Monday, October 31, 2011
"Iberia est omnis divisa in partes tres"
Si ens deixen. Uns dels dits "pares" de la Constitució Espanyola, el senyor Peces Barba, ens ho ha recordat un cop més aquests dies esmentant un històric que, es vulgui o no, roman present en les mentalitats de molts, que és que el Regne d'Espanya "es va quedar" amb Catalunya quan podia, desfent-se de Portugal, que, sembla ser que no podia.
El mapa que figura al costat és un de les llengües que es parlen a Espanya. Si mires d'una mica lluny, queda bastant evident que Iberia est omnis divisa in partes tres: una franja galaic-portuguesa, una de groga central de castellana i una d'oriental dels Països catalans.
Es tot un suggeriment per aplicar a la realitat actual.
Sunday, October 23, 2011
Agur ETA
Mi aportación al torrente de escritos sobre el final de ETA sólo puede ser personal. Me explico.
No tuve conciencia de la existencia de ETA, como movimiento politico nacionalista vasco, hasta el dia que mataron a Txikia Mendizabal en la puerta de mi casa. Era, creo recordar, el lunes de Pascua de 1973. Hacía ocho meses que había ido a vivir y trabajar a Euskadi, después de varios años viviendo en Norteamérica. Había marchado de España sin la intención clara de volver, en busca de una mejor formación y otras oportunidades y, también, hastiado y desesperanzado de una situación politica, la dictadura franquista, que me resultaba oprobiosa. En mi ausencia me había perdido estados de excepción y el famoso juicio de Burgos. Al comenzar a trabajar en Vizcaya, enfrascado en mis obligaciones, apenas seguía las noticias y tampoco tenía aún relaciones sociales que me hubiesen aportado alguna información sobre lo que pasaba en Euskalerria. Mis posibles ideas políticas permanecían anestesiadas por una acriticismo de conveniencia en aquel momento. Y no porque no hubiese participado a las protestas contra la guerra de Vietnam en Estados Unidos y mantenido algún contacto con exilados republicanos en Quebec el tiempo que estuve allí. Recién llegado a Vizcaya, no presté demasiada atención a mi entorno.
Que hubiesen matado a alguien a tiros justo ante mi casa y que, como luego supe, fuese la policía, me impactó notablemente y, al mismo tiempo, me llevó a posicionarme. Los detalles del acontecimiento me los explicaron los vecinos. Que si habían identificado a Mendizabal en la estación de Algorta, que si había huido en el tren, que si había saltado a la altura de Negurigane y que, delante de nuestra casa, unos hombres armados habían gritado a una muchacha, la que nos hacía de canguro a nuestras hijas, que se quitase de delante, y habían abatido a tiros a un hombre joven que corría. Que Txikia hubiese o no participado en el asesinato del policía Meliton Manzanas, un reconocido torturador, no justificaba nada. (Dos años después ETA mataria, el 22 de abril de 1975, al policía José Ramón Morán, que era autor material de los disparos que acabaron con la vida de Eustakio Mendizabal «Txikia»).
Unos meses después se produjo en Madrid el atentado que acabó con la vida del Presidente de Gobierno, Almirante Carrero Blanco. Me enteré de la noticia al poco de producirse a través de una radio que escuchábamos varios compañeros en nuestro trabajo. En esos momentos aún se hablaba de una explosión de gas. Al dejar la dependencia, una de mis compañeras me susurró al oido: "Han sido los chicos". Para entonces ya había conocido a independentistas y otros antifranquistas y, entre ellos, algunos que más adelante se pudieron identificar como miembros de ETA. En las fiestas del pueblo se hacían corros cantando una canción que hacía referencia al "vuelo" del almirante que concluía lanzando prendas, jerseys o chaquetas, al aire. Lo había matado ETA pero lo celebrábamos todos. (Aún esta por ver quien y como ayudó a ETA en un magnicidio tan eficaz. Nunca más ETA tuvo tanta puntería...)
Sin querer decir que simpatizase con la violencia política, me vi gradualmente ideologicamente próximo a los planteamientos que entonces defendía ETA-pm. En los meses siguientes la situación se fue radicalizando. Fuí objeto de actuaciones represivas de la policía en más ocasiones de las que cualquiera hubiese justificado, sin participar en nada más que manifestaciones y algún encierro, y detenido brevemente en una ocasión por nada. Los fusilamientos de septiembre de 1975 me aterrorizaron y me llevaron a iniciar la solicitud de asilo en el consulado americano para mis dos hijas, que eran ciudadanas estadounidenses. La muerte del dictador poco después nos hizo a todos concebir esperanzas de un futuro de libertad. Pero las cosas no mejoraron en donde yo vivía, el municipio vizcaino de Guecho. La ley de amnistía coincidió con la desaparición de Eduardo Moreno Bergareche, Pertur, y a partir de ahí el ensuciamiento de la contestación, la evidencia de que ETA-m iba a seguir matando gente a pesar de los inicios de la democracia y el disgusto general favorecieron que, cuando pude aprovechar una oportunidad, me fuera de Euskadi a otra parte más tranquila del país. Aquella no era mi guerra. Y también dejo de serlo para muchos que en algun momento vieron en la lucha armada contra el franquismo una actuación legítima. ETA-pm se disolvió y los siguientes treinta años han visto la degradación de un movimiento independentista hacia una banda armada de delincuentes sin más justificación que su propia supervivencia asesina.
Dos atentados: el del rack de tubos de hidrocarburos de la empresa Enpetrol, en Tarragona (12 de junio de 1987) y el sangriento atentado del Hipercor de la avenida Meridiana de Barcelona (19 de junio de 1987) que ocurrieron cuando yo vivía ya en Cataluña merecen un breve comentario. A pesar de las investigaciones publicadas y todas las diligencias judiciales me permito ofrecer unas interpretaciones distintas, fruto de informaciones obtenidas en la proximidad de ambos sucesos. Hay bastantes técnicos que afirman que la explosión seguida de incendio del rack de Enpetrol fue en realidad un accidente, sin intervención de nadie. La reivindicación por parte de ETA del atentado se puede creer que fuese algo que asumieron después de que la policía proclamase el origen criminal del incendio. Lo cierto es que nunca antes, ni después, ETA ha atentado contra instalaciones industriales y la verdad es que no tiene porque resultar difícil por la abundancia de objetivos y las limitadas medidas de seguridad.
El terrible atentado de Hipercor tiene también otra explicación a la oficial. El objetivo del coche bomba original era el cuartel de Sant Andreu, situado en las proximidades y actualmente desmantelado. La intevención de la Policía Militar que custodiaba el cuartel impidió que el coche quedase aparcado en las cercanías del cuartel. Los terroristas, con el mecansimo de la explosión ya activado, optaron por aparcarlo en el último piso del centro comercial, el más profundo, entendiendo que era el menos ocupado y más lejano a posibles víctimas. Además procedieron a avisar con insistencia a las autoridades policiales (tres llamadas) que no entendieron o no atendieron las indicaciones de evacuar el centro comercial.
Nada de esto puede excusar ni justificar tales acciones criminales. Porque criminal es atribuirse una catástrofe, aunque no la hubieran provocado y más criminal aún es hacer explosionar un coche bomba aunque hubiese sido en un descampado y no hubiese causado víctimas. El objetivo criminal es el de aterrorizar a los oponentes políticos y a la población en general. Pero las brumas de "la guerra del Norte" tardarán aún tiempo en dejarnos ver toda la triste historia del terrorismo de ETA y la de su represión, que también tuvo su parte negra y asesina.
Si el anuncio del cese de la actividad armada por parte de ETA acaba arrumbando definitivamente una dolorosa realidad, todos podremos felicitarnos.
Friday, October 21, 2011
The (real) end of Gaddafi
The videos showed all over the Internet are not a pretty sight, as apparently he was caught alive although severely wounded and finished off shortly afterwards.
His body did not lay in state as a head of, actually, a state, but rather in the floor of a freeze storage room as shown by the TVs, awaiting disposal. Before him dictators Mussolini and Ceacescu's bodies were similarly desecreated.
This is going to be the writting of history in the 21st century: Videos from any witnesses. Mobile phone cameras make a reporter out of anybody.
One would think that these experiences should have some impact on currently alive dictators and help them to reconsider their positions. I am afraid this is not going to be. They'll cling to power till the bitter end, come hell or high water. Or a revolution.
As the list of dictators is still disgracefully long, we are in for more shows like that of Gaddafi's last moments.
Monday, September 26, 2011
Deute, crèdit, caució i precaució
El sistema capitalista, des de sempre, penja del crèdit. De la credibilitat que mereixin les seves propostes que és, doncs, un sentiment.
L'existència del crèdit pressuposa l'existència d'unes necessitats que s'han de cobrir sense tenir els recursos per fer-ho. Es a dir, cal que hagi un deute. I per a que el crèdit sigui actiu es demana una caució, una garantia de que el deute es tornarà.
De sempre que aquests afers es mouen als mercats. I son els mercaders els que ho remenen. Dels mercats ara en sentim parlar cada dia, sovint amb referències al seu estat anímic: nerviosos, deprimits, etc.. es a dir, dels seus sentiments.
A l'institut la professora de Literatura ens va fer llegir els clàssics i, d'entre ells, el teatre de Shakespeare. Una de les obres que vam repassar sencera fou "El mercader de Venècia". Pels que no ho recordin l'argument voltava entorn a una història d'amor I les dificultats del protagonista que necessita diners. Per això demana un crèdit al banquer Shylock que li exigeix una garantia, una caució, en aquest cas una lliura de la seva pròpia carn. En arribar el termini del deute i no poder pagar, el banquer es disposa a tallar la lliura de carn tot dient que, com que no estava estipulat, la pot prendre del lloc que vulgui. Però l'autoritat, tot reconeixent el deute, recorda que el deute és de carn però que no es pot vessar ni una gota de sang del deutor, quedant el banquer sense poder cobrar per una caució fallida.
El mercader de Venècia no tenia sentiments; només volia recuperar el que creia que li pertanyia. Però la seva cobdícia el va portar a donar crèdit sobre quelcom que no podria cobrar.
Els mercats i els mercaders actuals hauran de veure si per a mantenir els crèdits, les caucions faran vessar sang. Que arribi un punt que l'honorabilitat quedi supeditada a la pròpia integritat del deutor i s'acabi el crèdit.
Compta, a les hores. Per que deutes, crèdits i caucions en podem tenir tots. Però no es podrà exigir per sobre de la integritat de les gents. Ni vessar sang. Que prenguin precaucions doncs per que, tot plegat, de fer vessar sang, tots podem.
Monday, September 19, 2011
2233 kilómetros en tren y bus en cuatro días
| Estación del Norte. Valencia |
Los encinares y la dehesa dejan sito gradualmente a los olivares inacabables.
| Cazorla |
| Charco con los berruecos al fondo |
Wednesday, September 14, 2011
9/11. The Tarragona connection
Ten years after the tragedy and thousands, perhaps millions, of writings about the event that shaped the beginning of the 21st Century, this small contribution has to do with my personal involvement in the research and hunting down of the perpetrators.In 2002 I saw in the press a description of the Alqaeda rooster including names and whereabouts of a dozen of identified members of the terrorist group. It included the figure of Mohamed Belfatmi alias "Mohamed the Algerian," a member of the Al Qaeda affiliated cell operating in Spain under Imad Yarkas in the years prior to 9/11. His main activity was to raise money and recruit volunteers to the War in Chechnya against the Russians, to Bosnia and to Al Qaeda in Afghanistan. Belfatmi had been living in the Tarragona area for some time undercover as a construction worker.
I have always had the idea that, one way or another, the vast majority of the population around Tarragona had gone to our hospital for care. I have reported that, at least for the children, in a two years time, all of them have come to our ER at least once. It might not be the same for the adult population but in one of those rare idle moments on a Sunday I went on and checked the hospital records for Belfatmi.
Sure enough there he was, registered for a minor labour related injury cared for in our ER. The record showed an address in one of Tarragona neighbourhoods and two mobile phone numbers.
Not knowing well what to do, I decided to call the police, the Policia Nacional, the main law enforcement agency for all of Spain. The officer on call registered my name and told me they will call me back shortly. Indeed, about an hour later a rather stern voice that identify himself as a member of the police, questioned me briefly on the matter. I mentioned my findings and made myself available for any other question.
Next morning, as I found out, three plainclothes came to the hospital, requested and obtained all of Belfatmi hospital records, chart and card and left without any explanation. They did not exhibit anything other than their identification badges: no judicial order o warrant, but then again, this is still Spain and privacy and constitutional rights have not become a cherished property of the citizenry yet.
Belfatmi disappeared a few days before 9/11, supposedly in Pakistan and has since been a fugitive. The judge Garzón indicted him but no other judicial actions have come forward.
XA 9/11/2011
.
Tuesday, September 06, 2011
La defensa dels drets socials

Era ja avançada la revolució industria que el canceller alemany Bismarck va introduir les primeres mesures de protecció per als treballadors en el que fou l’embrió de les prestacions socials, pensions, atenció sanitària, cobertura de baixes laborals, beneficis a l’atur, etc. En algun punt es va entendre que les masses dels treballadors revoltats se’ls havia de compensar quelcom més que amb un salari i que les càrregues de l’infortuni, la vellesa o la malaltia havien de ser compartides entre tots, essent l’estat el garant del repartiment equitatiu a partir de les exaccions dels impostos.
Al llarg de 100 anys la cobertura ha anat progressant i la major part dels països europeus ofereixen unes prestacions socials per a tothom que fan enveja arreu de la resta del món. Successius governs democràtics han accedir a ampliar les cobertures socials, amb diferents modalitats, però gaire be totes prou amples.
Aquestes politiques però, no han sorgit de la bondat o generositat dels poders. S’han aconseguit per la demanda dels ciutadans, sobre tots dels col•lectius dels treballadores i els seus representats, els sindicats, modulades per la necessitat periòdica dels poders politics de renovar els seus mandats a les eleccions. Però també, i això no es pot ignorar, per l’ominosa presència de les divisions cuirassades de l’exèrcit roig just a l’altre costat de teló d’acer que enfortien les actituds dels sindicats i els partits d’esquerra, durant 40 anys de guerra freda. La tranquil•litat i comportament pacífic de les masses treballadores europees es guanyava amb prestacions. Ben trist que l’existència del bloc comunista serví per a defendre a distància els drets gradualment aconseguits pels treballadors europeus i negués els més elementals d’aquests drets als propis treballadores de l’òrbita del que fou la Unió Soviètica.
Ensorrat l’imperi soviètic i acabada la guerra freda han passat vint anys que els poders, poc a poc, han començat a replantejar-se la persistència del model i a qüestionar el seu cost. Aquí és on apareix el concepte de la “sostenibilitat” que esdevé la gran qüestió plantejada.
No cal que expliquem aquí qui son els poders. Son els que manen. I en el món occidental, capitalista, els que manen son el capital i els seus representants: en diem “mercats” i “politics”, per que això del “Das Kapital” sona com antic, però és el mateix.
Els neocons entenen que els recursos, els diners que es dediquen a les prestacions socials no els hi aprofiten. Son diners amb dedicació terminal: van a parar a salaris dels que presten serveis i als beneficiaris de pensions. No entren al mercat financer, com no sigui pels magres estalvis d’uns i altres. Únicament es mouen com a consum, però queda molt esmicolat i, tot i que beneficií als industrials que venen els seus productes i als comerciants que els distribueixen, no estan sota el control dels financers. Cal afegir que els “financers” només estan interessats en treure profit dels diners i una bona part, només que mitjançant l’especulació. Especulació ve de “speculum”, mirall, d’emmirallar a algun altre per que es cregui que el que li venem val el que diem i no el que val.
Després de un quart de segle d’estimular el consum, de consumisme, com que ara una bona part dels bens de consum es fabriquen a la Xina i altres llocs, i les indústries ja no generen tan profit com abans, per fer bullir l’olla dels capitalistes s’han cercat mecanismes que, amb un joc de miralls facin guanyar diners. Aquests jocs de miralls son les hipoteques “subprime”, es a dir, aquelles que no tenen un suport sòlid, les assegurances del risc que tenen les deutes: les primes de risc, i un seguit d’altres “productes financers” que canvien de mans i per aquest sol fet, ja generen diners.
Però per a que això funcioni cal que s’anunciï arreu que es que no hi ha diners, que els estats no poden pagar, que els ciutadans privats i les empreses tampoc, que estem en CRISI. Una crisi horrible, catastròfica, que permeti justificar qualsevol mesura, decisió o compromís. Que justifiqui retallades, jubilacions anticipades, acomiadaments, canvis de la Constitució o el que calgui. La crisi ens permet cremar-ho tot. I servirà per a gradualment reduir les prestacions socials i els drets a les que van lligades per que, clar: no son sostenibles.
Doncs compte, que si no ho defensem ara i entre tots, ens quedarem sense i perdrem 100 anys de lluites i esforços cap a la justícia social.
Xavier Allué
Publicat al diari MesTGN el 6 de setembre de 2011
Friday, September 02, 2011
La sostenibilidad de la asistencia sanitaria
Fue un sinvergüenza maligno, hábil con el uso de los medios de comunicación disponibles en su época, el lugarteniente de Hitler Joseph Goebbels quien afirmó que si una mentira se repite muchas veces acaba por convertirse en una realidad.
Nos han repetido tantas veces que nuestro sistema sanitario no es sostenible que, aprovechando las nieblas de la guerra que representa la actual crisis económica, las administraciones están dispuestas de desmontar lo que hasta ahora funcionaba muy satisfactoriamente.
Cualquier iniciativa o servicio es o no sostenible en función de los que quieras sostenerlo. En cuanto a lo que quieras dedicar para sostenerlo.
El sistema sanitario español, en contra de lo que se ha dicho repetidamente, no es caro. Según la OMS, ocupamos el lugar 26º en la lista de países según la parte de la Renta per capita que dedicamos a la sanidad, un 8%. Según la Generalitat 1337€ habitante y año. Francia dedica 2400€; Suiza casi 3000€. (Y, claro, Sierra Leona sólo 20€). Por Comunidades Autónomas, en Catalunya estamos por debajo de la media española.
De todas maneras, las cifras no siempre reflejan realidades y son fácilmente manipulables, pero lo cierto es que aquí gastamos menos que en otros sitios y todo el mundo está de acuerdo con que nuestro sistema es bueno. O sea que si es bueno y cuesta menos, es indudablemente barato. Y por lo tanto debería ser sostenible.
También es cierto que el gasto en salud ocupa una considerable parte del pastel del presupuesto. Aproximadamente la cuarta parte. Pero es que la asistencia sanitaria es también la principal obligación que tiene la administración para con los ciudadanos.
Lo que sucede es que el dinero de la sanidad, como se trata de un servicio, en su mayor parte va a parar a salarios. Y salarios de personal al servicio de la administración, funcionarios o estatutarios, que no se pueden tocar ni manipular.
Lo que los neocons no pueden soportar, y no quieren sostener, es que esa más bien ingente cantidad de dinero (10 millardos al año) sea gasto y no se pueda negociar o especular con ella. No es un dinero “aprovechable”, no rinde. Se reparte entre profesionales y trabajadores y no entra en el mercado de las finanzas.
Para el capitalista es insoportable, insostenible. Lo único a hacer es reducirlo en lo posible e intentar privatizarlo. Si es más pequeño igual se puede vender. Y si reducimos la parte de sanidad del presupuesto igual se puede usar para otra cosa políticamente más provechosa para el capital.
Lo demás son jerigonzas y, como dice mi cirujano preferido, “pajaritos preñaos”.
Monday, August 22, 2011
4 leaders ousted in just a few months
Sunday, August 21, 2011
The end of Gaddafi
Mu'amar #Gaddafi, leader of #Libya for 42 years, has been shot DEAD in vicinity of Rixos Hotel in #Tripoli.
It just came in Twitter and lacks confirmation. Also said that Saif al Islam, son of Gaddafi and head of his mercenary army of SubSaharan mercenaries has been captured by troops of the NTC .
The situation is very confusing but it seems Gaddafi's last hour is coming close.
I've been trying to find some resemblances between the Lybian civil war and The Spanish Civil war, now back 75 years away.
Could the Spaniards have staged a revolt such as the ones we've seen in North Africa against a dictator like Franco?
Would NATO countries helped out bombing Franco's strongholds?
Of course the world was quite another thing back 40 years ago. That and Spain had no oil nor any other strategic goods that would entice Western powers to get involved in any Spain internal struggle.
With a little perspective we will be able to envisionthe situation shortly.




