Bates blanques i togues negres (Versió publicada a DiariMés)

 Publicat a DiariMés de Tarragona el 22 de març de 2021

Bates blancas i togues negres - 2 (versió llarga)

Bates blancas i togues negres

Els hàbits no fan el monjo és una dita castellana prou interioritzada d'ençà que els ordes religiosos començaren a distingir-se pels diferents atuells que vestien. Corporacions i grups professionals inclouen vestimentes específiques, uniformes, que vol dir que uniformats tots es distingeixen de la resta, sobretot en circumstàncies de confusió com els militars a les batalles.

Altres s'envolten de simbolisme com les coloraines cerimonials dels capellans segon el temps litúrgic. I altres semblen constitutives de la mateixa professió: les bates blanques dels metges i les negres togues dels jutges.

Els metges començaren a vestir bates blanques a finals del segle XIX, inicialment per a evitar tacar-se i més tard per a evitar contaminar als malalts amb el descobriment de la transmissió dels agents infecciosos per figures com Semmelweis, Lister i Pasteur. El color blanc de robes de cotó o lli feia més evidents les taques i era més fàcil de rentar i desinfectar amb lleixiu. De mica en mica l'ús de bates blanques es va estendre als altres sanitaris i els treballadors de laboratoris, esdevenint un abillament lligat al món dels científics en general. La correlació "blanc = net" està arrelada en la societat.

Al món romà, els aspirants a un càrrec havien de demostrar que estaven nets de malifetes o malandances i és vestíen de blanc: càndid en llatí. I encara en italià. Eren els "candidats".

El negre és més aviat el color funebre del dol també al món romà clàssic.

Els jutges començaren a vestir de negre cap al segle XVI a Anglaterra des del sepeli de la reina Mary II en senyal de dol i respecte, estenent-se l'ús arreu d'Europa, tot i que diferents països han introduït varietats cromàtiques i additaments com birrets, perruques o collars d'armini, com a França. Al regne de Castella, la negror de Felip II es va estendre a tots els àmbits d'autoritat.

Els metges, però, han començat a canviar el color dels seus vestits. Primer als quiròfans, on les taques de sang ressaltaven massa sobre el blanc, es va triar per un color verd neutre. Alhora algunes especialitats com els psiquiatres i els pediatres, detectant una certa sensibilitat dels pacients de por o recança vers les bates blanques han anat, bé prescindint de les bates o canviant el color a d'altres més, diguem-ne, festius.

Els jutges, no.

Aquests darrers temps anem presenciant conflictes i discrepàncies entre metges i jutges al voltant de decisions relatives a l'actual pandèmia de la SARS-CoViD19, intentant imposar uns criteris sobre altres, fins a algunes esperpèntiques manifestacions insultants d'un jutge del País Basc, menyspreant especialitats mèdiques com l'Epidemiologia. D'una forma continuada veiem la judicatura intervenint en àmbits que els hi pertoquin o no, sovint aporten evidència del desconeixement o l'ignorància dels titulars, més interesats en demostrat quí te l'última paraula.

La imposició de criteris té a veure amb el poder i el poder judicial té tendència a voler imposar-se al conegut com a "poder mèdic". Paeixen amb dificultat que els metges retinguin el poder que els hi ha cedit la societat sobre la vida i la mort. Hom no neix si no ho certifica un metge. Ni tampoc es considera mort fins que es signa el certificat de defunció. Per no dir de la importància dels informes médics de malaltia o salut que poden eximir culpables, exonerar defectes o protegir innocents.

I és que la dels metges és la segona més antiga professió de la humanitat. Alguns jutges no poden aspirar a més que ser fills d'algun membre de la primera més antiga.

Mala tria disputar metges i jutges. Podeu preguntar a la gent qui en genera més confiança. Quan els jutges puguin concitar aplaudiments massius a les 8 dels vespres des de finestres i balcons com els dispensats als sanitaris, en podrem parlar.

I veurem que té més preferències, el blanc o el negre.

..

Dos clergues de Ripoll

 Escrit a l'octubre de 2019.

Dos clergues de Ripoll

Un amic ha portat a la meva atenció la història del papa Silvestre II. Data de fa mil anys, just

sobre el canvi de mil·lenni, tot coincidint amb la seqüència de la destrucció de Barcelona el

985 i la posterior recuperació que assentà les bases de Catalunya com a entitat

independent. El compte Borrell, d'Urgell i Besalú, esdevingué també de Barcelona i deixà de

retre obediència al rei de França.

Silvestre II, de nom Gerbert d'Orlhac (en francès: Gerbert d'Aurillac), nascut a Belliac,

Comtat d'Alvèrnia, ca. 938, fou Papa de l'Església Catòlica, el primer d'origen occità. Com a

filòsof i matemàtic va ser un dels actors principals de la renaixença occidental de l'edat

mitjana. Diu la història que el 963 va ingressar com a monjo al monestir de Sant Guerau

d'Orlhac on va estudiar gramàtica, retòrica i lògica, les tres disciplines del Trivi. Hi va

romandre tres anys al Monestir de Santa Maria de Ripoll (Ripollès). Es creu que en aquest

període va viatjar també a Còrdova i a Sevilla. Aquesta estada a la península Ibèrica li va

permetre entrar en contacte amb la ciència àrab i iniciar-se en l'estudi de les matemàtiques i

de l'astronomia, i introduint en l'Europa cristiana el sistema decimal i el nombre zero.

Des de Ripoll va viatjar a Roma i uns anys després, l'arquebisbe de Reims, Adalberon, el va

cridar al seu col·legi episcopal, on va donar classes de diverses matèries, religioses i

profanes. Destacava especialment per l'erudició en el camp científic, en concret, en el

coneixement del quadrivi, conjunt de disciplines que incloïa l'aritmètica, la geometria,

l'astronomia i la música. Les seves bones relacions amb la cúria el van portar a ser bisbe i

arquebisbe a diferents localitats italianes. Va ser designat Papa el 2 d'abril del 999 succeint

a Gregori V que havia mort un parell de mesos abans. Va triar el nom de Silvestre II en

homenatge a Silvestre I, Papa en temps de l'emperador Constantí, qui va adoptar el

cristianisme com a religió oficial de l'imperi Romà. Conegut pels seus coneixements fou

clergue, astrònom, matemàtic, filòsof, teòleg i astròleg.

Llarguíssima distància d'un altre clergue de Ripoll, dissortadament actual, de religió

musulmana que el 2017, que va organitzar una cèl·lula jihadista i planificar un terrible

atemptat a Catalunya. La sort va determinar que els explosius que preparaba li petessin a

les mans, enviant-lo al paradís.

Hi ha bastants coses estranyes al voltant de la figura d'Abdelbaqui-es-Sati, l'imam de Ripoll.

Tenia tants registres d'infraccions de la policia i de la justícia que tot fa olor d'un agent

operatiu. Havia estat informador de la policia, de ben segur de la Guàrdia Civil. És molt

estrany que, després d'haver passat quatre anys a la presó per un delicte de tràfic de

drogues, fos alliberat el 2014, sense uns periodes de tercer grau. Un cop al carrer va viatjar

lliurement al Marroc, Bèlgica i Suïssa i almenys un cop va ser trobat anant al hajj a la Meca

amb un grup de joves. El seu nom i el passaport haurien d'haver aixecat una bandera

vermella més d'una vegada, a menys que els seus registres no fossin esborrats o etiquetats

confidencials. Fins ara, el govern espanyol no ha donat les explicacions adequades de tot

aquest assumpte. Recentment l'Audiència Nacional ha tancat el procés d'instrucció judicial

amb l'al·legació de què és mort.

La sensació general és que els atacs van ser un atac terrorista de falsa bandera, organitzat

pels serveis secrets espanyols, amb l'objectiu de justificar el desplegament de l'exèrcit a

Catalunya per tal d'evitar el moviment independentista català. Aquesta no és una teoria

conspirativa. Encara estem molt lluny d'explicar moltes coses.

En aquest segle, lamentablement hi haurà més coneixement d'aquest clergue que de

Silvestre II.

XA/Oct.2019

Vaccinatus

Vaccinatus

Fa un any que una de les meves nétes, aleshores a 4t de Bàsica, ens ho va explicar això de l'epidèmia: "Sempre hi ha de virus volant per l'escola i els nens no venen a classe. Fins que no hi hagi una vacuna..." Premonitòria admonició, només que no ha estat que alguns no vagin a classe, sinó que han estat la munió dels més grans que se n'han anat per sempre. La resta vivim amb un ai! al cor, atrinxerats amb morrions i distàncies, vigilant de no sortir a l'hora del lladre, a veure si la passa, passa.

Des que el Dr. Jenner descobrís el primer vaccí, de la pigota o verola, el 1796, fins que s'arribés a erradicar la malaltia van haver de passar quasi dos-cents anys quan el 1979 l'OMS declarés la verola extingida arreu del món. Ves que ara esperem resoldre el tema en pocs mesos.

Ara els científics juguen amb l'avantatge dels coneixements adquirits: l'idea de l'immunització, de que patint una malatia petita, a penes una molèstia, ens evita la malaltia dolenta. I que els agents de la malatia son uns èssers vius diminuts amb els que hem de conviure, que els podem identificar i estudiar la seva biologia i comportament. També que per procediments bioquímics podem sintetitzar un remei que modifica les nostres defenses i que això ens defensa i ens fa resistents, fins i tot immunes a un virus concret. Els científics han acumulat l'experiència de vaccins contra tot un seguit de virus agressius com els de la pòlio, el xarampió, la rosa, les galteres, la febre groga, el papil·loma, l'hepatitis, la pigota borda (varicel·la) o la grip. També altres malalties produïdes per microbis diversos com els de la meningitis, la pneumònia, la diftèria o el tètanus. Amb això hem vist desaparèixer unes xacres que emmalaltien i mataven gent, sobretot infants, de manera que un nadó actual té gairebé garantida la seva supervivència fins a l'edat adulta. Fa 60 anys, un de cada vint no superava els cinc anys.

Ves que ara la qüestió està en si hi ha prou vaccins per a tots i si podem triar la marca, com triem entre Coca-cola i Pepsi, per mor d'ocassionals i remots efectes secundaris. La distribució per trams d'edat, suposadament condicionats pels nivells de risc de patir les formes greus de l'epidèmia, genera disfuncions i un cert neguit. Alhora hi ha també alguns efectes simbòlics de pertinença. La vaccinació, que genera cues als centres designats, conté certs rituals, la cita prèvia, despullar el braç, la punxada, la tireta, i el quart d'hora d'espera per si hi ha algun efecte immediat. Una mena d'experiència baptismal que s'ha de confirmar tres setmanes després a la segona dosi.

Com que, de fet, també t'ho has de creure, els vaccinats entren en el col·lectiu dels fidels. Els que se salvaran eternament. Beneïts siguin. Els que no ho estan, resten condemnats a l'infern, a l'infern de les UCIs o la mort.

També es pot triar.

..

Eleccions 2021

Eleccions 2021

Que no. Que ara toquen, però millor que no es facin. De fet no tocaven, però un reguitzell d'irregularitats, irrupcions malintencionades i desgavells ens han dut fins aquí.
Al bell mig de l'imparable ascens de la pandèmia, en un més estarem encara pitjor. De fet els que volen les eleccions, el que volen és que la gent no voti... Ves, quina mania tenen els catalans de votar-ho tot! Les gestions pel vot per correu, tan recomanable en temps de confinament són feixugues, molestes i, molt probablement, invàlides o inconseqüents. Com el vot des de l'estranger, tan irregular i manipulable.

Si la gestió és encarregada a l'empresa Indra, com altres ocasions, no genera cap confiança. Tenen importants compromisos amb les forces armades, essent un dels principals contractistes. Les forces armades que, pel que hem sentit, promouen l'afusellament de 26 milions de ciutadans espanyols.

La vigilància de les eleccions recau en la Junta Electoral Central ja que, ves per on, Catalunya no té una llei electoral pròpia, com tenen a Euskadi. Més de la meitat dels membres de la JEC són els mateixos membres del Tribunal suprem que van constituir el tribunal que jutjà i condemnà els polítics catalans, un tribunal constituït d'una manera irregular i que es va autoatribuïr les competències per a efectuar el judici. Al llarg del judici i, també, a la sentència ja van deixar palesa la seva visió de Catalunya, dels catalans, dels polítics catalans i, lamentablement, de la Justícia. La resta dels membres són una selecció arbitrària de catedràtics de Dret, Sociologia o Ciències Polítiques. No crec que els seus criteris tinguin més vàlua que si fossin catedràtics d'Antropologia, per el de les peculiaritats culturals, o d'Economia, pel que ens costa tota la maniobra, o bé de Psiquiatria, per a entendre que els hi passa pel cap a tots plegats.

Qualsevol esdeveniment al voltant de les eleccions, àdhuc els resultats, s'ha d'avaluar des d'aquestes perspectives.
Però és que, tot plegat, es tracta d'unes miserables eleccions autonòmiques que no poden canviar res. L'elecció d'un Parlament a qui se li qüestionen les seves decisions, d'un govern sotmès a les arbitrarietats del govern espanyol, amb les finances intervingudes (han dit que no, però encara ho estan) que només consagra l'espoli fiscal per in saecula seculorum. Als únics que els interessen les eleccions és al PSOE, a veure si l'atrabiliari Salvador Illa pot vendre la moto de les vacunes del CoViD i als jutges del TS-JEC-TC, que són la mateixa tropa, per a demostrar qui mana.
Pel que fa a les vacunes, més valdria que s'afanyessin, que tal com ha començat el programa no sembla que sigui com per a tirar coets.
Pel que fa als jutges que tampoc es facin il·lusions. Els que realment manen són uns altres.
Millor deixar-ho per l'estiu, si és que arribem.

Xavier Allué
Gener 2021

L'espia que tornava del fred

 Publicat el 18 de desembre de 2020

..

Publicat l'1 de desembre de 2020 a DiariMés

..

De judicis i conspiracions

El judici dels responsables supervivents dels atemptats jihadistes de l'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils s'ha configurat, un cop més, com una farsa de les que el sistema judicial espanyol ens té lamentablement acostumats. Ha estat assignat a l'Audiència Nacional per tractar-se de delictes de terrorisme, un tribunal amb una llarga història d'arbitrarietats que rauen en el seu origen del tristament recordat "Tribunal de Orden Público" del franquisme: una institució de l'estat que no defensa la llei sinó l'estat. Una llarguíssima instrucció de tres anys, al límit de la prescripció gens justificable, no té més justificació que la d'ajustar el procés a les conveniències polítiques de cada moment.

La tria del magistrat president tampoc sembla casual. Un personatge atrabiliari que seguirà fil per randa els propòsits del judici: condemnar als tres processats al que es pugui i evitar en tot moment que es puguin esbrinar les circumstàncies que dugueren als atemptats, la seva gestació i execució i la resolució policial amb la mort dels principals responsables a mans de les forces actuants.

Ja des dels moments inicials va resultar evident la complexitat de la trama i els dubtes sobre la implicació de forces estranyes, com els serveis secrets, en el seu origen. Per això no calia gaire imaginació ni cap paranoia conspiranoica, especialment per la figura del presumpte cap de la cèl·lula terrorista, l'imam dels collons Abdelbaki es Sati, de qui romanen dubtes que morís a l'explosió a Alcanar el dia abans dels atemptats.

La funció del jutge Guevara és evitar per tots els mitjans possibles, legals, forenses o autoritaris, que el judici vagi més enllà de condemnar als acusats i donar el proverbial "carpetazo" a tot el procés. I amb això evitar qualsevol altra indagació que pugui involucrar serveis secrets de l'estat i no tan secrets com la Guàrdia Civil.

La barroera i canterosa i esquerpa actuació del jutge serveix per distreure l'atenció del propòsit real i donar l'impressió que només són les formes forals i no el fons el que es persegueix. Com tan sovint, la sentència ja està escrita--han tingut temps de sobres--i es limitarà a fets molt específics sense entrar per a res en els "perquès".

Només és possible que algun o alguns dels lletrats se n'adonin, reptin al jutge fins a fer l'actuació impossible, el judici es declari nul i tornem a començar. Els recursos al Tribunal suprem també estan escrits i no caminaran gaire més enllà, ni els drets constitucionals de les víctimes a conèixer les veritables causes i causants tindran acollida al Tribunal Constitucional, que ja sabem de què va.

Ens queda per a la història que el propòsit d'ofegar en sang el procés independentista de Catalunya a l'estiu de 2017 va fracassar, puix que l'1 d'octubre els catalans vam demostrar, malgrat piolins, pallisses, discursos reials i empresonaments, la nostra voluntat de ser un país independent.

Xavier Allué. Nov. 2020

El oro del rey- II

 

Información para monárquicos y constitucionalistas

Vamos a dar por bueno que vivimos en una democracia constitucional y que la jefatura del estado la ocupa un monarca a título de rey, cuya mandato es vitalicio y de transmisión hereditaria. Pero eso no ha podido evitar que el rey, el primer rey de esta monarquía constitucional sea un sinvergüenza adúltero, aficionado a la cacería de especies protegidas, evasor de capitales, traficante de influencias, dimisionario y fuguista.

Las revistas que se ocupan de los ricos afirman que su fortuna sobrepasa los 2000 millones de dólares, lo cual puede ser cierto o no, pero que en cualquier caso excede a lo que haya podido conservar de la asignación presupuestaria que anualmente le concede el estado por su ocupación. Es posible que habladurías y distorsiones de la realidad puedan exagerar magnitudes, pero los hechos muestran que se permite un tren de vida que no se paga con la asignación, que se le reconocen amantes e hijos ilegítimos y que se vio obligado a abdicar cuando ni siquiera existía una provisión legal para ese gesto y que su hijo y sucesor le ha retirado su asignación ante las sospechas de actividades económicas de dudosa legalidad. Tan dudosa que sus próximos y más leales súbditos, se han apresurado a recordar a los cuatro vientos que el jefe del estado es inviolable y que no tiene que responder ante nadie de sus actos. Aparte del conocido dictum "Excusatio non petita, acusatio manifesta", resulta que no es así.

La Constitución española podrá tener los defectos en su origen y en su desarrollo que se estimen, pero es un texto que admite escasos equívocos:

Art. 56.3 La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64...

 Art. 64.1 Los actos del Rey serán refrendados por el Presidente del Gobierno y, en su caso, por los Ministros competentes... 2. De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden.

O sea que es inviolable de sus actos refrendados por el Gobierno en cuanto a jefe del estado. Pero sí que es responsable de todo lo demás. O si no, los responsables son los sucesivos jefes del Gobierno, ¿vale?

Basta imaginarse que si por encima de mantener relaciones adúlteras con varias mujeres lo hubiese hecho con menores o que hubiese asesinado a una o varias, ¿seguiría siendo inmune como Barba Azul? El mero hecho de mantener relaciones sexuales, aún entendiendo que fuesen consentidas, se aproxima peligrosamente a la imposición, cuando la diferencia de poder impone la relación al inferior.  

Pero es que queda toda la cuestión de los dineros. Es bien conocido que cuando el monarca accedió al trono, por obra y gracia de la disposición de un dictador sangriento, no se le reconocía fortuna alguna. Es cierto que recibió regalos suculentos, algunos tan evidentes como varios yates sucesivamente llamados "Bribón". Los regalos a las autoridades estatales tienen carácter simbólico pues su propiedad revierte al Patrimonio del estado. De no ser así, representan un beneficio económico que está sujeto a tasación fiscal. En ningún sitio está escrito que los beneficios económicos del rey estén exentos de tributación.

Una parte de sus negocios personales medio se descubrió a principios de los años 80 hasta el punto que quien tenía el encargo de las finanzas reales, el señor Manuel Prado y Colón de Carvajal, dió con sus huesos en la cárcel por unos trapicheos millonarios cuyo alcance aún está por explicar. Algo más se podrá decir de las turbias relaciones que mantuvo con el banquero Mario Conde que ha publicado él mismo y otros. Así como la participación como comisionista en compras de petróleo o la construcción de ferrocarriles en el desierto saudí.

Resumiendo: parece evidente que la conducta del rey emérito tiene bastante de reprobable. Igualmente que la pretendida inviolabilidad lo es sólo para los actos que, refrendados por el gobierno, realice como jefe del estado. De todo lo demás: adulterios, elefantes muertos, evasiones fiscales y mangoneos dinerarios múltiples, tiene que dar cuenta a la gente y a la justicia.

Y el actual jefe del estado, el rey nuevo, también tiene que justificar sus actuaciones.

Tiene mala solución. Lo único que puede salvarla es que el emérito se muera y con ello se extingan las responsabilidades. Tiene una edad que lo puede hacer hasta natural. O no.

...

Grip + CoViD19

 Publicat a DiariMés el5 de novembre de 2020