Ni tampoc cal dramatitzar sobre el destí de persones amb fidelitats diverses, com poden ser els funcionaris, llevat d'alguns emocionalment compromesos.

També al meu entendre, el tema dels diners, de les finances, no té per què ser tan difícil, per què la comptabilitat, amb els recursos informàtics existents, té una complexitat limitada. Una altra cosa és el deute, el deute públic, aquell que supera el GDP anual. Però això són figues d'un altre paner o temes per un altre article.

Tècnica del cop d'estat

Publicat a DiariMés 31 d'octubre de 2018.

Actualitzada 30/10/2018 a les 19:48

 De tota la colla d’indocumentats que envaeixen cada dia pàgines de diaris i emissores de ràdio o televisió, el que fa més basarda és la utilització obscena de conceptes i adjectius totalment allunyats de la realitat. Notoris són els dirigents falangistes i populars, que mai fan cap proposta sobre el que es pot fer per la gent i només clamen al cel pels desastres que, segons ells, els envolten. Quan sembla que s’han fet estudis universitaris en un parell de semestres o només llegeixen el Marca, no és fàcil suposar que hagin tingut lectures bàsiques, a menys que un sistema de lectura ràpida a l’estil dels personatges de ficció com Superman o Terminator els hi sigui propi.
Abans de parlar de «cop d’estat» fora convenient conèixer alguns clàssics que amb el títol comú de «Tècnica del cop d’estat» escrigueren Lev Bronstein (Trotsky) o Curzio Malaparte fa quasi cent anys. El text de Trotsky, poc menys que un pamflet originari del període revolucionari, de quan les revolucions d’octubre succeeixen al novembre, fou editat a Mèxic als anys 30. El de Malaparte Tecnica del colpo di Stato, escrit el 1931, és un assaig trobable a Amazon per 5 euros, bastant precís.
Un cop d’estat, també conegut com putsch en suís-alemany i així citat a la premsa europea, o bé en francés coup, és un exercici violent, agressiu, «militar, por supuesto» com digueren els que van protagonitzar la xapusa d’un 23 de febrer, amb ocupació dels nuclis de poder polític, mediàtic i financer. El muntatge «cuartelero» i barroer va fracassar perquè no va agradar als que ho havien preparat, incloent-hi el misteriós Elefante blanco, que tothom sabia qui era. Tenia més de «pronunciamiento» o «cuartelazo» decimonònic, que hi ha gent ancorada en un passat miserable que no sembla que puguem oblidar.
L’estat que ens acull no fa gaire per la gent. Massa dedicat a la perpetuació de l’estat dels estaments. Forma un conglomerat d’interessos sense la més elemental contraposició de la diversitat. L’obsessiva fixació en la unitat és una mostra de la falta de confiança en la mateixa unitat i que tal fosi per una unió de voluntats. La unitat imposada manté les esquerdes entre els que la pateixen. I, alhora, impedeix la saludable separació de poders que permet l’exercici de la coherència. No és el mateix que la cohesió. Quan hi ha esquerdes, per trencar un estat ni cal un cop, ni d’estat ni de martell; es desmorona tot solet.
No sé si cal recordar que un poder executiu del PP podrit per la corrupció, un poder legislatiu amb dues càmeres disfuncionals i un poder judicial esclau dels poders financers, no fan gaire per unitats. Si sumes uns poderosos grups financers, la negra mà de l’església Catòlica embolicada en la pedofília, uns militars jubilats que enyoren la guerra d’Ifni com a darrere del poder colonial i un monarca comissionista, tot concentrat per interessos personals i familiars, el que no s’entén és que només siguin els bascos i els catalans els que vulguin marxar. Al pas que van és que no cal cap cop, d’estat o d’altre mena.